Autor Opinió
29 març 2014 a 10:15

Finlàndia: el model educatiu a imitar?

0 Flares 0 Flares ×
Joan Morales

Joan Morales // Imatge cedida per la FUB

En qualitat de professor de Gestió d’Empreses de la Fundació Universitària del Bages (FUB), el mes de febrer vaig tenir l’oportunitat de poder impartir durant una setmana un curs de comerç electrònic a l’Universitat de Ciències Aplicades a la ciutat finlandesa de Mikkeli.

Sense voler entrar ara a constatar les diferències entre la forma d’abordar i procedir en els problemes educatius entre els dirigents polítics d’aquí i d’allà, i després d’experimentar el funcionament del model finès en carn pròpia, el primer concepte global que em ve al cap és el d’independència. Independència, en el sentit que, tant professors, com alumnes, pares, i la resta de la comunitat educativa, gaudeixen d’una autonomia gairebé total en el treball que desenvolupen com a agents educatius. O dit d’una altra manera, tots saben el que han de fer en qualsevol moment sense que ningú hagi d’estar continuament supervisant-los. És a dir -i tal com em va comentar una professora mexicana que porta tota la vida allà- el que es tracta és “de crear ciutadans autònoms i no subjectes subordinats o dependents”. D’aquí que els itineraris educatius no siguin rígids i l’oferta de creditatge resulti molt més àmplia i variada que la que s’ofereix habitualment a les nostres universitats. S’escull, es tria. La llibertat del subjecte a primera linea.

Segon concepte important: estabilitat. La conjuntura política pot ser incerta o estar subjecta a determinades conjuntures, el sistema educatiu, no.

En relació a la dinàmica de classe pròpiament dita, cada estudiant -acompanyat en aquest cas del seu corresponent docent- es converteix ipso facto en la figura clau sobre la qual pivota tot el procés d’ensenyament- aprenentatge. Que un alumne fa servir el mòbil, el portàtil, la tablet, o surt de classe les vegades que considera necessari… que ho faci. No passa res, absolutament res.  Intolerable, diríem aquí. On queda l’autoritat? Com gestionariem aquí aquest caos? Doncs és ben simple: si l’alumne no et fa cas, és que no ets prou bó com a docent fent la teva feina. D’aquí  que l’autoritat del docent es guanyi -o es perdi- en funció de si els propis estudiants estan disposats a dipositar sobre ell la confiança requerida en la seva condició d’expert, i no tant en el comandament que se li assigna a aquest des d’una sala de direcció. Podríem dir que, l’autoritat és quelcom que el docent ha de conquerir, no que li ve donada a priori. El mateix succeeix amb l’estudiant, un subjecte capaç d’autoregular-se per a partir de la conscienciació de la importància que té per el seu propi aprenentatge. L’oxigenació que aquesta forma de funcionament genera en el sistema és brutal. Poc marge queda llavors per a tasques burocràtiques-legalistas o de crides a l’ordre i que tant temps fan perdre als docents a les aules.

No, el docent a finlàndia és tan sols un subjecte que obre davant els estudiants un ventall perquè siguin els mateixos estudiants els que triin entre diferents posibilitats o camins, més que un element del sistema que ha de transmetre certs continguts per aconseguir objectius quantificables concrets i abastables només a partir certes metodologies.

El clima es distendeix a partir de la constatació d’un fet: el de que tota aportació- independentment del seu grau d’encert o d’error sempre es reforça amb l’aplaudiment. A més a més, es treballa molt més sobre la utilitat que poden tenir aquells coneixements que s’ensenyen- en aquest cas, per innovar i crear noves empreses -davant del exercici merament memorístic de certs continguts que s’han d’assimilar. Escoltar s’escolta molt, i, per cert, gairebé sempre -per no dir sempre- s’anteposa a l’acte de parlar.

D’altra banda, quan del que es tracta és de baremar els coneixements -les famoses notes-, el concepte de suspens és substituït per un altre molt més positiu: “possessió d’uns mínims coneixements sobre la matèria”.

Què vull dir amb tot això? Doncs que el model educatiu finlandès és tan sols una forma de fer -hem de tenir present que el clima condiciona moltíssim totes aquestes pràctiques educatives. D’aquí que convingui plantejar-nos seriosament si davant d’aquestes diferències culturals, és factible exportar al nostre país un model educatiu com aquest sense tenir present totes aquestes consideracions.

 

Joan Morales Alcudia

Professor dels Estudis d’Empresa de la Fundació Universitària del Bages – FUB 

Switch to mobile version
0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×