Autor Articles i estudis
28 juny 2018 a 18:00

Els Ous d’en Porcioles, un símbol d’un passat massa present

0 Flares 0 Flares ×
Diposits gas//Foto: https://totbarcelona.files.wordpress.com

Diposits gas//Foto: https://totbarcelona.files.wordpress.com

Si sortim de Barcelona per la Ronda de Dalt en direcció Besòs, a part que, a segons quina hora sigui, ens haurem de menjar una cua del quinze, un cop passem l’Hospital de la Vall d’Hebron podrem veure la silueta del Velòdrom d’Horta retallant-se sobre els contraforts de Collserola. No obstant això, des de 1967 i fins a 2002, aquestes mateixes muntanyes van estar dominades per un parell de mastodòntics dipòsits de gas que van posar els pèls de punta a tots els veïns del barri d’Horta i als de mitja Ciutat Comtal. Ara, per sort, són un record anecdòtic, però… a compte de què es van instal·lar aquestes bombones de gas? Si teniu un momentet, us explicaré la història dels anomenats “Ous d’en Porcioles”.

Corria mitjans de l’any 1967 quan els habitants del popular barri d’Horta van descobrir que pràcticament de la nit al dia, i a menys de 200 m dels edificis, en un dels turons propers al veïnat havien crescut un parell de gegantins dipòsits esfèrics. L’alcalde franquista del moment, José María de Porcioles, havia fet de les seves i havia atorgat permís a Catalana de Gas per construir aquestes bombones, en una zona que, en principi, no estava ni permès construir.

Porcioles, conegut per la seva política de creixement urbanístic al preu que fos, encara a costa de la pròpia ciutat (remuntes inversemblants en els edificis de l’Eixample, destrucció sistemàtic de Patrimoni, construcció de blocs de pisos a dojo…), es va trobar que l’obsoleta xarxa de gas ciutat, per adaptar-se a l’expansió urbana i a la introducció del gas natural, no tenia prou potència. Això va fer que Catalana de Gas necessités tenir uns dipòsits de suport a la part alta de la ciutat que ajudés a la seva distribució. L’alcalde, disposat sempre a concedir el que les grans corporacions sol·licitessin (no en va era la 10a fortuna d’Espanya -tot legal, faltaria més), va donar els permisos pertinents perquè la companyia gasística aixequés un parell de dipòsits de més de 30 metres d’alt, construïts en xapa de 36 mm, per contenir 100.000 m3 de gas cadascun. El terreny, tot sigui el dir-ho, no va ser expropiat, sinó comprat per Catalana de Gas -del que hi va haver per allà al mig millor ni parlar.

Els veïns d’Horta, quan van veure que els ficaven un parell de bombones gegants, amb el perill d’explosió que això comportava, van posar el crit al cel -de bones maneres, és clar, que la dictadura estava ben viva (veure El trista fi de un pont Reial). Tot i que els que pitjor part es van dur van ser el contigu barri de la Font del Gos, una humil barriada treballadora, en bona part d’autoconstrucció, que va començar sent legal fins que l’ajuntament va decidir que allà no es podia construir, els quals es van trobar que ells havien de construir d’amagat (sota pena de que els tiressin el que s’havien construït), mentre que els altres ho feien en gran i amb permís de l’ajuntament. Les protestes del veïnat, com era tradicional, Porcioles se les va passar per l’entrecuix i va imposar el seu criteri (veure La pútrida allau de Can Clos), de manera que la gent, amb molta sorna i més mala llet, va batejar als dipòsits com els “ous d’en Porcioles”.

Malgrat tot, els dipòsits es van mantenir en actiu pintadets de color verd perquè s’integressin en l’entorn (la promesa tasca d’integració en el medi ambient per part de Catalana de Gas va ser tremenda, com es pot comprovar) fins a 1986 quan, amb Maragall com a alcalde, van cessar la seva activitat. Va ser en aquest moment en què va passar a propietat de l’ajuntament i oh, casualitat! el consistori no va reclamar el desmantellament a l’empresa, de manera que havia de fer-se a costa de l’erari públic. I com als polítics sempre els fa mandra gastar una milionada per no poder-se posar medalles, els terminis es van començar a allargar i a insinuar que “per a què els tirarem, si ja són part de la imatge de la ciutat?”. Com a màxim es va permetre que el pintor Genís Cano pintés les boles amb una cosa semblant a ulls el 1987, encara que el resultat l’única cosa que va confirmar va ser la necessitat de la seva eliminació.

Les formes per evitar el desemborsament van passar per fórmules tan imaginatives com les d’instal·lar a les antigues bombones un restaurant, uns serveis lúdics o, fins i tot, una discoteca, cosa que passada la febre de les ments clarividents que ho van proposar -i com era fàcil de suposar- no va arribar a quallar. Davant la resignació que allò havia d’anar fora, el 13 de març de 1992 van començar els treballs de desmuntatge dels “Ous d’en Porcioles”, si bé la cosa anava tan “accelerada” que no va ser fins al 2002 (10 anys després!) quan van acabar per desaparèixer de l’skyline de la part alta de la ciutat, donant pas a la construcció (subterrània, això sí) d’una de les cotxeres d’autobusos més grans de la ciutat.

En definitiva, que la desaparició dels “Ous d’en Porcioles” del perfil de Barcelona va significar la fi simbòlic de tota una època de desenvolupisme, especulació urbanística i corrupció al més alt nivell que havia destrossat la ciutat literalment. Els nous aires de l’època postolímpica, auguraven que aquells temps ja no tornarien a aquest país però, malauradament, i com la història dels mateixos “ous” deixa patent, quan la corrupció i les males pràctiques s’instal·len en un territori i en els seus administradors, si no es fa neteja a fons i a consciència, no hi ha forma humana de eradicar-les.

-Ireneu Castillo-

@ireneuc

Switch to mobile version
0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×