Arxiu de la categoria: Seccions

Obituari 21.01.2018

Nom Cognom1 Cognom2 Edat: Data cerimònia Hora cerimònia Lloc cerimònia
Segismundo Díaz Martín 50 any 21/01/2018 11:00 Temple Cementiri
Teresa Pérez Vela 74 any 21/01/2018 10:00 Temple Cementiri
Carmen Ortega González 91 any 21/01/2018 09:00 Temple Cementiri
Manuel Hernández Torres 64 any 21/01/2018 10:30 Temple Cementiri
Juan Arauz Gómez 86 any 21/01/2018 09:30 Temple Cementiri
Margarita Madero Carretero 90 any 21/01/2018 11:30 Temple Cementiri
Carmen Romero Borrego 81 any 21/01/2018 12:00 Temple Cementiri
AMIC josep m ganyet

Entrevista a Josep M. Ganyet: “La premsa de proximitat té un aliat clar en les xarxes socials”

L’entrevista d’AMIC

AMIC josep m ganyet

Si l’etnografia és l’estudi de les societats i les cultures per mitjà d’una tècnica d’observació en què l’investigador pren part activa en la realitat que estudia (dIEC dixit), en Josep Maria Ganyet és un etnògraf digital. Enginyer informàtic, expert en interacció i comunicació digital i intel·ligència artificial, dirigeix actualment l’estudi de disseny Mortensen. El 2012 va crear la campanya “Keep Calm and Speak Catalan”. Quan no és a les xarxes, desconnecta amb llibres i discs de vinil 100% analògics.

La intel·ligència artificial ja ha arribat per quedar-se.
La capacitat de càlcul d’ordinadors cada vegada és més accelerada i permet desenvolupar algoritmes o noves maneres de treballar més eficients. Arribarem a un punt d’intel·ligència artifical forta, no feble com la que tenim amb Siri o Alexa, capaç d’aprendre i prendre decisions per ella mateixa, i això generarà una explosió que no sabem encara cap on ens conduirà.

Alguna intuïció?
Si tu tens un sistema que fa la feina millor que tu, més eficient i et fa guanyar diners mentre la fa, per què has de treballar tu? Deixarem de treballar. És inevitable. Tendim a pensar només en els cambrers de McDonald’s perquè són llocs més repetitius i mecànics, però darrera ens afectarà a tots: advocats, contables, metges purament de diagnosi, mestres que poden perdre la feina fàcilment.

Això ens ha de fer estar tranquils o intranquils?
Totalment tranquils. Que deixem de treballar no vol dir que deixem d’estar ocupats o tenir interessos o de voler aprendre. Voldrà dir que deixarem de fer feines que potser ara ens resulten tedioses o poc gratificants o repetitives, i ens dedicarem a ser humans. Les màquines ens prendran la feina, però és que nosaltres farem altres coses. Hi ha coses que un robot no podrà fer mai. Màquines i persones poden col·laborar i excel·lir en allò que cadascuna sap fer millor. Els humans serem més humans i millors humans.

Les màquines ens humanitzaran?
Sí. Si ets mínimament tecno-optimista -i tampoc no cal ser-ho massa- t’adones que ens alliberarà de tot que ens fa ser màquines avui en dia i ens abocarà a allò que ens fa ser humans: l’empatia, les habilitats socials, el diàleg, la retòrica, el fet d’argumentar. Crec que ens anirà molt bé com a societat.

Hi sortirem guanyant?
El repte més gran que tenim aquí és que estigui ben repartit. L’accés i la socialització dels beneficis de la intel·ligència artificial o de les tecnologies és clau. Si no les garantim generarem refugiats digitals. Riu-te’n de les diferències que hi ara perquè el procés és exponencial, i si tu tens accés a mitjans de producció hipereficients, i jo no, tu podràs fer el que vulguis i jo me’n quedaré totalment al marge.

Tim Cook tuitejava fa poc que programar és més important que aprendre anglès com a segona llengua.
No hi ha cap dubte. El nou llenguatge universal és la programació. Aprendre a programar és tan necessari com aprendre a escriure o a multiplicar. No cal que programem per canviar el món, però sí per entendre’l millor i per saber com funciona. A més, quan aprens a programar estàs aprenent moltes més coses. T’ajuda a descompondre un programa complex amb una sèrie de problemes més senzills, et permet treballar l’estandarització del codi perquè el pugui reutilizar més gent, continuar el que han fet els altres, fer-t’ho teu i remesclar-ho donant-li un nou sentit. En definitiva, obtens un munt de beneficis que després pots aplicar al món que vulguis, al de l’art, de la creació, als teus hobbies, a la música.

Quins projectes periodístics digitals destaquen avui?
Els projectes comunicatius que m’interessen més no són aquells en què la pota digital és una extensió o reconversió del seu negoci antic perquè això ve a ser un diari digital i prou. A mi m’interessa els projectes que neixen a la xarxa, que neixen en xarxa, i que després es van fent transmedia.

Múltiples suports i fraccionalment de continguts.
És el cas del periodista que té un timeline interessantíssim, que després es converteix en un article, al qual posteriorment també s’afegeix l’article de quatre o cinc periodistes més, i que més tard es converteix en un digital. I, finalment aquest digital, com que compte amb col·laboracions interessants, d’anàlisi, en profunditat, i no només del moment, té cert valor imprimir-lo.

El paper prestigia l’online.
No imprimeixo perquè sí, i després penjo alguna cosa del que he imprès al web, sinó que ho faig al revés. En aquests casos el paper recupera l’estatus que tenia abans i legitima l’online. Aquests projectes que funcionen d’electrònic a paper i de tornada m’agraden molt.

L’analògic i el digital com a complementaris.
Sempre. És el mateix que amb la música. Jo escolto música en digital a través de Spotify si estic al cotxe o de viatge, però a casa escolto discos de vinil que abans compro. Vull agafar el vinil i fer tota la litúrgia, no vull cap més pantalla, i mentre estic escoltant la música em permet fer un munt de coses, com llegir-ne la lletra, conèixer els detalls de l’enregistrament, recordar quan i on vaig comprar-lo, si abans vaig haver d’estalviar perquè no tenia calés.

Però el text de la lectura o la peça de música són sempre els mateixos.
Sí, però tendim a oblidar que un diari, igual que llibre o un disc, no només conté informació de continguts determinats, sinó també una metainformació associada al producte que no es veu. La fisicalització de la informació és molt important. Si enlloc d’anar pel carrer amb un Kindle veus algú que passeja amb un llibre gruixut de Proust dius, ostres tu, quin paio. El digital, de moment, encara no proporciona aquesta experiència augmentada bàsica.

El paper, per tant, no morirà?
No ho sabem. Si es descobreix un suport amb les mateixes qualitats, però millor, més ecològic i més barat, substituirà el paper. En qualsevol cas, el que no morirà mai són els suport físics de la informació. I no pas per una visió romàntica sinó perquè objectivament obtens una millor comprensió llegint un diari o un llibre en paper, encara que siguin fotocòpies, que fent-ho a la pantalla.

Però llegir en pantalla ens permet un munt de funcionalitats afegides.
Sí, permet gestionar millor la informació perquè la fa fàcilment buscable, indexable, enregistrable. Però el digital, tal com el coneixem avui, és incapaç de reproduir i transmetre’ns l’experiència de la metainformació, que és tan important com la informació, i converteix el físic en indispensable.

El digital ens proporcionarà la mateixa experiència que l’analògic?
Crec que la qüestió no és que tu hagis de tenir la mateixa experiència, sinó que el resultat final sigui la mateixa experiència. Per exemple, si vols buscar quin passatge d’un llibre t’ha emocionat després de llegir-lo, amb un llibre físic el trobes en un moment, mentre que amb un Kindle no el trobaràs. I aquesta metainformació bàsica que a tu et queda gravada en forma d’emocions i records associats, el Kindle també hauria de ser capaç de registrar-lo. Com? No ho sé. Possiblement hauríem d’imaginar sistemes d’implants en el cervell per estimular-lo directament.

Quin espai té la informació de proximitat en el nou escenari dels mèdia?
L’espectacle en directe i les notícies de proximitat sempre aportaran avantatge. Si vull informar-me sobre un atemptat a París o una inundació al sud-est asiàtic puc fer-ho a través dels mitjans d’aquí i a través d’Al Jazeera, la CNN o la BBC. Però si vull saber més sobre un atracament a la botiga del costat de casa només puc fer-ho anant-hi físicament, a través d’un canal local o seguint el Twitter de la gent d’aquí. Per tant, en informació propera en espai i temps, els mitjans de proximitat són imbatibles.

Què prioritzaria si fos un editor de proximitat?
En primer lloc, un editor de proximitat no hauria de tenir ni barreres ni filtres entre el que té en paper i en els canals digitals. En segon lloc, m’associaria per descobrir patrons i avançar cap a una intel·ligència col·lectiva. El repte aquí és determinar què fa la gent de Mataró, que també faci la gent de Martorell o de Granollers, i quines pràctiques ens funcionen a uns mitjans que també puguin funcionar als altres.

I pel que fa a les xarxes socials?
La premsa de proximitat té un aliat clar en les xarxes socials. Per aquests mitjans digitalitzar-se és obvi, però no perquè és el que hem fet tots, sinó perquè implica ser proper i això els és natural. Les xarxes socials són al palmell de la mà de la gent, en la intimitat de les llars, dins l’habitació abans d’anar a dormir. Si a més la informació prové a més del barri del costat, tot és més proper encara.

Com poden potenciar-les?
Jo aniria a buscar el concepte de rich media. N’hi ha prou a fer un Facebook Live amb un mòbil per tenir la teva televisió. No cal més. T’ofereix el directe de la tele a temps real, que després et queda en el timeline, i que permet a la teva gent compartir-ne el contingut i comentar-lo. Fent-ho no competeixes amb la teva capçalera impresa, sinó que l’estàs prestigiant, igual que la mateixa capçalera impresa també prestigia els teus canals digitals.

Quin rol han de jugar-hi els periodistes?
El periodista ha de fer el que la resta no fem a les xarxes socials. O, dit d’una altra manera, el que ha fet sempre. Posar un punt de pausa, d’anàlisi, per contrastar i relacionar informacions aparentment dispars. I no voler reinventar la roda i fer el que fan les xarxes socials, competir-hi en immediatesa, velocitat i espectacularitat, i apuntar-se al clic fàcil amb titulars buits de contingut. Per això ja hi ha les xarxes socials. Això ja ho fem a Twitter.

Més periodisme.
Sí. El periodisme no ha mort, és més necessari que mai. Els periodistes disposen ara de més informació, més gent que influeix i més fonts que mai, i per tant també tenen més recursos que mai per fer la teva feina.

Quan l’èxit ve marcat pels retuits, no sembla fàcil
No ho és per al periodista tradicional que ha estat en una redacció, ràdio, televisió o diari també tradicional. Però sí que hi ha una nova raça de periodistes que es passen el dia al carrer i combinen molt bé la immediatesa del què està passant a Twitter en aquell moment, amb la reflexió posterior. Ho veus. Els tuits que fan són el seu quadern de notes del directe, el seu timeline. I després aporten la reflexió pausada, en clau crítica o d’humor. No és incompatible, al contrari.

Per AMIC / AMIC

 

bellesa hygge

El cabell hygge: la tendència danesa per una cabellera feliç

bellesa hygge

Sempre estàs a temps d’apostar per la filosofia “hygge”, un terme danès que amaga el Sant Grial de la felicitat. Encara que el seu hivern és llarg i fosc, Dinamarca compta amb la societat més feliç del món. Adoptar una filosofia relaxada i positiva davant la vida i gaudir de les petites coses és un quid del “hygge”. I podem apuntar-nos a aquesta filosofia per sentir-nos bé per dins i per fora. Perquè la nostra cabellera estigui relaxada i feliç, aposta per un pèl hygge. Com? No et perdis aquesta entrada!

Les claus d’una cabellera hygge


Talls rectes i nets

Com que la filosofia hygge s’abandera de la naturalitat, les melenes amb talls rectes són ideals. Es tracta de fugir de looks atrevits que siguin massa artificials. No obstant això, la naturalitat no és sinònim de deixadesa. Les cabelleres relaxades són precioses si estan ben cuidades, sense puntes obertes, per la qual cosa és imprescindible sanejar el cabell amb certa freqüència. El serrell gringe és un bon company d’una cabellera hygge: llarg, desenfadat i amb els tocs de l’estil parisenc.

Color natural i l’empremta del sol
El cabell hygge fuig de les coloracions atrevides, molt regulars, i sobretot de les metxes “fantasia”. Una cabellera amb reflexos naturals (o creats en un saló) casa perfectament amb la filosofia. Això sí, no t’obsessionis amb la ratlla: fes el contrari, deixa créixer el cabell, perquè les metxes actuïn com un reflex del sol. La tècnica de coloració balayage també és molt adequada per a les cabelleres hygge.

Cabell a l’aire, sense eines de calor
Seguint la dinàmica natural que ja hem comentat, la cabellera “relaxada” es mostra per ella mateixa, sense artificis. Per a això, és molt bona idea deixar que el cabell s’assequi a l’aire, tot i utilitzant algun producte de pentinat per evitar l’encrespament. Davant les baixes temperatures, és normal que sequem el cabell amb l’assecador, això sí, evitant les formes molt marcades. Allisar perfectament la cabellera o realitzar bucles marcats amb un autoritzador no serien bones opcions per aconseguir un pèl hygge. Per crear unes ones naturals, trena el cabell humit i desfes-la quan estigui sec.

Pentinats desenfadats
El cabell hygge està la major part del temps solt, lliure, creant el moviment que vulgui de forma natural. Una altra opció és realitzar recollits simples: cues i monyos amb efecte despentinat o unint dos flocs naturals. Per sostenir el pentinat pots emprar unes forquilles o un passador minimalista.

Inspira’t amb elles
Si pensem en la tendència hygge, ens ve al cap l’estil parisenc, amb una elegància natural i minimalista. Una gran ambaixadora d’aquesta estètica és la model Caroline de Maigret, autora de How to be a Parisian (com ser una parisenca), que abandera una forma de vestir que, sense pretendre-ho, és cool perquè és autèntica. El seu estil es devela sense artificis i llueix una cabellera molt natural, amb un serrell gringe i uns suaus reflexos. A més, la seva actitud positiva la fa molt mereixedora de ser una “mestra” hygge.

La següent inspiració ens ve de molt a prop: és la influencer catalana Belén Hostalet, el serrell s’ha convertit en tot un reclam d’aquesta temporada. Si mirem Instagram, ens apareix ja el cabellera, sana, recta i amb uns reflexos preciosos que semblen ser el millor “record” dels seus viatges pel món.

En els últims anys, la models Vanesa Lorenzo s’ha alçat com una gran ambaixadora de la vida saludable, tal com podem veure en el seu compte d’Instagram, amb vídeos de postures impossibles de ioga i mostrant la seva preocupació per una bona alimentació. La seva proximitat amb la natura també s’exhibeix en la seva forma de vestir i de portar una rutina de bellesa. La seva preciosa cabellera rossa, plena de reflexos, combina algunes ones amb cabells més llisos. A més, en la majoria d’esdeveniments la llueix solta.

I acabem amb una gran influencer, però dels noranta. I és que el pèl “hygge” no és només per cabelleres llises. Carrie Bradshaw, protagonista de la mediàtica sèrie Sexe a Nova York, lluïa una cabellera arrissada, flexible i amb molt moviment. Depèn de la temporada, el cabell estava més arrissat o menys, i fins i tot la vam poder veure amb extensions i cabell llis. No obstant això, si pensem en Carrie ho fem amb aquesta melena ondulada, natural com ella.

Per www.bellezaactiva.com / AMIC

instagram 2018.01.20

Altafulla (@cristinamontanyola)

Segueix-nos a instagram (@informa.cat) i etiqueta les teves fotos amb el hashtag #informacat.

La teva foto podrà ser una de les publicades en els nostres mitjans:

Terrassa informa

Sabadell informa

Rubí informa

Sant Cugat informa

Granollers informa

Manresa informa

Mataró informa

Osona informa

Cerdanyola informa

Obituari 20.01.2018

Nom Cognom1 Cognom2 Edat: Data cerimònia Hora cerimònia Lloc cerimònia
José Hinojosa Zamora 72 any 20/01/2018 11:00 Temple Cementiri
Concepción Ciprés Andreu 77 any 20/01/2018 09:00 Temple Cementiri
Francisco Hinojo Amador 71 any 20/01/2018 10:00 Temple Cementiri
Margarita Molgó Tarrés 77 any 20/01/2018 12:00 Temple Cementiri
Serafín Sánchez Delgado 89 any 20/01/2018 15:00 Temple Cementiri
Encarnación Llorens García 85 any 20/01/2018 11:30 Temple Cementiri
Francisca Chico Escribano 89 any 20/01/2018 16:00 Temple Cementiri
Amparo Álvarez Martín 70 any 20/01/2018 15:30 Temple Cementiri
Ángel Cazorla Martínez 89 any 20/01/2018 17:00 Temple Cementiri
José Diego Parra Maria 83 any 20/01/2018 16:30 Temple Cementiri
Jordi Franch

El progrés humà i la negativitat cognitiva

Jordi Franch

La humanitat ha progressat vertiginosament en els darrers dos segles i mig. Malgrat els horrors del segle XX i de les dues guerres mundials, malgrat el tràgic experiment comunista d’una economia de planificació centralitzada a la Unió Soviètica, malgrat la barbàrie de la Guerra Civil espanyola i malgrat tots els malgrats, avui podem assegurar que una persona de classe mitjana del nostre entorn viu més i millor que un príncep de l’Edat Mitjana o un emperador de l’antiga Roma.

No és cap casualitat ni es deu a cap caprici aleatori de la història. La inflexió en l’evolució de la humanitat la trobem a finals del segle XVIII, a la Gran Bretanya, amb l’anomenada primera revolució industrial. Abans del 1760, la pobresa, la fam, les malalties i la mort eren les companyes inseparables de l’ésser humà des del seu naixement. Només cal comprovar el canvi en alguns indicadors bàsics. L’esperança de vida, abans de la revolució industrial, era de només 30 anys. Ara, a casa nostra, és de 81 anys pels homes i de 86 anys per a les dones (queda molt clar quin és el sexe dèbil i quin el fort). La mortalitat infantil, abans, superava el 25%. Ara, només 1 de cada 200 nadons moren abans dels 5 anys.

Gràcies al creixement exponencial de la producció, bona part de la humanitat es pot alimentar i accedir a béns de consum que abans eren inimaginables. Gràcies als avenços en l’alimentació, la medicina i la higiene, s’han eradicat epidèmies i algunes malalties que abans eren mortals. L’estatura mitjana també ha incrementat amb el temps i genis com Shakespeare o Miguel de Cervantes estarien per sota de la mitjana actual… físicament parlant! La renda per càpita mundial, només en els darrers 50 anys, ha passat de 6.000 dòlars a 16.000 dòlars, ajustada en termes d’inflació i capacitat adquisitiva. Això significa un increment total del 167% o, en termes anuals, del 3,3%. També el període d’escolarització s’ha allargat, passant d’una mitjana de 3,9 anys a 8,4. El professor Donald Boudreaux, de la Universitat George Mason, parla de la prosperitat de la humanitat en forma de pal de hoquei, per la forma de la representació gràfica d’aquest fenomen, similar a un stick d’aquest esport.

Curiosament, els mitjans de comunicació més massius ajuden a difondre la sensació que el món no està millorant, sinó empitjorant. Dels resultats d’estudis realitzats, només el 10% dels suecs, el 6% dels nord-americans, el 4% dels alemanys o el 3% dels francesos subscriuen que es vagi a millor. La resta, molt majoritària, pensa que la humanitat empitjora, que la fam i les epidèmies s’extenen per tot el món, que el terreny es desertitza i l’aigua escasseja, que el petroli i els minerals s’exhaureixen, que la capa d’ozó s’aprima i la vida del planeta perilla, que la pluja s’acidifica, que els nostres fills viuran pitjor que nosaltres i les pensions futures es desplomaran (això sí és cert pel cas particular d’Espanya), o, fins i tot, que l’impacte d’un asteroide es perfila a l’horitzó en creuar-se amb l’òrbita terrestre.

Cada època té el seu leitmotiv pessimista que, quan s’incompleix, és substituït per un de nou. A la dècada de 1960 era l’explosió de la població mundial i la fam generalitzada, als anys 70 va ser l’esgotament dels recursos naturals, que va mutar en els 80 a la pluja àcida, les epidèmies en els 90 i l’escalfament global del planeta més recentment. Com explicació d’aquest pessimisme recurrent s’acostuma a argumentar que la capacitat del cervell, limitada, filtra la informació més important. I sent nosaltres els descendents d’espècies que van sobreviure als múltiples perills de l’entorn, ens fixem més en les amenaces externes que en les oportunitats o millores contrastades. Qualsevol amenaça a la supervivència és prioritària i copsa a l’instant tota la nostra atenció. Si passejant pel camp un fantàstic dia de primavera trobem una serp verinosa davant nostre, què serà més important? Admirar el paisatge o fugir corrent davant els moviments amenaçadors del rèptil?

El nostre biaix per la negativitat és permanent i, fins i tot, fisiològic. Davant la prioritat de la supervivència, la informació que rebem de l’exterior és filtrada per l’amígdala cerebral, situada a la part interna del lòbul temporal medial, i responsable de les emocions primàries com la por, la ràbia, l’alegria o l’odi. Estem programats genèticament per detectar els perills potencials i per això prioritzem les males notícies. La vida diària d’un suís, pròspera i saludable, no és notícia. La vida d’algun africà que s’arrisca a creuar el Mediterrani sí que ho és. Els efectes psicològics d’esdeveniments negatius tenen una ponderació superior a la dels positius. El temor de possibles pèrdues supera la gratificació de guanys potencials. En aquesta vida, d’alguna manera, és com si el mal dominés sobre el bé. D’aquí la importància cabdal d’entendre i difondre quins són els mecanismes pels quals la humanitat, a partir de la revolució industrial, ha progressat enormement com mai ho havia fet en els segles i mil·lennis precedents. ¿De quina manera l’extensió generalitzada del lliure mercat, en un entorn institucional específic capaç de limitar els abusos del poder, ha elevat els nivells de benestar a cotes impensades? Aquesta és la clau. Els falsos profetes de l’apocalipsi ens amenacen amb catàstrofes imaginàries que no succeiran mai. Ni l’increment de la població mundial ens portarà a morir de gana ni els recursos naturals s’esgotaran. Just al contrari. El biaix de la negativitat cognitiva no ens ha de distreure del que és fonamental pel progrés de la humanitat.

Jordi Franch Parella és doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC

instagram 2018.01.19

Parc Nacional d’Aigüestortes (@gfabra)

Segueix-nos a instagram (@informa.cat) i etiqueta les teves fotos amb el hashtag #informacat.

La teva foto podrà ser una de les publicades en els nostres mitjans:

Terrassa informa

Sabadell informa

Rubí informa

Sant Cugat informa

Granollers informa

Manresa informa

Mataró informa

Osona informa

Cerdanyola informa

Obituari 19.01.2018

Nom Cognom1 Cognom2 Edat: Data cerimònia Hora cerimònia Lloc cerimònia
Bartolomé García Martín 87 any 19/01/2018 10:00 Temple Cementiri
María Teresa Gracia Tomás 94 any 19/01/2018 15:00 Sala cerimònies Tanatori de Terrassa
Manuela García Rodríguez 86 any 19/01/2018 11:00 Parròquia Sant Cristòfol
Rosa Campos Mellado 81 any 19/01/2018 12:00 Temple Cementiri
Ángeles Vidal Santafé 76 any 19/01/2018 09:00 Temple Cementiri
Emilia Artés García 89 any 19/01/2018 17:00 Temple Cementiri
ireneu illes formigues

L’arxipèlag més petit de la Costa Brava : Les illes Formigues

ireneu illes formigues

 foto: Wikimedia Commons

La costa catalana, si bé destaca per la seva especial bellesa sobretot a la Costa Brava, no destaca especialment per l’existència d’un gran nombre d’illes, sinó més aviat al contrari. Malgrat aquesta regla general, “haberlas, haylas” com les meigues, i fins i tot n’arriben a formar algun arxipèlag, com el reconegut arxipèlag de les illes Medes, davant de les costes de l’Estartit, però no és l’únic. Un petit i pràcticament desconegut grup d’illes es troba un quilòmetre mar endins davant de les costes de Palamós, de tal transcendència que, fins i tot, hi ha hagut batalles navals. Estic parlant de l’arxipèlag de les illes Formigues.

Les illes Formigues és un arxipèlag format per 16 illots de mida petita (d’aquí el seu nom), que sobresurten uns pocs metres per sobre de la superfície de l’aigua en moments de mar en calma, però que són totalment coberts per aquest amb temporal marítim. El conjunt d’illots té una superfície emergida de poc més de 3000 m2 i el major és l’anomenat Formiga Gran, on es disposa un far per indicar la seva ubicació a la navegació.

L’arxipèlag està format per la part superior d’un promontori granític que s’aixeca des del fons marí que es troba a una profunditat d’entre 9 i 45 metres, creant una zona d’especial perill per a la navegació, ja que hi ha una gran quantitat d’esculls soms. De fet, aquesta zona és coneguda per haver estat focus de naufragis des d’antic, amb nombroses restes d’època moderna, arribant-se a trobar restes de vaixells romans d’època republicana en les seves profunditats. Més recentment, el 28 de novembre de 1964, el butaner Newton de 1.800 tones va embarrancar a les Formigues per causa de l’espessa boira, i si bé va poder-se alliberar pels seus propis mitjans, l’accident li va produir un parell de vies d’aigua que el va obligar a recalar al port de Barcelona per a la seva reparació. El més graciós del cas és que havia estat avarat el febrer d’aquell mateix any, i era el seu segon viatge.

A part d’aquesta perillositat manifesta per al trànsit naval -que recurrentment es cobra l’enfonsament d’algun vaixell de pesca- , les illes Formigues són també conegudes per haver-hi tingut lloc una transcendent batalla, la qual va significar l’encimbellament de la Corona d’Aragó com a potència marítima de la Mediterrània durant l’edat mitjana.

El 1284, el rei francès Felip III l’Ardit va decidir envair Catalunya amb el seu exèrcit, ja que el seu cosí Carles I d’Anjou aspirava, tal com Pere II el Gran -rei de la corona catalano-aragonesa-, el tron de Sicília i, evidentment, la família tirava molt. El papat, que tenia cadència cap al rei francès, va decretar l’operació com “Croada”, pel que Felip III, tenint en compte el suport de Déu a la seva guerra -via el Vaticà, és clar-, va envair el nord de Catalunya.

Pere II no estava per a moltes bajanades, i es va adonar que les línies de subministrament franceses se sustentaven pel trànsit marítim. Sense pensar-s’ho dues vegades, va enviar 40 galeres de guerra comandades per l’almirall Roger de Llúria, que es va trobar amb les 30-35 galeres dels francesos i genovesos que participaven com aliats a les rodalies de les illes Formigues. Atacant de nit, i fent creure als francesos que la flota aragonesa era el doble que la seva gràcies a encendre dues fogueres a cada galera, Roger de Llúria va estovar amb ganes la flota de Felip III, tallant els subministraments als invasors i aniquilant la seva flota. Així, les tropes franceses es van haver de retirar i la corona catalanoaragonesa quedava com a potència naval predominant a la Mediterrània durant els següents dos segles.

Les illes Formigues, a l’actualitat, són un valorat espai ecològic submarí que està en projecte de ser convertit en reserva marina. L’existència de diverses coves submarines i zones amb abundant vegetació, la converteixen en un lloc privilegiat per a la vida aquàtica on, fins no fa gaire, es recol·lectava corall vermell mediterrani. Per la seva banda, a la part emergida, per la seva baixa alçada, no hi ha vegetació aèria ja que en moments de temporal, les illes es veuen cobertes per les onades, no obstant aquesta circumstància, la zona és una zona d’excel·lent recalada per a aus marines, com ara gavines o cormorans, si bé, a causa justament a aquesta baixa altura, les Formigues no són utilitzades com a zona de nidificació habitual.

Tot i ser estar a les rodalies d’una zona molt turística, l’entorn submarí de les illes Formigues no té encara cap figura de protecció jurídica, provocant que la pesca en les seves aigües no estigui regulada de cap tipus. A causa d’aquesta desprotecció, els seus rics fons són objecte d’una gran explotació pesquera, ja sigui comercial o esportiva, la qual cosa les fa especialment vulnerables. Esperem que aquest petit paradís per als bussejadors mereixi, a no gaire trigar, la provisió pressupostària que faci factible la pervivència definitiva de l’arxipèlag més petit i desconegut de la Costa Brava.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

conill peres naps

Conill amb peres i naps

conill peres naps

Ingredients:
  • 200 g – Naps
  • 1 – Conill
  • 2 – Peres partides
  • 1 – Ceba trinxada
  • 1 – Pastanaga tallada a trossos petits
  • 2 – Porros tallats a trossos petits
  • 3 – Tomàquets trinxats
  • 1 cabeça – Alls
  • Manat d’herbes (orenga, llorer, farigola)
  • 1 cullerada – Farina
  • Oli
  • Sal
  • Pebre
  • Aigua
Preparació:

Enrossiu els trossos de conill salpebrats i reserveu-los.
Feu un sofregit amb la ceba, la pastanaga, els porros, els tomàquets i el manat d’herbes.
Afegiu-hi el conill i la farina, i deixeu-ho coure uns minuts.
Feu-hi la reducció del vi.
Mulleu-ho amb una mica d’aigua i deixeu-ho coure.
Bulliu, enfarineu i fregiu les peres i els naps.
Afegiu-los a la cassola una estona abans d’acabar la cocció.

Variacions:
Es pot fer només amb peres (vegeu Conill amb peres) o només amb naps.
Es pot fer amb raïm (Conill amb raïm), amb prunes o amb magranes, en comptes de les peres i els naps.
També es pot acompanyar de moniatos pelats, tallats a daus, una mica fregits i acabats de coure amb el conill.
Hi ha qui hi afegeix una picada d’all, julivert i galeta.
Es pot mullar amb brou en lloc d’aigua.

Categoria: Carns.
Font: Corpus Culinari Català