Autor Cinema, teatre i televisió
18 març 2015 a 18:00

La única fórmula de la felicitat, la teva

0 Flares 0 Flares ×

Digue’m que somrius

Guillem Gafaell i Cristina Noguer en un moment de "La fórmula de la felicitat"

Guillem Gafaell i Cristina Noguer en un moment de “La fórmula de la felicitat” // Imatge cedida per la Sala Atrium (Foto: Mercè Rubià)

COMÈDIA. Autora: Anna Maria Ricart. Direcció: Mireia Trias. Intèrprets: Tilda Espluga, Guillem Gafaell, Cristina Noguer, Mireia Estany, i Xavier Torra. Audiovisuals: Marc Chornet. Disseny de llums: Xavier Alabart. Espai: Mireia Trias. Disseny gràfic: Jordi Granell. Cap tècnic del teatre: Xavier Alabart. Producció: Cia. Sojapi.

Què és la felicitat? Algú pot respondre, algú s’arrisca a definir-la? Quelcom tan subjectiu, una sensació intangible, però alhora identificable – més fàcilment en els altres que en un mateix –. La felicitat es pot aconseguir, o arriba sola de manera aleatòria? Quan som feliços, com sabem que ho som? De vegades és una sensació fugaç, un record, una olor…

Hi ha persones que són felices quan no fan res, d’altres quan no paren de treballar, d’altres fent una passejada, d’altres comprant-se un cotxàs espectacular, d’altres ho són quan estan en parella, d’altres solters, amb mascotes, en cases, en tendres de campanya… És molt difícil definir la felicitat, perquè és diferent per a tothom, perquè cadascú la sent d’una manera, i aquesta és la característica principal que fa impossible definir-ne una fórmula universal.

En certa manera, aquesta és la qüestió que planteja “La fórmula de la felicitat”, una obra en la que dues parelles, o més ben dit, quatre persones, busquen la felicitat aferrissadament seguint els consells d’una mena de terapeuta que assegura haver trobat l’autèntica fórmula.

La peça d’Anna Maria Ricart reflexiona sobre el “hype” modern i malaltís de la recerca de la felicitat, sobre aquesta estranya tendència – accentuada per una mala concepció de les xarxes socials – de manifestar constantment la felicitat de cadascú. Hem de ser feliços, malgrat tot, hem de mostrar-ho, tothom ho ha de saber, no podem estar tristos, enfadats, o cansats. Hem d’estar en activitat constant, i sempre amb un somriure als llavis. Si somriem i ens creiem feliços ho acabarem essent, ens hi acabarem sentint.

Però en realitat, no ens adonem que la felicitat no pot ser un estat permanent, principalment perquè el nostre cos no seria capaç de suportar-ho. En conseqüència la seva recerca conscient sempre resulta frustrant ja que, la felicitat es caracteritza per la seva fugacitat i, per tant no dura per sempre un cop assolida. I això és el que cal entendre, que aquesta és la seva gràcia. Quelcom intangible que no es veu venir, que sentim de manera fugaç  i que ens deixa un record meravellós un cop ja se n’ha anat.

I per aquest motiu, ningú ens pot dir com ser feliços, sinó que cadascú s’hi ha de descobrir, fent allò que li agrada, allò que més el satisfà, per gran o petit que sigui, i aleshores, la felicitat arribarà. I cal recordar també els contrastos, un tema en el qual no s’acaba d’aprofundir a “La fórmula de la felicitat”. Si bé és cert que un equilibri emocional és propici per al desenvolupament del dia a dia en societat, això no vol dir que ens haguem d’obligar a estar contents de manera constant, passi el que passi. Al contrari, ens hem de permetre estar enfadats, tristos, i cansats, perquè només d’aquesta manera, serem capaços d’apreciar els pics positius, els moments feliços, els instants pletòrics de les nostres vides, i aleshores serem capaços de sentir la felicitat en el seu màxim esplendor, i el seu record ens alimentarà fins al proper pic, o ens ajudarà a superar un descens.

I això és precisament el que els passa a tots els personatges de l’obra, estan tan capficats en la recerca d’una felicitat que mai poden atrapar que acaben frustrats, desconsolats, desconcertats i completament infeliços i amargats.

Cal destacar que, si bé la reflexió que desperta és molt propícia, el ritme de la peça no acaba d’acompanyar-la. Malgrat comptar amb una estructura formada a partir de flashbacks, repeticions d’una mateixa escena amb diversos punts de vista, o fins i tot l’aparició d’episodis aïllats d’altres personatges que fan que es tracti d’una peça manifestament contemporània que busca la novetat formal, tot plegat, no acaba de funcionar al compàs que convindria per a una total activació del públic. Una manca de ritme que, sense saber si prové del text de Ricart o bé de la direcció de Mireia Trias, acaba provocant que la interpretació de Tilda Espluga – l’única que no és en directe – sigui la més esperada al llarg de la funció, així com la més recordada un cop fora de la sala.

No obstant això, pel què fa a les qüestions tècniques, la construcció escenogràfica de la mateixa Trias és impressionant, i l’aprofitament de l’espai espectacular. El disseny d’il·luminació de Xavier Alabart crea totes les atmosferes necessàries, i d’una manera fluida i orgànica aconsegueix guiar els espectadors a través de les diferents escenes de la peça. De la mateixa manera, cal mencionar el gran treball de Marc Chornet pel què fa a la creació del vídeo de la terapeuta, que es presenta com al còctel perfecte de tots els elements característics que composen aquest tipus de “manuals audiovisuals” penjats a Youtube, o bé regalats en còmodes fascicles amb el diari del diumenge.

En definitiva, “La fórmula de la felicitat” és una peça que vol provocar la ment de l’espectador, i en certa manera ho aconsegueix. El fa reflexionar inevitablement sobre la felicitat en general, i sobre la seva en particular. El fa pensar sobre la imposada necessitat de ser feliç, i sobre els resultats d’aquesta recerca fallida ja a priori. Però sobretot, el fa pensar sobre la infelicitat, sobre els moments tristos de la vida, i aconsegueix que per uns instants se senti incòmode i es pregunti sincerament com està, com se sent. I tu, ets feliç?

@anna_mestreseg

Switch to mobile version
0 Flares Twitter 0 Facebook 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×