Autor Articles i estudis
15 gener 2015 a 18:00

Els extraordinaris faigs del Montnegre

0 Flares 0 Flares ×
Fageda del Montnegre

Fageda del Montnegre // Foto: Arenyautes.CAT

Els que em coneixen saben que m’agrada molt de descobrir el que jo anomeno “descrostons“, aquelles restes d’èpoques passades, la majoria de les vegades inadvertides, que encara es poden trobar a l’actualitat i que ens parlen d’un passat que es resisteix a morir. Si a això sumem el meu amor pels arbres, entendran perquè des de sempre m’ha cridat poderosament l’atenció conèixer de l’existència d’una trentena de faigs al Montnegre, a 45 km de Barcelona i a 8 km de les platges del Maresme.

El Faig (Fagus sylvatica), és un arbre caducifoli habitual de climes centreeuropeus, frescos i humits, que en el seu creixement forma el típic bosc de conte de fades, ja que per la seva frondositat no permet que la llum arribi amb facilitat a terra, evitant el creixement d’un sotabosc frondós. A la Península Ibèrica els trobem a la Serralada Cantàbrica, Pirineus i poc més, coincidint amb la distribució d’un clima atlàntic que els hi és propici.

A Catalunya també podem trobar fagedes al Montseny, a Olot -la coneguda Fageda d’en Jordà- o tan al sud com en els Ports de Tortosa-Beseit, tots ells amb climes que ja sigui per l’altura, humitat o llunyania del mar, mantenen zones similars al centreeuropeu, permetent el seu desenvolupament normal. Però… què pinten 30 faigs a un pas de la platja, en un lloc tan “atlàntic” -denoteu la ironia- com el Maresme? Tot té la seva raó de ser… i no, no van ser plantades. Són autòctones.

Les nostres protagonistes creixen a una alçada de 710 metres, prop del Coll ses Basses, totalment envoltades de bosc mediterrani (alzines, sureres, pins, roures…) a la part d’obaga de la Serra del Montnegre, la màxima altura del qual es troba a 766 metres al Turó Gros. Aquesta mini-fageda ha estat molt explotada històricament pel seu aprofitament fuster, la qual cosa va portar al botànic Pere Montserrat el 1949 a descriure-la com “dos arbres vells i una dotzena de soques”, donant una idea de la precarietat del bosquet. La fi de l’explotació forestal de la zona després de la seva declaració com a parc natural el 1989, ha permès un major desenvolupament de les soques i un respir per als faigs, que han aprofitat per guanyar una mica de terreny.

L’origen d’aquest fageda ve de l’última glaciació, la qual va produir una retirada cap al sud dels climes freds i humits del centre d’Europa, que van portar a les espècies com el faig a conquerir extenses zones de la península. Després de la retirada dels gels, els climes càlids van tornar a pujar de latitud, provocant la retirada generalitzada dels faigs del nostre territori, refugiant-se a aquestes petites “illes” propícies al seu creixement per una o altra raó.

Al Montnegre, tot i la proximitat del mar i, encara que sembli un contrasentit, gràcies a això, ha quedat un petitíssim illot climàtic gràcies a les boires que pugen directament des del Mediterrani. Aquestes boires cobreixen bona part de l’any la zona, temperant i humitejant l’ambient, prou com per crear un microclima que ha permès que des de fa més de 10.000 anys es desenvolupi una població vegetal que ha estat capaç de resistir tant la pressió humana com la pròpia competència vegetal de les espècies típiques del clima mediterrani.

Esperem que el nostre habitual menyspreu envers tot el nostre entorn, deixi pas a un respecte venerable cap a un petita arbreda, testimoni viu d’una època i una antiga realitat ecològica que es resisteix a desaparèixer.

Ireneu Castillo

Switch to mobile version
0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×