Autor Opinió
17 maig 2019 a 12:00

Austeritat expansiva

0 Flares 0 Flares ×
Jordi Franch UManresa//Foto: FUB

Jordi Franch UManresa//Foto: FUB

Fins ara, Espanya s’ha beneficiat d’un creixement de l’economia per sobre de la mitjana europea, gràcies a l’existència de vents de cua favorables com una política monetària ultraexpansiva amb tipus d’interès zero o preus del petroli notablement baixos.

La desaccelaració econòmica i la pèrdua de pistonada, però, són cada vegada més evidents. Aquest any es passarà de creixements per sobre del 3% a només el 2%. La consolidació a la Moncloa del govern socialista, amb la promesa de més despesa pública i la recaptació de més impostos ha alarmat la Unió Europea (UE). El comissari d’Afers Econòmics, Pierre Moscovici, ha alertat aquesta setmana de l’excessiu dèficit estructural d’Espanya. Aquest és el dèficit públic generat per les decisions dels dirigents polítics, sense tenir en compte el cicle econòmic ni les despeses de caràcter extraordinari. El 2018 el dèficit estructural espanyol va ser del 2,7%, i la Comissió pronostica que el 2019 se situarà al 2,9% i que passarà al 3,2% el 2020. Estant el límit en el 0,5% del PIB, Espanya és el país de la UE amb més desequilibri estructural. La reducció només es pot aconseguir per dues vies: o reduint la despesa pública o augmentant els impostos. Justament per saber quina via és la millor, els economistes d’origen italià Alberto Alesina, Carlo Favero i Francesco Giavazzi acaben de publicar el llibre Austerity: when it works and when it doesn’t (Austeritat: quan funciona i quan no). D’entrada, adverteixen de la contaminació ideològica de les polítiques posteriors a la gran crisi del 2008. Identificar com a positiu qualsevol increment de despesa pública (i viceversa) és un biaix ideològic que s’ha d’evitar. De fet, l’inventor del càlcul del PIB, Simon Kuznets (1901-1985), ja va considerar la idea d’excloure de les estadístiques del PIB la despesa del govern, especialment durant les guerres. Incloent la despesa pública, el resultat era que el PIB creixia intensament en temps de la II Guerra Mundial i que col·lapsava al finalitzar la mateixa l’any 1945. Donava la impressió que la guerra era bona per l’economia! Kuznets va crear una estadística separada amb només el consum privat i la inversió empresarial, deixant fora la despesa pública. Al final, però, les pressions per incloure la despesa pública van ser massa elevades i es van imposar.

Els autors estudien el comportament de 16 països de l’OCDE (inclosa Espanya) entre 1981 i 2014. Els resultats són clars: la reducció de despesa té efectes menys perjudicials que la pujada d’impostos. Els increments impositius perjudiquen la demanda agregada. Al tenir menys renda disponible, famílies i empreses podem consumir i estalviar menys, fet que es traduirà en menor producció i ocupació, però també en una menor inversió i productivitat. Per tant, l’increment dels impostos té efectes negatius sobre l’oferta i la demanda des del primer moment. Els autors sostenen que, en un termini temporal de quatre anys, un pla d’ajust de l’1% del PIB via augment d’impostos produeix una caiguda de l’activitat econòmica d’entre l’1,5% i el 2,5%. En canvi, si el mateix ajust pressupostari es fa mitjançant reducció de la despesa pública, la caiguda de la renda és menor, situant-se entre el 0% i el 0,5% al tercer any. A partir del quart any, depenent de com s’hagi fet l’ajust, l’activitat econòmica pot superar el nivell inicial. El motiu és que, així com un augment de l’activitat pública substitueix l’activitat privada (és l’anomenat efecte crowding-out), la reducció pressupostària i la limitació de la voracitat política vigoritza el consum privat i la inversió empresarial. Pel cas d’Espanya, si els massius increments d’impostos, majoritaris a partir del 2012, s’haguessin substituït per retallades pressupostàries de la mateixa quantia, l’activitat econòmica hagués augmentat en 40.000 milions d’euros.

Si la reducció de la despesa pública és la mesura més eficaç i eficient, per què no s’aplica? La resposta la dóna Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea: “Els polítics sabem les polítiques que cal fer, però no sabem com sortir reelegits després d’aplicar-les”. En definitiva, que el luxemburguès, al qui cal agrair la seva sinceritat, sap que no gasta bé i reconeix que els recursos pressupostaris s’utilitzen per satisfer els desitjos dels polítics per mantenir-se en el poder. Els lobbies que envolten i condicionen l’activitat política, no estan disposats a perdre els seus ingressos via subvencions i transferències del sector públic. I com que els beneficis es concentren en unes poques mans, mentre que els costos es reparteixen entre el conjunt de la societat, les probabilitats de canviar aquest sistema són molt baixes. Al final, la minoria privilegiada continua gaudint de l’espoli d’una majoria damnificada, silenciosa i desorganitzada. I l’addicció a la despesa dels polítics es carrega a la societat menys afavorida i també es traspassa a les properes generacions, que rebran la hipoteca del deute públic. L’alternativa a aquesta tragèdia és la reducció de la despesa pública acompanyada pels increments del consum privat, la inversió empresarial i les exportacions. Difícil, però no impossible. Aquesta austeritat expansiva seria comparable a una dieta saludable que substitueix greix per múscul. Així ho van fer Àustria, Dinamarca i Irlanda als 1980s; Canadà i Suècia als 1990s; i Gran Bretanya i Irlanda després de la crisi del 2008. Espanya, però, ja ho sabem, és diferent. I els governants han anunciat més despesa pública i més impostos.

Jordi Franch és doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Switch to mobile version
0 Flares Twitter 0 Facebook 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×