Arxiu de la categoria: Articles i estudis

Equip Metode reutilitzacio farmacs //Foto: IMIM

Un nou mètode computacional per explorar la reutilització de fàrmacs

Equip Metode reutilitzacio farmacs Foto: IMIM
Equip Metode reutilitzacio farmacs Foto: IMIM

Els investigadors Quim Aguirre, Baldo Oliva, Laura Furlong, Emre Guney, Janet Piñero i Ferran Sanz

Investigadors liderats per Emre Guney del Grup de Recerca en Informàtica Biomèdica (GRIB), un programa conjunt de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM), han desenvolupat un nou mètode computacional per a reutilitzar medicaments que es dirigeixen a vies biològiques comunes a més d’una malaltia. L’estudi ha estat publicat a la revista Pharmaceuticals.

La reutilització de medicaments, una estratègia eficaç

Un percentatge important dels fàrmacs comercialitzats no són eficaços als pacients a causa de la complexitat dels processos biològics implicats en les malalties i les diferències genètiques entre les persones. Malgrat els avanços recents, el descobriment de nous tractaments efectius encara és un procés llarg i molt costós econòmicament. Per aquest motiu, la reutilització de medicaments, és a dir, l’ús de fàrmacs existents per a altres malalties, és una alternativa molt interessant per reduir els costos del desenvolupament de fàrmacs.

Amb l’objectiu d’explorar aquesta via, els investigadors han desenvolupat un nou mètode computacional anomenat Proximal pathway Enrichment Analysis (PxEA, anàlisi d’enriquiment de vies biològiques proximals), que avalua si les proteïnes sobre les quals actua el fàrmac estan implicades només en una malaltia específicament, o a vies comunes a diferents malalties.

“PxEA revela que la majoria dels medicaments actualment utilitzats per als trastorns autoimmunes com l’artritis, la psoriasis, la colitis ulcerativa i l’esclerosi múltiple no es dirigeixen específicament a les proteïnes que causen la malaltia”, comenta Emre Guney, investigador del grup d’Informàtica Biomèdica Integrada i grup de Bioinformàtica Estructural del GRIB, dirigits per Laura I. Furlong i Baldo Oliva, respectivament. “Les dianes d’aquests fàrmacs són, en molts casos, proteïnes de la resposta immune comuna i vies relacionades amb la inflamació, que estan implicades en diverses malalties autoimmunes”, continua.

Aplicació del mètode per a la comorbilitat

Joaquim Aguirre-Plans, primer autor de l’estudi, explica “també vam demostrar que PxEA es pot aplicar per reutilitzar medicaments que poden dirigir-se als mecanismes compartits que participen en les malalties comòrbides (que ocorren simultàniament en un pacient)”.

La diabetis tipus 2 i la malaltia d’Alzheimer són altament prevalents en una societat cada vegada més envellida. A causa de la interferència de diversos processos biològics compartits entre aquestes dues malalties, s’observen amb freqüència en el mateix pacient, i els esforços recents apunten a reutilitzar agents antidiabètics per prevenir la resistència a la insulina en la malaltia d’Alzheimer.

“Fins a on sabem, PxEA és el primer mètode sistemàtic que pot identificar medicaments dirigits a processos patològics comuns implicats en dues malalties, com la diabetis tipus 2 i la malaltia d’Alzheimer”, conclou Emre Guney.

A l’estudi també han participat investigadors del Centre de Recerca de Medicina Molecular de l’Acadèmia de Ciències d’Àustria i la Universitat de Maastricht a Holanda.

Article de referència:

Aguirre-Plans J, Piñero J, Menche J, Sanz F, Furlong LI, Schmidt HHHW, Oliva B, Guney E. Proximal Pathway Enrichment Analysis for Targeting Comorbid Diseases via Network Endopharmacology. Pharmaceuticals. June, 2018. DOI: https://doi.org/10.3390/ph11030061

cames pesades// bellezaactiva amic

T’oferim els millors consells per alleugerir les cames pesades

cames pesades// bellezaactiva amic
cames pesades// bellezaactiva amic

Ens hem passat tota la primavera sospirant per la caloreta i el bon temps. Tant ho hem demanat, que per fi ha arribat, però tot de cop i sense mitges tintes! Per això ara mateix ens sentim cansades, les cames ens pesen una tona i, encara que ens despertem abans, no tenim res de vitalitat… Per això avui t’oferim els millors consells per alleugerir les cames pesades.

El factor més important que determina la insuficiència venosa i l’aparició de lesions vasculars és l’hereditari. No obstant, si evites alguns mals hàbits i els substitueixes per bons costums podràs prevenir el seu desenvolupament.

  1. Beu molta aigua i porta una dieta sana i equilibrada, baixa en sal per evitar la retenció de líquids.
  2. Apunta’t també a les infusions fredes i als sucs de fruites riques en Vitamina P (vasoprotectora) com l’aranja, la magrana, el raïm o les cireres.
  3. Dorm sempre amb les cames aixecades uns 5-8 cms.
  4. Finalitza la dutxa diària amb un raig d’aigua freda a les cames, formant cercles ascendents des dels turmells, notaràs un gran alleujament.
  5. No portis roba ajustada ni sabates, mitjons o mitges que “estrangulin” el peu, la cama o el turmell, perquè dificulten la circulació.
  6. No utilitzis sabates de taló molt alt ni els excessivament baixos perquè impedeixen el bombament muscular de les cames.
  7. No romanguis massa hores en una mateixa posició, ja sigui de peu o asseguda. Si haguessis de fer-ho intenta donar petites passejades cada 2 hores i posar les cames en alt en acabar la jornada, per fomentar que el retorn de la sang sigui correcte.
  8. Si tens la sort de viure a prop del mar, passeja per la sorra, amb els peus submergits, estimula la circulació gràcies a la resistència de l’aigua i el contrast de temperatura. Si estàs a la piscina, seu a la vora i posa les teves cames en remull.
  9. Si notes que les cames estan inflades, o saps que al final del dia ho estaran, tria peces amples o vaporoses, que no exerceixin pressió sobre la teva pell. Evita aquelles massa ajustades i així aconseguiràs que millori la teva circulació sanguínia.
  10. Complementa les teves rutines amb un medicament vasoprotector.
lladelles //Foto: http://www.fridaklingberg.se

L’insòlit perill d’extinció de les lladelles i el pèl púbic

lladelles //Foto: http://www.fridaklingberg.se
lladelles //Foto: http://www.fridaklingberg.se

Coneixeu a algú que en l’última temporada tingui lladelles? Si? Doncs si coneixeu a algú que tingui aquest paràsit, feliciteu-lo efusivament, ja que ha tingut la tremenda sort de tenir en el seu cos una autèntica espècie en perill d’extinció. Potser us sembla una broma, però no ho és tant, i més si pensem que el 99.90% dels lectors segur que no tenen a ningú que, en el seu entorn social, hagi estat infestat últimament d’aquestes incòmodes criatures; així de malament ho estan passant les lladelles. No obstant, això, que pogués donar la impressió de ser una victòria més de la medicina, resulta que té poc de sanitari i molt de moda: la depilació brasilera i la sèrie “Sexe a Nova York” sembla que tindrien la clau d’aquesta pèrdua de biodiversitat.

Que el cos humà és un autèntic ecosistema en si mateix ho sabem des del moment en què els microscopis electrònics ens van permetre veure que sota cada escata de pell s’amaga una flora i una fauna que rigui’s vostè de la de Parc Juràssic. Àcars, bacteris de mil tipus i formes, fongs… ocupen de forma més o menys discreta el nostre cos, i un dels ecosistemes més rics és el del pèl púbic, on podem trobar fins i tot a “megafauna”, formada per les sempre incòmodes lladelles .

Les lladelles (Pthirus pubis) també conegudes com polls púbics, són uns petits animalons que recorden aranyes aplanades d’entre 1 i 3 mil·límetres, que viuen enganxats dels gruixuts pèls del pubis tant masculí com femení. En aquest particular “Mato Grosso” corporal -al qual arriben normalment per contacte sexual- les lladelles s’alimenten de la sang dels seus hostes produint una intensa picor, arribant fins a tal punt d’especialització que el seu hàbitat principal és única i exclusivament el pubis de l’ésser humà. Bé… per ser exactes, també són capaços d’habitar en les barbes, encara que millor no em preguntin per com arriben fins allà. Encara que tampoc vulgueu saber la cara que van posar els científics quan van descobrir que el parent més proper de les lladelles humanes resulta que són les lladelles dels goril·les. Això sí, no se m’escandalitzin abans d’hora, ja que el llinatge entre les dues nissagues de lladelles es va separar fa 3 milions d’anys; no sé si els haurà tranquil·litzat, però la dada serveix per saber d’on venim… i que, en qüestió d’escrúpols, seguim amb els nivells molt baixos des de llavors.

Així les coses, resulta que en el nostre cos, com paràsit molest (de fet només molesten, ja que no transmeten malalties), tenim un autèntic endemisme que viu únicament en l’home i en un entorn en concret: el pèl púbic. Això vol dir que qualsevol cosa que afecti aquest ecosistema en concret afectarà indefectiblement a la vida d’aquestes criatures i, encara que durant milions d’anys no ha tingut cap problema en fer el seu cicle vital entre els nostres pèls, insospitadament s’ha descobert la seva némesi en forma d’una simple moda estètica: la depilació brasilera.

Efectivament, a partir de l’any 2000 es va posar de moda entre les dones el deixar el pèl púbic reduït a un simple bigotet -quan no directament depilat del tot- degut a l’èxit de la sèrie “Sexe a Nova York”, en la qual es feia apologia de la depilació del pubis. Això i la generalització de l’ús de tangues i strings cada vegada amb menys roba entre el públic femení feia que, si volies estar a la moda, t’haguessis de depilar els engonals i el que no eren engonals. I és que un diminut tanga sobre una selva púbica verge, una altra cosa no sé, però espectacle segur que donaria.

D’aquesta manera, els “felpudillos” van començar a minvar per tot el món, però no només els femenins, sinó que van començar a fer-ho els masculins per imitació, de manera que les lladelles, no només van ser expulsades del seu ecosistema natural, sinó que, a sobre, les possibilitats de reproduir-se es veien seriosament afectades. Hem de comptar que les pinces amb les que s’agafen als pèls estan adaptades a la forma i gruix dels pèls humans, de tal manera que o és en aquest tipus de pèls o, simplement, no poden sobreviure. I la cosa s’està posant realment dura (no em malinterpreteu) per a les lladelles.

Al Regne Unit, el 1964 hi havia una incidència de lladelles del 3.2%, quantitat que s’havia reduït el 2003 a un 0,17%, tot i que la resta de malalties sexuals s’havien disparat en el mateix període. Per la seva banda, a Austràlia, el 2013, passava tres quarts del mateix, amb l’afegit que moltes clíniques de salut sexual no havien vist cap dona amb pubis “a lo salvatge” com a mínim des del 2008, i fins i tot els homes havien augmentat en un 80% les vegades que anaven totalment depilats a les consultes. La catàstrofe mediambiental per a aquests petits éssers és només comparable a la de la reculada dels gels per als óssos blancs… però no us preocupeu, que hi ha qui s’ha posat en lluita per salvar la lladella de l’extinció.

La polèmica artista sueca Frida Klingberg va proposar en una entrevista arran d’una de les seves obres anomenada “Save the Crab Louse” (Salveu la Lladella) que hi hagués tot un seguit de voluntaris i voluntàries que, per torns de 15 dies, portessin en els seus cossos una colònia de lladelles per tal d’assegurar-los l’existència, tenint en compte que aquests animals, a part de picar, no transmeten cap altra malaltia a l’ésser humà. Segons explicava, el problema el tenien per trobar lladelles que compartir, ja que a Suècia cada vegada eren més rares. Per alguna cosa serà que el Museu d’Història Natural de Rotterdam (Països Baixos) ha adquirit uns quants exemplars per a la posteritat.

En conclusió, que podem veure tot l’assumpte de les lladelles com una simple curiositat -quan no un acudit- en tant i en quan l’eradicació d’un paràsit no pot ser més que una cosa bona. No obstant això, la qüestió que queda sobre la taula és bastant més seriosa del que sembla, ja que si posem tanta obstinació a salvar el linx, l’ós panda, el tigre, a les selves o les sabanes… ¿qui som per decidir que aquest es salva i aquest no? ¿És la nostra idea d’ecologisme una simple façana amb la qual salvem al coala perquè ens cau simpàtic però l’escorpí l’eliminem perquè ens fa por? ¿Realment és vàlid el nostre criteri quan veiem amb ulls rars que se salvin les lladelles, però veiem que hi ha gent que s’ha d’injectar paràsits perquè es mor d’asma? (Veure Una medicina anomenada porqueria)

Penseu el que vulgueu, però recordeu: el rellotge del compte enrere per a les lladelles està en marxa.

Igual, després, les trobarem a faltar.

-Ireneu Castillo-

@ireneuc

Gebut// Foto: UdL

L’objectiu de les excavacions al Gebut és delimitar el baluard

Els arqueòlegs de la UdL treballaran en la part nord-oest de la fortificació

Gebut// Foto: UdL
Gebut// Foto: UdL
El Grup d’Investigació Prehistòrica (GIP) de la Universitat de Lleida (UdL) inicià el passat dilluns, 9 de juliol, la segona campanya d’excavacions arqueològiques al poblat ibèric del Gebut, al terme municipal de Soses. Un equip de 20 persones hi treballarà durant 12 dies per intentar delimitar completament el baluard amb una torre semicircular que hi ha en la part més elevada del tossal i les muralles que l’envolten.

Els arqueòlegs de la UdL, encapçalats pel professor Joan López, creuen que el poblat s’estén en una superfície de més de 4.000 metres quadrats a uns 500 metres de l’actual nucli urbà, prop de la carretera que uneix Soses amb Aitona. Després dels primers treballs a l’estiu de 2017, calculen que l’assentament es va iniciar en època preibèrica, abans del segle VII abans de Crist, durant la primera Edat del Ferro.

Els treballs que desenvoluparan fins el 20 de juliol se centraran en l’excavació de la fortificació en la part nord-oest del poblat i en les habitacions annexes a l’espai de producció que va aparèixer durant la primera campanya. Volen definir la cronologia precisa de les estructures, així com determinar la funció i les característiques de l’aparent complex industrial del segle III abans de Crist, molt possiblement dedicat a la producció de vi.

López destaca “la singularitat d’aquest oppidum dins del món ilergeta i del món ibèric al nord de l’Ebre”. Les campanyes del GIP, tant a Gebut com a la fortalesa dels Vilars d’Arbeca, formen part de les activitats complementàries de formació de l’alumnat de la menció d’Arqueologia del grau d’Història de la UdL.

Per saber-ne més: https://bit.ly/2KJeFzM

juan juncosa AMIC//Foto: Juan Juncosa

Donar i rebre

juan juncosa AMIC//Foto: Juan Juncosa
juan juncosa AMIC//Foto: Juan Juncosa

Aquesta frase que podem trobar a la bíblia “No facis als altres el que no vols que et facin a tu”. No està directament en contraposició amb la que deia Bruce Lee: “Esperar que la vida et tracti bé per ser bona persona, és com esperar que un tigre no t’ataqui per ser vegetarià”. He volgut iniciar amb aquesta frases perquè si bé és important com volem ser i què és el que volem a la vida no pequem d’ingenus i reflexionem sobre les dues frases. Molts són els que esperen rebre el que donen. Potser aquest seria el primer error. Quan donem alguna cosa no hem d’esperar res a canvi. Si no, moltes vegades quedarem decebuts. Quan donem alguna cosa, que sigui perquè ens ve de gust, perquè volem, sense més. Potser sí, podem donar pensant en el que ens agradaria rebre però mai esperant que ens ho agraeixin i per descomptat no esperant que ens facin un favor. Pel que fa a rebre, si mai esperes res de ningú, qualsevol cosa bona que rebis et farà sentir especial. Per contra si esperes rebre és possible que el que rebis sigui una decepció. Si et sents decebut serà perquè esperes alguna cosa d’algú i només tu has posat unes expectatives sobre l’altra persona que no són correspostes o simplement desconegudes per aquesta persona. Per acabar igual com vaig començar, acabarem amb aquesta frase de Miguel de Unamuno “No donis a ningú el que et demani, sinó el que entenguis que necessita; i suporta després la ingratitud”.

Per: juanjuncosa.com / AMIC

Dron amb càmeres tèrmiques i multiespectrals//Foto: IRTA

IRTA investiga en el desenvolupament de noves varietats de blat d’alta qualitat resistents a la sequera i adaptades al canvi climàtic

Dron amb càmeres tèrmiques i multiespectrals//Foto: IRTA
Dron amb càmeres tèrmiques i multiespectrals//Foto: IRTA

Els principals efectes del canvi climàtic que ja s’observen i es pronostiquen en un futur proper son l’augment de les temperatures, el que provocarà un augment de l’evapotranspiració dels cultius (valor que s’estima a escala global en 3.000 l. per persona i dia), l’increment d’episodis meteorològics extrems i la reducció de les precipitacions. Aquests canvis donaran lloc probablement a sequeres més severes i freqüents que afectaran directament a la viabilitat i productivitat dels cultius.

Investigadors del programa de Cultius Extensius Sostenibles de l’IRTA estan duent a terme un projecte per a proporcionar eines útils per el desenvolupament d’una nova generació de varietats de blat fariner resistents al creixent estrès hídric previst per a les pròximes dècades a la conca Mediterrània com a conseqüència del canvi climàtic. L’objectiu és, a més, que el gra que s’obtingui d’aquestes varietats sigui d’alta qualitat, d’acord amb els requisits de la indústria.

L’estudi utilitza tant varietats tradicionals com modernes. Les varietats tradicionals són varietats locals que es van anar adaptant a les condicions climàtiques de cada territori durant el procés de migració del blat des del Creixent Fèrtil (on el blat es va domesticar fa uns 10.000 anys) fins a la seva arribada a la Península Ibèrica (fa uns 7.000 anys); mentre que les modernes son les varietats corresponents a 184 varietats desenvolupades a partir dels diferents programes de millora genètica tant públics com privats d’aquesta regió i centres de referència internacional (CIMMYT i ICARDA).

Tecnologia i agricultura de precisió: imatges aèries tèrmiques i multiespectrals

En el procés de selecció s’estudien caràcters com el rendiment i els seus components (número d’espigues per planta, número de grans per espiga i pes del gra), la fenologia (varietats de floració primerenca o tardana) i caràcters relacionats amb l’estrès hídric.

Els camps d’assaig es troben a Gimenells (Lleida) i a Konya i Diyarbakir (Turquia), en condicions de secà. Els resultats permetran identificar les varietats més resistents a la sequera i les característiques fisiològiques de la planta associades a la mateixa. Entre elles els índex d’estrès hídric que s’obtenen a partir de fotografies aèries realitzades amb drons mitjançant càmeres tèrmiques i multiespectrals, permetran predir quines varietats seran més productives davant l’escassetat de recursos hídrics.

Paral·lelament, les 354 varietats s’estan analitzant genèticament mitjançant marcadors moleculars amb la finalitat d’identificar aquells lligats a característiques d’interès i associats als gens que les controlen. Aquests marcadors moleculars també serviran per a incrementar l’eficiència de la selecció identificant en el laboratori quins dels descendents obtinguts en cada creuament son portadors dels gens d’interès, sense necessitat d’avaluar-los a camp, podent així avançar més d’una generació per any en hivernacle i reduint el temps necessari per a obtenir una varietat millorada.

El projecte, “Eines per a la selecció assistida per marcadors en programes de millora de blat a escala nacional i internacional: adaptació al canvi climàtic i qualitat industrial”, està finançat pel Ministerio de Economía y Competitividad (MINECO), té una durada de 4 anys i compta amb la col·laboració de CIMMYT-Turquia.

IMIM DrToni Celia immunoteràpia//Foto:IMIM

Estudien la utilització de la immunoteràpia per tractar el càncer de mama més agressiu

IMIM DrToni Celia immunoteràpia//Foto:IMIM
IMIM DrToni Celia immunoteràpia//Foto:IMIM
La immunoteràpia, la utilització del sistema immune del pacient per atacar les cèl·lules tumorals, és la gran aposta que ha fet l’Hospital del Mar i el seu centre de recerca, l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM), per trobar nous tractaments per al càncer de mama. En especial, el càncer de mama triple-negatiu, un dels més agressius, que, a més, afecta a pacients amb edats més joves i és el tipus de tumor mamari que menys dianes terapèutiques ofereix als oncòlegs. Aquesta aposta ha rebut un fort impuls gràcies a l’ajut que el Cancer Research Institute (CRI) acaba de donar al projecte LCOR orchestrates the differential IFN-a response and immunological properties of triple-negative breast càncer cells, liderat pel Dr. Toni Celià-Terrassa, investigador del grup de recerca en teràpia molecular del càncer, que dirigeix el Dr. Joan Albanell, cap del Servei d’Oncologia Mèdica de l’Hospital del Mar i director del Programa de Recerca en Càncer de l’IMIM.

L’equip del Dr. Celià-Terrassa, que dirigeix el Laboratori de propietats de les cèl·lules mare canceroses i metàstasi, ha rebut 200.000 dòlars d’aquesta organització sense ànim de lucre i amb seu a Nova York, als Estats Units, que finança la recerca en immunoteràpia del càncer a tot el món. És la primera vegada que un centre de recerca català rep l’ajut CLIP d’aquesta institució. “Aconseguir finançament del Cancer Research Institute és un privilegi i suposarà una gran empenta en la nostra recerca del càncer de mama triple-negatiu pel qual tenim poques dianes terapèutiques. Aquest projecte espera trobar noves estratègies per a potenciar la resposta a la immunoteràpia en aquest tipus de càncer i evitar recaigudes” afirma el Dr.Celià-Terrassa. L’ajut permetrà contractar personal investigador extra per impulsar la recerca en aquest camp.

La immunoteràpia en càncer de mama

El tractament amb immunoteràpia del càncer, camp en el qual l’Hospital del Mar és líder, ja s’utilitza amb èxit a determinats tipus de tumors, com els de pulmó o el melanoma. Com explica el Dr. Celià-Terrassa, les taxes de resposta es mouen entre el 20 i el 30%, amb la utilització d’anticossos que bloquegen els punts de control del sistema immune. Però en el càncer de mama no s’han assolit aquestes xifres i la immunoteràpia encara no és una alternativa a la quimioteràpia convencional. “Volem estudiar una mica millor perquè no hi ha una taxa alta de resposta i si això es deu a l’heterogeneïtat del tumor, i si hi ha certes poblacions de cèl·lules dins el tumor que són més resistents a la immunoteràpia que altres”, destaca. El projecte que ha rebut l’ajut del CRI analitzarà aquest enfocament en el càncer de mama tipus triple-negatiu.

En aquest sentit, s’estudiaran les propietats de les subpoblacions tumorals que eviten el sistema immune, des d’un punt de vista bàsic i amb un enfocament translacional. És a dir, utilitzar aquesta informació per dissenyar les dianes terapèutiques que puguin aprofitar les molècules que ja s’estan utilitzant per tractar amb immunoteràpia altres tipus de tumors. “La nostra intenció és trobar les configuracions específiques de tractament per ajustar-lo per al càncer de mama”, diu el Dr. Toni Celià-Terrassa. També es buscaran marcadors que permetin predir la resposta a aquest tractament. Per aquest motiu, el Dr. Joan Albanell, cap del Servei d’Oncologia Mèdica de l’Hospital del Mar i director del Programa de Recerca en Càncer de l’IMIM, ha destacat que “la immunoteràpia és prometedora en el càncer de mama triple-negatiu, però els resultats clínics són encara insuficients. Una causa d’aquesta limitada activitat de la immunoteràpia sembla que és que determinades cèl·lules tumorals són pràcticament invisibles per al sistema immunitari”. Per tant, argumenta, “fer-les visibles podria ser un gran pas endavant per millorar els resultats de la immunoteràpia en càncer de mama”.

El Dr. Toni Celià-Terrassa

El Dr. Toni Celià-Terrassa, que lidera el Laboratori de propietats de les cèl·lules mare canceroses i metàstasi de l’IMIM, es va incorporar a aquesta institució el gener del 2018 mitjançant una beca Miquel Servet, provinent de la Universitat de Princeton, on va treballar entre els anys 2012 i 2017. Allà es va especialitzar en la recerca de la metàstasi del càncer de mama i hi va estudiar els complicats mecanismes moleculars de les cèl·lules mare mamàries normals i malignes per protegir-se dels senyals del sistema immunitari en el càncer de mama triple-negatiu.

Una institució de prestigi

El Cancer Research Institute va ser fundat l’any 1953 per Helen Coley Nauts i Oliver R. Grace, els pares de la immunoteràpia, amb l’objectiu de potenciar el desenvolupament de tractaments immunològics contra el càncer. L’entitat finança cada any uns 10 projectes CLIP de recerca de centres i organitzacions de tot el món per avançar en la lluita contra aquesta malaltia. Actualment està dirigida pel Dr. James P. Allison, un dels màxims pioners en el camp de la immunoteràpia del segle XXI i director de la plataforma d’immunoteràpia del M.D. Anderson Cancer Center.

Cabell bonic saludable// Foto: bellezaactiva/AMIC

Aliments que ens ajuden a tenir un cabell bonic i saludable

Cabell bonic saludable// Foto: bellezaactiva/AMIC
Cabell bonic saludable// Foto: bellezaactiva/AMIC

Sense cap dubte, mantenir una alimentació equilibrada és bo per a la nostra salut, però també influeix molt positivament en l’aspecte del nostre cabell. Avui posem la nostra atenció en els aliments que ens poden ajudar a tenir un pèl bonic i saludable.

“Molta gent utilitza productes capil·lars sense determinats components, com les silicones o els parabens, o opten per reduir dràsticament l’ús d’eines com assecadors o planxes. La majoria, però, no té en compte la seva alimentació a l’hora de mantenir un cabell sa”, expliquen els experts de Olaplex (la marca preferida de Kim Kardashian per recuperar el seu cabell després decoloracions i tints extrems i repetitius), tractament que repara i protegeix el cabell davant de canvis de color i altres processos químics i tèrmics.

Aconsegueix un cabell bonic i saludable cuidant la teva alimentació
Pipes de gira-sol
Biotina. La biotina és una vitamina ideal per a mantenir un pèl cuidat, i és que no només li confereix força, sinó que, a més, prevé la seva caiguda i estimula el seu creixement. Està present en molts aliments, si bé és cert que aquells en què pots trobar-la en major quantitat són els ous i els plàtans. Si, a més, ets fan de les pipes, estàs de sort, i és que les llavors de gira-sol són una font excel·lent de biotina!

Salmó
Omega-3. Segur que, durant els últims anys, has sentit parlar molt de l’Omega-3, sobretot en publicitat. No obstant això, és probable que no coneguis els beneficis que pot aportar al teu cabell. En primer lloc, aquests àcids grassos ajuden a reduir la sequedat del cuir cabellut i la caspa. En segon, aporten al pèl força i elasticitat, evitant que es trenqui amb facilitat. El trobaràs en el peix, sent el salmó una de les varietats que compta amb un major alt contingut en Omega-3.

Nous
Zinc i seleni. Aquests dos minerals no només són perfectes aliats de pell, ungles i vista, sinó que també tenen un gran efecte positiu en el cabell. El seleni actua com a antioxidant, mentre que el zinc contribueix al creixement i força del pèl. Alguns aliments que et aportaran la dosi necessària de zinc i seleni són mariscs com les gambes o fruita seca com les nous.

Soja
Proteïnes. Més del 90 per cent de cadascuna de les teves fibres capil·lars està composta per proteïnes. Per això, en molts casos, la manca d’ingesta de proteïnes pot donar lloc a la caiguda del cabell i un menor creixement. Encara que abusar-ne tampoc és recomanable, sí que és convenient incloure-les en la teva dieta en forma de carn, com pollastre o gall dindi, o de llegums, sent la soja o les mongetes dues de les que més contingut proteic tenen.

Kiwi
Fruites i verdures. Sí, segur que has escoltat centenars de vegades que el consum de fruites i verdures és obligatori. Però si els experts ho diuen, per alguna cosa serà! En el cas de la salut capil·lar, els vegetals com el bròquil, la col verda o carabassa suposen una gran aportació de vitamina A, fonamental pel manteniment òptim del cabell. Pel que fa a les fruites, el kiwi i les groselles negres són ideals pel seu contingut en vitamina C, que enforteix i ajuda a combatre la sequedat.

Per: bellezaactiva.com / AMIC

Siesta mexicana// foto: https://wonderopolis.org

San Jacinto 1836, la migdiada més cara de la història

Siesta mexicana// foto: https://wonderopolis.org
Siesta mexicana// foto: https://wonderopolis.org

Un dels estereotips més feridors sobre els mexicans és que són gent indolent, vaga i que es passen tot el dia dormint la migdiada sota el seu típic barret d’ala ampla. Aquesta visió, que ha donat la volta al món, és alhora falsa en tant que és una injusta generalització i que procedeix d’un prejudici racista sobre la gent de Mèxic… o potser no tant? Va haver-hi el 1836 una important batalla que va acabar en derrota per a l’Exèrcit Mexicà i que va determinar, a la llarga, la pèrdua de més de la meitat del país en benefici dels Estats Units. La particularitat? Que van perdre la batalla perquè estaven fent la migdiada.

Que la història militar de tots els països està plena d’episodis en què la vergonya aliena fa ruboritzar-se -o trencar-se del riure- al més pintat, simplement ha de fer un volt pels meus articles per veure-ho (veure Caransebes, la batalla més idiota de la història). No obstant això, que un exèrcit perdi una batalla perquè estava dormint una migdiada, no és que parli molt bé, no tant dels soldats (al cap i a la fi, no deixen de complir ordres), sinó dels comandaments que tenen a aquest exèrcit sota la seva responsabilitat. I exactament això va ser el que va passar al General Antonio López de Santa Anna, que fruit de la seva prepotència i mala estratègia, va ficar la pota fins al clatell a la coneguda com a Batalla o “Siesta” de San Jacinto.

La història arrenca dels merders que hi ha al si del govern mexicà un cop proclamada la independència d’Espanya. El caos, els interessos i els personalismes dels dirigents del moment fan que el govern sigui can seixanta, de tal manera que a principis dels anys 30 la política mexicana està dividida entre els conservadors (que volien un estat centralista a l’estil francès) i els liberals, que advocaven per un estat federal. En aquesta situació, el 1833, va ser triat president Antonio de Pàdua Maria Severino López de Santa Anna y Pérez de Lebrón (Santa Anna, per als amics) que en principi era liberal, però que quan va accedir al càrrec va fer un gir copernicà i va passar a aliar-se amb els conservadors desfent pràcticament tot el fet pel seu predecessor Valentín Gómez Farías, també liberal. Diferents estats, en veure perillar el seu statu quo autònom, es van amotinar, entre ells el de Texas, format bàsicament per nord-americans emigrats que havien trobat al territori texà facilitats del govern mexicà per a instal·lar-se. La derogació de la Constitució de 1824 el 1834, l’abolició de l’esclavitud (que suposava un dur cop a la seva economia productiva) i l’entrada en vigor el 1835 de les anomenades Set Lleis (que centralitzaven tot el poder i convertien els estats en meres províncies) van fer vessar el got dels texans, els quals es van rebel·lar en armes contra el govern.

Davant el desafiament armat, Santa Anna, obsessionat amb fer doblegar els rebels va enviar l’exèrcit mexicà a Texas. Exèrcit que, per la seva superioritat numèrica i experiència, veia en les irregulars, febles, però voluntarioses, tropes texanes un rival fàcil.

Així les coses, travessant el Riu Bravo, els mexicans al comandament de Santa Anna van encarar cap a San Antonio, on es van trobar amb una resistència més fera del que s’esperava . En aquell punt les tropes texanes es van fer fort en l’antiga missió de l’Álamo, mantenint la posició des del dia 23 de febrer al 6 de març, quan en un dur assalt, l’Exèrcit Mexicà va aconseguir prendre per fi la missió. La guarnició texana va ser aniquilada (uns 200 homes, Davy Crockett entre ells) al preu d’haver perdut uns 600 soldats, dels 1.800 involucrats en l’ofensiva. Per la seva banda, el general José Urrea, va partir de Matamoros cap a Goliad, on es va produir la “Massacre de Goliad” el dia 2 de març, quan el coronel James Fannin va ser capturat al costat de 400 dels seus homes i Santa Anna va ordenar executar-los a tots. Les delmades tropes texanes al comandament de Sam Houston, rabioses per la matança, però impotents, van decidir retirar-se cap a l’est esperant recompondre’s i afegir gent al seu exèrcit.

Obsessionat amb enxampar-los, Santa Anna va sortir a la recerca dels homes de Houston, el qual jugava al gat i la rata amb els mexicans, donant-li el salt constantment, mentre que entrenava als inexperts reclutes texans. Finalment, el 20 d’abril, Santa Anna pren contacte amb les tropes de Sam Houston en una àmplia península fluvial a la confluència dels rius San Jacinto i Buffalo Bayou, en el que avui seria l’àrea metropolitana de la ciutat de Houston. Els texans (uns 900), que en tot moment s’amaguen dels mexicans enmig del bosc de ribera del Buffalo Bayou que tenen a la seva esquena perquè no sàpiguen quants són, estan separats per un prat d’uns 400 metres de longitud de les tropes de Santa Anna (uns 1.200). Després d’unes escaramusses, el president mexicà decideix acampar al “lloc més favorable per als seus interessos”, és a dir amb una zona pantanosa del riu San Jacinto a l’esquena. Passant-se per l’arc del triomf l’oposició de tots els seus comandaments, que veuen que és una temeritat, Santa Anna ordena acampar en aquell lloc. On mana patró, no mana mariner, definitivament.

Al matí següent, el destacament de Santa Anna rep el reforç de 540 homes més per part del general Martín Perfecte de Cos, cunyat seu. El cansament de la marxa a peu dels soldats, el matí tranquil i el convenciment de ser molt superiors en nombre i potència militar va donar la confiança a Santa Anna per ordenar que els seus homes dormissin la migdiada una estona després de dinar. No obstant això, tan confiat estava que ni tan sols va ordenar tandes de guàrdia, així que allà es va adormir fins a la trompeta. Normal.

Cap a les 15.30 h els texans es van llançar amb totes les seves forces contra els mexicans, però es van quedar de pasta de moniato al veure la nul·la oposició a l’avanç per part dels atacats… estaven dormint!. La “batalla” (si es pot dir així una confrontació en què només donava un) es va convertir en un berenar de negres que va durar tan sols 18 minuts. Una sarabanda de pals de 18 minuts que van acabar amb 630 mexicans morts, 208 ferits i 730 presoners, i la captura de Santa Anna (que s’havia vestit de soldat ras i amagat entre l’herba) i Cos. Un èxit total i inesperat dels texans que tan sols van patir 9 morts i la fractura del turmell de Houston.

Santa Anna no va poder haver-ho fet pitjor en tota la campanya. A part de portar les tropes caminant des del centre de Mèxic, la qual cosa significava portar a tot un exèrcit caminant més de 1.000 km, en comptes de portar-los frescos i per mar, l’ànsia per enxampar Sam Houston va fer que les tropes mexicanes s’estiressin més que una goma i no fossin unes forces compactes en un territori hostil, desconegut i amb poca capacitat d’obtenir reforços. Per rematar la “cagada”, a la batalla de San Jacinto no va tenir una millor idea que la d’acampar tenint una zona pantanosa a l’esquena, de tal manera que en el moment de l’ofensiva, a part de enxampar-los en calces, quan van intentar escapar es van trobar amb un parany mortal per on era impossible escapar-se, produint-se la consegüent catàstrofe.

¿I com acaba la cosa? Doncs malament. Santa Anna serà utilitzat com a ostatge dels texans que, jugant amb l’alliberament del president mexicà, aprofitaran per forçar-lo a signar la independència de Texas mitjançant el Tractat de Velasco. Destitució de Santa Anna, no reconeixement del signat, escaramusses amb els texans, por a que altres estats mexicans s’aixequessin per imitació i intervenció dels Estats Units van acabar el 1848 amb la signatura del Tractat de Guadalupe-Hidalgo i fixant els límits actuals entre els dos països. Mèxic va acabar perdent 1.360.000 km2 de superfície (un 55% del territori mexicà) cedint als ianquis per 15 milions de dòlars els actuals estats de Califòrnia (l’Alta Califòrnia), Nou Mèxic, Arizona, Nevada i parts de Wyoming, Utah i Colorado, a més de donar peu al prejudici de que els mexicans no fan més que dormir.

Un autèntic malson de migdiada, vaja.
-Ireneu Castillo-
@ireneuc

juan juncosa//Foto: amic

Estiu

juan juncosa//Foto: amic
juan juncosa//Foto: amic

Ja ha arribat, ja és aquí, l’estiu. Sol, energia, alegria… Tot sembla més fàcil a l’estiu, tot sembla tenir menys importància, tot sembla més fàcil de superar. Com diu el refrany “A l’estiu tota cuca viu” a excepció de l’excés de calor, l’estiu es viu amb més èmfasi. És de suposar que el bon temps ens anima a tots. Per alguna cosa serà que a l’estiu disminueix l’atur. Les persones s’animen a sortir més, a socialitzar més i fins i tot les tardes nits alguns per fer llargues passejades. El temps influeix sens dubte en el nostre estat d’ànim. Hi ha diversos estudis sobre això. Hi ha èpoques de l’any on les persones solen tenir més tendència a la depressió, èpoques en què es solen prendre vitamines etc. Sabent que això és una realitat aprofitem l’estiu per fer i crear projectes, per il·lusionar-nos i planejar-nos. Fem-ho de forma precisa i segura. Aprofitem aquest ànim extra que ens proporciona aquesta època però no permetem que aquesta energia extra ens porti a estar massa confiats. Simplement és un bon moment per planejar, gestionar, observar i verificar els nostres plans a curt i mig termini. A l’altra cara de la moneda per a aquells que poden gaudir de vacances durant tot l’estiu i no volen preocupar-se de res. També resulta efectiu realitzar una bona desconnexió si has estat molt atrafegat la resta de l’any. Encara que no estaria de més aprofitar com deia abans aquesta energia i potser planificar perquè la resta de l’any no sigui tan dur.

Per: juanjuncosa.com / AMIC