Autor Articles i estudis
17 novembre 2016 a 18:00

La corrupta història dels cotxes anomenats “Gracias Manolo”

1 Flares 1 Flares ×

ireneu manolos

foto: http://laplumadelcormoran.wordpress.com

Pels que són amants dels cotxes d’època, les noves cadenes de televisió emeten una sèrie de programes en què la recuperació i remodelació d’automòbils antics són els protagonistes. Aquests programes, la majoria són americans i britànics, pel que els models que es poden veure dels anys 40 als 60 són fins a cert punt estranys o poc coneguts, cosa normal per altra banda, perquè cada país té una història automobilística diferent. No obstant això, quan veiem els programes fets per tallers espanyols, i com si fos un forat negre històric, resulta que els models són els mateixos. Què passa aquí? ¿No hi havia cotxes a Espanya durant els anys 40 i 50? La veritat és que no n’hi havia gaires, però com les meigas, “haberlos haylos”: Eren els anomenats “Gracias Manolo”.

Tot just acabada la Guerra Civil, el govern franquista va decidir seguir les polítiques d’autoproducció i independència comercial que propugnaven els règims afins a Franco, és a dir, Hitler i Mussolini. Aquest sistema conegut com autarquia, però que es pot resumir en “España para los españoles”, pretenia vendre que, com que Espanya era rica en recursos naturals, no tenia cap necessitat d’obtenir de fora el que ja tenia al seu interior. D’aquesta manera, es reduïa la dependència de l’exterior, el deute extern i es proporcionava treball als mateixos espanyols.

La idea, en principi, semblava bona i va ser implementada a imatge dels governs nazi i feixista, però el fet de ser un país on els sectors productius estaven pràcticament destrossats per la Guerra Civil i el desenvolupament de la 2a Guerra Mundial, van fer que el país -aprofitant el bloqueig dels aliats, que no es fiaven un pèl d’Espanya- s’enquistés sobre si mateix, sacrificant el comerç exterior en benefici d’una producció interna desfasada, subvencionada i no competitiva. No obstant això, aviat es va veure que la manca de tot tipus de materials de consum (aliments, maquinària, automòbils…) no podia ser suplerta per la producció interior, pel que es va haver de racionar tot d’una forma salvatge, condemnant a grans capes de la societat a passar-les ben magres.

Així les coses, els anys passaven, i mentre que els països europeus ràpidament tornaven als nivells de vida i de producció anteriors a la guerra (Alemanya trigar 5 anys i Anglaterra va fer el mateix el mateix any de finalitzar la guerra), a Espanya, la cosa no aixecava el vol (va trigar 15 anys a fer-ho) a causa de que les polítiques d’autarquia ho impedien totalment.

El país, en crisi perpètua, no generava prou riquesa, de manera que necessitava els capitals de l’exterior; uns capitals exteriors que no arribaven per l’aïllament al qual s’auto-sotmetia el Règim, el qual, per poder obtenir productes de l’exterior, havia de donar una llicència expressa o bé esperar que el mateix govern els importés i els portés, creant unes llistes de espera exagerades. Això produïa que els responsables polítics de mig i alt nivell que tractaven amb aquestes llicències, traguessin grans beneficis amb la picaresca de portar mercaderies de l’exterior a preus taxats (en estar subvencionats, eren molt més barats que al mercat lliure) i venent-los després en el mercat negre a uns preus desorbitats.

En aquesta situació, l’any 1951, Franco va decidir nomenar Manuel Arburúa de la Miyar com a nou ministre de Comerç, el qual seria l’encarregat directe de les llicències que permetessin l’exportació i la importació de tots els béns de mercat que permetés el govern franquista. L’únic inconvenient era que els criteris que feia servir per donar o denegar aquests permisos distaven molt de ser equànimes, pel que els seus amiguets i cercles pròxims es veien curiosa i constantment beneficiats, sobretot en els cotxes.

El Caudillo, per la seva banda, no era aliè a les martingales del seu ministre, i va arribar a comentar que Arburúa era tan estimat perquè havia començat de botons i ara era arximilionari. Típica “retranca” gallega.

D’aquesta manera, mentre que les sol·licituds de cotxes arribaven a les 50.000 unitats, el govern no permetia que arribessin a Espanya més que 5.000, per la qual cosa posseir un automòbil era tot un luxe i un símptoma que es tenia “endoll” amb el Règim, sobretot amb el mateix ministre, el qual repartia els drets de cotxes entre els seus coneguts com si fossin carmels. Drets que eren posteriorment venuts a aquells que, tenint diners i volent un cotxe -per exemple estraperlistes enriquits de forma fosca en el mercat negre (veure Straperlo, la ruleta que hizo caer el gobierno de España)- no podien obtenir-los de forma ràpida ni seguint les vies establertes.

Aquesta forma de fer, la qual cosa feia que el ministre fos contínuament lloat per la seva generositat en atorgar llicències de compra de cotxes a tot Cristo que se li acostés, era vox populii entre els que volien tenir un automòbil. En conseqüència i amb tota la sorna del món, es van començar a anomenar “Graciasmanolos” als primers Volkswagen, Renault o Citroën que corrien per les atrotinades carreteres espanyoles, tenint en compte lo agraïts que quedaven al senyor ministre els beneficiats per tal acte de “filantropia”. Però res dura eternament.

El tomb polític durant la Guerra Freda, va fer que l’antipatia de Franco pel comunisme es veiés una virtut pels Aliats, els quals veien a Espanya un punt geoestratègic per a un hipotètic conflicte armat contra l’URSS. Per la seva banda, Franco, que veia que l’aviram se li esvalotava més del compte per la continua crisi, que va decidir donar un gir oberturista a l’economia espanyola prescindint dels elements més fanàtics -i interessats- de l’autarquia (Arburúa va ser cessat el 1957), obrint les fronteres a les importacions, a les empreses estrangeres i al turisme.

Espanya, d’aquesta manera, deixava enrere els preus regulats i la intervenció brutal de l’Estat en el mercat intern espanyol, obrint la porta a una entrada de capital estranger que, aprofitant el tercermundisme en què estava el país, van fer el gran negoci a costa de la suor i els patiments de la gent.

La dictadura continuava amb tota la seva cruesa (¿llibertat? Què és això?) Però la gent, gairebé 20 anys després del final de la Guerra Civil, per fi podia prosperar mínimament i, de menjar-se les pells de taronja pel carrer, passava a poder-se comprar els primers Seat 600 i a sortir els caps de setmana, animant al seu torn una economia que durant molts anys es va mantenir a punt de fer fallida.

Així que ja ho sabeu. La propera vegada que algú vingui amb estúpids cants de sirena de “els nostres primer”, recordeu que fins i tot el mateix Franco va veure clar que, per molt que hi hagi gent que digui a crits “Gràcies Manolo!”, un país tancat en l’autarquia té sempre un futur molt més negre que el seu passat.

Ireneu Castillo
@ireneuc

Switch to mobile version
1 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 1 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 1 Flares ×