Autor Articles i estudis
9 novembre 2017 a 18:00

Olañeta, el fanatisme que va ajudar a perdre l’última colònia espanyola a Sud-amèrica

0 Flares 0 Flares ×

ireneu bolivia

foto: http://elpotosi.net/

Els processos d’independència de les colònies espanyoles durant els segles XIX i XX, si alguna cosa es pot dir d’ells és que no van ser ni amistosos, ni modèlics. Més enllà dels relats heroics o exculpatoris encaminats sobretot a intentar aixecar la moral d’una societat que havia vist perdre d’una manera gairebé inaudita el 95% del seu territori en menys d’un segle, la veritat és que bona part d’aquestes independències van ser causa de la mala gestió o, directament, de la incompetència dels diferents governs peninsulars. Exemples com els de la independència de Cuba (veure El negat dret a decidir que va independitzar Cuba d’Espanya), Filipines (veure Rizal o com un pacifista va fer perdre les Filipines a Espanya) o l’absolutament delirant de Guinea Equatorial (veure Un despropòsit anomenat independència de Guinea Equatorial), ens donen idea de la magnitud de la tragèdia. No obstant això, no són els únics, i un episodi especialment escandalós es va produir quan una pugna absurda entre alts comandaments espanyols va acabar per fer perdre l’última colònia espanyola a Sud-amèrica.

Durant la Guerra del Francès, el caos s’havia apoderat de l’extens Imperi Espanyol. Els francesos havien ocupat la península i segrestat (per dir alguna cosa) a Ferran VII, per la qual cosa el poder legítim espanyol s’havia volatilitzat quedant en mans de juntes d’emergència que feien el que podien allà on l’urpa francesa encara no havia arribat. Les colònies americanes no van ser una excepció i, donat el desgovern, es van haver d’organitzar autònomament, donant peu a moviments d’independència que, en pugna de legitimitat amb les juntes peninsulars, els exèrcits espanyols allà destacats malament podien contenir. Per a més inri, quan Ferran VII va tornar a 1814 (veure Mori la llibertat!… i no era una broma) ho va fer com l’Àtila , tornant a l’absolutisme més reaccionari, desfent el treball de modernització de les Corts de Cadis i intentant ficar per la força al corral monàrquic a les colònies díscoles. Unes colònies que reconeixien la legitimitat de Ferran VII però que, havent provat els beneficis de l’autogovern, en cap manera acceptarien el retorn a una situació més repressora que la d’abans de la invasió francesa.

Per embolicar encara més fort, a part d’episodis de corrupció flagrants que afectaven directament la presència d’Espanya a les seves colònies (veure L’estafa dels Vaixells Negres, quan la podridura d’un govern no només afecta la fusta), la disputa entre els liberals i el rei va fer que del 1820 al 1823 s’instaurés de nou “la Pepa” (la constitució de 1812) dividint a la societat espanyola entre els absolutistes i els liberals. Els militars espanyols destinats a les colònies americanes també van entrar en aquesta dinàmica caïnita, però amb tal fanatisme que fins i tot algun es “va oblidar” de quin era el veritable enemic que havien de batre. I això va ser el que li va passar al general Pedro Antonio de Olañeta.

Olañeta, militar biscaí més absolutista que el mateix Ferran VII, estava destinat a l’Alt Perú (actual Bolívia i sud del Perú) quan després del Trienni Liberal, el rei torna a instaurar l’absolutisme. En aquest punt, Olañeta decideix no reconèixer la legitimitat de José de la Serna, virrei del Perú, per haver destituït en el seu moment l’absolutista José de la Pezuela i haver estat ratificat pels liberals, rebel·lant-se el 22 de gener de 1824 i reconeixent exclusivament el poder de Ferran VII. A partir de llavors, Olañeta s’autoconfirma com el veritable garant de la legalitat monàrquica al territori de l’Alt Perú, considerant igual d’enemics a les tropes de De la Serna que les alliberadores. I si m’apuren, les tropes del virrei, eren pitjors per als seus ulls. De bogeria.

Així les coses, el virrei es va trobar que, durant el primer semestre de 1824. els exèrcits espanyols, en comptes de lluitar de forma coordinada contra els exèrcits independentistes, es dessagnaven en inútils batalles entre els 5.000 homes d’Olañeta i els 5.000 de De la Serna. Batalles que, guanyades per uns o altres de forma pírrica, l’únic que aconseguien era delmar les forces realistes, mentre que Simón Bolívar flipava en colors davant aquest despropòsit. No en va, aprofitant el merder entre Olañeta i De la Serna, Bolívar va presentar batalla el 6 d’agost a Junín (Perú) derrotant a les tropes realistes liberals del general Canterac, mentre que, alhora, felicitava Olañeta per la seva fèrria defensa de l’Alt Perú davant les tropes espanyoles i el convidava a que s’emancipés de la corona. Evidentment Olañeta no li va fer ni cas ja que, si l’Alt Perú era un territori autònom, ho era per a Ferran VII, sense adonar-se que tan extremista s’havia tornat que estava aconseguint l’efecte contrari del que pretenia: en tant que els reforços no arribaven, aïllat a la part alta de l’Altiplà Andí, el territori s’havia tornat, de facto, independent d’Espanya.

Les tropes realistes liberals de De la Serna (confirmat com a virrei per Ferran VII el 9 d’agost), desmoralitzades després de la garrotada de Junín i per la nul·la arribada de reforços -fet i fet no hi havia flota efectiva que portés contingents suficients de refresc a Amèrica-, van baixar la guàrdia i després d’una nova derrota contra els independentistes de Sucre i Bolívar a Ayacucho el 9 de desembre de 1824, van abandonar la lluita i van donar fi al Virregnat del Perú i amb ell la presència oficial espanyola a Sud-amèrica.

Entossudit a mantenir el seu racó en nom del rei malgrat tot i contra tots (un nebot seu el va trair al general Antonio José de Sucre i un dels seus millors oficials es va passar a les tropes alliberadores), Olañeta va lluitar fins a la fi en Tumusla, caient ferit i derrotat l’1 d’abril de 1825. El general va morir l’endemà per les ferides (hi ha qui diu que va ser assassinat) permetent amb això la independència efectiva de l’Alt Perú i la seva conversió en la República de Bolívar, posteriorment batejada com Bolívia.

En definitiva, que Pedro Antonio de Olañeta, encara volent fer gala d’una fidelitat a ultrança a un rei amb molta mala llet, molt pocs escrúpols i menys llums (Ferran VII va nomenar virrei a Olañeta tres mesos després de morir), l’únic que va fer va ser perjudicar de manera greu i definitiva els interessos de la Corona a Sud-amèrica. El cec i estúpid fanatisme, en comptes d’assegurar la possessió de la plaça, va dividir el contingent militar encarregat de controlar-la deixant-la a mercè dels seus oponents. Un exemple més que la passió desbocada, sense el control d’una intel·ligència prudent, és sinònim del més gran dels fracassos.

I Espanya, una altra cosa no, però passió…

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

Switch to mobile version
0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×