Autor Articles i estudis
13 juliol 2017 a 18:00

La Bomba Gai, l’arma que volia convertir la guerra en una orgia homosexual

0 Flares 0 Flares ×

Ireneu bombarderQuan obrim qualsevol diari, veiem qualsevol noticiari a la televisió naveguem per les webs d’informació, rar és el dia en què no surt alguna guerra, un assassinat o un fet luctuós similar, pel que podem arribar a pensar que l’ésser humà, això de guerrejar i matar-se l’un a l’altre li posa molt. No obstant aquesta afirmació gairebé axiomàtica, en el fons, els humans detesten la guerra i les seves morts: i és que, al cap i a la fi, el que molesta de l’enemic és que vulgui acabar amb nosaltres amb tanta ferotgia i contundència, no que estigui mort o viu. Així les coses, els exèrcits no fan més que investigar en armament i formes d’acabar amb l’oponent que no produeixin cap bany de sang (més enllà de l’imprescindible, faltaria més) pel que posen tota la seva intel·ligència i matèria gris per aconseguir-ho. L’únic inconvenient és que, algunes vegades, la neurona li fa la perla a més d’una ment clarivident i surten algunes propostes més dignes d’un acudit d’en Jaumet que d’una suposada investigació seriosa. Tal és el cas de l’anomenada “Bomba Gai”.

Després de la Primera i la Segona guerres mundials, la Guerra Freda va deixar clar que, si hi havia una tercera, la quarta seria a cops de pedra. Tal era el potencial de destrucció de les armes desenvolupades (veure La Bomba del Tsar, la bomba nuclear que va assassinar la Terra) que les formes de guerrejar havien de derivar a opcions que, sense fer grans destrosses, permetessin el control de les tropes enemigues amb el mínim de baixes possibles.

En aquest context, es van inventar armes sòniques en què el soroll atordia l’enemic, les pistoles elèctriques -els taser-, gasos urticants d’efectes temporals i una infinitat de noves tecnologies que són utilitzats profusament per les forces de l’ordre, sobretot en disturbis de carrer, i que són aplicables també al camp de batalla. Però no totes les investigacions de les empreses armamentistes eren tan encertades (valoració moral de l’ús d’aquestes armes, a part).

El 2005, gràcies a la llei de Llibertat d’Informació (Freedom of Information Act) va transcendir que el 1994 l’exèrcit dels Estats Units havia examinat la possibilitat de desenvolupar una arma que, descarregant un potent afrodisíac sobre les tropes enemigues, aquestes es veurien atretes entre si sexualment, oblidant totalment l’amenaça dels seus oponents… i convertint la guerra en una mena de Sodoma i Gomorra on els soldats es “cardarien” tot el que es movia. I com a l’exèrcit hi ha majoria d’homes, doncs…

La intenció era que, basant-se en el paper que les feromones tenen en la reproducció animal, s’investigués en aquest sentit de cara a utilitzar-les al camp bèl·lic. La idea, desenvolupada pel Laboratori Wright de l’OS Air Force a Dayton (Ohio), a simple vista semblava bona, però topava amb l’obstacle que, si bé les feromones i el seu paper sexual ha estat àmpliament estudiat en tot tipus d’animals -des micos a paneroles- la ciència no ha pogut demostrar l’existència fefaent d’aquestes hormones en el cas dels éssers humans (veure el misteriós cas de les noies amb regles simultànies ) fins al dia d’avui.

Tan esbojarrada proposta, tot i tenir un pressupost de 7,5 milions de dòlars, i encara que pugui sorprendre, va passar els primers filtres governamentals sent inclòs l’any 2000 en un CD-ROM produït per l’Exèrcit americà i que va ser derivat a l’Acadèmia Nacional de Ciències l’any 2002.

Amb tot, el ventall d’armes “alternatives” no acabava a la Bomba Gai, sinó que també s’havia proposat el desenvolupament d’armes que produïssin halitosi, la qual cosa faria pràcticament impossible la convivència entre els grups de soldats, així com d’armes que impregnessin els soldats d’olor a pet de cara a marcar odoríferament els soldats enemics (si s’escapaven eren més fàcils detectar) i que la convivència entre ells es ressentís. Això sí, segons els seus informes, havien països que suportaven millor les olors fecals que d’altres, però al final no ho podrien resistir. ¡Ole l’avantguarda tecnològica militar!

Evidentment, quan es va destapar el pastís, el Pentàgon va negar-lo categòricament i va dir que no li havia donat més importància a la idea, tot i que no negava que sempre estaven a favor d’investigar en el desenvolupament d’armes no letals que ajudessin els seus soldats al front de batalla. Els havien enxampat de peus a la galleda.

Sigui com sigui, el fet, a més de la hilaritat de tals ocurrències i de deixar en evidència allò que intel·ligència i militar són termes antagònics, mostra els profunds prejudicis envers el col·lectiu LGBT que hi ha en capes molt esteses de la societat (veure La temuda i èpica bravura d’un exèrcit gai).

El fet de pensar que amb un producte químic qualsevol persona, per molt heterosexual que sigui, pugui convertir-se en homosexual, revela que hi ha gent que encara creu que és una malaltia i que hi ha possibilitats reals d’eradicar-la o de provocar-la a voluntat. Però no només això, sinó que aquesta gent -propostes ridícules a part- està en posició de desenvolupar noves tecnologies que siguin utilitzades per qualsevol exèrcit com a armes per matar-nos més i millor.

I això, sí que fa riure molt poc.

Ireneu Castillo
@ireneuc

Switch to mobile version
0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×