Autor Articles i estudis
10 setembre 2015 a 18:00

La cica, una baula perduda en el nostre jardí

0 Flares 0 Flares ×

90- cycas

Durant el pas del temps, els éssers vius s’han anat adaptant mal que bé a totes les circumstàncies que s’han anat trobant per davant. Depredadors, condicions climàtiques o geogràfiques, alimentació… d’aquesta adaptació (la major part de vegades a cop de vida o mort) en què cada un ha buscat la millor manera de tirar endavant amb la seva vida, ens ha arribat fins a l’actualitat la gran biodiversitat que tenim -encara de tendència minvant- al planeta. El canvi ha estat, des de sempre, el leit motif de la biosfera però, en alguns casos excepcionals, ens trobem amb éssers pels quals sembla que els milions d’anys no hagin passat per ells, mostrant-nos una foto viva d’un temps anterior. El més interessant de l’assumpte és que un d’aquests espècimens -anomenats també fòssils vivents- és molt possible que l’hagi conegut en persona i que el tingui en el seu jardí o a la terrassa: la Cica.

La Cica (Cycas revoluta) és una petita planta de l’estil de la palmera que ha estat profusament plantada en els jardins públics i particulars de tota l’àrea mediterrània, sobretot pel seu toc exòtic i la seva resistència a la sequera. I és que, aquesta planta provinent del sud de Japó que pot arribar fins als 2 metres i els 200 anys de vida, encara que pugui arribar a confondre’s amb un margalló si no som molt experts en jardineria, no té res a veure amb ells ni amb la resta de palmeres. De fet, està més relacionat amb les falgueres i els pins que amb les palmes, i és justament aquesta rara característica la que el fa interessant, ja que a les seves fulles podrem veure una autèntica baula perduda entre els tres tipus d’arbres.

Si ens fixem en el seu port, la cica no es diferencia molt d’una palmera petita, amb les seves fulles pinnades que neixen del tronc. No obstant això, si mirem de prop les fulles de la cica, podrem adonar-nos que tenen una forma que ens recorda a les llargues agulles dels pins, però no només això, sinó que les flors masculines (hi ha ciques i “cics”) tenen la forma d’una pinya de pi oberta, tova i d’uns 50 cm que creix al centre de la planta. El tronc, per la seva banda, en la seva estructura s’assembla bastant al d’una palmera i pel seu aspecte extern a les falgueres arborescents, mentre que els seus fruits (els quals creixen en una mena de “col arrissada” que surt al centre de les ciques femelles) s’assembla a un pinyó de la mida d’una figa, fent d’aquesta planta un totum revolutum barreja de palmeres, coníferes i falgueres, com a mínim curiosa. No obstant això, per alguna cosa se l’anomena “fòssil vivent”.

Com abans he comentat, la cica no ha canviat de estratagema vital en milions d’anys, i els parents de les ciques actuals s’han arribat a trobar fossilitzats en roques del Paleozoic: Ni més ni menys que fa gairebé 300 milions d’anys. Amb tot, els paleontòlegs consideren que l’època daurada de les cicadàcees va ser entre el Triàsic i el Juràssic i que van ser hegemòniques en competència amb les falgueres arborescents, les palmeres i les coníferes primigènies mentre que els dinosaures vagaven pel món. De fet aquesta teoria es basa en l’evidència que, en l’actualitat, hi ha ciques en tots els continents -tant vives com en el registre fòssil- com a demostració de la seva antiga distribució en el supercontinent Pangea. Tota una supervivent.

En ser tan antiga, la cica proporciona una imatge d’un moment en què les plantes tenien unes característiques similars entre elles, però en les quals es larvaven els canvis que van produir l’explosió botànica posterior. D’aquesta manera, en la cica podem observar el camí seguit per l’evolució fins a arribar a les agulles dels pins actuals, la de les seves pinyes, així com la dels troncs de les palmeres actuals i els seus fruits. Tot això sense oblidar-nos que ens dóna un magnífic retrat de les falgueres que conformarien els grans boscos tropicals del Secundari i que consumim avui en dia en forma de carbó per a les nostres llars de foc.

Sigui com sigui, en l’actualitat, la cica ha deixat el seu lloc de líder vegetal a altres espècies més evolucionades que li han anat menjant el terreny, però el fet que encara es trobi entre nosaltres i que l’home -tot i la toxicitat de la planta- no hagi acabat amb ella, és reflex d’haver estat tot un èxit evolutiu. És possible que d’aquí a milions d’anys, les ciques encara rondin pel planeta, cosa que, si no canvia massa, no podrem dir nosaltres.

No som prou humils.

-Ireneu Castillo-

Switch to mobile version
0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×