Arxiu de la categoria: Articles i estudis

bellesa ros plati

Ros platí: consells per lluir la cabellera més clara

bellesa ros plati

La influencer Laura Escanes, amb el seu nou tall pixie, ha estat l’última famosa espanyola a sumar-se a la moda del ros platí que tant va popularitzar la icònica Marilyn Monroe. Abans ja ho havien fet les actrius Ana Fernández, Blanca Suárez, Amaia Salamanca o la presentadora Adriana Albenia. La versió més atrevida d’aquesta tonalitat l’ha lluït Cara Delevingne, Kristen Stewart o Katy Perry.

Des que Monroe el convertís en la pura expressió de la sensualitat, i la cabellera clara de Brigitte Bardot ens s’enamorés, el ros platí ha tingut admiradors i detractors. És atrevida i trencadora, però necessita de moltes cures. Vols lluir un ros platí? Informa’t amb nosaltres per prendre la decisió, i si et sumes a aquest canvi de look tingues molt en compte els consells que et proposem per a la seva cura.

El 63% de les espanyoles rosses no són naturals
El color més demandat als salons és el ros. Moltes vam optar per tenir una cabellera més clara perquè estem convençudes que ens afavoreix, ens aporta llum i ens suavitza les faccions. A més, quan ens tenyim de ros escenifiquem de forma radical un canvi que volem fer a la nostra vida, una mena de “auto-reivindicació” que sosté la psicòloga Ana Millán. Afegeix una valoració interessant: “al tenyir-se de ros exterioritza a la dona que vol arribar a ser i amb la que vol presentar-se al món”.

No obstant això, no sempre és fàcil prendre la decisió i sumar-se al ros. Segons l’estudi realitzat per Wella Professionals, el 70% de les espanyoles no acaba decidint-se per por que no els afavoreixi, cosa que rebat l’estilista Francisco Gallardo de HairKrone. El professional de la coloració assegura que el ros queda gairebé sempre bé, si es tenen en compte la fisonomia de la clienta. Explica: “Si la teva pell és freda i els teus ulls són freds, treballarem un ros més càlid, si la teva pell i ulls són més càlids, un ros una mica més fred serà la millor opció”, explica aquest estilista.

L’estudi de Wella Professionals també conclou que el 63% de les espanyoles amb cabell ros són brunes o castanyes i el 80% de les enquestades revela que va començar a aclarir-se el cabell amb subtils metxes clares.

Què has de saber abans de dir SÍ?
Si fa temps que anheles tenyir la teva cabellera de ros platí, el primer que has de fer és informar-te sobre el tractament i com casa amb les característiques del teu cabell. Recorda que realitzar un canvi de color tan brusc en la teva cabellera suposa una gran agressió per al teu cabell, així que cerciora’t que és el que vols.

El ros platí no és apte per al cabell fi. Com explica, Natalie Iglesias, colorista de Maison Eduardo Sánchez, aquest tipus de cabell no resisteix les dues decoloracions necessàries per eliminar totalment els pigments naturals i aconseguir el platí.

Com és lògic, com més fosc sigui el cabell natural, més treball haurà de realitzar el colorista per assolir el to desitjat. Per això és important anar al saló de bellesa amb una fotografia en què es pugui observar el reflex exacte que es pretén aconseguir. Si Cara Delevingne llueix un to més grisós i blavós, Katy Perry té tons vainilla, i l’actriu Michelle Williams presenta un ros platí polar.

A més de concretar al màxim la tonalitat escollida, també és important valorar la visió de futur de la nostra cabellera. Tens una cabellera llarga o molt llarga i no entra en els teus plans tallar? No optis pel ros platí, doncs l’agressió que suposa en el cabell debilitarà el cabell i evitarà que llueixi sa. No obstant això, aquest to tan clar en un pèl curt és una aposta segura, això sí per a persones molt atrevides, com Cara Delevingne o Kristen Stewart.

Una altra cosa a tenir en compte és que es pot aconseguir un ros clar sense arribar a la decoloració completa. Moltes metxes fines aclariran la teva cabellera de manera uniforme i eficaç. Aquest procés és menys agressiu que el tint íntegre.

Un cop ja t’has decidit, veuràs que l’eliminació del pigment natural del cabell (la decoloració) acaba amb les arrels, que és l’últim. La primera part és la més radical del procés, de manera que la zona més propera al cuir cabellut es deixa al final, evitant així la sobre-decoloració, que pot trencar el cabell en el seu naixement.

Com que més val prevenir que curar, opta per un tractament reconstructor durant el procés de coloració per reforçar els ponts interns del cabell i prevenir la rutina. Natalie Esglésies recomana al Tractament Revitalitzant de Col·lagen o al Tractament Chronologiste.

Per: bellezaactiva.com / AMIC

Jordi Franch

Cent anys de comunisme

Jordi Franch

La setmana  passada es van complir cent anys de la Revolució del 25 d’Octubre de 1917 a l’antiga Rússia (7 de novembre en el calendari actual). La revolució de febrer del mateix any, democraticoburgesa, havia deposat el tsar Nicolau II. La revolució bolxevic d’octubre iniciaria l’etapa comunista de la URSS.

A la vista dels recomptes de les eleccions del 25 de novembre del 1917 a l’Assemblea Constituent, els bolxevics amb prou feines arribaren al 25% dels vots, mentre que els moderats i els menxevics superaren el 55%. Lenin, però, no va acceptar la derrota a les urnes i va ordir un pla. Quan els diputats menxevics van arribar, pocs dies després, al Palau Tàurida de Petrograd, se’l van trobar tancat i encerclat per guàrdies amb metralladores i artilleria de campanya. El cop bolxevic, perpetrat amb menys de 10.000 persones, marcava l’inici de la guerra civil i la dictadura comunista. Els bolxevics eren devots de Karl Marx (1818-1883) i veien la lluita de classes com el gran motor de la història. El sistema econòmic medieval del feudalisme va ser substituït pel capitalisme a la Revolució Industrial. Ara el capitalisme seria substituït pel socialisme i, finalment, pel comunisme. Marx va concebre una nova era de llibertat i abundància, i la seva precondició era la destrucció de “l’esclavitud salarial” i “l’explotació del capitalisme”. Com ell i el seu col·laborador Friedrich Engels van declarar en el Manifest Comunista de 1848, la nostra teoria “es pot resumir en una sola frase: l’abolició de la propietat privada”.

Tanmateix, ningú no sabia exactament el que se suposava que seria la nova societat. “No podem donar una caracterització del socialisme”, va dir Lenin el març de 1918. “Com serà el socialisme quan s’arribi a la perfecció no ho sabem, no ho podem dir”. I el que va entrar a la història com una condemna ferotge del capitalisme amb la promesa de construcció d’un paradís terrenal, es convertiria en un veritable genocidi i un infern per a milions de persones que van perdre la vida per manca d’aliments, deportacions massives i purgues polítiques.

Una i altra vegada, la supèrbia humana de construir una nova societat mitjançant projectes d’enginyeria social, l’esforç per eliminar els mercats i la propietat privada, acaben generant mort, destrucció, fam i pobresa. Des de 1917, a la URSS, a la Xina de Mao Zedong, Mongòlia, Europa de l’Est, Indoxina, Àfrica, Afganistan, Cuba, Corea del Nord i parts de l’Amèrica Llatina, el comunisme ha manllevat la vida de més de 65 milions de persones, segons la investigació d’historiadors i demògrafs. Les eines de destrucció massiva han inclòs deportacions massives, camps de treball forçós i el terror de la policia política. El model establert per Lenin i perfeccionat per Stalin ha estat àmpliament imitat per Mao Zedong a la Xina, Pol Pot a Cambodja, la dinastia Kim a Corea del Nord i, en general, els tirans de totes les èpoques i nacions.

La substitució de la propietat privada per la propietat col·lectiva, els mercats per la planificació centralitzada i els parlaments “burgesos” per la dictadura està condemnada al fracàs. L’assignació eficient dels recursos en una economia de planificació centralitzada, on tot -també la vida humana- és propietat de l’Estat, esdevé impossible. Sense propietat privada no hi ha mercats i sense mercats no hi ha preus. I sense preus no tenim cap informació de l’abundància o escassetat relativa d’un producte. Quan un bé és abundant, el preu tendeix a baixar i, a l’inrevés, si és escàs el preu s’incrementa. I sense preus no hi ha la informació que permeti conèixer els desitjos dels consumidors ni la manera més eficient de produir els béns que consumim. El socialisme, entès com a propietat pública dels mitjans de producció o la sistemàtica coacció institucional a l’exercici de la funció empresarial, elimina la possibilitat de generar el coneixement necessari perquè l’economia funcioni.

A la revolució de 1917, sota la bandera de la igualtat i la justícia social, es varen desposseir els capitalistes per enriquir una nova classe de funcionaris estatals que obtingueren el control sobre la riquesa del país. Tots els punts de vista aliens a la doctrina oficial varen ser reprimits i perseguits amb violència. Stalin va imposar la col·lectivització des del Mar Bàltic fins l’Oceà Pacífic. Va promoure la lluita contra els kulaks (pagesos amb propietats), ordenant detencions massives i deportacions internes. El seu ideari criminal no va cedir amb la fam de 1931-1933, malgrat la mort de 7 milions de persones. Tampoc ho faria Mao Zedong amb el programa anomenat Gran Salt Endavant de 1958-1962, responsable de la col·lectivització agrícola de 700 milions de camperols. La propaganda oficial del règim parlava de “tres anys de treball dur i mil anys de prosperitat”, però entre 16 i 32 milions de persones varen morir de fam.

Sense mercats ni propietat privada no hi ha llibertat ni prosperitat. L’anàlisi econòmica de l’experiència del socialisme real o comunisme, en el centenari del seu triomf a l’antiga URSS, hauria de ser l’antídot necessari per contrarestar la repetició dels tràgics errors.

Jordi Franch Parella és doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC

ireneu luditas

Alcoi 1821, quan l’odi a les màquines va arribar a Espanya

ireneu luditas

foto: http://novo.lavozdegalicia.es

Quan passejant pels camps veiem els tractors, les recol·lectores o les màquines que, donant una remenada als ametllers, no deixen una ametlla a l’arbre, no podem, per menys, de pensar en la quantitat de mà d’obra que s’han estalviat. Treballs que abans necessitaven el concurs d’una quantitat ingent de mà d’obra, amb l’avanç de la tecnologia són portats a terme per unes poques persones, però clar… això vol dir que la gent que abans es dedicava a això, queden a l’atur, perdent-se tants llocs de treball com braços estalvia la maquinària en qüestió. Aquesta constatació fefaent porta a més d’un a pensar que, en aquesta època de crisi i atur desbocat, les màquines, més que ajudar, el que fan és empitjorar la situació, creant una animadversió cap a la tecnologia tant més radical com més estigui en perill el teu lloc de treball per ella. No obstant això, encara que sembli molt actual, aquest discurs no és nou, i ja al segle XIX, a Espanya, les primeres màquines van provocar un rebuig tan violent que va haver fins i tot d’intervenir l’exèrcit. És el que es coneix com Motí ludita d’Alcoi.

Quan a mitjan segle XVIII van començar a sortir les primeres màquines a Anglaterra, la seva eficàcia i productivitat incomparables van posar en peu de guerra als treballadors artesans que van veure en les màquines a un competidor a batre. El moviment, anomenat “ludita” per Ned Ludd, un jove anglès que -suposadament- el 1779 va destruir dues màquines de teixir en un atac d’ira, es va estendre amb violència per tot Europa segons anava avançant la industrialització dels diferents països. A Espanya, seguint la tradició d’anar a remolc de les avantguardes, la Revolució Industrial no va arribar fins ben entrat el segle XIX, sobretot a causa del merder monumental de la Guerra del Francès que va impedir qualsevol desenvolupament mínimament coherent del país. Encara que clar, en un país en plena voràgine reaccionària, en què es clamava “Visca les cadenes! Mori la llibertat! “(Veure Mori la llibertat!… i no era una broma)… implementar una novetat era una autèntica heroïcitat, quan no directament una insensatesa.

No va ser fins l’arribada del Trienni Liberal (1820-1823) que, Ferran VII, forçat per un pronunciament militar que va reinstaurar la Constitució de Cadis, es va haver d’embeinar l’absolutisme -almenys temporalment- i cedir a les demandes d’obertura social i econòmica. Aquest breu període progressista va donar confiança a diversos empresaris del tèxtil de la província d’Alacant a instal·lar els primers telers a Alcoi, aprofitant que la majoria de la població de la comarca es dedicava a la producció i manipulació de la llana per al seu posterior teixit. No en va, en un Alcoi d’uns 11.000 habitants, el 48% de la seva població treballava per a la llana, als quals s’havien de sumar uns 15.000 més igualment emprats al ram de la llana, però distribuïts pels pobles de la comarca. No obstant això, la instal·lació de les primeres fàbriques va caure com un gerro d’aigua freda al conjunt de la població alcoiana.

La producció, que fins llavors estava centrada al treball artesà que les famílies exercien a casa, va passar de cop a efectuar-se en centres de treball, és a dir en “fàbriques”. Unes fàbriques que, aprofitant la matèria primera subministrada pels paisans, augmentaven la producció tèxtil de forma bàrbara, modificant el paper dels antics artesans, els quals deixaven de ser manipuladors a ser mers proveïdors de la matèria primera. Aquesta novetat va provocar una reestructuració en la producció, desapareixent una gran quantitat de llocs de treball i condemnant a la misèria a una gran part de la població. La Foia d’Alcoi s’havia convertit, gràcies a les màquines, en una olla a pressió.

Així les coses, l’1 de març de 1821, 1.200 homes armats, farts de les màquines que els havien tret el pa, es van dirigir a Alcoi disposats a acabar amb les tan odiades competidores. No obstant això, Alcoi estava parapetada darrera d’un ampli llenç de muralles, de manera que els irats “ludites” es van acarnissar amb els telers que van trobar als tallers ubicats extramurs. El tumult va tenir com a resultat l’incendi i consegüent destrucció de 17 màquines valorades en 2 milions de reals (el que valien un parell de goletes de guerra) i no va ser fins que l’alcalde d’Alcoi va prometre destruir els telers que havien dins de la ciutat emmurallada, que els treballadors no es van retirar. Tot i això, en veient la magnitud de la mobilització i les perverses intencions dels manifestants, l’alcalde va fer cridar a l’Exèrcit per posar ordre.

Cinc dies més tard, el 6 de març, es van presentar dos regiments (estem parlant de 2.000-3.000 soldats per cada regiment), un de cavalleria procedent de Xàtiva i un altre d’infanteria provinent d’Alacant, per posar ordre a la força. Això va produir que, tres dies després el diputat per Alcoi, Sr. Gibert, comparegués davant el Congrés dels Diputats per donar explicació del que havia passat i consensuar les indemnitzacions als empresaris per les màquines destrossades. No es té informació precisa sobre això, però es van produir detencions que sis anys després encara mantenien diversos “ludites” entre reixes, malgrat les sol·licituds d’indult efectuat per l’alcaldia d’Alcoi. Els treballadors afectats, per la seva banda, van haver d’aprendre a conviure amb les màquines ja que, encara que no els agradés, havien arribat per quedar-s’hi.

Sigui com sigui, a aquest primer rampell contra les màquines a Espanya li van seguir molts d’altres (veure Mataró i el tren que utilitzava greix de nadons segrestats), el més conegut va ser l’incendi de la Fàbrica Bonaplata de Barcelona de 1835, en què es va acusar també a les màquines de treure el mitjà de vida a la gent. No obstant això, i malgrat que per por o per ignorància, hi hagi gent que encara pensi que és millor per a la societat que centenars de persones es deixin les esquenes segant el blat amb falçs, o obrint túnels a pic i pala, la realitat és que sense la tecnologia ni vostè podria estar llegint aquestes lletres, ni jo les podria haver escrit. Al cap i a la fi, i com van poder arribar a comprendre els seus detractors del segle XIX, el veritable perill per al treballador no són les màquines, sinó les bones o males intencions de l’humà que hi ha darrere d’elles.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

joan juncosa amic

Incertesa

joan juncosa amic

Quan la incertesa ens assalta podem arribar a sentir-nos perduts. Pot ser que la nostra situació no sigui la triada i ens hem trobat amb ella sense més. Potser ens sentim atrapats, o amb la sensació d’estar caient. Certament és una difícil situació, la de no saber on anar, o què fer. Pitjor encara si aquesta incertesa prové de la sensació de caiguda al buit unida a la sensació d’impotència. És difícil aconsellar en casos així de tota manera us explico algunes fórmules que espero pugueu utilitzar i us arribin a servir. Si la nostra situació d’incertesa ha arribat de forma aliena i no sabem què fer. El recomanable és valorar què és el pitjor que pot passar i intentar preparar-se perquè t’impacti i t’afecti a la teva vida el menys possible. Si no pots ni saps en quina direcció avançar és millor que esperis que s’aclareixin una mica les coses sense deixar d’estar alerta per veure si tens una oportunitat de sortir de la situació. Com quan hi ha boira, s’avança de forma molt molt lenta sempre que no sigui perillós fer-ho. Si la situació d’incertesa és motivada perquè veus que estàs caient i la caiguda és inevitable. Protegeix-te el millor que puguis no deixis de mirar si apareix l’oportunitat d’evitar-ho i si sents que és inevitable prepara’t mentalment per aixecar-te perquè no et pots permetre quedar-te a terra.

Per: juanjuncosa.com / AMIC

Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM), ubicat al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona // Imatge de Wikimedia Commons

L’Hospital del Mar participa a dos estudis que validen nous tractaments del càncer de pulmó

Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM), ubicat al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona // Imatge de Wikimedia Commons
Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM), ubicat al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona // Imatge de Wikimedia Commons

Dos estudis amb participació de professionals de l’Hospital del Mar han certificat la validesa de dos nous tractaments per tractar pacients amb diversos tipus de càncer de pulmó de cèl·lules no petites. El primer es va publicar el mes de gener passat a The Lancet Oncology i el segon el mes de setembre a The New England Journal of Medicine. A tots dos, hi han col·laborat el Dr. Álvaro Taus, adjunt del Servei d’Oncologia Mèdica del centre i investigador del programa de recerca en càncer de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM), i la Dra. Edurne Arriola, cap de secció del Servei d’Oncologia Mèdica i investigadora del grup de recerca en Teràpia Mol·lecular del Càncer de l’IMIM.

L’estudi ASCEND-4

Aquest estudi va analitzar els efectes d’un nou tractament, el Ceritinib, un inhibidor tiosin-cinasa del gen ALK (cinasa de limfoma anaplàsic), per al càncer de pulmó de cèl·lules no petites amb reordenament al gen ALK, comparant-lo amb la quimioteràpia basada en platí. Per fer-ho, es va seguir durant gairebé tres anys un grup de 376 pacients. 189 van rebre el Ceritinib i 187 quimioteràpia. La mitjana de supervivència lliure de progressió de la malaltia va ser de 16,6 mesos per aquells que van rebre el Ceritinib, i de 8,1 per als tractats amb quimioteràpia.

Aquest tipus de tumor, en el qual té un paper decisiu el gen afecta entre un 3 i un 7% dels pacients amb càncer de pulmó. Són sobretot persones joves i no fumadores o que gairebé no han fumat.

L’estudi PACIFIC

En aquest cas, els investigadors van estudiar l’efectivitat de la immunoteràpia amb l’anticòs monoclonal Durvalumab, que actua unint-se al lligant-1 de la molècula de mort cel·lular programada (PD-L1) a pacients amb càncer de pulmó de cèl·lules no petites estadi III, després de ser tractats amb quimioteràpia combinada amb radioteràpia. Es va seguir l’evolució de 709 pacients. 473 van rebre el tractament i 236 placebo. Els primers van tenir una supervivència lliure de progressió de la malaltia de 16,8 mesos. Els segons, els tractats amb placebo, de 5,6. A més, els efectes secundaris van ser similars a tots dos grups.

Un terç dels pacients afectats per aquest tipus de càncer presenten un estat localment avançat de la malaltia en el moment del diagnòstic. Encara que el tractament amb quimioteràpia combinada amb radioteràpia té una intenció curativa, aquesta només s’aconsegueix a una minoria de casos.

Referències:

Jean-Charles Soria, Daniel S W Tan, Rita Chiari, Yi-Long Wu, Luis Paz-Ares, Juergen Wolf, Sarayut L Geater, Sergey Orlov, Diego Cortinovis, Chong-Jen Yu, Maximillian Hochmair, Alexis B Cortot, Chun-Ming Tsai, Denis Moro-Sibilot, Rosario G Campelo, Tracey McCulloch, Paramita Sen, Margaret Dugan, Serafino Pantano, Fabrice Branle, Cristian Massacesi, Gilberto de Castro First-line ceritinib versus platinum-based chemotherapy in advanced ALK-rearranged non-small-cell lung cancer (ASCEND-4): a randomised, open-label, phase 3 studyThe Lancet, Volume 389, Issue 10072, 4–10 March 2017, Pages 917-929

Antonia SJ*, Villegas A, Daniel D, Vicente D, Murakami S, Hui R, Yokoi T, Chiappori A, Lee KH, de Wit M, Cho BC, Bourhaba M, Quantin X, Tokito T, Mekhail T, Planchard D, Kim YC, Karapetis CS, Hiret S, Ostoros G, Kubota K, Gray JE, Paz-Ares L, de Castro-Carpeño J, Wadsworth C, Melillo G, Jiang H, Huang Y, Dennis PA, Özgüroglu M, PACIFIC Investigators (…,Taus A,…). Durvalumab after Chemoradiotherapy in Stage III Non-Small-Cell Lung Cancer. New Engl J Med 2017: September 8, 2017DOI: 10.1056/NEJMoa1709937

bellesa boira facial

Boires facials, un plaer imperdible per la cara

bellesa boira facial

Surts de casa al matí amb la cara ben hidratada, però amb el pas de les hores la pell es resseca, comença a perdre aigua (font de vida i el millor tresor de bellesa), i el cutis deixa de lluir radiant. Perquè el teu rostre estigui durant tot el dia revitalitzat i lluminós, només cal tenir a mà una boira facial, que refresqui la pell, evitant la deshidratació. Si encara tens dubtes sobre l’ús d’aquest cosmètic, no et perdis aquesta entrada sobre boires facials.

Els beneficis de les boires
Encara que existeixen cosmètics respectuosos amb la nostra pell en qualsevol textura, cada vegada ens agraden més les fórmules de bellesa que exploten la frescor i la revitalidad de l’aigua i afegeixen el millor de la cosmètica. Per això, l’aigua micel·lar s’ha alçat com un netejador facial ideal per al dia a dia: molt suau, però completament eficaç. A més de les fórmules d’higiene, moltes marques cosmètiques han llançat boires facials, però… quins són els seus beneficis?

  • Hidratació en qualsevol moment. Amb el pas de les hores, la pell perd la dosi d’aigua que necessita, perd lluminositat i es mostra apagada i sense vida. Per evitar la sequedat cutània, ruixa la pell amb una boira, que és ideal per a qualsevol moment. En canvi, amb una crema hidratant normal, hauries de desmaquillar-te, aplicar-te la fórmula i tornar a utilitzar els cosmètics, un procés que difícilment seguiries, castigant la teva pell a la deshidratació.
  • Maquillatge més resistent. No és que les boires facials siguin compatibles amb els cosmètics, sinó que els fixen, aconseguint que el maquillatge romangui impecable durant més temps.
  • Frescor, no greix. A més de quedar ben hidratada i suau, les boires proporcionen una ideal sensació de frescor lleugera a la nostra pell. Solen ser de ràpida absorció.
  • Protecció solar i contra la contaminació. Algunes boires facials creen un escut entre la superfície cutània i els raigs del Sol per evitar les cremades i altres danys de la radiació a curt i llarg termini. A més, hi ha alguns que protegeixen dels agents contaminants.
  • Acció calmant per a la pell. La nostra pell pateix, sovint, irritacions amb les cures facials del dia a dia: afaitat, depilació, higiene facial (amb desmaquillants i netejadors….) Amb les boires socials, la pell està calmada i sent total confort.

Per: bellezaactiva.com / AMIC

Jordi Franch

Espanya versus Suècia

Jordi Franch

Suècia és un país interessant. Amb només 10 milions d’habitants, el país nòrdic gaudeix d’un elevat nivell de vida. La prosperitat, palpable tant en termes econòmics com socials, no ha presentat un creixement lineal ni, en contra d’una extensa opinió, es deu tampoc a les polítiques intervencionistes liderades per l’Estat.

El país escandinau era un dels països més pobres d’Europa fins que les reformes econòmiques liberals adoptades en la segona meitat del segle XIX van aconseguir un creixement espectacular. Aquest impuls es va mantenir fins al 1970, quan Suècia va assolir el quart lloc del rànquing entre els països més rics de l’OCDE. Des d’aleshores, però, i fins al 1990, Suècia va seguir el camí contrari i es va convertir en el país de referència de les polítiques estatals i intervencionistes. El sector públic, i els impostos també, van créixer de forma espectacular. El mercat laboral va perdre flexibilitat, l’atur va incrementar -com a Espanya- i es van crear tot tipus d’empreses públiques. El resultat és que, el 1990, Suècia havia caigut al lloc 14è en el rànquing de PIB per càpita de l’OCDE.

A partir de la dècada de 1990, Suècia recupera la via liberal i, automàticament, també el creixement. Entre 1976 i 1995, el país escandinau va créixer molt menys que la mitjana de països de l’OCDE i la UE però, entre 1996 i 2012, recupera el terreny perdut. La renda disponible de les famílies, que creixia només al 0,7% en el primer període, ho fa al 3,2% després.

Actualment, el PIB per càpita suec és de 47.000 euros, mentre que l’espanyol difícilment supera els 24.000. També el deute públic s’ha reduït del 80%, l’any 1994, al 41% actual. La norma fiscal, aprovada el 1997, exigeix un superàvit fiscal estructural de l’1% del PIB. I es requereix que cada ministre que sol·liciti més despeses en una partida aprovi retallades equivalents en altres àrees de govern, assegurant que la despesa total no augmenta. Per contra, el dèficit públic d’Espanya se situa en el 4,5% del PIB el 2016 -uns 45.000 milions d’euros- i el deute arriba al 100% de la producció nacional.

El país nòrdic també va aprovar la dècada de 1990 una modificació en el sistema de pensions. El model anterior estava basat en el mateix mecanisme de repartiment que està en vigor a Espanya. I el nou sistema combina les contribucions generals a la caixa de la Seguretat Social amb l’estalvi personal que cada treballador acumula en un fons privat. Amb un atur inferior al 7%, les pensions nòrdiques són ara sostenibles a mitjà i llarg termini. En canvi, la tresoreria de la Seguretat Social espanyola presenta un dèficit estructural i la tendència de les pensions és a reduir-se un 50% en els propers 30 anys, fins a nivells de pura subsistència i marginalitat.

Pel que fa als impostos, el tipus màxim de l’IRPF a Suècia rondava el 80% en el moment en què es van començar a introduir reformes liberals. Una primera modificació va assegurar que el 85% dels treballadors pagaria menys d’un 30% i que la resta no tributaria més d’un 55%. I en les empreses es va reduir el tipus general de l’Impost de Societats del 50% al 22%, amb rebaixes addicionals mitjançant deduccions. Res a veure tampoc amb els impostos que s’han de pagar a la Hisenda Pública espanyola. El tipus màxim a pagar d’IRPF a Catalunya (48%), per exemple, és més de quatre punts superior al d’altres territoris de l’Estat (Madrid, 43,5%). I el tipus mínim també és un punt i mig superior. Recentment, el PP i Ciutadans han incomplert la promesa de permetre una deducció del 20% de la despesa de subministraments als autònoms. D’acord amb la nova llei aprovada recentment, si un treballador autònom destina el 15% de la seva residència a l’activitat professional, es podrà deduir només el 30% del 15% de la seva despesa en subministraments (aigua, gas, electricitat, telèfon i Internet). Això és el 4,5% del total d’aquestes despeses. Per tant, la deducció es redueix a nivells molt inferiors al 20% anunciat.

Un altre àmbit interessant de comparació entre l’economia nòrdica i la hispànica és el de les empreses emergents (start-up companies), això és, aquelles empreses d’alt rendiment associades a noves tecnologies o models de negoci innovadors. Suècia sobresurt en la creació de nous negocis tecnològics a un nivell inesperat per a un país amb una població de només 10 milions. Empreses globals com Spotify, de reproducció de música online; Klarna, l’empresa de pagament en línia; i King, l’empresa de jocs per la web, van ser fundades a Suècia. Estocolm ostenta el segon lloc en número de grans companyies tecnològiques per càpita, després de Silicon Valley. La realitat a Espanya, en canvi, és molt diferent. De les 7.500 start-upsexistents, només un centenar han aconseguit captar finançament o fidelitzar usuaris. Les condicions laborals són molt dures, els contractes precaris, les condicions sovint abusives, treballant fins a 10 hores, inclosos caps de setmana, amb salaris de misèria. El diferencial negatiu amb Suècia es reprodueix pel que fa a la supervivència de les empreses, l’esperit emprenedor, la percepció de la rendibilitat del negoci o les traves administratives i normatives existents.

Finalment, Suècia ha reduït la quantitat de monopolis legals (mitjans de comunicació, electricitat, transport, telecomunicacions, serveis postals…) acaparadors de privilegis estatals, liberalitzant l’economia i promovent la sana competitivitat i cooperació empresarial. Malauradament, a Espanya no es pot dir el mateix. La manca de competència en molts sectors i els negocis que s’alimenten de relacions privilegiades amb el poder alenteixen el creixement i promouen les desigualtats socials.

Jordi Franch Parella és doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC

ireneu bolivia

Olañeta, el fanatisme que va ajudar a perdre l’última colònia espanyola a Sud-amèrica

ireneu bolivia

foto: http://elpotosi.net/

Els processos d’independència de les colònies espanyoles durant els segles XIX i XX, si alguna cosa es pot dir d’ells és que no van ser ni amistosos, ni modèlics. Més enllà dels relats heroics o exculpatoris encaminats sobretot a intentar aixecar la moral d’una societat que havia vist perdre d’una manera gairebé inaudita el 95% del seu territori en menys d’un segle, la veritat és que bona part d’aquestes independències van ser causa de la mala gestió o, directament, de la incompetència dels diferents governs peninsulars. Exemples com els de la independència de Cuba (veure El negat dret a decidir que va independitzar Cuba d’Espanya), Filipines (veure Rizal o com un pacifista va fer perdre les Filipines a Espanya) o l’absolutament delirant de Guinea Equatorial (veure Un despropòsit anomenat independència de Guinea Equatorial), ens donen idea de la magnitud de la tragèdia. No obstant això, no són els únics, i un episodi especialment escandalós es va produir quan una pugna absurda entre alts comandaments espanyols va acabar per fer perdre l’última colònia espanyola a Sud-amèrica.

Durant la Guerra del Francès, el caos s’havia apoderat de l’extens Imperi Espanyol. Els francesos havien ocupat la península i segrestat (per dir alguna cosa) a Ferran VII, per la qual cosa el poder legítim espanyol s’havia volatilitzat quedant en mans de juntes d’emergència que feien el que podien allà on l’urpa francesa encara no havia arribat. Les colònies americanes no van ser una excepció i, donat el desgovern, es van haver d’organitzar autònomament, donant peu a moviments d’independència que, en pugna de legitimitat amb les juntes peninsulars, els exèrcits espanyols allà destacats malament podien contenir. Per a més inri, quan Ferran VII va tornar a 1814 (veure Mori la llibertat!… i no era una broma) ho va fer com l’Àtila , tornant a l’absolutisme més reaccionari, desfent el treball de modernització de les Corts de Cadis i intentant ficar per la força al corral monàrquic a les colònies díscoles. Unes colònies que reconeixien la legitimitat de Ferran VII però que, havent provat els beneficis de l’autogovern, en cap manera acceptarien el retorn a una situació més repressora que la d’abans de la invasió francesa.

Per embolicar encara més fort, a part d’episodis de corrupció flagrants que afectaven directament la presència d’Espanya a les seves colònies (veure L’estafa dels Vaixells Negres, quan la podridura d’un govern no només afecta la fusta), la disputa entre els liberals i el rei va fer que del 1820 al 1823 s’instaurés de nou “la Pepa” (la constitució de 1812) dividint a la societat espanyola entre els absolutistes i els liberals. Els militars espanyols destinats a les colònies americanes també van entrar en aquesta dinàmica caïnita, però amb tal fanatisme que fins i tot algun es “va oblidar” de quin era el veritable enemic que havien de batre. I això va ser el que li va passar al general Pedro Antonio de Olañeta.

Olañeta, militar biscaí més absolutista que el mateix Ferran VII, estava destinat a l’Alt Perú (actual Bolívia i sud del Perú) quan després del Trienni Liberal, el rei torna a instaurar l’absolutisme. En aquest punt, Olañeta decideix no reconèixer la legitimitat de José de la Serna, virrei del Perú, per haver destituït en el seu moment l’absolutista José de la Pezuela i haver estat ratificat pels liberals, rebel·lant-se el 22 de gener de 1824 i reconeixent exclusivament el poder de Ferran VII. A partir de llavors, Olañeta s’autoconfirma com el veritable garant de la legalitat monàrquica al territori de l’Alt Perú, considerant igual d’enemics a les tropes de De la Serna que les alliberadores. I si m’apuren, les tropes del virrei, eren pitjors per als seus ulls. De bogeria.

Així les coses, el virrei es va trobar que, durant el primer semestre de 1824. els exèrcits espanyols, en comptes de lluitar de forma coordinada contra els exèrcits independentistes, es dessagnaven en inútils batalles entre els 5.000 homes d’Olañeta i els 5.000 de De la Serna. Batalles que, guanyades per uns o altres de forma pírrica, l’únic que aconseguien era delmar les forces realistes, mentre que Simón Bolívar flipava en colors davant aquest despropòsit. No en va, aprofitant el merder entre Olañeta i De la Serna, Bolívar va presentar batalla el 6 d’agost a Junín (Perú) derrotant a les tropes realistes liberals del general Canterac, mentre que, alhora, felicitava Olañeta per la seva fèrria defensa de l’Alt Perú davant les tropes espanyoles i el convidava a que s’emancipés de la corona. Evidentment Olañeta no li va fer ni cas ja que, si l’Alt Perú era un territori autònom, ho era per a Ferran VII, sense adonar-se que tan extremista s’havia tornat que estava aconseguint l’efecte contrari del que pretenia: en tant que els reforços no arribaven, aïllat a la part alta de l’Altiplà Andí, el territori s’havia tornat, de facto, independent d’Espanya.

Les tropes realistes liberals de De la Serna (confirmat com a virrei per Ferran VII el 9 d’agost), desmoralitzades després de la garrotada de Junín i per la nul·la arribada de reforços -fet i fet no hi havia flota efectiva que portés contingents suficients de refresc a Amèrica-, van baixar la guàrdia i després d’una nova derrota contra els independentistes de Sucre i Bolívar a Ayacucho el 9 de desembre de 1824, van abandonar la lluita i van donar fi al Virregnat del Perú i amb ell la presència oficial espanyola a Sud-amèrica.

Entossudit a mantenir el seu racó en nom del rei malgrat tot i contra tots (un nebot seu el va trair al general Antonio José de Sucre i un dels seus millors oficials es va passar a les tropes alliberadores), Olañeta va lluitar fins a la fi en Tumusla, caient ferit i derrotat l’1 d’abril de 1825. El general va morir l’endemà per les ferides (hi ha qui diu que va ser assassinat) permetent amb això la independència efectiva de l’Alt Perú i la seva conversió en la República de Bolívar, posteriorment batejada com Bolívia.

En definitiva, que Pedro Antonio de Olañeta, encara volent fer gala d’una fidelitat a ultrança a un rei amb molta mala llet, molt pocs escrúpols i menys llums (Ferran VII va nomenar virrei a Olañeta tres mesos després de morir), l’únic que va fer va ser perjudicar de manera greu i definitiva els interessos de la Corona a Sud-amèrica. El cec i estúpid fanatisme, en comptes d’assegurar la possessió de la plaça, va dividir el contingent militar encarregat de controlar-la deixant-la a mercè dels seus oponents. Un exemple més que la passió desbocada, sense el control d’una intel·ligència prudent, és sinònim del més gran dels fracassos.

I Espanya, una altra cosa no, però passió…

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

AMIC memoria popular

Xavier del Villar: “No tenim consciència que hem de preservar la memòria popular”

L’entrevista de l’AMIC

AMIC memoria popular

En Xavier del Villar és regidor de Cultura de la Roca del Vallès. Mentre espero que pugi per l’ascensor que el separa de les oficines de l’Ens, penso en la mítica pel·lícula Memento. Què seria de les nostres vides si, com el protagonista d’aquest clàssic de Christopher Nolan, només tinguéssim memòria instantània? Com definírem la nostra identitat si fóssim incapaços de recordar què fèiem fa una setmana, un mes, un any o una dècada? La memòria no només ens permet recordar. Sobretot ens defineix.Des del 1998, La Roca del Vallès acull l’Arxiu de la Memòria Popular. Creat amb el clar propòsit de conservar el testimoni històric de les mal anomenades “persones anònimes”, conserva tot tipus de documents. Tothom que desitgi salvaguardar les seves memòries, independentment de qualsevol altra consideració (nivell educatiu, procedència, feina, capacitat per expressar-se oralment o per escrit) pot custodiar-hi el seu llegat.

Durant l’entrevista, en Xavier m’explica perquè ara més que mai és important incidir en la preservació de les cròniques històriques. Malgrat que tenim més mitjans que mai per registrar informació, els documents es perden amb una volatilitat alarmant. “No existeixen solucions màgiques”, diu just abans d’acomiadar-nos. Si volem que les generacions futures tinguin elements de judici sobre el què estem vivint ara, i sobretot com ho estem vivint, només hi ha una opció possible: posar-se davant el full en flanc, o la pantalla de l’ordinador, i començar a escriure.

Amb quin objectiu va crear-se l’Arxiu de la Memòria Popular?
L’Arxiu de la Memòria Popular està emmirallat en l’Archivio Diaristico Nazionale ubicat a Pieve Santo Stefano, un poble toscà agermanat amb La Roca del Vallès. Aquest arxiu va ser el primer a escala europea, a recollir les vivències i memòries de la gent de carrer. En Giovanni Marzocchi, al qual vull aprofitar l’avinentesa per agrair-li públicament tota la feina que ha fet amb l’arxiu, va proposar traslladar aquesta experiència a Catalunya, convençut que hi havia un buit social i històric que calia omplir. A tots ens ensenyen els grans fets històrics, però no teníem un centre per apropar les històries personals, que es viuen a peu de carrer. Actualment custodiem més de 2.000 documents.

A qui va adreçat l’Arxiu de la Memòria Popular? 
Estem oberts a qualsevol tipus de col·laboració amb acadèmics, historiadors amateurs, però també qualsevol persona que senzillament vulgui documentar-se. De fet, hem rebut visites de directors teatrals i de cinema que volien saber com la gent va viure un moment històric. Penso que el memorialisme popular està vivint un bon moment. En els darrers anys, hem guanyat consciència acadèmica i institucional que cal preservar el nostre passat. Iniciatives com el Memorial Democràtic de Catalunya, amb qui col·laborem intensament, però també moltes altres, ho demostren.“Actualment custodiem més de 2.000 documents”

Què pot aportar el memorialisme popular respecte la historiografia acadèmica? 
Qui és un acadèmic per dir a qualsevol persona que no ha viscut allò que escriu? A vegades les històries explicades en els escrits personals presenta una versió oposada a l’anomenada “història oficial”, o senzillament la concreten. Estem interessats també a difondre les sensacions, experiències, fins i tot els sentiments, que una persona viu quan està plenament immersa en un esdeveniment històric.

És bo que totes les persones, independentment del seu nivell educatiu, puguin explicar com han viscut una època o un esdeveniment. El memorialisme popular posa èmfasi en el detalls, aporta molts elements d’anàlisi en la historiografia local, i permet comprendre millor la història d’una comunitat.

En plena revolució tecnològica i proliferació de les xarxes socials, hem de seguir apostant per l’escriptura com a eina per a salvaguardar la memòria?
Sense cap mena de dubte. L’Arxiu de la Memòria Popular alberga tot tipus de formats, com ara fotografies, vídeos, enregistraments sonors. Dit això, penso que cap format pot substituir l’escriptura, ja sigui en format de memòries, epistolaris o biografia.  Pensem en l’1 d’octubre, per exemple, tal com ens animava en Josep Santesmases en un article que vau publicar a Tornaveu. La manera com ho va viure una presidenta de mesa, una persona que esperava la Guàrdia Civil o un Mosso d’Esquadra, no és la mateixa. Ni tampoc van viure el mateix les persones de la Catalunya interior o de la zona metropolitana. Cal donar valor a les imatges o vídeos, però també hem de ser conscients que aquests ens poden mentir molt més fàcilment, segons el tall que escollim o la perspectiva de la imatge que triem. El text no menteix, perquè ja parteix de la base que es presenta una visió subjectiva. És molt important contextualitzar aquestes imatges, acompanyant-les d’un text explicatiu.“El text no menteix, perquè ja parteix de la base que es presenta una visió subjectiva”

Els arxivers alerten que la informació cada cop es conserva menys temps. 
És la gran paradoxa dels temps actuals. Tenim més canals i possibilitats que mai per enregistrar la realitat, però els continguts es perden més ràpid. Les xarxes socials podríem dir que són els diaris del segle XXI, i fins i tot hi aboquem informació que no escriuríem per a nosaltres. Tanmateix, no tenim prou consciència que s’hagi de preservar la memòria popular. És un dels grans perills que hem d’encarar si no volem que les generacions futures tinguin poques eines per conèixer com estem vivint ara.

Per això és molt important traslladar la idea que la redacció de les memòries populars no són una “feina” per a gent gran. També els adolescents i els adults han de redactar-ne. De fet, és un fantàstic exercici terapèutic. L’escriptura pot esdevenir una teràpia ens ajuda a externalitzar sentiments i records. D’altra banda, és millor enregistrar el què ens hem viscut a temps real, enlloc d’esperar que el pas del temps ens difumini la memòria. Hem d’estar amatents: els canvis en la vida d’un avi i un nét de fa 100 anys eren molt menors que els que viuen un avi i un nét ara.

Has fet referència a la gent gran. És difícil incentivar-los a redactar biografies? La postguerra va estar marcada per una “llei del silenci” no escrita. 
Ho és. Encara hi ha importants reticències a explicar obertament què ha passat. Des de l’Arxiu de la Memòria Popular treballem molt intensament per revertir aquesta tendència. Totes les persones que desitgin compartir les seves memòries, però tinguin por a fer-les públiques han de saber que l’arxiu disposa de clàusules de confidencialitat. Ens les poden cedir firmant el compromís que no es faran públiques fins al cap d’un període de temps a determinar. Tothom hi surt guanyant: nosaltres ens assegurem que aquests documents estan ben custodiats, i les persones tenen la garantia que les memòries es faran públiques en el moment que elles hagin escollit.

Els nostres avis no van poder gaudir del mateix nivell d’escolarització que les generacions actuals. És difícil que expressin per escrit les seves vivències?
Nosaltres posem molt èmfasi que volem rebre els documents de tothom que vulgui expressar-se. Ens agrada, preferiblement, que les memòries que ens adrecen no hagin passat per cap filtre, sinó que siguin escrites directament per la persona protagonista. No passa absolutament res si els textos presenten errors gramaticals o faltes ortogràfiques. De fet, la mateixa escriptura del text ens parla sobre la vida de la persona, i és un altre element d’anàlisi a valorar per les generacions futures. Som completament partidaris de mantenir els textos tal com ens els han presentat.

Per altra banda, també som conscients que costa fomentar la redacció de memòries. Per això també hem organitzat projectes de memòria oral. Un exemple: ens vam adreçar als avis de La Roca del Vallès i vam enregistrar en format audiovisual les seves entrevistes. Ho volíem saber tot, d’ells: què menjaven, quina vida duien al camp, com s’ho passaven bé, etcètera.“Som completament partidaris de mantenir els textos tal com ens els han presentat”

Edicions Viena ha publicat totes les obres guanyadores del Premi Romà Planas i Miró. 
Vam crear el Premi Romà Planas i Miró de memorials populars, premiat amb 1.200€ i la publicació de l’obra guanyadora, amb l’objectiu d’incentivar la redacció de memòries populars, i de retruc, ampliar el fons de l’Arxiu. Té un abast internacional, i cada any rebem obres de Catalunya, l’Estat espanyol i Europa. Per qüestions generacionals, la majoria d’obres que rebem tracten sobre la Guerra Civil Espanyola, la postguerra o la Segona Guerra Mundial. Aquesta tendència però, anirà canviant amb el pas de noves generacions. Lògicament, però, s’hi poden presentar totes les persones que vulguin i la seva autobiografia no cal que sigui de les temàtiques que acabem d’anomenar. Només exigim un requisit: que les obres no hagin estat ja publicades, han de ser inèdites.

Alguna història que hagis llegit i t’hagi captivat especialment?
Més que una història, explicaré una anècdota. En el darrer acte de lliurament del premi Romà Planas, en Jordi Rosell –guanyador del certamen—va portar dos objectes molt especials: un violí i una harmònica. El violí li va regalar un jueu, amb l’estrella groga cosida a l’americana, que el nen es va trobar pels carrers de Bordeus: ell li portava menjar i el jueu li ensenyava música. L’harmònica li va regalar un soldat alemany que anava en bicicleta a la granja on vivia: a la granja li donaven de berenar i el soldat els hi tocava cançons alemanyes i franceses. Tenir aquells dos instruments presidint la presentació del llibre i poder-los escoltar de la mà de dos músics professionals va ser molt commovedor i emotiu.

Per Ens de Comunicació / AMIC

joan juncosa amic

Sense forces

joan juncosa amic

Quan un no té ja esperança, quan se sent sense forces és molt difícil mirar cap endavant. La solució està en aquesta mateixa impossibilitat de mirar endavant. Si no pots més, val la pena mirar el moment més immediat i si vols mirar endavant, que sigui cap a un molt curt espai de temps. Si estàs tan afligit que et sents morir i no tens forces per a res tan sols respira. Pren aire a poc a poc. Descansa, plora si cal i comença amb passos molt curts a dirigir-te cap a alguna meta petita, accessible i senzilla. No hi ha pressa, cap pressa. Ningú vol estar en una situació així. Les nostres opcions són ben poques. O ens quedem per sempre en un racó sentint-nos víctimes o comencem a caminar en alguna direcció per petita i imprecisa que sembli. Ho dic moltes vegades, començar a caminar no et porta a on vols anar però et treu d’on no vols estar. La vida no és justa. Deia Bruce Lee: “ESPERAR QUE LA VIDA ET TRACTI BÉ PER SER BONA PERSONA ÉS COM ESPERAR QUE UN TIGRE NO T’ATAQUI PER SER (TU) VEGETARIÀ,” Nosaltres com a persones ens comportem com ens dicta el nostre cor, hem d’anar a dormir amb nosaltres cada nit i jo no em ficaria al llit amb una mala persona. No oblidem de totes formes que no tots són com nosaltres ni hem de pretendre-ho. Així doncs camina, no deixis de fer-ho fins a trobar on et sentis bé.

Per:junjuncosa.com / AMIC