Autor Articles i estudis
31 gener 2019 a 18:00

Les bon bon terre, les indignants galetes de terra contra la fam

0 Flares 0 Flares ×
Les bon bon terre//Foto: http://www.ngenespanol.com

Les bon bon terre//Foto: http://www.ngenespanol.com

El problema de la desnutrició als països del Tercer Món és un tema que, de tan repetit en els mitjans de comunicació i xarxes socials, al final s’ha convertit en un soroll de fons inaudible al qual no fem el més mínim cas a no ser que passi alguna cosa de ben grossa. Fams produïdes per desgràcies naturals i guerres n’hi ha hagut desgraciadament des de sempre, però el desenvolupament dels mass-media i internet ha portat les impactants fotos de nens esquelètics moribunds fins als menjadors del món avançat i ens les ha ficat a tot arreu amb tal fruïció i constància que les hem convertit en un ingredient més dels nostres plats al qual ja no donem importància. Aquesta llunyania “moral”, que hauria de ser impròpia de l’ésser humà, necessita cada vegada d’estímuls més bèsties per arribar a trencar la línia Maginot (veure La Línia Maginot, l’inexpugnable fiasco militar francès) que defensa la nostra empatia. Algú podria pensar que posar imatges “gore” de la fam al més pur estil “Divendres 13″ podria donar algun resultat, però res de més equivocat. I és que poques coses hi ha més dures que la realitat mateixa i saber que hi ha humans que, davant la falta urgent de menjar, no tenen altra opció que menjar… terra. ¿Us imagineu arribar fins a aquest extrem? Doncs lamento dir-vos que no és cap broma. És molt real i s’anomena geofagia.

Segur que en un moment o altre haureu utilitzat l’expressió tenir una gana que es menjaria les pedres. Aquesta dita que fem servir en sentit figurat (segur que no tan figurat per a algun golafre), per desgràcia és una situació molt real en la qual es troben moltíssims milers de persones per a les que una hamburguesa és tan prohibitiva com una botiga de Dior. I és que, quan no hi ha per menjar, la necessitat obliga a fer moltes barbaritats, i una d’elles és la de menjar el primer que enganxes, en aquest cas, la terra que trepitgem.

El fet de menjar pedres o terra no és una cosa excessivament rara en el món que ens envolta, ja que hi ha una gran quantitat d’animals que les mengen per ajudar-los en les digestions o com a complement vitamínic d’una dieta pobra en segons quins minerals. Sense anar més lluny, mascotes com els periquitos es delecten rosegant boles de guix, les gallines i les guatlles picotegen petites pedres amb què omplir els seus pedrers i ajudar a la digestió, o els humans mateix, utilitzen la sal directament (que no deixa de ser més que una pedra) com a formes d’obtenir una sèrie d’elements. No obstant això, una cosa és menjar certs tipus de terra com a complement a una alimentació sana o que et doni una neura i et posis a menjar pedres com un descosit, i una altra veure’s obligat a menjar-ne perquè no hi hagi res més que per menjar.

Si bé, durant la història de l’ésser humà el recurs d’ingerir terra en moments de fam i de desesperació total, ha estat documentat des de temps immemorials (a la Xina tenien l’anomenada “terra de misericòrdia”), el fet que això passi en la actualitat no deixa de sorprendre a propis i estranys. I un d’aquests episodis tràgics que va deixar en evidència aquesta pràctica absolutament aberrant va ser el desastrós terratrèmol d’Haití de 2010.

Haití, que ocupa la part oest de l’illa caribenya de L’Espanyola (la part est està ocupada per la República Dominicana), amb més del 80% de la seva població -uns 11 milions de persones- per sota del llindar de la pobresa, és el país més pobre d’Amèrica i un dels més pobres del món. Doncs bé, en aquesta situació calamitosa i d’estat pràcticament fallit gràcies al “savoir faire” (ejem) de les seves elits governants, el 12 de gener de 2010 es va produir un terratrèmol de grau 7 (escala de Richter) amb epicentre a menys de 30 km de la capital Port-au-Prince. Si semblant sacsejada -sense ser extrema (veure Valdivia 1960, el terratrèmol de la Fi del Món) – ja produiria el caos en qualsevol país mínimament organitzat, en un país en caiguda lliure com Haití, va significar el desastre més absolut.

Més de 300.000 morts, la ciutat destruïda de dalt a baix, sense cap servei, sense aigua potable… sense res, va ser el que es van trobar les ONG que es van llançar a l’auxili d’aquella desgraciada gent. No obstant això, per molta ajuda que es enviés en aquell moment, la manca d’aliments, sobretot per a la classe més pobra, ràpidament es va convertir en urgent. La gent es moria de gana i de set pels carrers, afegint-se a la macabra estadística de víctimes produïdes pel terratrèmol.

En aquesta situació de manca total d’aliment va sortir a la palestra informativa com, els habitants haitians feien ús d’un tipus d’argila per fer unes “galetes” amb oli i sal amb les quals combatre la desesperació de la fam i que anomenen “bon bon terres”. El més greu de l’assumpte és que el consum d’aquestes galetes ja era tradicional al país, la qual cosa parla -i molt malament- de la situació de fam crònica que afectava (i encara afecta) al país. No cal dir que el dany per al cos humà del consum d’aquest producte és terrible.

Més enllà del gust a terra que segons els que les han provat deixa en el cos, aquestes coques -que no deixen de ser més que boles de fang seques- absorbeixen l’aigua del cos i produeixen obstruccions intestinals greus si el consum és massiu. No obstant això, no és el pitjor efecte, ja que aquesta argila està carregada de paràsits (al cap i a la fi, és terra) i d’elements contaminants (en un país en ruïna, no els vinguis amb exquisideses d’higiene), la qual cosa produeix al seu torn des d’anèmies, passant per intoxicacions per metalls pesats (plom, zinc…), ceguesa, o infestació per cucs, tènies i altres paràsits del sòl, arribant a poder agafar fins i tot el tètanus en cas d’ingestió perllongada d’aquest “aliment”. Tot un elenc d’efectes secundaris que, en el fons, no tenen importància quan el que, en realitat, intentes evitar és la mort.

En definitiva, que l’ésser humà, davant la necessitat imperiosa de sobreviure, no dubta a alimentar-se amb el que bonament pugui, ja sigui animal, mineral o del McDonald ‘s (veure El Happy Meal Project o com documentar la incorruptibilitat d’una hamburguesa). Això, en si, no és dolent, ja que indica que tenim capacitat per obtenir aliment de sota les pedres amb el qual seguir vivint en èpoques de fam greu. El que sí que és intolerable és que, en una societat humana com l’actual, en què es malgasta aliment a mansalva per interessos comercials, en què la gent mengem fins a rebentar per golafreria, en la que l’obesitat mòrbida és una epidèmia (veure la infal·lible dieta portuguesa de la Porta dels Grassos) i en la qual ens morim de fam per estètica, que milions de persones hagin de recórrer a menjar terra per no morir és simplement pornogràfic.

És possible que saber que hi ha gent que ha de menjar fang per sobreviure no faci que conscienciem als estats per lluitar seriosament contra la fam al món, però, almenys, siguem conscients que això passa.

Després no podrem al·legar ignorància.

Ireneu Castillo
@ireneuc

Switch to mobile version
0 Flares Twitter 0 Facebook 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×