Autor Cinema, teatre i televisió
24 setembre 2014 a 18:00

Des de Berlín, amb amor

41 Flares 41 Flares ×

Subtilesa i respecte

“Desde Berlín. Tributo a Lou Reed” // Foto: David Ruano

“Desde Berlín. Tributo a Lou Reed” // Foto: David Ruano

DRAMA. Autosr: Juan Villoro, Juan Cavestany i Pau Miró. Direcció i dramatúrgia: Andrés Lima. Repartiment: Pablo Derqui i Nathalie Poza. Música original: Jaume Manresa i Lou Reed. Espai visual: Miguel Angel Raió. Escenografia: Beatriz San Juan. Producció: Teatre Romea.

El classicisme del  pati de butaques del Teatre Romea contrasta amb l’escenografia de Beatriz San Juan formada per dues pantalles que conformen un angle obtús davant del qual hi reposa un llit de matrimoni amb rodes. Als plafons s’hi projecta un estampat de paper pintat i una finestra, simulant les parets d’una habitació.

Durant tota la peça, aquest ús de les projeccions de Miguel Angel Raió hi és contínuament present, i no només això, si no que l’ús que se’n fa s’amplia i crea universos, i bombolles espai-temporals diverses i amb entitat pròpia. A més també es combinen les projeccions directes amb les retroprojeccions, els vídeos en diferit i les ombres en directe, creant una sensació de somni molt engrescadora i completament connectada amb la història i els personatges. Per una vegada, la multidisciplinareitat en una peça teatral no és en va, senzillament per lluir, sinó per enriquir el conjunt del muntatge i donar-li una altra volta de rosca.

El mateix succeeix amb la música. Evidentment, tractant-se d’un homenatge a un cantautor com és Lou Reed, i al ser una peça basa en un dels seus discs, la música, o més ben dit, la seva música havia de ser-hi present. Un cop admès aquest “detall”, el repte es feia  present, ja que al no tractar-se d’una obra musical, una mala gestió de les peces musicals hagués pogut resultar catastròfic. No obstant això, la compaginació homogènia de les peces originals de Lou Reed amb les de Jaume Manresa es van distribuir amb una intel·ligència tal que malgrat la música era present durant pràcticament tots els minuts de la peça, aquesta es va fer una acompanyant més dels actors, talment com si es tractés d’una segona escenografia, però en aquest cas, una escenografia sonora.

Aquesta característica de conjunt, globalitat i compaginació és una qualitat que no es dóna en tots els elements de la peça, un dels quals és el text. D’aquest cal destacar que ha estat escrit a sis mans per Juan Villoro, novel·lista mexicà autor de peces com “El disparo de Argón” o “Materia dispuesta”; Juan Cavestany, guionista, dramaturg i director, autor del llibret “Urtain” amb el que va guanyar un premi Max al millor autor en castellà; i Pau Miró, actor, escriptor i dramaturg, autor de textos teatrals com “Els jugadors” o “Somriure d’elefant”.

No obstant aquesta dificultat, s’observa en el text una tendència poètica massa accentuada i absolutament innecessària que es podria haver evitat al tractar-se d’una composició elaborada expressament de bo i de nou. En aquest cas, es tractava pràcticament un procés de creació lliure doncs els autors només s’havien de basar en les cançons del disc “Berlín” de Lou Reed  per a crear una història, i exceptuant els moments en els que es volia introduir cites literals de les estrofes, la resta del text no requeria de res poètic, ans al contrari, requeria un llenguatge planer, de casa, d’acord amb la naturalesa dels personatges, que al cap i a la fi són dos drogadictes.

Cal valorar en aquest punt, els esforços dels dos actors, Pablo Derqui i Nathalie Poza per intentar “quotidianitzar” els fragments més poètics del text que no eren extractes de les cançons d’en Reed. Malgrat aquests esforços però, en els instants on la retòrica era massa robusta, la peça perdia inevitablement versemblança i prenia distanciava amb l’espectador.

En relació amb els actors, cal valorar un treball excepcional dels dos. Pablo Derqui presenta la millor versió d’ell mateix donant vida al mateix Lou Reed. Amb una llibertat corporal, un control del moviment, una seguretat i una vis còmica desconeguda i sorprenent descobreix al públic la seva vessant més trapella, lliure i desvergonyida.

Pel què fa a Nathalie Poza, que ja havia treballat amb Andrés Lima com a component del grup de teatre Animalario, desplega dalt de l’escenari tot un ventall de registres i dóna vida a la Carol, la protagonista d’algunes de les cançons del disc “Berlín”. Poza es transforma en escena, i presenta un personatge ric, ple de matisos, i que creix des del principi al final de la peça. En tots dos casos, tan Derqui com Poza ofereixen un treball d’alta qualitat, amb una energia desbordant que atrapa a l’espectador des del primer minut, i el guia d’una manera absolutament hipnotitzadora de l’alegria a la foscor i el drama més absolut, deixant-lo sense alè en més d’una ocasió.

En relació a la tècnica vocal però, caldria haver-la treballat amb més profunditat tenint en compte que es tracta d’una peça on els actors no només parlen sinó que també canten, i on s’arriba a situacions de límit emocional on és molt fàcil fer-se mal. Malauradament en molts moments, tant Derqui com Poza escanyaven la veu  i no emetien un so de prou qualitat, un fet que repercutia en els moments d’interpretació musical de l’obra, i en el fet que al final de l’obra s’escoltessin dues veus cansades. En aquest sentit és necessari recordar, una vegada més, que el fet d’anar microfonat no eximeix del treball de tècnica vocal.

Pel què fa a la direcció, Andrés Lima ofereix un treball impecable, subtil i absolutament respectuós. Aquest fet es fa totalment palès en tota la representació, però sobretot en aquells instants més delicats, com per exemple, el moment de la nit de sexe que passen Caroline i Lou Reed, la pallissa i la violència abans de “Caroline says”, o la mort de Caroline per sobredosi. Tots tres, moments especials que Lima sap posar en escena de manera magistral.

Cal comentar també respecte a la direcció, la sensació que en tota la representació hi regnava una mena d’anarquia general, una certa inconnexió entre totes les petites històries de cadascuna de les cançons que conformen la historia general. En aquest punt caldria preguntar-se si, efectivament, es tracta d’una aposta de direcció per fer que la música sigui el més interessant i rellevant de la peça; o bé si es tracta d’una mala gestió argumental, per tant un error de text, que posa de manifest que els autors han estat incapaços de realitzar un procés deductiu en la creació del text, és a dir que no han sabut crear una història general contundent, i homogènia a partir de les petites històries que expliquen cadascuna de les cançons. En conseqüència, la percepció és d’estar contemplant una història feta de pedaços on, malauradament, es veu el sorgit.

Sigui com sigui, “Desde Berlín. Tributo a Lou Reed” és una peça excepcional per molts motius, sobretot per l’entrega absoluta dels actors, la llibertat i la riquesa emocional que despleguen al llarg de tota la peça i que els fa evolucionar o créixer fins a desembocar en un final pertorbador, alhora que tendríssim i desolador.

@anna_mestreseg

Switch to mobile version
41 Flares Twitter 0 Facebook 41 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 41 Flares ×