Autor Articles i estudis
10 gener 2019 a 18:00

Escòcia o el perquè un cardot gros es va convertir en el seu símbol nacional

0 Flares 0 Flares ×
Cardot simbol d'Escocia //foto: http://twitter.com/historicborders

Cardot simbol d’Escocia //foto: http://twitter.com/historicborders

Si hi ha alguna cosa de variat en extrem són els símbols nacionals amb què cada país, territori o grup humà s’identifica. N’hi ha de tota mena, tot i que acostumen a ser icones extrets de la natura que per coneguts o importants localment, són capaços de representar un col·lectiu humà. El Ruc a Catalunya, el Toro per a Espanya, l’Ós Panda per a la Xina, l’Àguila Calba per Estats Units, la Fulla d’Auró per Canadà o el Gall per França i Portugal, són exemples més o menys coneguts de símbols utilitzats. Però… què va ser el que va portar als escocesos a adoptar el menyspreat cardot gros (Onopordum acanthium) com a símbol nacional? Una sobirana ficada de pota estaria implicada en aquest assumpte.

La llegenda de perquè es pren el card com a símbol d’Escòcia es remunta a mitjan segle XIII i com en tot mite, la fantasia es barreja amb elements històrics reals.

Cap a 1263, els noruecs tenien el control d’unes quantes illes de la costa occidental escocesa, pertanyents a l’arxipèlag de les Hèbrides. Els escocesos, que es trobaven en plena expansió, van mostrar un cert interès en obtenir el control d’aquestes illes (hi va haver fins i tot negociacions d’adquisició), el que va portar als noruecs a desconfiar de les intencions dels escocesos, al capdavant dels quals es trobava el rei Alexander III d’Escòcia.

Atès el caire que prenia l’assumpte i que els escocesos anaven “a pinyó” per obtenir la possessió de les terres en litigi, el rei Haakon IV de Noruega va decidir fer un atac preventiu a les poblacions costaneres per assegurar-se el control de les illes al seu poder i parar els peus a l’expansionisme escocès. Per a això va organitzar una gran flota de 200 vaixells que provinent de Bergen (Noruega) s’havia de trobar a les Hèbrides amb els reforços que provenien de l’illa de Man, en aquell temps autònoma (veure Tynwald, el parlament més antic del món), però en l’òrbita noruega.

Explica la història que en aquestes circumstàncies els víkings noruecs van desembarcar durant la nit per prendre als escocesos desprevinguts i que, per no fer soroll, se’ls va ocórrer descalçar-se per avançar amb el màxim silenci en la foscor. En principi la idea era bona, però no van comptar amb que la vegetació dominant a la zona eren els cards i, enmig de l’avanç nocturn, un dels soldats noruecs va trepitjar un espinós card i -com en una historieta de “Mortadelo y Filemón” – va pegar un udol que va trencar el silenci de la nit. Això va posar en evidència als noruecs i va donar el senyal d’alerta que va permetre als escocesos vèncer els invasors (veure Unes escandaloses però diligents oques guardianes), sent des de llavors, en agraïment, el símbol nacional d’Escòcia.

El romanticisme de la llegenda, però, no sembla tenir un reflex en el relat històric del fet bèl·lic en si. Segons les fonts, en aquesta situació de reunió de forces noruegues, una gran tempesta (veure El Foc de Sant Elm: el poder d’un sant tancat en una ampolla) va caure sobre l’expedició i va fer que una part de la flota noruega hagués de prendre terra a prop de Largs (a 50 km a l’est de la capital escocesa, Glasgow), la qual cosa va produir l’inici de les hostilitats.

Els escocesos, que s’havien adonat dels moviments noruecs i estaven seguint-los des de terra (en l’antiguitat es navegava bàsicament costejant) quan aquests es van veure forçats a desembarcar i estaven en inferioritat de condicions, els van atacar, el que va provocar que el gruix de la flota noruega hagués de desembarcar en una zona que no era la més idònia per repel·lir l’atac, produint-se la Batalla de Largs, on 1.500 escocesos van acabar amb la vida de 25.000 noruecs -segons fonts escoceses, evidentment.

La realitat, més prosaica, no parla de quantitats de morts i tant les fonts noruegues com escoceses es van donar com vencedores de la batalla, la qual cosa permet pensar que el desenllaç de la batalla va ser més igualat del que realment es va vendre des del bàndol escocès .

Al final, tot va acabar el 1266 amb la signatura del Tractat de Perth en el qual es signava la venda de les Hèbrides, l’Illa de Man i el comtat de Caithness als escocesos per 4.000 marcs i una anualitat de 100 marcs, així com, per haver estat en el moment més oportú, l’ascens a símbol nacional d’un humil i espinós cardot.

Ireneuc
@ireneuc

Switch to mobile version
0 Flares Twitter 0 Facebook 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×