Autor Opinió
5 desembre 2013 a 14:00

La desapercebuda meravella de la xemeneia de la Bòbila Almirall

0 Flares 0 Flares ×
Bòbila Almirall

Foto: Sergi Colomer

 

Resulta curiós constatar com els nostres ulls, acostumats a una quotidianitat que en comptes d’ensenyar-nos el nostre entorn ens l’oculta, no és capaç de veure les petites -o no tan petites – meravelles que ens envolten al nostre dia a dia. Reinventant la vella dita de l’ull, la palla i la biga, som capaços de desplaçar-nos a l’altra punta del món a admirar minúcies quan davant mateix del nas tenim autèntiques obres excepcionals i no sabem ni que les tenim. Així, masies, carrers, façanes, monuments, arbres, fàbriques, fonts, xemeneies… són ignorades per una mirada domèstica que no és capaç de donar-los la més mínima importància. I parlant de xemeneies, si passa per Terrassa, miri una mica a les altures, ja que una vella xemeneia té l’honor d’estar al Llibre Guinness dels Records : La xemeneia de la Bòbila Almirall.

 Durant la segona meitat del segle XX, les poblacions que es troben a la perifèria de Barcelona van patir un fort moviment migratori de persones provinents de la resta de l’estat. El país estava pràcticament enfonsat després de la Guerra Civil i junt amb la dura postguerra i el règim dictatorial d’en Franco, la gent va haver marxar dels seus llocs d’origen, on no hi havia cap possibilitat de tirar endavant. Les poblacions barcelonines van començar a assumir una quantitat ingent de persones per a les quals no hi havia lloc material d’acollida, de tal forma que es van començar a crear nous barris i produint al seu torn una gran demanda de material de construcció.

 Aquesta demanda va fer que les pedreres d’argila vermella de la zona visquessin un moment de prosperitat, tenint en compte que les bòbiles dedicades a la producció de maons que estiguessin més a prop dels punts de consum, farien la seva particular agost. En aquesta situació, a Terrassa, la Bòbila Almirall va decidir construir dos nous forns per a cocció de maons, els quals estarien pensats per consumir unes 10 tones de carbó diaris. Per a tals forns, es necessitava una gran capacitat d’aspiració per extreure els fums produïts, de tal forma que fer una gran torre era imprescindible.

 L’obra es va encarregar a Marià Masana Ribes, un contractista força agosarat que no va dubtar a fer-se càrrec del disseny i la construcció de la nova xemeneia de la fàbrica de maons, la qual, inaugurada el juliol de 1956, tindria unes dimensions i unes xifres impressionants.

 La xemeneia, amb una alçada total de 63.25 metres i 570 tones de pes, va ser construïda en forma troncocònica sobre un pedestal poligonal d’uns 9 metres d’alçada. Aquest pedestal es trobava assentat sobre uns fonaments de 6 x 6 metres i 5 metres de profunditat que acollia els tubs d’escapament provinents dels forns. La xemeneia té un diàmetre a la base de 3.98 metres i a la part de dalt de 2.19 metres i va ser construïda amb 780 fileres de totxos vermells trapezoïdals units amb morter. La boca de la xemeneia està rematada amb un trípode metàl·lic destinat a suportar el parallamps. No obstant això, la característica principal d’aquesta xemeneia va ser la instal·lació d’una escala exterior que porta fins a la part alta, i que va ser la que va fer guanyar-se la seva presència al Llibre Guinness dels Records l’any 1991, al documentar-se com la xemeneia amb escala de cargol més alta del món.

 L’escala, de 217 graons fets en ciment armat i protegida per una barana metàl·lica, està encastada en forma d’espiral al tronc de la xemeneia i culmina en una plataforma de ciment a la qual s’accedeix des d’una escala de gat. Aquesta plataforma, d’uns 70 cms d’ample, dóna tota la volta al contorn de la xemeneia permetent admirar el paisatge de la zona. Va ser precisament en aquesta plataforma on, amb un parell de pebrots, Masana acompanyat de 6 persones més de la quadrilla constructora, van decidir esmorzar el dia en que van donar per finalitzades les obres.

 La xemeneia de la Bòbila Almirall funcionaria durant uns 12 anys fins a la fi de l’explotació de la teuleria, la qual, a causa del creixement desenfrenat de la ciutat de Terrassa, va passar d’estar a la perifèria a estar pràcticament en ple centre urbà. Marià Masana, per la seva banda, va morir d’accident de motocicleta el 1960 a l’edat de 33 anys.

 Les xemeneies industrials estan considerades com a elements patrimonials de les ciutats on estan ubicades, per a donar testimoni del passat econòmic i industrial d’aquestes poblacions. A Terrassa hi ha catalogades 25 d’aquestes xemeneies, testimonis inerts de l’anterior potència industrial de la vila, i una d’elles, la de la Bòbila Almirall, ha merescut estar a la part alta del podi mundial per mèrits propis i de la gent de tot origen i condició que va aixecar amb les seves mans, no només aquesta monumental peça, sinó tot un país.

-Ireneu Castillo-

Switch to mobile version
0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×