Autor Cinema, teatre i televisió
30 abril 2014 a 17:30

Explosió física i emocional

0 Flares 0 Flares ×

Una obra amb pes propi

Cartell de l'espectacle "El pes del plom"

Cartell de l’espectacle “El pes del plom” // Imatge del web de la Sala Beckett

DRAMA. Autoria i direcció: Aleix Fauró i Isis Martín. Intèrprets: Carles Gilabert, Patrícia Bargalló, Isak Férriz i Marina Fita. Espai escènic i vídeo: Ian Gahlhaar (Blue Bearded Lady). Vestuari: Mireia Farré. Disseny de llums: Anna Espunya. Espai sonor: Cesc X. Mor (AiMama!). Assessora de moviment: Mar Medina. Disseny gràfic: Oscar Llobet. Fotografia: Anna Miralles. Comunicació: Neus Molina. Producció Executiva: Laura Mihon. Agraïments: Xavier Alcalde i Tica Fonc (ICIP), Jordi Armadans (FundiPau), Pere Ortega (JM Delàs), FIARE, Tir Esportiu de Barcelona, La Perla29, Berta Riera, Pablo Leu, Carles Fauró, Cia Almaradas, Elena Martín, Anna Gonzalvo, Daniel Cuello, Vanessa Margó i Xavier Castellet. Durada: 1h 30m. Una producció de La Virgueria amb la col·laboració de Blue Bearded Lady, AiMama!, Estudio Maravillas i Las produccions de Rupert.

Una sala fosca amb dos blocs de caixes de fusta situats a dreta i esquerra de l’escenari. Un projector recórrer amb un làser blanquinós els contorns de les caixes. Malgrat tot sembla tranquil, hi ha un nerviosisme latent que provoca una certa inquietud. El pati de butaques es va omplint lentament, i quan tothom està situat i atent… Bum! Comença l’espectacle.

D’una manera totalment explosiva, els quatre actors entren en escena empenyent una banyera. La fan rodar, s’hi posen dins, parlen, riuen, criden, dansen en una coreografia perfecta que no deixa un segon a la imprecisió o el dubte. Si bé es tracta d’un pròleg poètic on el treball físic es fa evident així com també la recerca de la plasticitat dels cossos, es tracta d’una escena delirant on hi regna una follia incomprensible que l’espectador oblida ràpidament perquè no acaba de quedar clar quin objectiu persegueix, quin és el seu últim sentit, i per tant no sap on, ni com situar-la.

Malgrat tot, aquesta primera escena descobreix al públic el magnífic disseny de l’espai escènic per Ian Gahlhaar, el de so per Cesc X. Mor, i el d’il·luminació per Anna Espunya. La combinació d’aquests tres talents permet una recreació fantàstica de mil espais diferents, i fins i tot continents diferents, a partir d’estructures senzilles però metamòrfiques, una bona construcció de l’ambient sonor, i un treball minuciós dels tons de llum.

També amb aquest inici es preveu el ritme frenètic de la peça, així com el gran treball corporal i coreogràfic assessorat per Mar Medina. Sens dubte, és una dels trets més característics i més agraïts d’”El pes del plom”, la fisicalitat i l’energia desbordant. Ja des del mateix moment en què els actors trepitgen l’escenari, l’espectador es contagia d’aquesta espiral energètica que l’arrossega fins al final de la peça.

Cal comentar en aquest punt, l’altra característica principal del text d’Aleix Fauró i Isis Martín, la seva alta condició cinematogràfica. En primer lloc pel què fa a l’estructura de la història, elaborada a partir de flashbacks, i del muntatge paral·lel, tant típic de les pel·lícules d’acció. En segon lloc, la realització dels canvis d’escena a partir d’un ralentí en les accions físiques dels actors, que els duia de l’escena anterior a la següent, mai per fosc. En tercer lloc, algunes escenes pròpiament, com per exemple aquella en la que els actors reprodueixen imatges fixes de conflictes humans en els que hi apareixen armes com si fossin fotogrames congelats d’una pel·lícula bèl·lica. I finalment, pel què fa al contingut, ja que recorda (i fins i tot es cita en el mateix text) a pel·lícules sobre el mateix tema, com per exemple, “El senyor de la guerra” on un traficant d’armes, interpretat per Nicholas Cage repassa la seva vida, o “The International” – traduïda en català com a “Diners a l’ombra” – on Clive Owen i Naomi Watts investiguen un dels bancs més importats del món per dur-lo davant de la justícia, i en el procés, descobreixen un reguitzell d’activitats il·legals. Si bé no es tracta d’una característica que es pugui titllat de negativa, provoca que l’espectador reflexioni sobre les possibilitats dels nous llenguatges escènics, i es pregunti si no hi ha prou solucions dins del mateix teatre que s’han d’adoptar d’altres arts, com per exemple en aquest cas, del cinema.

D’altra banda, cal dir que també és una peça poètica i teatral pel què fa a les imatges i els personatges que presenta. Per exemple, l’home dins la banyera plena de bales, o la prostituta africana que té un fill perdut pel món, o en Julius, un ex-traficant d’armes que ara treballa contra els conflictes bèl·lics a Intermón-Oxfam. També és poètic i romàntic l’argument, on es passa del conflicte global al conflicte personal. La Catalina, una periodista que descobreix una trama de tràfic d’armes arrel d’una entrevista amb el president d’una empresa subministradora d’armament, acaba essent assassinada – simulant un suïcidi –; aquest fet fa que el marit de la periodista decideixi segrestar el president de l’empresa d’armes i torturar-lo perquè li expliqui el motiu de l’assassinat de la seva dona. Una venjança que malauradament no solucionarà el conflicte global contra el que lluitava la Catalina, malgrat satisfaci el conflicte personal del seu marit.

Pel què fa a les interpretacions, si bé a l’inici eren un pèl fredes i poc connectades malgrat que explosives, a mesura que l’engranatge de l’obra comença a rodar, els actors s’activen i el seu motor intern s’escalfa, arrenca a bullir, i els fa sentir, de veritat i ben endins, tot el que els està succeint. Cal destacar sobretot el monòleg d’Isak Fèrriz quan li comuniquen que ha d’anar a reconèixer un cadàver de la  que possiblement sigui la seva dona. Amb una tendresa extrema, una passió desbocada i una tristor desconsolada, Fèrriz s’estripa davant del públic i s’entrega generós i honest emocionant el pati de butaques més enllà d’amb les paraules, amb cada sospir.

De la mateixa manera, cal destacar també l’escena final, on els quatre actors entren en una sinèrgia desesperada i gairebé embogida que els condueix a un desenllaç, no del tot imprevist, però potent i amb un clímax fantàstic.

En definitiva, “El pes del plom” no és una peça que parli de noves passions, d’inquietuds genuïnes, ni de sensacions inexplorades. No obstant això, és una de les obres més consistents, segures, assentades, i treballades que s’han programat darrerament. Així doncs, es podria dir tot fent honor al mateix títol que, la proposta d’Aleix Fauró i Isis Martín, és una obra amb pes propi.

@anna_mestreseg

Switch to mobile version
0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×