Autor Cinema, teatre i televisió
3 setembre 2014 a 18:00

Viure sota vidre, o l’art de la incomunicació

0 Flares 0 Flares ×

Menys és molt més

“Viure sota vidre” de la cia. laCosa al Círcol Maldà // Foto: Jordi Larrea

“Viure sota vidre” de la cia. laCosa al Círcol Maldà // Foto: Jordi Larrea

DRAMA. Autor: Ewald Palmetshofer. Traducció: Sarah Bernardy i Mireia Pàmies. Supervisió traducció: Marc Rosich. Direcció: Sarah Bernardy. Intèrprets: Jordi Llovet, Míriam Escurriola, Mireia Pàmies. Escenografia: Sarah Bernardy. Vestuari: Gimena González. Il·luminació: Aitor Larrea. Assessor de moviment: Guille Vidal-Ribas. Vídeo: Joan Álvarez. Fotografia: Jordi Larrea. Caracterització: Ruth Fulgado. Ajudant de direcció: Anna Serrano. Agraïments: Marc Rosich, Companyia Els Pirates Teatre, Adrià Aubert, Ricard Angelet, Garvasi Juan, Albert Massanas, Martí Torras, Isaias Fanlo, Txexu Álevarez, Joan Solé, Josep Sánchez-Rico i Tomás Fuentes. Un espectacle de la cia. laCosa.

Els Pirates Teatre, una companyia barcelonina amb 13 anys d’història, va tornar a obrir les portes del Círcol Maldà el setembre de l’any passat. L’estança menuda, íntima, i encara amb tota la decoració aristocràtica, va ser habilitada ja als anys 80, de la mà del músic Alfonso Vilallonga, per tal de fer-hi concerts. Amb aquesta reobertura, Els Pirates Teatre, formats per 14 membres de diferents àmbits de les arts escèniques, han ressuscitat una de les sales culturals més coneguda de la ciutat.

És en aquest espai perdut en el temps, on es desenvolupa “Viure sota vidre”. Aquesta peça del vienès Ewald Palmetshofer, autor de textos com “Hamlet és mort” (“Hamlet ist tot”), parla sobre tres joves amics, d’entre 20 i 30 anys, que pertanyen a una mateixa generació dominada per la incomunicació, malgrat estar constantment enganxats al telèfon, suposadament, comunicant-se.

Dos anys després de perdre’s la pista, la Jeani (Mireia Pàmies) decideix tornar a reunir els tres amics, la Babsi (Míriam Escurriola), en Max (Jordi Llovet), i ella. Malauradament les coses ja no són el que eren. Amb un text amb reminiscències pinterianes, Palmetshofer, fa parlar als personatges amb monòlegs inacabats, indefinits i fraccionats que provoquen a l’espectador una sensació de garbuix i d’entrebanc constant, que fa febles i vulnerables als personatges en el seu intent d’expressar-se.

La Jeani, interpretada per Mireia Pàmies – també traductora del text de l’obra – és una burgesa de classe mitjana que sempre ha dirigit els seus dos amics com ha volgut. És guapa, sexy, dolça, i a primer cop d’ull sembla que té tot el que vol. No obstant això, no és feliç. No ho és per la por, per l’egoisme que se l’empassa, i ara l’ofega. Vol amb en Max, com va voler aquella nit fa dos anys, però ara ja no pot ser. En Max, ja no vol. I què fa, es protegeix en els braços de la Babsi, que sempre l’ha volgut, però ara tampoc vol perquè la Jeani l’ha ferit. Amb una tendresa i versemblança descol·locant, Pàmies crea un personatge extremadament fràgil que pretén seguir essent tant fort com era aleshores sense adonar-se que el trencadís intern ja s’ha produït. Una noia amb una vida feta que no és la que hagués volgut, però ara ja és tard per confessar-ho.

En Max, a qui dóna vida Jordi Llovet, és un noi sensible que balla entre dues aigües. Fa dos anys va tenir una aventura amb la Jeani, però al mateix temps, va necessitar refugiar-se en la Babsi, amb qui només es van “mimar”. I ara? Ara no pot amb cap de les dues. Està fet un garbuix i és incapaç de gestionar les seves emocions. És amb aquest personatge amb el que se’ns mostra aquesta generació digital, o tecnològica, empesa al consum compulsiu per “omplir el forat”, en paraules del mateix Max. Amb ell, es veu clarament la tendència a comprar-se un aparell tecnològic abans de reunir el valor necessari i parlar amb aquell algú amb qui fa tan de temps que necessites una conversa.

La Babsi, interpretada per Míriam Escurriola, és una noia alegre, extremadament vital i positiva, a qui li falta una gran dosi d’amor. Possiblement la Babsi estigués gelosa de la història que hi va haver entre els seus dos amics. Possiblement la Babsi també hagués volgut formar-ne part. La Babsi és l’estereotip de la “millor amiga”. Però ara ja no. Ara ha canviat. Ara la Babsi és forta, s’ha fet forta a base de temps i esforç. Ara ja no li importa res, però en realitat no s’adona que l’importa tot, i molt. Segueix essent una noia insegura, amb pors que tapa amb rialles i somriures, una noia sensible a qui li han trencat el cor, i mai va ser capaç de dir-ho.

L’essència dels personatges, el que els mou, és tot allò que no van dir en el seu moment i que ara agrairien haver dit: “t’estimo”, “et desitjo”, “perdona’m”, “provem-ho”, i tantes altres coses que haurien pogut canviar el que són avui. Però la por a perdre, la por a quedar-se sol, la por que ens guia des de fora i no des de dins de nosaltres mateixos és el que perd aquests personatges, i el que a dia d’avui encara és capaç de tornar-los a unir.

Cal destacar en aquest punt, la direcció de Sarah Bernardy, que conjuga a la perfecció amb el text, movent els personatges per l’espai, de vegades de manera fluida i de vegades més atropellats. L’aprofitament de l’espai escènic – minvat per la presència de les butaques – també requereix d’una menció especial. Les escenes es desenvolupen en tots els racons possibles d’aquest menut espai – ambientat de manera subtil però molt efectiva per la mateixa Bernardy – provocant una corrent visual constant, però no excessiva, que l’espectador gaudeix i agraeix.

Pel què fa a les tècniques, en la vocal, cal destacar un gran treball de suport i ressonadors per part dels tres actors. Tan sols en alguns moments, i possiblement degut a la tensió emocional, Escurriola escanyava una mica els atacs i perdia la col·locació del cos, de manera que el so deixava de ser òptim. En relació amb la tècnica corporal tots tres actors estaven clarament lliures i oberts a l’experimentació i l’emoció sorgida al moment. Tots els moviments eren clars, nets, orgànics i sobretot justificats.

En definitiva, el treball de la cia. laCosa és un desplegament de talent en totes les vessants artístiques que comprenen una obra en uns moments difícils i angoixants per a la cultura com són els actuals. Peces com aquesta, reclosa en un espai tan menut – tot i que màgic – com el Maldà, mostren que el bon teatre no necessita grans muntatges, i grans despeses, que el quid de la qüestió està en les petites coses, en la veritat dels actors, en la gràcia de la direcció, i l’habilitat dels tècnics. En resum, que la cultura i el teatre de qualitat, són possibles.

@anna_mestreseg

Switch to mobile version
0 Flares Twitter 0 Facebook 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×