Autor Opinió
31 agost 2014 a 10:00

Pitarra o la forma de guanyar 12 premis tenint el jurat en contra

2 Flares 2 Flares ×
Monument a Pitarra // Foto: Wikicommons

Monument a Pitarra // Foto: Wikicommons

Si vostè ha passejat alguna vegada per les Rambles de Barcelona, baixant a mà esquerra, i ja prop del monument a Colom, segur que hi haurà vist un gran monument gris d’un personatge assegut en una pètria butaca, absolutament desconegut per a les galerades de turistes propis i estranys que per aquella zona circulen diàriament. Aquesta escultura, per si no ha llegit la inscripció -ja sabem que la lectura no és que sigui un esport de masses precisament- està dedicat a Frederic Soler i Hubert, més conegut pel pseudònim de “Serafí Pitarra”, un popular escriptor i poeta català del segle XIX… a part d’un personatge molt peculiar. O si no, simplement hem de veure-ho en l’enginyosa manera que va utilitzar per arrasar en un concurs literari que, pràcticament, tenia vetat: els Jocs Florals.

Els concursos literaris, personalment, és una cosa a la que sempre he evitat presentar-me ja que, lluny d’una objectivitat de qualitat o contingut, els vicis dels prejudicis dels jurats i els interessos creats dels patrocinadors acostumen a ser els que prevalen en tots aquests certàmens. Una cosa semblant devia pensar Pitarra quan va presentar les seves obres als Jocs Florals de 1875 a Barcelona.

Els Jocs Florals, i tot i que encara se celebrin avui dia, era un concurs poètic en què la intel·lectualitat catalana de la segona meitat del segle XIX, intentava rehabilitar l’ús de la llengua catalana per a un ús literari, recuperant els concursos poètics del mateix nom que s’havien fet a la corona catalanoaragonesa durant la baixa edat mitjana. Aquests jocs, reunien anualment la crême de la crême de la poesia i la literatura en català, amb representants de totes les zones de parla catalana (inclosos valencians i una nodrida representació balear).

Sigui com sigui, en aquells dies, el català no estava normalitzat i les elits erudites, imbuïdes en plena “Renaixença”, discutien sobre quin era el tipus de català que havia de ser l’estàndard. Això portava a agres polèmiques entre els defensors d’una llengua catalana culta, propera als estàndards medievals, però totalment distant respecte el català que es parlava popularment i entre aquells que defensaven un català no tan arcaïtzant, corromput pel castellà, però més proper a la llengua que es parlava al carrer. El handicap que havia és que els organitzadors dels Jocs Florals, tenien una sonora cadència cap als “arcaics”, de manera que els “moderns” partien amb el desavantatge del prejudici del tipus de llengua usada en les seves obres.

En aquesta situació Pitarra, amb una vastíssima obra literària en novel·la, teatre, poesia i fins i tot en sarsuela, però amb un marcat sentit de l’humor que li va fer dedicar-se sobretot a la comèdia i a la sàtira, si volia participar als Jocs Florals ho anava a tenir magre per guanyar alguna cosa, ja que era dels que utilitzava un català més popular i proper en la seva obra i no s’amagava de criticar els “arcaics”. Evidentment, quan presentés alguna cosa, per molt bona que fos la seva obra, el jurat havia de prejutjar el seu estil i s’anava a menjar el que tothom sabem. Malgrat aquesta limitació, va decidir presentar-se… però amb “trampa”.

Frederic Soler, sabent la mania que li podien tenir, va decidir que les diverses obres que presentaria al concurs fossin copiades per diverses persones (recordar que llavors les màquines d’escriure no existien) perquè, d’aquesta manera, el jurat no pogués reconèixer la seva lletra. No content amb aquesta forma de “encriptació”, va fer que diversos col·laboradors enviessin aquestes obres des de València i Madrid, per assegurar així que ningú anava a prejutjar la seva obra. El resultat de semblant estratègia va ser espectacular.

Gràcies a la seva estratagema, Pitarra va deixar bocabadat al jurat en ser guardonat fins a 12 vegades en aquells Jocs Florals de 1875: el premi “Flor Natural”, l’ “Englantina d’Or”, dos accèssits al premi “La Pàtria”, el premi de la Diputació de Lleida, el premi del Bisbe de la Diòcesi de Barcelona i sis mencions honorífiques més. Tot un èxit que li van valer ser nomenat Mestre en Gai Saber i, temps a venir, ser encarregat de presidir els Jocs Florals de 1882. Tot un èxit.

Va ser justament la capacitat de portar el seu art al nivell del carrer, amb un llenguatge conegut i proper, el que el va fer extremadament popular i estimat, i després de la seva mort en 1895, es va dur a terme una subscripció popular per posar-li un monument, el qual es va erigir en 1907 i que és el que es pot veure avui dia a les Rambles de Barcelona.

En resum que, Frederic Soler “Pitarra”, amb tota la sorna i la desbordant imaginació que van caracteritzar la seva obra, va aconseguir enganyar al jurat, fent que la seva obra poètica fos reconeguda i guardonada pels qui, de forma totalment subjectiva, estaven predisposats a no premiar al personatge tot i merèixer-ho.

Una raó més, aquesta vegada històrica, per dubtar dels concursos.

Ireneu Castillo

Switch to mobile version
2 Flares Twitter 0 Facebook 2 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 2 Flares ×