Autor Opinió
28 setembre 2018 a 12:00

Igualtat, treball i educació

0 Flares 0 Flares ×
Jordi Franch//Foto: UManresa

Jordi Franch//Foto: UManresa

L’increment de la desigualtat, especialment des de la Gran Recessió de 2008, és un tema molt debatut que marca les agendes dels polítics i l’activitat legislativa de les assemblees parlamentàries.

Un cert nivell de desigualtat és inevitable i, si prové d’uns ingressos superiors per millor rendiment laboral i productivitat elevada, és positiu. És beneficiós perquè incentiva i encoratja l’estudi, la formació en capital humà i la millora contínua de les habilitats professionals, generant més creixement econòmic. Pel contrari, molta desigualtat en la renda és negativa i pot afectar la cohesió social i provocar l’increment de conflictes, reduint els incentius a formar-se i a invertir productivament. Si l’origen d’aquesta desigualtat social prové de privilegis governamentals o d’endolls i tractes de favor endogàmics, molt pitjor encara. L’ascensor social s’atura i la societat estancada es divideix entre una majoria depauperada i una elit creixentment enriquida.

El darrer informe publicat pel Banc d’Espanya, La desigualdad de la renta, el consumo y la riqueza en España, dictamina un increment de la desigualtat a Espanya, tant en termes de renda com de riquesa. S’utilitza l’anomenat índex Gini, que mesura fins a quin punt una societat s’allunya d’una distribució perfectament igualitària. Un índex Gini de 0 representa la igualtat perfecta (tothom té la mateixa renda), mentre que un índex de 1 representa la desigualtat absoluta (una sola persona acapara tota la renda). Els resultats són que la desigualtat d’ingressos ha augmentat entre els anys 2008 i 2016, passant d’un coeficient de 0,37 a 0,38. També ho ha fet la desigualtat de la riquesa, que passa de 0,6 a 0,68.

Una primera conclusió remarcable de l’estudi del Banc Central és que la desigualtat no augmenta tant per la polarització dels salaris, sinó per l’atur i la subocupació. En altres paraules, no és que els salaris elevats incrementin i els salaris baixos disminueixin, sinó que l’atur i el menor nombre d’hores treballades castiga i afecta amb més intensitat les persones de classe baixa.

Una segona conclusió de l’estudi és l’alt grau d’homogeneïtat socioeconòmica entre els membres integrants de la llar. La correlació de nivell educatiu dins d’una parella és del 70%. En general, els graduats universitaris tendeixen a casar-se o aparellar-se entre ells i la gent amb estudis no sol relacionar-se tant amb els que no en tenen. L’atur sol recaure més sobre les famílies amb baixos nivells de formació i, per aquesta via, augmenta la desigualtat a la part baixa de la distribució de la renda.

Pel que fa a la desigualtat en la riquesa, hom pot pensar que incrementa per la menor capacitat d’estalvi de les classes baixes. És cert que qui cobra 24 euros al dia (salari mínim) té menys possibilitats d’estalviar que qui cobra 29.000 euros diaris (Ana Patricia Botín, presidenta del Banco Santander) o, encara més, 109.600 euros (Leo Messi, un dels millors jugadors de futbol). És cert que l’astre argentí pot comprar un hotel de luxe a Sitges amb el que guanya de gener a setembre, amb només nou mesos, mentre que una persona de classe baixa no pagarà segurament l’allotjament ni d’un sol dia.

Però més enllà de les evidents diferències quantitatives, també s’han de fer consideracions qualitatives. Importa, i molt, el tipus d’inversió que es realitza. No és el mateix invertir en totxo exclusivament, que fer-ho de manera diversificada en actius immobiliaris i financers. El preu de l’habitatge s’ha desinflat des de la crisi del 2008. En canvi, els preus de les accions, impulsats per les polítiques monetàries ultraexpansives dels bancs centrals, han incrementat notablement. Amb el temps, si una persona de classe baixa inverteix els seus escassos estalvis en la compra d’un pàrquing, per exemple, i una altra més acabalada ho inverteix en actius financers, es produirà una enorme diferència de riquesa a favor de la darrera.

Les dues grans causes de l’increment de la desigualtat a Espanya són el mercat de treball i la insuficient educació financera. Per tant, per revertir aquest procés i aconseguir més igualtat són necessaris més treball de qualitat i més cultura financera. O, en altres paraules, menys atur i més capacitat efectiva d’inversió. Per reduir l’elevada taxa d’atur i incrementar l’ocupació (recordem que no hem recuperat encara els 20,5 milions de persones ocupades que hi havia a Espanya l’any 2008) cal desintervenir i liberalitzar el mercat de treball, reduir la precarietat i els contractes temporals. I per millorar el rendiment de les inversions cal incrementar els coneixements financers, amb el benentès que el migrat estalvi de les classes populars sempre augmentaria amb impostos menors i menys comissions bancàries.

En general, l’elevada taxa d’atur provoca que el nivell de desigualtat de la renda per càpita a Espanya sigui molt alta en comparació amb altres països, fins i tot en temps de bonança econòmica. Pel que fa a la desigualtat de la riquesa, és més gran que la de la renda i s’ha incrementat amb la crisi. Les raons són la menor capacitat d’estalvi de les persones més desafavorides i una inversió popular massa centrada exclusivament en l’habitatge. La inversió en actius financers per part del col·lectiu amb més ingressos ha provocat un increment de la desigualtat, donat el rendiment més alt del mercat borsari en comparació amb l’immobiliari. En conclusió, el treball i els coneixements financers ens fan més rics i iguals. Pel contrari, l’atur i la desinformació financera ens empobreixen i incrementen les desigualtats socials.

Jordi Franch Parella és doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Switch to mobile version
0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×