Autor Articles i estudis
31 maig 2018 a 18:00

Beringer i la broma paleontològica més pesada de la Història

0 Flares 0 Flares ×
beringer_fossils //foto:http://forteana-blog.blogspot.com

beringer_fossils //foto:http://forteana-blog.blogspot.com

Avui dia, els fòssils són una de les fonts de coneixement de la història geològica de la Terra més importants que existeixen. Els continus descobriments d’estructures fossilitzades pertanyents a éssers que van viure fa molts milions d’anys resulten, fins a cert punt, habituals, però ajuden als científics a aclarir el que ha esdevingut durant la història del nostre planeta (veure Els bacteris, els fòssils més antics i més petits del món).

Això és possible en tant i en quant coneixem quin és el procés de generació dels fòssils, però aquest procés que, en l’actualitat pot resultar fins i tot obvi, no ho era en absolut a principis del segle XVIII, quan els geòlegs ignoraven totalment el perquè apareixien petxines marines a dalt de les muntanyes.

En aquest context, els naturalistes de l’època simplement guardaven els fòssils que trobaven, aixecant grans polèmiques sobre el seu origen i creant-se nombrosos enemics entre les faccions enfrontades. Si a això sumem un caràcter agre i certa facilitat per fer “amics” per tot arreu, ens trobarem amb el cas del Dr. Beringer, el qual va ser víctima d’una de les bromes més pesades i famoses de la història de la paleontologia mundial.

Johannes Bartholomäus Adam Beringer, era un doctor en filosofia i medicina de la universitat alemanya de Würzburg (Baviera) el qual tenia com a afició el recollir fòssils de les muntanyes properes a la universitat per a la seva exposició i estudi. Beringer. Obsessionat amb aquestes troballes, creia que, seguint els pensaments d’Aristòtil i Avicenna, eren impressions minerals d’éssers vius que havien d’haver estat obra d’una força còsmica superior. No obstant això, Beringer tenia un petit inconvenient: era arrogant i no queia simpàtic ni a Déu.

El 1725, un parell de col·legues seus de la universitat (això  de “col·legues”, ja veurem que és molt matisable), en concret, l’ex-jesuïta i professor de geografia, J. Ignatz Roderick, i Johann Georg von Eckhart, conseller i bibliotecari de la cort, ambdós coneixedors de l’afició malaltissa de Beringer pels fòssils, rondinaren un pla per donar-li una lliçó que li baixés una mica els fums a l’estirat filòsof.

Roderick i Eckhart, d’aquesta manera, van encarregar a un picapedrer de la zona que esculpís tot tipus de figures naturals imitant als fòssils que naturalment es podien trobar a la zona de la muntanya Eibelstadt. La idea contemplava deixar els falsos fòssils com “per casualitat” a les zones on Beringer acostumava a buscar-los perquè, d’aquesta manera, els trobés i els acabés afegint a la seva exposició.

Beringer, per la seva banda, tot i que recollia alguns fòssils ell mateix, tenia el suport de tres germans adolescents en els quals confiava per a la “recol·lecció” massiva de fòssils amb els quals augmentar la seva col·lecció. Els bromistes, conxorxats amb un d’ells -els altres dos no en sabien res- començaren a proporcionar-li “fòssils” que, puntualment van anar portant a Beringer.

El naturalista, davant l’espectacularitat d’aquelles pedres senzillament flipava en colors. Flors, plantes, cargols de mar, granotes, cucs, petxines… tot això amb una qualitat de detall com no s’havia trobat fins llavors. Però no només animalets, sinó que fins i tot havien pedres amb signes en hebreu i àrab, dibuixos d’estrelles fugaces, llunes, sols, estrelles… i no poques peces corresponien a tota mena d’insectes i animalons copulant, i fins i tot abelles libant de flors. En fi, tot el que la febrosa ment dels bromistes encertava a imaginar i el picapedrer aconseguia transmetre a la pedra.

Meravellat i encegat pels descobriments tant seus com dels seus assistents, no va dubtar ni un moment de la veracitat dels falsos fòssils (encara que de vegades la realitat supera la ficció, veure copròlits o les caques que van venir del passat ) i a cada nou exemplar trobat, cada vegada més augmentava el seu entusiasme. La història no ho diu però és fàcil pensar que l’ego de Beringer creixeria en la mateixa proporció que la seva col·lecció, i més si pensem que la situació es va allargar durant gairebé un any, en què va acumular unes 2.000 d’aquestes falsificacions. El summum va arribar quan Roderick i Eckhart es van assabentar que Beringer pretenia publicar un llibre amb les seves troballes. Possiblement havien arribat massa lluny amb la seva broma.

Els bromistes, al corrent de les intencions del naturalista, van intentar convèncer-lo que podien ser fraus -sense dir que havien estat ells, és clar, que babaus no n’eren pas. Beringer, obcecat en que els fòssils eren reals (encara que a vista d’avui semblen grollers) no els va fer cap cas i, el 1726, va publicar el llibre Lithographiae Wirceburgensis, que havia de ser el primer d’una sèrie de toms dedicats a la seva increïble col·lecció de fòssils trobats a les muntanyes de Würzburg. Tot va saltar quan va trobar una de les pedres en què s’havia inscrit el seu nom.

Finalment, Beringer, adonant-se de l’engany, va investigar i aviat va donar amb els seus juganers companys, als quals no va dubtar a portar als tribunals per, d’aquesta manera, intentar netejar el seu honor, i més perquè el llibre ja havia sortit a la venda.

La notícia de la pesada broma va córrer com la pólvora i, tot i que Beringer gairebé s’arruïna intentant treure del mercat tots els exemplars que va poder trobar, el llibre es va convertir en un gran èxit de vendes. Els tribunals, per la seva banda, van acabar donant la raó a Beringer, el que va portar a Eckhart a ser expulsat de la biblioteca i a Roderick a ser expulsat de la ciutat de Würzburg per causa de la gravetat dels seus delictes.

Sigui com sigui, Beringer va seguir treballant en la Universitat fins a la seva mort el 1738 (alguna font diu que 1740) havent de suportar tota la vida la conya marinera de tan sonora presa de pèl, però sense patir el desprestigi que pretenien els seus ex-companys.

Una prova més de que les bromes són boomerangs que els carrega el diable, de la duresa de la primerenca investigació científica i que, com diu agudament una amiga meva japonesa, de vegades les bromes tenen una mica de broma.

Realment, una lliçó exemplar.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

Switch to mobile version
0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×