Autor Articles i estudis
19 juliol 2018 a 18:00

La Màquina d’Antikythera, el sorprenent ordinador de l’Antiga Grècia

0 Flares 0 Flares ×
Maquina antikythera//Foto: http://www.montevideo.com.uy

Maquina antikythera//Foto: http://www.montevideo.com.uy

A l’illa de Creta, uns arqueòlegs troben uns extraordinaris autòmats de bronze que havien quedat enterrats des de l’època de l’Antiga Grècia. Un d’aquells arqueòlegs, encegat pel poder de tals androides, decideix eliminar a tots els seus companys i desenvolupar a partir d’aquelles màquines oblidades un exèrcit de robots amb el qual dominar el món. Desgraciadament per a les seves perverses intencions, un d’aquells que havien estat els seus companys va quedar només malferit pel que, coneixent la tècnica, va crear un robot que s’enfrontés a aquella amenaça per a la Humanitat. Així s’explica en el primer capítol de la sèrie l’origen de Mazinger Z (veure La icona històrica de l’enorme Mazinger Z de Tarragona). Aquesta ficció, basada en el mite del gegant Talos, l’invencible gegant de bronze creat per Hefest i els ciclops (veure La mitològica, però real, història dels ciclops fossilitzats) per protegir Creta dels estrangers, pot quedar com el que és, una simple mitologia. No obstant això, quan el 1900 es va trobar al mar una estranya màquina mig corroguda, més d’un pressupost sobre els antics grecs va tremolar com un flam. Em refereixo a la Màquina d’Antikythera: l’ordinador més antic de la Història.

Les illes gregues, a part d’una bella (i cara) destinació turística on les càmeres de fotos i els Instagram treuen fum cada dia, és un dels principals punts d’interès arqueològic del món. El fet que a la vora de l’Egeu es desenvolupés una de les cultures més avançades -intel·lectualment parlant- i que més han influenciat a les civilitzacions posteriors, ha convertit aquestes terres en un centre on els arqueòlegs han fet el seu particular agost. I no només en superfície, on és normal que es trobin restes, sinó fins i tot en els fons submarins, on el descobriment de peces és molt més dificultós i sorprenent.

Així les coses, l’any 1900 un grup de pescadors d’esponges va descobrir a 45 metres de profunditat, a les costes de l’illa grega d’Antikythera (també coneguda com Anticitera o Antiquitera), un vaixell romà enfonsat a mitjan segle I aC que transportava un valuós carregament d’àmfores, estàtues, cristalleria, monedes i tot un seguit de divers material d’origen grec. Tot el carregament va ser hissat durant el 1901 i, dipositat al Museu Nacional d’Arqueologia d’Atenes, els arqueòlegs van determinar que bona part de les restes estaven datades del segle IV aC. I, com passa massa sovint, un cop catalogats els articles més bells i destacats, la resta va quedar en el fons d’un armari.

El 1902, el director del museu, l’arqueòleg grec Valerio Stais, revisant un tros de bronze corrogut procedent del derelicte romà d’Antikythera, va veure que en aquella massa informe metàl·lica destacava una sèrie d’engranatges. Stais els va relacionar amb un rellotge astronòmic, però els investigadors que ho van estudiar van veure que, cas de ser-ho, era una cosa massa complexa per a la seva època i que no quadrava amb la resta d’elements recuperats. Es va pensar que era una cosa que havia caigut posteriorment a l’enfonsament del vaixell, es va tornar a ficar al calaix (els magatzems dels museus, aquests forats negres del coneixement humà…) i no va ser fins el 1951 que el físic i historiador anglès Derek John de Solla Price es va interessar de nou pels fragments que formaven aquell estrany bloc metàl·lic.

Després de diversos anys d’estudi i la constatació que “allò” de normal tenia poc, el 1971, Price i el físic nuclear grec Charalampos Karakalos (i després algun es queixa que el meu nom -també d’origen grec- és rar) van sotmetre a la coneguda com “Màquina d’Antikythera” a un escàner de raigs X i un altre de raigs Gamma. Va ser la prova de que estaven davant d’una autèntica meravella de la tècnica, un predecessor dels computadors actuals que no es tornen a trobar de similars fins ben entrat el segle XVI, amb el desenvolupament dels complexos mecanismes de rellotgeria.

La màquina, formada per 82 fragments -alguns recuperats del vaixell pel capità Jacques Cousteau el 1976- consistia en una extraordinària maquinària de rellotgeria composta per no menys de 37 rodes dentades en bronze de diferents mides (la major era de 14 cm), i que estaven instal·lades en una caixa de fusta de 34 x 18 x 9 cm. Segons els científics, que van poder veure que les rodes i les poques restes de la caixa estaven gravats, van arribar a la conclusió que es tractava d’un artefacte que predeia mecànicament el zodíac, les fases de la Lluna, del Sol, els eclipsis i la posició dels planetes coneguts en aquell moment. Una veritable passada.

D’aquesta manera, aplicant els profunds coneixements d’astronomia dels pensadors grecs, la Màquina d’Antikythera era capaç de determinar les dates dels esdeveniments grecs més remarcables (les Olimpíades, per exemple) i de reproduir amb una precisió inaudita la ubicació de cada un dels cossos celestes en un moment donat. Una precisió increïblement complexa atès que, esdeveniments com les fases de la Lluna, que tenen una velocitat variable de trànsit en el firmament, són molt difícils de representar mecànicament. El millor és que, confeccionades diverses rèpliques després de la revisió de les restes amb tomografia 3D computeritzada, s’ha constatat que la màquina funciona a la perfecció. No obstant això, el misteri persisteix perquè… qui la va construir? Qui tenia el suficient coneixement per desenvolupar-la? La veritat és que no se sap.

Segons l’estudi de les restes del naufragi i de la maquinària, es creu que pogués ser un botí que els romans van obtenir durant la conquesta de Rodes i que, en trànsit cap a Roma -possiblement per lliurar-lo a Juli Cèsar- va naufragar en aigües de l’Egeu a mitjan segle I abans de la nostra era. Aquest botí inclouria la màquina d’Antikythera, una maquinària que, segons l’estudi de les inscripcions pogués haver estat construïda en la segona meitat del segle II aC per algú, evidentment, molt hàbil en astronomia i matemàtiques. Hi ha qui veu la mà del físic i astrònom Hiparc de Nicea i fins i tot la del mateix Arquímedes (veure El cop de sort d’Arquímedes i el seu Eureka). Sigui com sigui, el seu creador roman en l’anonimat.

En conclusió, que, durant 2.000 anys, el mar va mantenir en l’oblit un saber i una tècnica que, fins a 1.500 anys després de la seva desaparició, l’home no va saber desenvolupar de nou. D’aquesta manera, la misteriosa Màquina d’Antikythera ens mostra que el coneixement, més enllà d’una cosa de “frikis” asocials, és un valor estratègic i fonamental però, sobretot, fràgil, de la civilització humana. Una civilització que, lluny de la imatge de “bestioles rares” que té dels investigadors, necessita per avançar la formidable genialitat d’aquelles ments capaces d’estudiar i comprendre el món que els envolta (veure Hedy Lamarr, la inventora més bella del món), al marge de la superficialitat i anodina mediocritat de la societat que els assenyala.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

Switch to mobile version
0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×