Autor Cinema, teatre i televisió
13 agost 2014 a 17:30

Per sobre de totes les coses, i amén

0 Flares 0 Flares ×

Fornades de talent

Imatge de l’espectacle “Per sobre de totes les coses” al Teatre Gaudí de Barcelona // Imatge del web del musical

Imatge de l’espectacle “Per sobre de totes les coses” al Teatre Gaudí de Barcelona // Imatge del web del musical

MUSICAL. Producció catalana del musical “Bare: A Pop Opera”. Llibret: Damon Intrabartolo i Jon Hartmere. Música: Damon Intrabartolo. Lletres: Jon Hartmere. Orquestració: Deborah Lurie. Preparació de música: Christopher Deschene i Brian Benison. Direcció: Daniel Anglès. Repartiment: Jan Forrellat (Jason), Marc Flynn (Peter), Anna Herebia (Ivy), Iskra Bocanegra (Nadia), Marc Gómez (Matt), Miguel Ángel Sánchez (Lucas), Marc Andurell (Alan), Clara Gispert (Kyra), Anna Lagares (Tanya), Joan Mas (Zack), Gerard Mínguez (Rory), Laura Morales (Diane), Desirée Moreno (Roxana), Gara Roda (Pam), Joan L. Santos (Max), Eduard Lacueva (Swing nois), Helena Jara (Swing noies i Capitana de ball), amb la col·laboració especial d’Ester Bartomeu (Claire), Lucy Lummis (Germana Chantelle), i Eduard Doncos (Mossèn). Banda: Direcció i Guitarra: Oriol Padrós. Piano i dir. Suplent: Abel Garriga/Adrià Aguilera. Guitarra: Unai Eizagirre. Baix: Ricard Buenventura. Bateria: Guillem Barceló. Per a consultar la resta de la fitxa tècnica veure el web del Teatre Gaudí. Una producció del Teatre Gaudí de Barcelona. Un projecte de MADAM Teatre.

El peculiar espai del Teatre Gaudí va ser l’escollit per la companyia MADAM Teatre per acollir la producció catalana del musical “Bare: A Pop Opera”, estrenat l’any 2000 al Hudson Mainstage Theatre de Hollywood (Los Angeles). Un espai que amb una encertada i subtil escenografia d’Estanis Aboal es converteix en l’internat catòlic de St. Thomas on es troben els protagonistes de la història.

D’una manera molt enginyosa, Aboal construeix una plataforma gegant amb diferents nivells en forma de creu i la col·loca obliquament a l’escenari de manera que funciona com a una passarel·la creuada que permet veure tots els actors. A més, hi afegeix un escenari menut a l’espai superior esquerra de la planta de l’estructura en creu on aprofita per col·locar-hi la banda amagada darrera una simulació de vitrall.

El disseny d’il·luminació de Daniel Anglès, i l’assessorament de Xavi Costas i Carlight es complementa a la perfecció amb l’escenografia, i l’ajuda a crear els diferents espais on es desenvolupa l’acció. D’aquesta manera amb llums càlides es crea l’església, amb filtres vermells els somnis d’en Peter, i amb una il·luminació blavosa ben difuminada es crea el carreró del costat de la discoteca.

En la mateixa línia i en perfecta combinació amb l’escenografia i la il·luminació funcionen les coreografies d’Òscar Reyes que aconsegueixen trobar un lloc per a cadascun dels 20 intèrprets que apareixen en escena. Un nombre un pèl massa elevat que pot arribar a angoixar l’espectador degut a la proximitat dels actors amb el públic. En aquestes coreografies és on el pati de butaques pot gaudir de la gran formació dels joves intèrprets sobretot en el cas de Clara Gispert i Joan L. Santos que ofereixen un número de dansa espectacular, no tant per la complexitat de l’execució sinó com per l’emoció i la veritat de l’experiència del contacte humà en un precís instant.

És exactament durant el desenvolupament d’aquest número de dansa quan es dona una disposició espacial poc encertada que provoca l’eclipsi d’un vital diàleg entre Jason i Peter. En aquesta escena, l’espectador es veu obligat a escollir entre la parella de ballarins, situats al petit escenari de davant dels músics, i els dos actors que queden situats a l’extrem oposat de la creu. La distància entre les dues parelles és tal que evita que es doni la complementació del text, la música, i la dansa que es manté durant la resta de la representació.

No obstant això, la direcció de Daniel Anglès aconsegueix distribuir les escenes d’una manera absolutament fluida i orgànica que es fa senzillíssima de seguir per l’espectador, sigui quina sigui la seva butaca. De la mateixa manera, són brillants les relacions que aconsegueix que es creïn entre els personatges, unes relacions reals, palpables, fresques i versemblants que aconsegueixen emocionar i trasbalsar al públic. L’entrega que Anglès aconsegueix de tot l’elenc en general, i dels protagonistes en particular fa commovedora fins a la medul·la la història d’amor entre Jason (Jan Forrellat) i Peter (Marc Flynn).

En relació a la tècnica vocal assessorada per Susanna Domènech, cal dir que no era del tot homogènia. Si bé les harmonies i les cançons corals eren pràcticament perfectes ja que tots els actors escoltaven la resta, quan aquests interpretaven de manera individual es descobrien algunes diferències. A alguns actors els faltava el suport dels companys, a d’altres els tremolava una mica la veu, o escanyaven els aguts, i en general haurien d’ajudar-se de més suport en els atacs per tal de deixar fluir l’aire des de l’inici de la frase musical.

Cal destacar el domini vocal dels quatre protagonistes, especialment d’Anna Herebia, possiblement l’actriu amb una tècnica de veu i cant més notablement aplicada. Pel què fa als protagonistes masculins, s’intueix en tots ells un registre amplíssim però en canvi molt poc explorat que provoca que l’espectador es quedi amb ganes de més. Jan Forrellat aconsegueix una veu de vellut molt seductora però sense massa trànsit pels aguts, o més ben dit un trànsit de puntetes, aigualit i poc clar. En el cas de Marc Flynn és tot el contrari, mostra un clar domini dels aguts però en canvi revisa poc els greus, fet que li aportaria una entitat diferent com a actor de musical. Finalment Marc Gómez és possiblement el més versàtil dels tres protagonistes masculins musicalment, ja que tan passeja pels greus com pels aguts d’una manera més o menys fluida i sense entrebancs.

Les aportacions dels tres actors beterans són evidentment apreciables però, alhora, estan magistralment dirigides de manera que els protagonistes sempre siguin els joves intèrprets que se la juguen segon a segon donant-ho tot sobre l’escenari. En aquest sentit, cal destacar la interpretació del personatge de Nadia, la germana de Jason (Jan Forrellat), de la mà d’Iskra Bocanegra. Malgrat la seguretat vocal li va arribar passat uns minuts del començament del seu primer solo, va aconseguir crear un personatge ple, complex i rodó, i alhora va ser de les poques que va interpretar les cançons i no es va limitar a cantar-les. En aquest punt però, caldria veure com manejaria un personatge com el d’Ivy (Anna Herebia), o com el de Diane – interpretat a la perfecció i sense caure massa en l’estereotip per Laura Morales – uns personatges delicats i fins i tot febles.

En aquesta mateixa línia, Anna Herebia sorprèn al públic en l’últim moment amb la seva interpretació de la cançó “M’he fet gran” durant la que explica a Nadia que en Jason l’ha deixat embarassada. En aquest monòleg musical s’estripa davant del públic, es llança al buit sense xarxa i mostra el més profund de la seva ànima sempre sense descontrolar la tècnica vocal i oferint un so de qualitat malgrat la intensitat de l’emoció.

La construcció que Jan Forrellat i Marc Flynn fan de la relació entre els seus personatges és fantàstica, i aconsegueixen transmetre a la perfecció les inquietuds, les pors, les alegries, l’excitació d’en Jason i en Peter i fan que la seva història d’amor sigui commovedora fins a la medul·la del principi al final de la peça. Forrellat i Flynn, hàbilment dirigits per Daniel Anglès, aconsegueixen traspuar l’epidermis dels espectadors i permeten que aquests es descobreixen emocionats perquè s’han sentit identificats en algun moment de la història.

La música en directe no abandona mai les interpretacions dels actors, i en tot moment acompanya com a un narrador latent i xiuxiuejant el desenvolupament dels fets. D’aquesta manera, amb aquest coixí musical, s’aconsegueix una representació rodona, homogènia i galopant que no perd el ritme malgrat estar escindida per un breu entreacte.

Possiblement sigui aquest conjunt de talents en totes les disciplines els que provoquen que “Per sobre de totes les coses” sigui un musical que, malgrat compti amb artistes realment joves, sigui completament professional i desplegui un alt nivell de formació.

Una vegada més, cal felicitar una companyia jove, fresca i amb una energia desbordant per la seva entrega i dedicació en escena. I alhora, també cal agrair al seu un mentor que, malgrat tenir un historial brillant sota el braç, no els ha girat l’esquena i ha optat per posar sobre l’escenari tot el talent que surt dia a dia de les escoles d’interpretació i donar-los així, una oportunitat de donar-se a conèixer.

@anna_mestreseg

Switch to mobile version
0 Flares Twitter 0 Facebook 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×