Autor Opinió
24 maig 2018 a 18:00

Prou repressió! Visca el creixement i el benestar! (II)

0 Flares 0 Flares ×
Joan Freixanet // Foto: UVIC-UCC

Joan Freixanet // Foto: UVIC-UCC

La fiabilitat de les institucions d’un país és important a l’hora de crear confiança entre els clients estrangers, tant perquè iniciïn les compres com perquè posteriorment mantinguin les seves comandes. Aquesta fiabilitat augmenta quan més democràtic és un país.

Distingim entre països més democràtics, com Alemanya, Dinamarca, Islàndia, Suïssa o Estats Units, i menys democràtics com Turquia, Xina, Marroc i, cada cop més, Espanya. El tret que caracteritza millor una democràcia és l’escrupolosa separació de poders: polític, judicial i mediàtic. Als països en què aquests tres poders s’ajuden i tapen les vergonyes, es redueixen els incentius per millorar el funcionament de les institucions i per evitar la corrupció. Això redueix la confiança dels agents econòmics, la fiabilitat del sistema judicial, fa que el sector privat tendeixi a esdevenir també menys fiable, i la percepció de clients potencials estrangers, tant privats com institucionals, empitjora. Els primers països són percebuts com democràtics, fiables, moderns, sofisticats, mentre que als del segon grup se’ls veu com dictatorials, endarrerits, primitius i menys fiables. Això influeix en els tractes comercials de les empreses d’aquests països i en el tipus de productes que poden vendre: sofisticats, tecnològics, d’alt valor afegit en el primer cas; primaris, bàsics, amb baixos marges i baix valor afegit, en el segon.

Curiosament, els règims no democràtics intenten sovint justificar-se per raons de tipus econòmic i social. “Hem d’aplicar censura, hem de reprimir perquè hi hagi ordre i així aconseguirem millores en l’economia, el benestar i la convivència ciutadana”, és el clàssic discurs de tots ells. Doncs bé, governants de Turquia, Xina o Espanya, és justament el contrari. Als països més pròspers econòmica i socialment hi ha un escrupolós respecte a la llibertat d’expressió i es té al·lèrgia a la repressió de les opinions o alternatives polítiques. Als Estats Units seria impensable que es tanqués a la presó un raper per les seves cançons. A Alemanya va dimitir el ministre de defensa per acusacions de plagi a la seva tesi doctoral. A Dinamarca, un dels tres països amb un nivell de vida més alt del món, autoritzen el referèndum d’autodeterminació de les Illes Feroe. A Islàndia, un dels primer països a sortir de la crisi econòmica, el poder judicial va encausar els responsables polítics i financers de l’alt impacte de la crisi al país.

A Espanya ja sabem què passa amb els rapers, els currículums falsificats de màxims dirigents populars, o la tesi oculta del líder del PSOE. Potser a unes poques empreses de l’IBEX, afavorides per lleis que els donen quasi-monopolis i tractes de portes giratòries, ja els va bé. Però per a la gran majoria d’empreses, com són PIMES i emprenedors, és la llibertat, la transparència, l’oposició real a un govern, la que porta oportunitats i millores.

És més fàcil malauradament que un país passi de més a menys democràtic que a l’inrevés. La temptació d’un govern per anar estenent els seus tentacles i anar-ho controlant tot és forta, si la resta de la societat li ho permet.

Hi ha vegades però, que la societat diu prou! Un fet que ha passat molt desapercebut en els mitjans espanyols és la revolució pacífica a Armènia. Milers de ciutadans han sortit al carrer demanant un canvi… i ho han aconseguit! El govern d’aquest país, que volia perpetuar-se al poder de forma antidemocràtica, ha lluitat tot el que ha pogut per evitar-ho, i fins i tot va ordenar al general en cap dirigir-se a la capital per reprimir la població (restablir l’ordre constitucional, en dirien alguns). Però aquest s’hi va negar tot afirmant: “la meva feina és protegir els ciutadans armenis contra agressions i no provocar-les”. Això ha respost el general d’un país que Europa percep com a poc o gens democràtic.

Com serien de diferents les coses si en un estat que s’autodefineix com a democràtic, els caps de la Guàrdia Civil que van ficar-se en una baralla a Altsasua, mentint després sobre els esdeveniments (tal com proven diversos vídeos), o que van provocar disturbis a Catalunya, afirmessin el mateix: “la meva feina és protegir els ciutadans contra agressions i no provocar-les”. O si el líder d’un partit polític que acusa falsament a mestres d’un institut digués una cosa similar: “la meva feina és proposar maneres de millorar la vida dels ciutadans i no provocar agressions o confrontacions”. O si els periodistes que escupen diàriament mentides a les cadenes de televisió espanyoles sobre el que passa a Catalunya afirmessin “la meva feina és informar, no provocar confrontacions”. El problema és que molts Guàrdies Civils, els líders d’alguns partits polítics i molts periodistes no saben o no volen saber quina és la seva feina.

I per tant, de nou, l’estat no és democràtic i per tant no sofisticat, ni fiable. Això malgrat que la Cámara de Comercio de España es gasti mig milió d’euros a una agencia de publicitat perquè intenti convèncer el món que Espanya és un país democràtic. Cal gastar-se diners per convèncer el món d’una realitat com a mínim dubtosa, o directament falsa. Les cambres de comerç d’Alemanya o Estats Units no s’han de gastar diners per a convèncer ningú que el seu país és democràtic.

Què poden fer les empreses que vulguin exportar perquè no se les associï a aquesta marca país, la marca España, cada cop més deteriorada per les pròpies actuacions de l’estat? Algunes es presenten com una empresa “de Barcelona” (sense mencionar Espanya), fins i tot si no són de Barcelona ciutat. També hi ha la possibilitat d’utilitzar el “Made in Catalonia” en aquells indrets on pugui ser coneguda. En aquest sentit, les delegacions de les oficines de promoció econòmica de la Generalitat, ACCIO10, que no ha tancat el 155, han d’ajudar a enfortir una imatge diferenciada que en aquest context és positiva per a les exportacions. També  és positiva la creació d’oficines de finançament privat i amb les mateixes funcions que el Diplocat, com la que s’ha obert fa poc a Estats Units, finançada privadament i per tant, fora de les urpes del 155.

Amb clients de fora d’Europa una altra alternativa senzilla que tenen les empreses és un “made in European Union”. Malgrat els problemes de funcionament de la UE, a molts llocs, per exemple Àsia o Llatinoamèrica, encara sol tenir una bona imatge.

Finalment, també he vist empreses que, per exemple, per vendre software a Estats Units, a la seva web posen l’adreça del seu distribuïdor americà, juntament amb adreces d’altres indrets, entre les quals hi ha la seva adreça a Catalunya. Així eviten que s’identifiqui la seva provinença i la percepció negativa que sol tenir el “software made in Spain”. Una vegada han pogut demostrar la qualitat del producte, ja donen més detalls, evitant així que el seu origen estatal suposi una barrera ja d’entrada.

Joan Freixanet Solervicens és professor col·laborador dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADEdel Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Switch to mobile version
0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×