Autor Opinió
17 agost 2014 a 15:00

1705, quan Barcelona va defensar a Felip V i els anglesos la van bombardejar

0 Flares 0 Flares ×
Imatge de l'època del setge // Font: Wikimedia Commons

Imatge de l’època del setge // Font: Wikimedia Commons

La Guerra de Successió, des del punt de vista català, ho associem sobretot a la derrota de l’11 de setembre de 1714, quan les tropes borbòniques van trencar el setge de Barcelona i la ciutat va acabar per rendir-se, obrint la porta a les duríssimes represàlies per part de Felip V, les quals encara cuegen tres-cents anys més tard. No obstant això, la història, si alguna cosa té és que és molt vel·leïtosa i ara semblem oblidar que al principi d’aquesta guerra, Catalunya estava de part de Felip V i no de l’Arxiduc Carles, i que, fins i tot, Barcelona va ser bombardejada per la Marina Anglesa. Em refereixo al Setge de Barcelona de 1705.

Encara que pugui semblar estrany vist des de la perspectiva actual, Felip V, abans de l’adveniment de la Guerra de Successió, va ser acceptat per les Corts Catalanes sense cap tipus de problema el 30 de setembre de 1701. Però no només va ser acceptat per les Corts, sinó que fins i tot el monarca va jurar les Constitucions Catalanes i els privilegis que tenia, talment com havia estat fet per tots els monarques de la casa dels Àustries durant els segles anteriors. I no només això, sinó que Felip V va acceptar gairebé totes les demandes que els grups de poder li van posar sobre la taula. En aquesta època, molt malament no estavem els catalans i el primer monarca borbònic de la Corona Espanyola.

Tan bona ona hi havia, que el Consell de Cent, el govern municipal de Barcelona, havia donat el seu vistiplau al nou rei, al qual s’hauria obediència plena. En contrapartida, el recentment elevat al tron Felip V, va aprofitar el fet d’estar per terres catalanes per casar-se a Figueres amb Maria Lluïsa de Savoia, convertint-la en reina consort. Tot pintava molt bonic per a les relacions entre la monarquia hispànica i els catalans, però la cosa anava a canviar dramàticament en els següents anys.

D’una banda, el nomenament de Francisco Antonio Fernández de Velasco i Tovar com a virrei de Catalunya, el qual sabent plenipotenciari del rei, manava amb mà de ferro en tot el virregnat. Això ho feia cada cop més popular (per dir-ho irònicament) entre la burgesia i la noblesa catalana, la qual va començar a agafar-li una tírria que no el podia ni veure. Si a això li sumem la italiana Maria Lluïsa de Savoia, que no feia més que malmetre en contra dels furs catalans davant Felip V, el còctel cada vegada era més i més agre.

D’altra banda, l’Arxiduc Carles, que no va donar el seu braç a tòrcer i va reclamar els seus drets successoris a la corona espanyola, la qual cosa li va fer guanyar-se cada vegada més les simpaties de la burgesia catalana, i més quan, sabent el problema amb el virrei, l’arxiduc va prometre el manteniment de les lleis i furs catalans. La noblesa, segons havia de jugar-se els calers amb el virrei, anava apuntant cada vegada més al carro d’en Carles, al punt que van arribar a un acord amb els seus aliats (sobretot els anglesos) per donar un cop de mà i fer caure Barcelona en mans dels partidaris del futur Carles III. Tanmateix, Barcelona, no estava per la feina d’afavorir l’Àustria, ben al contrari.

En aquesta situació, l’Armada Britànica i Holandesa, amb suports catalans, fan un primer desembarcament a Barcelona el 1704, però la manca d’efectius i la falta de suport des de dins de la Ciutat Comtal -la qual es va posar de part de les tropes de Felip V, van fer que la flota, després de bombardejar Barcelona el 31 de maig de 1704, es dirigissin a Portugal. De camí, aquesta mateixa flota -amb participació catalana-, va ser la que va prendre Gibraltar per l’Arxiduc Carles .

El virrei Fernández de Velasco, amb la seva particular “diplomàcia”, es va passar per la pedra a tot aquell sospitós de ser austriacista, ho fos o no ho fos en realitat, el que va fer que la gent cada vegada més odiés l’ínclit virrei, guanyant cada vegada més adeptes per a la causa de l’Arxiduc Carles. Els aliats, no van dubtar a tornar una altra vegada a la càrrega per a la presa de Barcelona.

El 22 d’agost de 1705 una flota amb 180 vaixells, carregada amb 9000 soldats anglesos, holandesos i austríacs amb uns 800 cavalls van desembarcar a Montgat (al nord de Barcelona), al qual es van unir diversos regiments de catalans procedents de l’interior de Catalunya, posant en lloc la capital catalana.

La ciutat, un cop més, es va posar de part de Felip V, no perquè tingués simpaties pel virrei -que no en tenia cap- sinó perquè com havien jurat fidelitat al monarca (ergo al virrei), com el setge no funcionés, anaven a pagar cara la seva gosadia. Fernández de Velasco, tampoc les tenia totes, ja que davant l’oferiment del Consell de Cent d’armar “la Coronela” (la milícia urbana de Barcelona), va preferir no fer-ho, per causa de la por que aquest grup armat es regirés contra el propi virrei.

Les tropes aliades van prendre el castell de Montjuïc el 14 de setembre, i en una ofensiva conjunta, es va bombardejar la Ciutat Comtal tant per mar -amb les flotes anglesa i holandesa- com per terra, sobretot des de la mateixa fortalesa de Montjuïc. L’atac de les forces austriacistes van fer que Barcelona capitulés el 22 d’octubre de 1705 en acceptar el virrei Fernández de Velasco les clàusules de la rendició. No obstant això, la població ja estava fins al monyo del virrei i s’aixecà en armes en contra d’ell, fent bones les sospites que acceptar “la Coronela” hagués estat posar-se la soga al coll. Aixecament que acaba el 7 de novembre, quan l’Arxiduc Carles entra a Barcelona, jura les constitucions catalanes i és nomenat Carles III.

La història ens dóna exemples de com una simplista reducció de bons contra dolents, acostuma a ser una visió esbiaixada de la realitat. El que avui és dolent, demà pot ser bo; els que ahir eren amics, avui poden ser enemics i el que avui interessa, demà pot no interessar per res. En aquest cas, Catalunya no era en la seva majoria austriacista, però el despotisme i la irresponsabilitat d’uns polítics i una política, van fer que la gent odiés a Felip V i abracés la causa de l’Arxiduc Carles, tot i haver-ho defensat repetida i fidelment. Després tot va acabar com va acabar, però és el clar exemple que l’ésser humà, si alguna cosa és, és incongruent i que l’ús de la força i el nepotisme sempre aconsegueixen l’efecte contrari al desitjat.

La importància de la memòria històrica.

Ireneu Castillo

Switch to mobile version
0 Flares Twitter 0 Facebook 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×