Autor Articles i estudis
24 novembre 2016 a 18:00

La US Navy, l’Armada i la vergonyosa bona punteria espanyola

1 Flares 1 Flares ×

ireneu disparo

Que els temps en què l’Armada Espanyola manava en els oceans fa molt que han passat, mal que li pesi a les recalcitrants més nostàlgics, és una cosa incontestable a dia d’avui. Els imponderables, les retallades pressupostàries i els nyaps de tota mena, han tingut durant els últims segles la tendència a acarnissar-se en els vaixells de guerra espanyols amb una certa recurrència  (veure La Corbeta Narváez, el barco español que se comieron las termitas) . En l’actualitat no hi ha cap imperi que defensar pel mar de manera que, amb la fi de la dictadura i la professionalització de l’exèrcit, l’Armada ha hagut d’adaptar-se a les noves necessitats de la realitat naval del país. Podríem pensar per això que els antics s’han deixat enrere, però no s’ho cregui massa, ja que de tant en tant sorgeixen amb tota la seva esplendor posant en un seriós compromís a la diplomàcia espanyola. Tal va ser el cas de l’incident de la UNITAS 35 el 1994.

Amb l’arribada de la democràcia a Espanya, l’Exèrcit va patir una gran reestructuració tendent a la seva inclusió als organismes internacionals i a obtenir una professionalització que esborrés les estructures franquistes, que encara mantenien una forta presència entre les forces armades espanyoles (com es va poder comprovar el cop d’estat del 23-F). Aquesta necessitat de modernització va fer que els diversos cossos militars participessin cada vegada més a maniobres i operacions internacionals que, alhora que permetien entrenar els soldats i posar-se al dia amb el contacte amb exèrcits d’altres països, mantenien a les tropes entretingudes jugant a la guerra.

En aquest context, un dels exercicis navals internacionals en què participa Espanya amb certa assiduïtat, són els UNITAS, unes maniobres que els Estats Units realitzen anualment des de 1959 amb diversos països sud-americans i amb els quals reafirma la seva posició de potència naval dominant a les aigües atlàntiques. Així les coses, el 1994, a la 35a edició, Espanya va participar a la Fase III que es duria a terme entre el 9 i el 21 de setembre en aigües de l’Atlàntic Sud, al costat de les armades dels EUA, Brasil, Argentina i Uruguai. Per part espanyola, l’Armada va enviar a les corbetes Infanta Elena i Infanta Cristina… i es van fer notar.

Abans de res cal remarcar que les dues corbetes corresponen a un tipus de vaixell que, seguint la planificació “typical spanish”, es van projectar a finals dels 60, però no van entrar en funcionament fins a l’any 1980. En principi estaven dissenyats com vaixells de guàrdia costanera (88,90 m d’eslora, 10,40 m de mànega), pensats per a les aigües interiors espanyoles o, com a molt, per navegar per la Mediterrània. No obstant això, les retallades pressupostàries van fer que la construcció del que es va anomenar “classe Descubierta”, de 12 corbetes originàries, s’acabessin per botar 8 i, a sobre, a causa del canvi de necessitats del moment haguessin de complir missions oceàniques per a les que no estaven dissenyades. Mal comencem.

Sigui com sigui, el disseny de les corbetes era força bo -de fet estaven basades en un disseny germano-portuguès molt avançat- la qual cosa va permetre que les embarcacions equipessin més armament del que era preceptiu per les seves característiques, però necessari per a missions internacionals. De fet, tant l’Infanta Cristina com l’Infanta Elena, es van enviar en missions de bloqueig durant la Guerra del Golf, sent l’Infanta Cristina un dels vaixells on Marta Sánchez va donar un dels seus mítics “concerts” als soldats desplaçats al Golf Pèrsic. No obstant els bons resultats en aquestes missions, el temps, al mar no passa en va… i els tripulants, en tant que els pressupostos de guerra desapareixen, no sempre estan a l’alçada.

Així les coses, el 1994, durant les maniobres UNITAS, l’Infanta Cristina va haver de passar 4 dies fondejat al port de Buenos Aires a causa dels danys que es va produir en envestir per les bones a la fragata nord-americana USS Stump (172 m d’eslora ). Per sort, van ser danys de poca importància però, evidentment, maleïda la gràcia que els va fer als ianquis. Tot i que no anava a ser el que més molestés a la US Navy …

Durant les maniobres, la fragata USS Samuel B. Roberts (135 m d’eslora) era l’encarregada de remolcar un altre vaixell que havia de ser el blanc dels participants en un simulacre d’atac naval de superfície. En aquest cas el torn era de l’Infanta Cristina. La sorpresa se la van emportar els tripulants de la fragata americana quan, de sobte, van rebre el foc de la nau espanyola.

La tripulació de l’Infanta Cristina, en comptes d’apuntar a la diana, estava apuntant al vaixell que el remolcava i es va dedicar a “ahorquillar” (trets de foc real destinats a calibrar la punteria dels canons) el Samuel B. Roberts amb tota la seva artilleria. Els ianquis van quedar de pasta de moniato en notar l’atac, ja que, per més inri, la tripulació espanyola sembla que va demostrar una molt bona punteria. El cap de les forces americanes, el contraalmirall Wirt Fladd, estava que rebentava de goig amb la subtil “badada” espanyola.

L’assumpte, que no es va filtrar fins a 8 mesos més tard, va motivar una investigació interna que va determinar que l’incident de l’Infanta Elena s’havia produït per una fallada en la propulsió de la nau i que el de l’Infanta Cristina s’havia produït per “un error de material “i perquè -segons sembla- el blanc al que havien de disparar era massa petit. Lògicament, com no ho veien (sembla que els aparells no estaven preparats per a la distància establerta), van obrir foc al que es veia, és a dir, al vaixell remolcador. ¡Ole tu!

A part de les versions oficials més o menys estrafolàries per minimitzar l’assumpte (de fet, encara que fos per accident, va ser el primer atac directe de l’Armada Espanyola a la nord-americana des de la Guerra de Cuba) el que no se li escapava a ningú era que les naus espanyoles, fruit de les contínues retallades pressupostàries, tenien un manteniment deficient i sempre pecaven de fer curt de combustible. Això feia que no participessin en tantes maniobres conjuntes internacionals com deurien, per la qual cosa, les tripulacions no tenien experiència en aquest tipus d’exercicis, suplint la falta de pràctica amb molt voluntarisme que no sempre era suficient per sortir airosos, com van poder comprovar de primera mà les naus ianquis.

En definitiva, que mentre l’USS Stump (en funcionament des de 1978) va ser donat de baixa el 2004, i l’USS Samuel B. Roberts (en funcionament des de 1984) va ser donat de baixa el 2015, tant l’Infanta Cristina com l’Infanta Elena, a dia d’avui, amb 36 anys a l’esquena i a causa de la crisi que ha impedit el seu recanvi, encara estan tots dos en actiu… i el que et rondaré morena

Una mostra més que, un exèrcit desconnectat absolutament de les necessitats reals de la societat que el paga, en l’actualitat, en què les guerres es fan amb drons còmodament controlats des de milers de quilòmetres de distància, és una càrrega insostenible que, a sobre, com no es facin bé les coses -i en ficades de pota l’Armada Espanyola té el Cum Laude (veure La idiota batalla naval de Algeciras)- en comptes d’orgull, l’únic que pot provocar és un profund i llastimós sentit del ridícul aliè.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

Switch to mobile version
1 Flares Twitter 0 Facebook 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 1 Flares ×