Autor Articles i estudis
6 juliol 2017 a 18:00

La crisi immobiliària de l’any 33: una crisi de fa 2000 anys excessivament actual

2 Flares 2 Flares ×

ireneu crisi immobiliària

foto: http://www.temporamagazine.com

Es diu que el poble que oblida la seva història està condemnat a repetir-la, i això, els que ens dediquem a indagar en els racons del passat de la Humanitat sabem que no és una vulgar opinió, sinó un axioma categòric. Conflictes repetits i calcats un cop i un altre amb unes poques generacions pel mig són la tònica general d’una Història que sembla posar de manifest que l’home serà molt “sapiens” (el que ho sigui) però que de memòria en té menys que un peix. I això que, en una societat antiga i analfabeta tindria un passi per la impossibilitat d’accés al saber, no té perdó de Déu a les societats actuals, en què l’accés a la informació no és que sigui fàcil, sinó senzillament aclaparador. En aquesta situació, l’actual crisi econòmica no és una excepció i, si les ments clarividents haguessin tingut la precaució de llegir una mica d’Història i no haguessin tingut els ulls tapats amb bitllets, haguessin vist que ja els romans es van trobar en una situació clavadeta a la que ens trobem avui dia: la crisi de l’any 33.

L’any 33 per als cristians és un any destacat pels esdeveniments que van portar a la mort de Jesucrist, però, per a la quotidianitat de l’Imperi Romà, allò era una gota en la immensitat del Mare Nostrum. Roma, amb una població que ratllava el milió d’ànimes (encara que se sospita que mai va arribar a assolir aquesta quantitat), en aquell any 33 tenia els pèls de punta, però no per la suposada resurrecció de cap jueu, sinó per la crisi que amenaçava amb col·lapsar l’economia de l’Imperi més potent del món conegut.

Per aquells temps, l’economia de Roma es basava en el comerç, la producció agrícola, artesana i, sobretot, per l’expansió de l’Imperi, que proporcionava suculents botins en forma de metalls preciosos i esclaus amb els quals seguir traient rendiment als camps que donaven de menjar, de forma pràcticament gratuïta, als ciutadans romans. No obstant aquesta particular forma d’obtenir recursos, la societat benestant movia els seus diners de múltiples formes i una, que es va demostrar ser especialment rendible va ser el mercat immobiliari… ¿els sona?

Roma per aquell temps era el melic del món. Tot aquell que pretenia ser algú en aquella societat havia de dirigir-se a la Ciutat Eterna, tenint en compte que, com a ciutat més important de l’Imperi, era la que oferia un major nombre d’oportunitats. Aquesta afluència desmesurada de gent va fer que es necessitessin moltes cases on allotjar-los, i com era impossible proporcionar una casa aïllada per a cada un, els arquitectes romans, pràctics com eren, es van inventar els blocs de pisos (veure Les ínsules, els avançats blocs de pisos dels romans ). L’únic inconvenient és que, ahir igual que avui, perquè les classes més baixes i mitjanes accedissin a aquests habitatges, o bé les llogaven a preus desorbitats o s’endeutaven fins a les celles amb crèdits usurers. Els rics, per seguir construint ínsules, s’entrampaven amb els bancs igual que els demés.

En aquesta situació de bombolla immobiliària desbocada, l’emperador Tiberi es va trobar que, el seu predecessor, August, li havia deixat una economia sanejada però amb les arques imperials tremolant, de manera que, per poc que es torcessin les coses, no tindria un sesterci amb que pagar les prebendes dels ciutadans romans… i què cal fer per tenir “cash” sense tocar els impostos? El més lògic: retallades a punta pala.

D’aquesta manera, Tiberi va retallar un 75% el pressupost d’obra pública respecte l’època d’August, va retallar la transferència de diners que es feia a la ciutadania i va endurir els crèdits. Paral·lelament, la gent se li queixava a l’emperador pels interessos usurers dels prestadors, pel que va decidir fer complir una vella llei que ningú aplicava que obligava a sanejar els comptes dels banquers i limitava els tipus d’interès que podien cobrar. Els banquers, alarmats, es van queixar a Tiberi, de manera que l’emperador els va atorgar 18 mesos per posar-se al dia. Va ser la bogeria.

Els banquers, per quadrar els balanços van començar a reclamar l’import dels deutes a aquells que estaven hipotecats. Els deutors, pressionats pels bancs, van començar a retirar els diners dels bancs per cancel·lar els seus préstecs, però no tothom tenia metàl·lic i molts van començar a vendre les seves terres i els seus pisos a preus rebentats, de manera que la bombolla va explotar.

En aquesta situació, el mercat immobiliari es va enfonsar per l’excés d’oferta, el crèdit -endurit per les polítiques d’austeritat i per la creixent insolvència de la població- va acabar col·lapsant, desplomant al seu pas el negoci de la construcció i creant un ambient de deflació en què els preus, en comptes de pujar, baixaven a cada dia que passava. Els diners, simplement no corrien. L’Imperi Romà s’enfonsava per moments

Tiberi, veient la que s’havia format, va haver de posar un milió de monedes d’or… de la seva butxaca !, el que va significar injectar al sistema per mitjà dels bancs 100 milions de sestercis. Si comptem que 1 sesterci podríem equiparar a 1 euro d’avui dia, podem imaginar la dimensió de la tragèdia. Però no van acabar aquí les mesures que va prendre l’emperador.

A més d’aquesta recapitalització dels bancs al millor estil Bankia, Tiberi va oferir al públic crèdits sense interessos durant tres anys, amb la sola condició que el crèdit fos avalat amb patrimoni (bàsicament terres) i el valor sumés el doble del valor del préstec, la qual cosa va ser una ràfega d’aire fresc a una ciutadania asfixiada per la falta de diners. No obstant això, Tiberi estava disposat a cobrar-se el dispendi i, aprofitant l’avinentessa, va decidir anar a per un banquer d’Hispània que s’havia fet ric per les seves mines d’or a Sierra Morena i les muntanyes d’Alacant, i que no era molt favorable a l’emperador: en Sext Mario. D’aquesta manera, va acusar el banquer d’incest, expropiant-li totes les seves mines d’or i executant-lo, amb la seva filla, tirant-lo des de la roca Tarpeia del turó Capitolí. Els Reis Catòlics, com podem veure, tampoc van inventar res amb l’expulsió dels jueus.

En definitiva, que Roma, finalment va sortir del sot a força de mesures d’injecció de capital, facilitant les coses a la seva ciutadania -ja que no podia augmentar els impostos als rics- i, sobretot, seguint amb les campanyes d’expansió de l’Imperi , per així continuar enriquint a Roma a compte dels botins arrabassats als enemics. I els pobres i els esclaus? Doncs, per a ells, com fàcilment pot pensar, ni hi va haver crisi, ni recuperació, perquè quan ets al fons del pou, si dolent era abans, igual de dolent era després. Es repeteix o no es repeteix la Història?

Doncs a veure si n’aprenem d’una vegada!
@ireneuc

Switch to mobile version
2 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 2 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 2 Flares ×