Autor Articles i estudis
12 juliol 2018 a 18:00

L’insòlit perill d’extinció de les lladelles i el pèl púbic

0 Flares 0 Flares ×
lladelles //Foto: http://www.fridaklingberg.se

lladelles //Foto: http://www.fridaklingberg.se

Coneixeu a algú que en l’última temporada tingui lladelles? Si? Doncs si coneixeu a algú que tingui aquest paràsit, feliciteu-lo efusivament, ja que ha tingut la tremenda sort de tenir en el seu cos una autèntica espècie en perill d’extinció. Potser us sembla una broma, però no ho és tant, i més si pensem que el 99.90% dels lectors segur que no tenen a ningú que, en el seu entorn social, hagi estat infestat últimament d’aquestes incòmodes criatures; així de malament ho estan passant les lladelles. No obstant, això, que pogués donar la impressió de ser una victòria més de la medicina, resulta que té poc de sanitari i molt de moda: la depilació brasilera i la sèrie “Sexe a Nova York” sembla que tindrien la clau d’aquesta pèrdua de biodiversitat.

Que el cos humà és un autèntic ecosistema en si mateix ho sabem des del moment en què els microscopis electrònics ens van permetre veure que sota cada escata de pell s’amaga una flora i una fauna que rigui’s vostè de la de Parc Juràssic. Àcars, bacteris de mil tipus i formes, fongs… ocupen de forma més o menys discreta el nostre cos, i un dels ecosistemes més rics és el del pèl púbic, on podem trobar fins i tot a “megafauna”, formada per les sempre incòmodes lladelles .

Les lladelles (Pthirus pubis) també conegudes com polls púbics, són uns petits animalons que recorden aranyes aplanades d’entre 1 i 3 mil·límetres, que viuen enganxats dels gruixuts pèls del pubis tant masculí com femení. En aquest particular “Mato Grosso” corporal -al qual arriben normalment per contacte sexual- les lladelles s’alimenten de la sang dels seus hostes produint una intensa picor, arribant fins a tal punt d’especialització que el seu hàbitat principal és única i exclusivament el pubis de l’ésser humà. Bé… per ser exactes, també són capaços d’habitar en les barbes, encara que millor no em preguntin per com arriben fins allà. Encara que tampoc vulgueu saber la cara que van posar els científics quan van descobrir que el parent més proper de les lladelles humanes resulta que són les lladelles dels goril·les. Això sí, no se m’escandalitzin abans d’hora, ja que el llinatge entre les dues nissagues de lladelles es va separar fa 3 milions d’anys; no sé si els haurà tranquil·litzat, però la dada serveix per saber d’on venim… i que, en qüestió d’escrúpols, seguim amb els nivells molt baixos des de llavors.

Així les coses, resulta que en el nostre cos, com paràsit molest (de fet només molesten, ja que no transmeten malalties), tenim un autèntic endemisme que viu únicament en l’home i en un entorn en concret: el pèl púbic. Això vol dir que qualsevol cosa que afecti aquest ecosistema en concret afectarà indefectiblement a la vida d’aquestes criatures i, encara que durant milions d’anys no ha tingut cap problema en fer el seu cicle vital entre els nostres pèls, insospitadament s’ha descobert la seva némesi en forma d’una simple moda estètica: la depilació brasilera.

Efectivament, a partir de l’any 2000 es va posar de moda entre les dones el deixar el pèl púbic reduït a un simple bigotet -quan no directament depilat del tot- degut a l’èxit de la sèrie “Sexe a Nova York”, en la qual es feia apologia de la depilació del pubis. Això i la generalització de l’ús de tangues i strings cada vegada amb menys roba entre el públic femení feia que, si volies estar a la moda, t’haguessis de depilar els engonals i el que no eren engonals. I és que un diminut tanga sobre una selva púbica verge, una altra cosa no sé, però espectacle segur que donaria.

D’aquesta manera, els “felpudillos” van començar a minvar per tot el món, però no només els femenins, sinó que van començar a fer-ho els masculins per imitació, de manera que les lladelles, no només van ser expulsades del seu ecosistema natural, sinó que, a sobre, les possibilitats de reproduir-se es veien seriosament afectades. Hem de comptar que les pinces amb les que s’agafen als pèls estan adaptades a la forma i gruix dels pèls humans, de tal manera que o és en aquest tipus de pèls o, simplement, no poden sobreviure. I la cosa s’està posant realment dura (no em malinterpreteu) per a les lladelles.

Al Regne Unit, el 1964 hi havia una incidència de lladelles del 3.2%, quantitat que s’havia reduït el 2003 a un 0,17%, tot i que la resta de malalties sexuals s’havien disparat en el mateix període. Per la seva banda, a Austràlia, el 2013, passava tres quarts del mateix, amb l’afegit que moltes clíniques de salut sexual no havien vist cap dona amb pubis “a lo salvatge” com a mínim des del 2008, i fins i tot els homes havien augmentat en un 80% les vegades que anaven totalment depilats a les consultes. La catàstrofe mediambiental per a aquests petits éssers és només comparable a la de la reculada dels gels per als óssos blancs… però no us preocupeu, que hi ha qui s’ha posat en lluita per salvar la lladella de l’extinció.

La polèmica artista sueca Frida Klingberg va proposar en una entrevista arran d’una de les seves obres anomenada “Save the Crab Louse” (Salveu la Lladella) que hi hagués tot un seguit de voluntaris i voluntàries que, per torns de 15 dies, portessin en els seus cossos una colònia de lladelles per tal d’assegurar-los l’existència, tenint en compte que aquests animals, a part de picar, no transmeten cap altra malaltia a l’ésser humà. Segons explicava, el problema el tenien per trobar lladelles que compartir, ja que a Suècia cada vegada eren més rares. Per alguna cosa serà que el Museu d’Història Natural de Rotterdam (Països Baixos) ha adquirit uns quants exemplars per a la posteritat.

En conclusió, que podem veure tot l’assumpte de les lladelles com una simple curiositat -quan no un acudit- en tant i en quan l’eradicació d’un paràsit no pot ser més que una cosa bona. No obstant això, la qüestió que queda sobre la taula és bastant més seriosa del que sembla, ja que si posem tanta obstinació a salvar el linx, l’ós panda, el tigre, a les selves o les sabanes… ¿qui som per decidir que aquest es salva i aquest no? ¿És la nostra idea d’ecologisme una simple façana amb la qual salvem al coala perquè ens cau simpàtic però l’escorpí l’eliminem perquè ens fa por? ¿Realment és vàlid el nostre criteri quan veiem amb ulls rars que se salvin les lladelles, però veiem que hi ha gent que s’ha d’injectar paràsits perquè es mor d’asma? (Veure Una medicina anomenada porqueria)

Penseu el que vulgueu, però recordeu: el rellotge del compte enrere per a les lladelles està en marxa.

Igual, després, les trobarem a faltar.

-Ireneu Castillo-

@ireneuc

Switch to mobile version
0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×