Autor Articles i estudis
13 desembre 2018 a 18:00

El pudent incident del lavabo de l’Estació Espacial Internacional

0 Flares 0 Flares ×
lavabo estació espacial//foto:http://www.flickr.com

lavabo estació espacial//foto:http://www.flickr.com

Qui més, qui menys, ha tingut el plaer de “gaudir” dels inefables efluvis que queden en un lavabo en el qual prèviament algú ha donat solaç a les seves inquietuds intestinals. Aquests gasos, per molt que molestin, són un subproducte natural de tots els éssers vius, la expulsió dels quals transcendeix fins i tot a nivell climàtic (veure Quan l’home i els pets de mamut van produir una glaciació: el Dryas Recent). I és que, per molt que sigui poc glamurós parlar de flatulències, la realitat és que fins al més reprimit ha deixat en algun moment un “regalet” gasós que ha fet obrir portes i finestres al més pintat. No obstant això, un gest tan simple com és el d’obrir la finestra per no asfixiar-te després d’anar al vàter, no és possible fer-ho a l’espai, podent-se trobar en un seriós problema si es donés el cas. El pitjor és que aquest “catastròfic” suposat s’ha produït realment, tal com va passar al juliol de 2011 quan la controladíssima atmosfera de l’Estació Espacial Internacional es va veure, de cop, envaïda per un pudent olor provinent d’un dels seus lavabos.

Quan et fas astronauta, el que menys et pots pensar és que, a més de saber conduir naus espacials, et tocarà ficar la mà en un vàter com si fossis un lampista qualsevol. No obstant, això és just el que li va tocar fer l’astronauta nord-americà Ron Garan, quan es va reportar una olor insuportable que s’estenia pels voltants del lavabo ubicat al mòdul Tranquility de l’Estació Espacial. Després de fer història sent l’últim astronauta que va donar un passeig espacial en l’última missió del transbordador Atlantis el dimarts 12 de juliol de 2011, és de suposar que tampoc li faria massa gràcia embolicar-se a arreglar un clavegueró, però de la Terra no anava a venir ningú a arreglar-li. Coses d’estar a l’espai.

Per molt que en aquestes missions espacials es moguin milers de milions de dòlars i que, per això, l’assumpte de fer una pixada o fer de ventre sembli una frivolitat, l’assumpte dels residus és un dels principals maldecaps de la humanitat en general (veure Les marees que afectaven Madrid tot i no tenir mar) i l’astronàutica en particular, sobretot en el cas de vols o missions tripulades. No per res et pots gastar una autèntica milionada en aparells caríssims de mesurament a quart i meitat de la radiació gamma que, com l’astronauta que l’hagi de muntar o gestionar no pugui orinar o defecar en condicions, allò no servirà per a res, per la qual cosa muntar una infraestructura per a l’adequat alleujament dels cosmonautes, no és un luxe, sinó una necessitat de primer ordre.

Per començar, un vàter còsmic no funciona com un a la Terra, ja que la manca de gravetat fa que una tassa a l’estil de casa teva no serveixi per a res. Imagineu per un moment fent les seves coses en gravetat zero igual que ho faria a nivell del mar. Si orina, es banyarà amb ella perquè el líquid surarà per l’habitació amb total llibertat; i si fa caca, també… l’espectacle, en aquest cas, l’hi deixo a la seva (més o menys bruta) imaginació. Sigui com sigui, la solució terrestre no és una bona opció i, per això, els sanitaris espacials són més semblants a aspiradores que a un lavabo a l’ús.

Efectivament, per evitar que vagi vostè badallant per la seva nau i es trobi menjant o bevent alguna cosa que no toqués, l’orina i la femta s’absorbeixen mitjançant un corrent d’aire que recull tots dos productes directament des de la seva font d’emissió. És a dir, que per a pixar, un embut adaptat a la forma dels genitals de l’astronauta (més cònic per als homes, més ample per a les dones) i connectat a la mànega d’un aspirador, recull l’orina i la trasllada a un sistema de filtrat que separa l’aire del líquid, alhora que extreu l’aigua que conté. Aigua que és depurada i que, donada la dificultat d’assegurar un subministrament continu en l’espai, es reutilitza per beure o altres menesters. I ara es preguntarà… i per cagar? La resposta és senzilla: en comptes d’utilitzar la mànega, s’asseu directament en el forat de l’aspiradora. Literalment.

Quan arriba el moment de fer aigües majors, els i les astronautes han de seure en una mena de petit bidó metàl·lic amb una boca d’uns 10 cm d’ample i encertar a posar l’anus centrat en aquest forat. D’aquesta manera, el corrent d’aire aspira el que surti del cul i, talment com la borsa d’una aspiradora, el mecanisme recull les seves “alegries” en unes bosses especials en les quals es queda el residu sòlid i líquid, però no el gasós, que és absorbit i transportat a un filtre que depura l’aire. La borsa, així estant, es tanca i es guarda en calaixos especials que, quan estan plens, es llancen cap a la Terra, es desintegren en reingressar a l’atmosfera com un meteorit i formen part de la pols que se li posa als mobles. Al principi de l’era espacial (veure Belka i Strelka, unes gosses d’anada i tornada), tant els líquids com els sòlids es llançaven directament a l’espai, fins que el 2001 van veure que el 40% dels panells solars de l’estació russa Mir estaven danyats per l’impacte a gran velocitat de l’orina i femta congelades. Dels errors s’aprèn, és clar.

Així les coses, al juliol de 2011, una fallada dels sistemes de filtrat de gasos -es va comentar que potser unes bombolles d’aire haguessin quedat en el conducte de recollida de orina- va obligar al coronel Ron Garan a passar diverses hores del 13 de juliol fent manteniment de diferents filtres del lavabo “avariat”. Aquesta va ser l’explicació oficial que es va donar per justificar la intervenció en el lavabo i la pesta associada (tot està monitoritzat per la NASA), però alguna cosa no quadra en aquesta història ja que l’olor va desaparèixer per si sola mentre que estaven fent el passeig espacial, força temps abans d’arreglar la suposada avaria… ¿què va passar llavors?

El que va passar en veritat difícilment ho arribarem a saber mai -el que passa a Las Vegas, es queda a Las Vegas-, però, més enllà de la versió oficial, alguns autors apunten que algú de la tripulació va embussar el vàter (els “bats de beisbol “sempre són complicats de gestionar) o bé no va encertar a posar-s’hi correctament, el que va provocar que els gasos dels seus intestins no fossin correctament absorbits per la maquinària de filtrat i s’escampessin lliurement per l’estació orbital, fent que se’l “mengessin” els seus companys, alhora que activava tots els senyals d’alarma. Una alarma que, en el fons, no hauria estat tal, sinó la confirmació fefaent i rotunda que, per molt que siguem reis o plebeus, rics o pobres, parlem una llengua o una altra, estiguem a terra o a l’espai, no som més que uns normals i corrents animalons petaners.

Natura en estat pur, vaja..

Ireneu Castillo
@ireneuc

Switch to mobile version
0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×