Autor Articles i estudis
7 desembre 2017 a 18:00

Theolongo Bacchio,quan la postveritat rep una plaça a Barcelona

0 Flares 0 Flares ×

ireneu postveritat

 foto: https://i0.wp.com/barcelonasecreta.com

Un dels termes que més fortuna està fent en els últims temps és el de “postveritat” parauleta que vol denominar a aquella situació en què la realitat es reescriu de manera conscient amb una finalitat concreta. En si la paraula no tindria cap transcendència si no fos perquè, fent honor a la seva etimologia, és falsa en si mateixa, en donar a entendre que hi ha hagut algun moment de la Història en què s’ha transmès la veritat objectiva, quan els historiadors sabem que la norma ha estat “cuinar” la realitat com si fos una vulgar enquesta del CIS. I fins a tal punt és així que, a Barcelona, hi ha una plaça dedicada a un heroi que mai va existir i que va ser producte d’un cas de manipulació de la realitat que es remunta al segle XVI.

En un lateral de la barcelonina Rambla de Prim, al barri del Besòs, podem trobar la plaça de Theolongo Bacchio, un espai entre edificis en forma quadrada que, envoltat per arbres, no deixa de ser una de tantes places dures i desangelades que esquitxen la capital catalana. No obstant, si mirem detingudament, veurem que, en aquesta placeta hi ha un monòlit (un tros de roc informe, per a què ens hem d’enganyar), amb un perfil humà llorejat i quelcom semblant a una làpida als peus amb una dedicatòria. Aquest és el monument a Theolongo Bacchio, un heroi iber de la turística vila de Blanes (veure El desconegut delta de la Tordera) que es va enfrontar a les tropes cartagineses d’ Anníbal, el qual dóna nom a la placeta en qüestió. Fins aquí tot normal, però és que els experts han arribat a la conclusió que el tal Theolongo no va existir mai. La història de com va poder arribar a tenir dedicat un carrer a Barcelona és, com a mínim, rocambolesca.

Quan al 1960 el Patronato Municipal de la Vivienda franquista decideix començar a construir el barri de Besòs, el que menys va tenir en compte era les infraestructures que necessitava el nou barri per ser una zona mínimament habitable. En aquesta època, tots els partits i sindicats estaven prohibits per la dictadura, de tal manera que no existia cap associació de veïns que es pogués queixar de la deixadesa de l’administració. Com a màxim, existia l’Asociación de Cabezas de Família, la qual es va mobilitzar (amb permís del règim) per sol·licitar les millores socials, encara que sense molt èxit.

Vista la situació, l’associació va decidir intentar canviar el nom al barri i dedicar-hi un monument per, així, forçar l’ajuntament a fer-los una mica de cas. El canvi de nom no va quallar (fins i tot se’ls va ocórrer batejar-lo amb el nom de la dona d’en Franco -no fos que el règim es pensés que eren uns rojos revolucionaris-), però l’erecció del monument va tenir una mica més de fortuna.

Així les coses, un dels membres de l’associació, Joan Fontanillas va decidir, sense encomanar-se a cap sant, buscar algun personatge històric, preferiblement amb alguna relació amb el barri, al qual se li pogués dedicar un monument i pogués utilitzar-se per cridar l’atenció dels polítics. I en aquesta recerca li va caure a les mans el llibre Història de Catalunya el qual, escrit pel badaloní Antoni Bori i Fontestà el 1898, feia referència a Theolongus Bacchius com a heroi laietà que s’havia oposat als exèrcits d’Anníbal i que, fins i tot, havia atacat Barcelona quan aquesta era una primigènia colònia cartaginesa. Encara millor.

Estirant del fil, es va assabentar que aquest tal heroi, tenia un carrer a Blanes, el qual havia estat dedicat a aquest heroi i després de molt donar per sac al seu ajuntament, pel cronista local Vicenç Coma i Soley als anys 20. Contactat amb el consistori blanenc, Fontanillas va aconseguir informació referent a Theolongo Bacchio amb que confeccionar l’informe històric i el suport de l’ajuntament de Blanes, el qual va col·laborar en la inscripció de la làpida. L’ajuntament de Barcelona, per la seva banda va accedir a la instal·lació del monument en el lloc on avui es troba, inaugurant-lo oficialment el 22 de maig de 1973. No obstant això i malgrat el vistiplau oficial, alguns experts van veure que les “aventures” del tal Theolongus retrocedien la seva existència només fins 1543. Què passava aquí?

El 1543, l’escriptor castellà Florián de Ocampo edita a Zamora la Crónica General de España, recopilatori d’històries i llegendes antigues hispanes, en que entre moltes cròniques es troba la de l’heroi blanenc, Theolongo Bacchio. En ell, dóna raó d’una inscripció que el viatger i col·leccionista medieval Ciríac d’Antona, havia trobat i que havia estat dedicada pels seus conciutadans. No obstant això, el problema és que Ciríac d’Antona no havia estat mai a la península Ibèrica i que, a sobre, ni ha quedat la inscripció, ni l’escrit original del col·leccionista, en haver desaparegut en un incendi. La cosa es complicava i no anava a ser l’última complicació.

Segons els experts, Ocampo no va poder extreure la història de Theolongus solament de la inscripció perduda de Ciríac d’Ancona, per la qual cosa s’especula que va haver de tenir accés a les obres d’algun humanista català del segle XV en què es parlés de Blanes (la Blanda romana) amb les quals generar tot l’entramat Blanes-Teolongo-Barcelona. I és que, en aquella època (1462-1472), Catalunya estava de guerra civil i Blanes era front de batalla entre els partidaris de Joan II (veure L’atzarosa història del monestir de Montserrat…de Madrid) i els seus opositors, sent famosa una declaració feta a Blanes per Joan Margarit, bisbe de Girona, en favor de Joan II.

D’aquesta manera Ocampo, hauria fet una síntesi lliure de tot el que havia trobat relacionat amb Blanes i es va muntar una història que li va quedar la mar de creïble i que hauria passat a la posteritat. L’únic inconvenient és que, a l’actualitat, se sap que al sud d’Itàlia (en el que seria l’empenya de la bota) hi ha una altra “Blanda” que durant la Segona Guerra Púnica es van passar al bàndol cartaginès, de manera que els exèrcits romans van haver de lluitar contra el lloctinent d’Anníbal que hi era apostat. Així les coses, la inscripció de Ciríac d’Ancona no es referiria a la coneguda Blanda hispànica, sinó a la desconeguda Blanda itàlica, deixant amb el cul a l’aire a l’imaginatiu Florián de Ocampo, sense heroi local als veïns de Blanes i sense valedor històric al barri de Besòs de Barcelona. El que es diu un ple, vaja.

En definitiva que, com es diu habitualment, abans s’agafa a un mentider que a un coix amb bicicleta, contrapunt l’adagi periodista de que la realitat no et faci malbé una bona notícia (veure El periodístic festí de hienes del suïcidi del General Tojo). En aquests moments convulsos en què els mitjans de (des)informació no dubten a posar-se en favor de qui més els convé, faria bé en ser crític amb tots ells, ja que no dubtaran a vestir la realitat com a millor els vingui per, després, fer amb vostè el que els vingui de gust.

I això, no és una “postveritat”, sinó una veritat absoluta.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

Switch to mobile version
0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×