Autor Articles i estudis
10 agost 2018 a 12:00

Lloret 1979, memòria històrica d’un dels incendis forestals més tràgics

0 Flares 0 Flares ×
Lloret 1979 incendi forestal// Foto: http://vicenticoaa.blogspot.com

Lloret 1979 incendi forestal// Foto: http://vicenticoaa.blogspot.com

Quan veig les notícies que ens arriben dels incendis forestals de Grècia i els morts que hi ha hagut per culpa del foc, alguna cosa dins meu s’encongeix i recorda els estius que, en una urbanització enmig d’una zona forestal a prop d’Hostalric (Girona), vaig passar durant els 70 i els 80. L’olor a fum, el soroll dels hidroavions, l’inusual aire calent, les inquietants cendres i la por que un foc descontrolat convertís aquell bosc mediterrani tancat que ens envoltava en una ratera infernal, van ser l’espasa de Dàmocles amb què convivíem cada agost que passàvem allà. Per sort, mai va passar res, però el perill era ben real i rar era l’estiu que, des de la nostra casa, no veiéssim una columna de fum estratosfèrica o com lluïen els focs que, de lluny, il·luminaven la foscor de la nit. Ara, coincidint amb l’època de més perill de foc al bosc, em ve a la memòria un d’aquells incendis que, amb tot el temor del món, contemplàvem a la massa propera llunyania. Aquell foc, per desgràcia va ser diferent, no només va cremar cases, animals i bosc, sinó que es va emportar la vida de 21 persones que van quedar acorralades en el fons d’un torrent. La mort no deixa indiferent a ningú; saber que 13 d’elles van morir abraçades entre si, menys. Em refereixo al terrible incendi de Lloret de Mar de 1979.

El bosc mediterrani, a causa de la rigorositat del clima que envolta al Mare Nostrum, ha estat sempre el “parent pobre” dels boscos mundials. L’acumulació de les pluges a la tardor i a la primavera, uns hiverns temperats i uns estius secs i el més semblant al l’infern que hi ha, ha fet que la vegetació que creix a les ondulades serres litorals s’adapti com pugui a aquesta particular climatologia (veure Per què floreixen els ametllers tan d’hora?). Aquesta situació fa que el bosc estigui format per una gran quantitat d’espècies vegetals dissenyades per suportar les inclements sequeres que es produeixen durant l’estiu, és a dir, plantes resinoses, de fulles estretes, perennes que, si bé són bones estratègies per no passar set, les converteixen en autèntiques teies preparades perquè qualsevol espurna ja sigui natural o humana les encengui. Durant segles, l’ésser humà que ha viscut a la vora de la Mediterrània ha aprofitat aquesta vegetació com a combustible, de manera que, en ser un bosc de rendiment baix, l’excés d’ús havia convertit el paisatge en poc menys que en una devesa. Els incendis, si bé eren normals, en no haver-hi una massa forestal contínua, eren de curt abast. No obstant això, durant els anys 60 del segle XX la cosa anava a donar un tomb dramàtic.

L’abandonament de l’agricultura per la vida urbana, va fer que grans extensions de terreny antany explotades forestalment, quedessin descuidades. La vegetació va començar a guanyar extensió a costa de la manca de tala i de les terres abans treballades, formant en poc temps impenetrables boscos mediterranis sense cap tipus de gestió. En principi, aquest fenomen no és dolent per al bosc, però el problema és que, paral·lelament, aquestes finques es van començar a aprofitar per construir grans urbanitzacions de segones residències (veure La icona històrica de l’enorme Mazinger Z de Tarragona) i aquí és quan la cosa es complica … i no poc.

Per molt que es digui i es polemitzi al respecte, la realitat inqüestionable és que el bosc mediterrani (de fet, ni cap altre) no necessita l’home per a res. La natura és, de per si, capaç d’enfrontar-se per si sola davant els incendis i de refer-se dels seus estralls -ho ha fet durant milions d’anys-, i fins i tot d’aprofitar el foc en el seu propi benefici (renovació de nutrients, estratègies de rebrot, de reproducció…), però la mà de l’home (ja sigui conscient o inconscient) distorsiona el panorama … i qui és el principal afectat? ¿El bosc? No, el mateix ésser humà.

El 7 d’agost de 1979, a les 9.30 del matí, el tranquil i càlid matí d’estiu es va despertar amb un incendi forestal que començava gairebé simultàniament en tres punts propers al cim del Puig Ventós, un petit turó de 185 m situat a la carretera entre Vidreres i Lloret de Mar, a uns 6 km d’aquesta coneguda població de la Costa Brava.

La zona, abans rural i forestal, havia estat abandonada en benefici del pròsper negoci turístic de la costa. Això va deixar el terreny lliure perquè, aprofitant la tirada dels turistes, aquells terrenys acollissin gran quantitat d’urbanitzacions que barrejaven les residències de cap de setmana juntament amb el paisatge verd del bosc mediterrani ensalvatgit. Aquesta peculiar disposició va fer que, el dia dels fets, l’incendi trobés les condicions més propícies per expandir-se a tota velocitat, posant en perill les urbanitzacions que hi havia als voltants. No obstant això, estàvem en plena Transició i els mitjans contra el foc eren precaris no, el següent. N’hi ha prou com a exemple que, el guarda antiincendis ubicat al castell d’Hostalric, durant anys no tenia ni tan sols uns prismàtics, de tal manera que la seguretat forestal de la zona que “vigilava” depenia exclusivament de les diòptries que gastés. Amb això i un parell de Avemaries ja estava tot sota control. Bravo!

Així les coses, conforme el foc va començar a progressar, la inquietud dels habitants de les urbanitzacions va anar en augment. Inquietud que es va convertir directament en pànic quan el foc va posar setge a la urbanització Lloret Blau i els bombers encara no havien arribat. De fet, els primers camions de bombers van arribar cap a les 11 del matí, però l’incendi ja s’havia desbocat. Les 1.500 persones que hi vivien, vist l’abast de les flames -que van arribar a aconseguir un front de 15 quilòmetres-, va començar a fugir en desbandada. Uns es van tancar a casa seva i altres van sortir disparats amb els seus cotxes particulars, però la rapidíssima progressió del foc d’est a oest impulsat pel vent, va enxampar tres famílies entre dos focs. Abandonant els cotxes, van fugir per l’únic punt lliure: el fons d’un torrent. Es va convertir en la seva sepultura.

Quan hi ha un incendi, la tendència que té el foc és a seguir la direcció del vent i a pujar els vessants de les muntanyes. En aquest punt, els tàlvegs i valls dels rierols es converteixen en autèntiques xemeneies que canalitzen l’aire i remunten amb extraordinària virulència qualsevol orografia, per la qual cosa ficar-se durant un incendi en un d’ells és poc menys que un suïcidi. Es recomana per això que, en cas de fugida, abans de prendre el fons d’una riera s’abandoni el front de foc i es busqui fugir per la zona ja cremada, tenint en compte que, si ja està cremada, difícilment tornarà al front. Sigui com sigui, les víctimes es van ficar elles soles a la boca de l’infern on, abraçats per la por, van acabar calcinats. No va ser fins a les 4 de la tarda en què, revisant el paisatge des de la carretera els van trobar. Estaven a 30 metres de la carretera i els van confondre amb troncs cremats.

L’incendi, que es va donar per extingit el dia 9 (dos dies després) i es va considerar provocat, va acabar afectant més de 1.000 hectàrees de bosc mediterrani  i a no menys de 5 urbanitzacions. Les víctimes, 13 de les quals eren de Badalona i entre els quals hi havia nens petits, gaudien de les seves vacances en els seus terrenys de la urbanització Lloret Blau. Una de les famílies, que no tenia casa, feia poc que s’havia comprat un terreny i havien aprofitat l’espai per fer càmping. Un tràgic balanç que posa de manifest que, per molt que ens sembli que les nostres muntanyes són poc menys que la Plaça Catalunya i que una tragèdia semblant no ens pot tornar a passar, la natura mediterrània, a l’estiu, amb gent i per molta prevenció antiincendis que hi hagi, és alguna cosa a la que tenir molt de respecte, quan no por.

I convé no oblidar-ho.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

Switch to mobile version
0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×