Autor Articles i estudis
14 març 2019 a 18:00

Hipertricosi, la mutació que converteix l’home en llop

0 Flares 0 Flares ×
hipertricosi // Foto: http://i.dailymail.co.uk

hipertricosi // Foto: http://i.dailymail.co.uk

Una de les definicions de l’ésser humà que més han corregut per les tertúlies populars és el de ser un mico sense pèl. Qüestions a part de si el borrissol s’ha de considerar pèl o no, el fet de no estar coberts de pèl més que al cap, cara, aixelles i els genitals, ens diferencia de la resta d’animals, els quals, en un tant per cent molt elevat estan coberts per una espessa capa de pèl. No obstant això, potser no hauríem de dir-ho massa alt, ja que igual que hi ha gossos que tenen el pèl curt i d’altres que el tenen llarg, resulta que hi ha humans que no tenen pèl i d’altres que sí que el tenen. I no, no m’estic referint als calbs i als melenuts -que me’ls conec-, sinó a la hipertricosi, una afecció molt rara darrere de la qual hi hauria el mite de l’Home Llop.

La hipertricosi universal congènita, també coneguda com a síndrome d’Ambras o de l’Home Llop, no és una malaltia com a tal, sinó una mutació genètica que fa que qui posseeixi aquest gen modificat, tingui pèl gruixut com el del cabell per tot el cos menys als palmells de les mans i dels peus. Això produeix en els portadors una aparença física peluda que s’aproxima a la imatge que tenim d’un home llop. El més graciós de l’assumpte és que aquí s’acaba la “malaltia”, ja que els portadors d’aquesta modificació genètica no es veuen afectats per cap altra malaltia física i són perfectament normals. No obstant això, justament aquí comença la seva desgràcia, no pel seu pèl corporal, sinó per culpa dels prejudicis i la ignorància de la resta d’humans que, des d’antuvi, els han vist com un simple atracció de fira. I això, en el millor dels casos…

Com he dit anteriorment, la hipertricosi no afecta físicament més enllà de l’excés de pelussera perquè és una modificació d’un gen -encara no se sap qual- que simplement afecta el fenotip (els trets externs) de l’espècie humana i que, a sobre, es transmet per herència genètica de manera dominant. Això es tradueix en que si els individus tenen el gen (afecta igual a homes que a dones), en el moment de reproduir-se, els seus fills tindran una molt alta probabilitat de tenir hipertricosi, encara que el veritable problema per aquesta gent és el fet reproduir-se, ja que la resta de la societat, poc menys que els repudia.

Tot i que són persones absolutament normals, només que amb pèl per tot arreu, el conjunt de la societat, acostumada com està a veure la diferència com una cosa dolenta, rebutja el contacte amb ells, com si fossin empestats. D’aquesta manera, els afectats de hipertricosi es veuen obligats a viure sols o a tancar-se a l’àmbit proper de la família. Evidentment, les sortides laborals d’aquesta gent, queden reduïdes a l’àmbit del circ i poc més, ja que la societat, en general, els dóna l’esquena simplement pel seu aspecte físic.

Aquesta variació capil·lar, si bé es coneix des d’antic, és extremadament rara, ja que tan sols s’han documentat una cinquantena de casos des que el 1642 es va publicar el primer cas de hipertricosi, quan el cas del tinerfeny Pedro González va ser nomenat pel naturalista italià Ulisses Aldrovandi en la seva obra Monstrorum Historia.

Pedro González, també anomenat Petrus Gonzalvus o el “home llop canari”, va ser un gentilhome de Tenerife que va viure durant 44 anys a la cort del rei de França, casant-se a París amb una dama de companyia de la reina Catalina de Medicis i on van tenir 6 fills, 4 dels quals van tenir hipertricosi. Els seus retrats es troben al castell d’Ambras (Innsbruck-Àustria), d’on es va prendre el nom de síndrome d’Ambras per a denominar aquesta afecció. Segons sembla, descendia de menceis (reis) guanches i els seus néts també la van patir.

L’extrema raresa de la hipertricosi des d’antic, barrejat amb que hi ha altres malalties, tal com la porfíria (veure La dura realitat dels vampirs de carn i ossos) o l’hirsutisme, que també provoquen un augment del pèl per diverses causes, juntament amb la por ignorant i la repulsa social de la resta de la població, sens dubte es troben, per a desgràcia d’aquestes persones incompreses, darrere del desenvolupament popular del mite de l’home llop.

Sigui com sigui, les persones que tenen el gen de l’hipertricosi, en el fons no estan afectades de res. No és cap malaltia, ni es contagia, ni afecta en res a les seves facultats cognitives ni físiques. Ben al contrari, aquestes persones són l’exemple vivent de l’evolució de les espècies on, dins d’una població específica, les mutacions de l’ADN donen i treuen avantatges evolutius al seu lliure albir. Ara et tenyeixen d’un color, ara donen pèl, ara et fan baixet, ara et fan alt… i tot i que això no té la més mínima importància, seguim discriminant, apartant o aïllant a qui és diferent per simple ignorància o por al que desconeixem.

Boig estic que arribi el moment en què hi hagi una mutació en els nostres gens que elimini l’estupidesa humana.

Digueu-me utòpic.

Ireneu Castillo
@ireneuc

Switch to mobile version
0 Flares Twitter 0 Facebook 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×