Autor Articles i estudis
29 juny 2017 a 18:00

La “miraculosa” millora del murri papa Sixt V

0 Flares 0 Flares ×

ireneu sixto v papa

foto:Wikimedia Commons

Una de les acusacions que més usualment reben els polítics en campanya electoral és que fan absolutament de tot per aconseguir accedir al càrrec polític desitjat, sense cap remordiment d’utilitzar qualsevol martingala, ja sigui legal o il·legal, moral o immoral, sempre que s’assoleixi l’anhelada poltrona. Aquesta visió dels polítics, en tant que generalització, és intrínsecament falsa, encara que si mirem alguns passatges curiosos de la Història, potser hauríem de pensar en allò de que l’excepció confirma la regla. Tal va ser el cas del Papa Sixt V el qual, davant de tot el Conclave cardenalici, va experimentar una “miraculosa” recuperació física tan aviat va ser escollit. Com ho llegeixen.

Corria l’any del Senyor de 1585 i el dia 10 d’abril mor a Roma el papa Gregori XIII (el del calendari gregorià). En aquell temps, la figura del papa tenia un poder polític impressionant que s’estenia per tota la cristiandat, ja fos directament com a líder dels territoris sota control de la Santa Seu o com a representant màxim de l’omnipresent Església Catòlica, pel que havia autèntiques hòsties (consagrades i no consagrades) per aconseguir ascendir a la Càtedra de Sant Pere.

L’Església, a la fi del segle XVI es trobava amb un autèntic forat negre en les seves finances, fruit de l’obsessió de Gregori XIII per acabar amb la reina Isabel I d’Anglaterra, la qual havia tornat a instaurar el protestantisme anglicà que havia abolit l’anterior reina, Maria Tudor. Aquesta especial malvolença va fer que el papat subvencionés generosament a tot aquell que s’enfrontés a Anglaterra, sobretot als exèrcits espanyols (aleshores potència hegemònica), sense gaire èxit. Fracassos que van fer que l’Església pressionés a l’aristocràcia italiana perquè pagués més impostos i així sortir dels números vermells. Com era d’esperar, la mesura va ser una autèntica puntada allà on més mal hi fa per als nobles, els quals, en rebot, van estendre el caos pel territori italià a força de donar suport al bandolerisme per, d’aquesta manera, minar el poder papal aprofitant l’estat de ruïna econòmica i la fama de “fluix” de Gregori XIII.

En aquesta situació d’inseguretat total i de descontrol polític, el papa va donar el seu últim sospir, de manera que, després dels funerals del pontífex (que van durar ni més ni menys que 10 dies), el 22 d’aquell mateix mes d’abril es va convocar a 42 cardenals a conclave per a l’elecció d’un nou papa. Tals eren els moviments estratègics entre les diferents faccions que formaven la cúria cardenalícia que la Capella Sixtina podia haver-se comparat a un bidet ple de piranyes… decorat amb pintures de Miquel Àngel, això sí.

Els debats i votacions se succeïen sense que cap dels 13 candidats possibles aconseguís les dues terceres parts dels suports. I és que si bé, una de les faccions més nombroses estava encapçalada pel nebot del difunt papa (Filippo Boncompagni, cardenal de Sant Sixt) les altres s’aliaven entre elles per evitar que aquesta guanyés. D’aquesta manera, i en vistes que no s’aconseguia cap consens, els electors d’uns i altres, van optar per fer papa a un dels cardenals que més discrets eren i que per ancianitat i debilitat general els asseguraven un papat curt i fàcilment influenciable: el Cardenal Felice Peretti.

Peretti, nascut a Grottammare el 1521, en realitat es deia Srečko Perić, ja que pertanyia a una família sèrbia que havia fugit de la invasió otomana i s’havia instal·lat a Itàlia. En el moment del conclave, amb 64 anys, caminava encorbat amb un bastó, parlava de manera tremolosa i tossia amb profusió, pel que era, a priori, el candidat perfecte a ser el pròxim “papa ninot”.

Així les coses, el dia 24 d’abril a les 15 h., es va produir l’escrutini definitiu i, tan aviat com es va saber que les dues terceres parts dels electors votaven a favor d’aquell decrèpit cardenal i que, per tant, ja no hi havia marxa enrere, Peretti es va incorporar i va tirar el bastó al mig de la capella amb tanta força i decisió que els cronistes deien que semblava tenir-ne no més de 30 anys. La resta de cardenals es van quedar de pasta de moniato. Estupefacció que va passar a terror quan Peretti, ja investit com Sixte V, es va posar a cantar el “Te Deum” amb tal potència que vibrava tota la sala. Els electors es van acollonir, i més d’un va comentar que, d’escollir un papa amb el qual fer el que volien, havien passat de cop a tenir un papa que faria el que volia amb ells… i no s’equivocaven.

Sixt V, que al final va manar des de 1585 a 1590, ha quedat per a la història com un dels papes més severs i intransigents de la Història.

Només arribar, es va dedicar a la caça sense misericòrdia dels bandolers i dels aristòcrates que els sostenien, tallant més caps que caps té un rest d’alls i exposant-les al pont de Sant Angelo cadascuna clavada a la seva corresponent pica. I quan ja no va tenir malfactors per omplir amb els seus caps el pont, es va dedicar a les prostitutes i pispes, deixant Roma més tranquil·la que un museu a dilluns al matí. Per compensar la impopularitat de les seves accions es va dedicar a embellir la ciutat profusament amb tot tipus d’edificis, monuments (veure L’home que no va callar ni sota el pes d’un obelisc) i fins i tot es va erigir ell mateix una estàtua al capdamunt del Capitoli, ja que sabia que els romans no li anaven a dedicar (i que van treure oportunament tan bon punt va morir, és clar).

Així mateix, va fer un treball ingent de política exterior, forçant a Felip II a enviar l’Armada Invencible (amb el seu sonat fracàs) per enderrocar el govern anglicà d’Isabel I, i de lluita contra els diversos protestantismes que amenaçaven el poder papal a Europa, amb els mateixos nuls resultats del seu predecessor.

En conclusió, que quan a Sixt V li van preguntar el perquè de la seva sobtada millora tot just ser escollit papa, els cronistes assenyalen que va respondre “Mentre hem estat cardenal hem caminat amb les esquenes baixes i el cap inclinat per buscar a la terra les claus del cel, però ara que les hem trobat mirem al cel perquè no tenim cap necessitat de la terra “. Un gran exemple d’un murri pontífex per a milers i milers de polítics posteriors que, un cop instal·lats a l’Olimp del poder, deixen de mirar la terra de la qual van partir simplement perquè ja no els cal.

Essència humana en estat pur.

Ireneu Castillo
@ireneuc

Switch to mobile version
0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×