Arxiu de la categoria: Articles i estudis

Estudi discapacitat Javier Jerez// Foto: Uvic

El 14% de les persones majors de 65 anys d’Europa tenen discapacitat

Javier Jerez// Foto: Uvic
Javier Jerez// Foto: Uvic

El 14% de les persones majors de 65 anys d’Europa tenen discapacitat, tot i que aquest percentatge varia en funció de la regió del continent i el país del qual estiguem parlant. La xifra la revela un estudi que acaba de publicar la revista Plos One i que ha liderat l’investigador i fisioterapeuta de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC) Javier Jerez Roig, coordinador del grup de recerca Methodology, Methods, Models and Outcomes of Health and Social Sciences (M3O).

L’article, titulat “Regional differences in the profile of disabled community-dwelling older adults: a European population-based cross-seccional study”, també el signen els investigadors de la UVic-UCC Ester Teixidó-Compañó i Albert Espelt; Maria Giné-Garriga, de la Universitat Ramon Llull; Marina Bosque-Prous, de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC); Caritat Bagur-Calafat, de la Universitat Internacional de Catalunya; i Dyego L. Bezerra de Souza, de la Universitat Federal de Rio Grande do Norte, Natal (Brasil).

El treball ha analitzat 33.369 persones de 65 a 84 anys de 17 països europeus, a partir de dades de 2015 proporcionades per l’estudi poblacional Survey of Health, Ageing and Retirement in Europe (SHARE). L’objectiu dels investigadors ha estat doble: per una banda identificar quina és la prevalença de la discapacitat en majors de 65 anys a Europa i, per una altra, detectar quines diferències existeixen en el perfil d’aquestes persones en funció de la regió d’Europa a la qual pertanyen. Per això l’estudi ha dividit el mapa en quatre grans àrees: els països nòrdics (Dinamarca i Suècia), l’Europa Central (Àustria, Alemanya, França, Suïssa, Luxemburg i Bèlgica), l’Europa de l’Est (República Txeca, Polònia, Eslovènia, Estònia i Croàcia) i els països del Sud (Espanya, Itàlia, Grècia i Portugal).

Els països de l’Est, els de major prevalença de discapacitat
Malgrat el percentatge global de persones grans amb discapacitat que es desprèn de l’estudi és del 14%, aquesta xifra varia quan es desglossa per regions. D’aquesta manera, els països de l’Est és on la prevalença de discapacitat és més alta, del 16,6%, seguida del Centre (13,6%) i del Sud (13,1%). Els països nòrdics, amb un 9,4%, són els que presenten menor proporció de discapacitat entre persones grans. Per països, i a banda dels dos nòrdics, Suïssa, Àustria i Grècia tenen alguns dels percentatges més baixos, mentre Polònia, Estònia, la República Txeca, Bèlgica i Portugal obtenen els més elevats. Aquests resultats són homogenis tant en homes com en dones, i en les diferents franges d’edat.

Per contra, els casos d’Espanya i Itàlia presenten una particularitat: la prevalença de discapacitat és baixa en la franja d’edat de 65 a 74 anys, especialment en el cas dels homes. Però a partir d’aquesta edat, i sobretot més enllà dels 75, el percentatge de persones amb discapacitat incrementa, sobretot en les dones.

L’estudi parteix del criteri que una persona gran és considerada discapacitada quan presenta limitació funcional en, com a mínim, una activitat bàsica de la vida diària, com ara vestir-se, anar al bany, dutxar-se, entrar i sortir del llit, menjar de forma autònoma o caminar. En aquest sentit, els investigadors han analitzat diferents variables sociodemogràfiques, de salut, de serveis sanitaris i d’estil de vida, per detectar aquells àmbits en què les persones grans presenten més limitacions a cada regió i quines diferències existeixen entre països. Entre les variables estudiades figuren l’obesitat, el tabaquisme, la qualitat de vida, el nivell educatiu, els símptomes de depressió, la soledat, el consum de medicaments, les malalties cròniques, les hospitalitzacions, la capacitat cognitiva o els nivells de satisfacció amb la cobertura sanitària pública, entre d’altres. També s’ha fet una mirada especial al col·lectiu de dones.

Les dones i les persones més grans, les més afectades al Sud
Els resultats conclouen que la regió de l’Est obté els pitjors resultats per a la majoria de variables estudiades, seguida de la regió Sud on, i especialment a  Espanya, els resultats són en general pitjors en les dones. Per contra, els països nòrdics presenten el perfil més avantatjós en totes les variables, excepte en l’hàbit de fumar i en el consum de medicaments, i veuen reduïdes les diferències per gènere. L’obesitat i la inactivitat física són alguns dels factors més presents a totes les regions estudiades.

Als països del Sud, l’estudi també detecta que les persones amb limitacions funcionals tenen un menor nivell educatiu, tres vegades més baix que als països del nord. Les persones discapacitades del Sud d’Europa viuen més en àmbits urbans que rurals, són físicament més inactives, tenen una menor qualitat de vida i pateixen més problemes psicològics i cognitius. Alhora, estan menys conformes amb el sistema de salut públic dels seus països que a cap altra regió, i és l’àrea on més persones manifesten no poder visitar el metge per motius econòmics (9 vegades més que als països nòrdics) o a causa de les llistes d’espera. Per contra presenten els nivells més baixos d’hospitalització, que s’atribueix a la major tendència als països mediterranis de tenir cura dels familiars grans a casa.

juan juncosa AMIC//Foto: Juan Juncosa

Pallassos

juan juncosa AMIC//Foto: Juan Juncosa
juan juncosa AMIC//Foto: Juan Juncosa

Diu “Magic Andreu” que l’humor és una cosa molt seriosa i és ben cert. Fa uns anys la paraula “pallasso” s’utilitzava per insultar. Però els temps canvien. Sembla que les persones tornem a donar valor a passar temps amb la nostra família, a gaudir de les estones lliures, a saber conciliar vida laboral i personal. Vivim un moment en el qual la paraula “pallasso” es torna a associar al seu significat: riures, diversió, estones agradables, espectacle. Estem vivint el ressorgir dels espectacles de màgia i vull creure que també el dels pallassos. Benvinguda sigui la cultura a les nostres vides, sigui mitjançant el tipus d’art que sigui. No puc deixar passar l’oportunitat de parlar de l’actuació que es realitzarà diumenge que ve 16 de desembre en el teatre del Escorxador, de la mà del duo de pallassos format per Sr. Puffy i Sr. Didi. Un espectacle que barreja els riures dels pallassos, que viatgen per una obra de teatre de Shakespeare plena de gags i somriures. Ha arribat el moment de tornar a posar i augmentar espais de cultura en la nostra vida. D’alimentar el nostre cervell. Amb espectacles, amb humor, amb llibres, amb coneixements. De tornar a ser curiosos, de poder mirar la vida des d’una altra perspectiva. D’entendre que la vida és com és i que si volem gaudir-la i intentar dirigir-la depèn de nosaltres, dels nostres actes i de la nostra actitud.

Per: juanjuncosa.com / AMIC

estrès emocional Dr Jesús Pujol IMIM// Foto: IMIM

L’estrès emocional fa madurar en excés el cervell dels psicòpates

estrès emocional Dr Jesús Pujol IMIM// Foto: IMIM
estrès emocional Dr Jesús Pujol IMIM// Foto: IMIM

Una revisió dels articles publicats que analitzen el cervell de persones amb psicopaties gràcies a imatges obtingudes amb ressonància magnètica revela que els psicòpates pateixen una hipermaduració o maduració accelerada de determinades zones del cervell, fet que afecta la seva capacitat per a gestionar les emocions. La revisió, publicada per la revista Psychological Medicine, l’ha liderat el Dr. Jesús Pujol, director de recerca de la Unitat de Ressonància Magnètica del Servei de Radiologia de l’Hospital del Mar i de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM) i CIBERSAM, en col·laboració amb el Dr. Narcís Cardoner, de la Corporació Sanitària Parc Taulí. En el treball s’han analitzat més de 400 articles publicats a revistes científiques.

El factor emocional primerenc té una gran influència en el desenvolupament, formació i comportament del psicòpata. Així ho explica el Dr. Pujol, que destaca que el psicòpata pot ser el resultat d’un estrès emocional a les primeres fases de la vida, que provoca la hipermaduració de les estructures del cervell implicades en els sentiments i les preses de decisions”. Això explica l’aparent reducció de la substància grisa detectada a les imatges per ressonància magnètica, que en realitat és deguda en bona part a un procés de mielinització excessiva o increment de substància blanca, compatible amb aquesta maduració accelerada. Les zones més afectades són el sistema frontal-bassal i temporal anterior i el frontal medial i cíngol posterior, que relacionen els estímuls externs amb les reaccions i els sentiments.

Són responsables dels seus actes

El cervell humà es protegeix de l’estrès emocional en les fases més primerenques del seu desenvolupament madurant de forma accelerada, fet que permet una més gran capacitat per tolerar el patiment i evadir-se. Però això, a la vegada, “té efectes secundaris en forma de falta d’escrúpols i de remordiments, no tenen fre emocional”, explica el Dr. Pujol. Malgrat això, aquesta diferència respecte a un cervell normal, “no afecta la seva capacitat de raonament, tenen sentiments, tot i semblar freds emocionalment”, afegeix el primer autor de la revisió. Per aquest motiu “l’associació entre emoció i cognició durant la presa de decisions està bloquejada, el seu cervell es pot catalogar de diferent, anormal, però són responsables del que fan, dels seus actes”.

Un altre factor destacat d’aquesta revisió és que les zones del cervell més afectades en el cas dels psicòpates es corresponen amb les dels cervells de les persones que durant un llarg període de temps, d’anys, prenen esteroides anabòlics androgènics per millorar el seu rendiment esportiu i incrementar massa muscular. Està comprovat que en aquests casos, el comportament d’aquestes persones canvia, amb una tendència cap als esclats violents i una falta de control.

Article de referència

Pujol J, Harrison BJ, Contreras-Rodriguez O, Cardoner N (2018). The contribution of brain imaging to theunderstanding of psychopathy. Psychological Medicine 1-12. https://doi.org/10.1017/S003329171800250

Mites sobre el cabell// Foto: Cebado

Mites sobre el cabell: t’aclarim 5 dels dubtes més freqüents

Mites sobre el cabell// Foto: Cebado
Mites sobre el cabell// Foto: Cebado

Existeixen moltes creences sobre el cabell que ningú sap amb certesa d’on han sortit. Això sí, de tant repetir-les, hem acabat donant-les per bones. Per exemple, és veritat que cal aclarir el cabell amb aigua freda? O que cal evitar els tints durant l’embaràs? L’equip d’experts ens explica què hi ha de veritat (o no) en alguns dels mites sobre el cabell més comuns.

1. Cal tenyir-se amb el cabell brut. VERITAT A MITGES

Si ets de les que van a la perruqueria amb el cabell com si haguessis passat dues setmanes en Glastonbury, perquè penses que el tint “agafarà millor”, estàs equivocada. “Els tints actuen igual, encara que el cabell estigui recentment rentat. El que sí que és cert és que el cuir cabellut net està més exposat, per la qual cosa és més probable que et piqui el cap durant la coloració o que la zona s’irriti”, assenyalen des de la marca. D’aquesta manera, l’aconsellable és que rentis el cabell uns dos dies abans d’anar a la perruqueria. Però no valen excuses per evitar rentar-t’ho durant una setmana.

2. El cabell creix més ràpid quan el talles. MITE

Explicat de forma senzilla: el cabell que surt del teu cap està mort. Així que és igual que el tallis tots els mesos o una vegada a l’any: no influirà en la rapidesa del seu creixement. “El cabell amb puntes obertes pot obrir-se fins a l’arrel, donant la sensació de que és més fi. Per aquest motiu, quan hem tallat el nostre cabell recentment el notem més gruixut i fins i tot en major quantitat. Això pot fer-nos pensar que ha crescut més ràpid, la qual cosa no és cert”, aclareixen els estilistes.

3. És aconsellable aclarir-se el cabell amb aigua freda. VERITAT

Segur que, més d’una vegada, has escoltat lo bo que és fer l’últim aclarit del cabell amb aigua freda. No saps molt bé per què, però has decidit provar-ho, encara que sigui una idea poc desitjable durant els mesos d’hivern. Doncs bé, tot té una explicació. L’aigua freda segella les cutícules del pèl, per aquest motiu es veu més brillant quan apliques temperatures més baixes. A més, afavoreix la circulació en el cuir cabellut.

4. El cabell cau més a la tardor. VERITAT

És probable que durant els mesos de setembre, octubre i novembre el teu cabell caigui amb més freqüència i en major quantitat. Ja sigui per l’estrès que suposa tornar al treball o perquè el sol, el clor i el salnitre danyen i afebleixen el pèl, la veritat és que sí, ens cau més a la tardor. “L’ideal per reduir al màxim la pèrdua és dur a terme una sèrie de rutines que reparin el cabell danyat.

5. No has de tenyir-te si estàs embarassada. MITE

Si et tenyeixes de forma habitual i t’has quedat embarassada, és possible que algú t’hagi comentat el perillós que és tenyir-se el cabell durant la gestació. Gens més lluny de la realitat: “La millora en la formulació d’aquest tipus de productes, que fa anys sí que incloïen alguns ingredients perillosos per al fetus, ha permès que, en l’actualitat, el bebè no corri riscos perquè la mamà decideix tenyir-se”, asseguren l’equip d’experts.

Per Belleza Activa / AMIC

lavabo estació espacial//foto:http://www.flickr.com

El pudent incident del lavabo de l’Estació Espacial Internacional

lavabo estació espacial//foto:http://www.flickr.com
lavabo estació espacial//foto:http://www.flickr.com

Qui més, qui menys, ha tingut el plaer de “gaudir” dels inefables efluvis que queden en un lavabo en el qual prèviament algú ha donat solaç a les seves inquietuds intestinals. Aquests gasos, per molt que molestin, són un subproducte natural de tots els éssers vius, la expulsió dels quals transcendeix fins i tot a nivell climàtic (veure Quan l’home i els pets de mamut van produir una glaciació: el Dryas Recent). I és que, per molt que sigui poc glamurós parlar de flatulències, la realitat és que fins al més reprimit ha deixat en algun moment un “regalet” gasós que ha fet obrir portes i finestres al més pintat. No obstant això, un gest tan simple com és el d’obrir la finestra per no asfixiar-te després d’anar al vàter, no és possible fer-ho a l’espai, podent-se trobar en un seriós problema si es donés el cas. El pitjor és que aquest “catastròfic” suposat s’ha produït realment, tal com va passar al juliol de 2011 quan la controladíssima atmosfera de l’Estació Espacial Internacional es va veure, de cop, envaïda per un pudent olor provinent d’un dels seus lavabos.

Quan et fas astronauta, el que menys et pots pensar és que, a més de saber conduir naus espacials, et tocarà ficar la mà en un vàter com si fossis un lampista qualsevol. No obstant, això és just el que li va tocar fer l’astronauta nord-americà Ron Garan, quan es va reportar una olor insuportable que s’estenia pels voltants del lavabo ubicat al mòdul Tranquility de l’Estació Espacial. Després de fer història sent l’últim astronauta que va donar un passeig espacial en l’última missió del transbordador Atlantis el dimarts 12 de juliol de 2011, és de suposar que tampoc li faria massa gràcia embolicar-se a arreglar un clavegueró, però de la Terra no anava a venir ningú a arreglar-li. Coses d’estar a l’espai.

Per molt que en aquestes missions espacials es moguin milers de milions de dòlars i que, per això, l’assumpte de fer una pixada o fer de ventre sembli una frivolitat, l’assumpte dels residus és un dels principals maldecaps de la humanitat en general (veure Les marees que afectaven Madrid tot i no tenir mar) i l’astronàutica en particular, sobretot en el cas de vols o missions tripulades. No per res et pots gastar una autèntica milionada en aparells caríssims de mesurament a quart i meitat de la radiació gamma que, com l’astronauta que l’hagi de muntar o gestionar no pugui orinar o defecar en condicions, allò no servirà per a res, per la qual cosa muntar una infraestructura per a l’adequat alleujament dels cosmonautes, no és un luxe, sinó una necessitat de primer ordre.

Per començar, un vàter còsmic no funciona com un a la Terra, ja que la manca de gravetat fa que una tassa a l’estil de casa teva no serveixi per a res. Imagineu per un moment fent les seves coses en gravetat zero igual que ho faria a nivell del mar. Si orina, es banyarà amb ella perquè el líquid surarà per l’habitació amb total llibertat; i si fa caca, també… l’espectacle, en aquest cas, l’hi deixo a la seva (més o menys bruta) imaginació. Sigui com sigui, la solució terrestre no és una bona opció i, per això, els sanitaris espacials són més semblants a aspiradores que a un lavabo a l’ús.

Efectivament, per evitar que vagi vostè badallant per la seva nau i es trobi menjant o bevent alguna cosa que no toqués, l’orina i la femta s’absorbeixen mitjançant un corrent d’aire que recull tots dos productes directament des de la seva font d’emissió. És a dir, que per a pixar, un embut adaptat a la forma dels genitals de l’astronauta (més cònic per als homes, més ample per a les dones) i connectat a la mànega d’un aspirador, recull l’orina i la trasllada a un sistema de filtrat que separa l’aire del líquid, alhora que extreu l’aigua que conté. Aigua que és depurada i que, donada la dificultat d’assegurar un subministrament continu en l’espai, es reutilitza per beure o altres menesters. I ara es preguntarà… i per cagar? La resposta és senzilla: en comptes d’utilitzar la mànega, s’asseu directament en el forat de l’aspiradora. Literalment.

Quan arriba el moment de fer aigües majors, els i les astronautes han de seure en una mena de petit bidó metàl·lic amb una boca d’uns 10 cm d’ample i encertar a posar l’anus centrat en aquest forat. D’aquesta manera, el corrent d’aire aspira el que surti del cul i, talment com la borsa d’una aspiradora, el mecanisme recull les seves “alegries” en unes bosses especials en les quals es queda el residu sòlid i líquid, però no el gasós, que és absorbit i transportat a un filtre que depura l’aire. La borsa, així estant, es tanca i es guarda en calaixos especials que, quan estan plens, es llancen cap a la Terra, es desintegren en reingressar a l’atmosfera com un meteorit i formen part de la pols que se li posa als mobles. Al principi de l’era espacial (veure Belka i Strelka, unes gosses d’anada i tornada), tant els líquids com els sòlids es llançaven directament a l’espai, fins que el 2001 van veure que el 40% dels panells solars de l’estació russa Mir estaven danyats per l’impacte a gran velocitat de l’orina i femta congelades. Dels errors s’aprèn, és clar.

Així les coses, al juliol de 2011, una fallada dels sistemes de filtrat de gasos -es va comentar que potser unes bombolles d’aire haguessin quedat en el conducte de recollida de orina- va obligar al coronel Ron Garan a passar diverses hores del 13 de juliol fent manteniment de diferents filtres del lavabo “avariat”. Aquesta va ser l’explicació oficial que es va donar per justificar la intervenció en el lavabo i la pesta associada (tot està monitoritzat per la NASA), però alguna cosa no quadra en aquesta història ja que l’olor va desaparèixer per si sola mentre que estaven fent el passeig espacial, força temps abans d’arreglar la suposada avaria… ¿què va passar llavors?

El que va passar en veritat difícilment ho arribarem a saber mai -el que passa a Las Vegas, es queda a Las Vegas-, però, més enllà de la versió oficial, alguns autors apunten que algú de la tripulació va embussar el vàter (els “bats de beisbol “sempre són complicats de gestionar) o bé no va encertar a posar-s’hi correctament, el que va provocar que els gasos dels seus intestins no fossin correctament absorbits per la maquinària de filtrat i s’escampessin lliurement per l’estació orbital, fent que se’l “mengessin” els seus companys, alhora que activava tots els senyals d’alarma. Una alarma que, en el fons, no hauria estat tal, sinó la confirmació fefaent i rotunda que, per molt que siguem reis o plebeus, rics o pobres, parlem una llengua o una altra, estiguem a terra o a l’espai, no som més que uns normals i corrents animalons petaners.

Natura en estat pur, vaja..

Ireneu Castillo
@ireneuc

juan juncosa AMIC//Foto: Juan Juncosa

Tots a Cuinar

juan juncosa AMIC//Foto: Juan Juncosa
juan juncosa AMIC//Foto: Juan Juncosa

Fa uns dies em vaig emportar una sorpresa interessant entrevistant a una personalitat amb un càrrec important a Lleida. Cap al final de l’entrevista li vaig preguntar què és el que feia per entretenir-se. La seva resposta va ser cuinar. Potser això no és sorprenent però l’explicació que acompanyava a la resposta sí. Resulta que com és normal la seva agenda està molt atapeïda i el seu temps és limitat a tal punt que alguna vegada realitza jornades de 19 hores. Però això és figues d’un altre paner. El sorprenent és que no solament li entreté cuinar és tot el que comporta fer-ho. D’entrada cuinar és una cosa que es fa sense límit de temps. Per aquest motiu cuina a la nit. Pots estar cuinant sense pensar que després hauràs d’anar aquí o allí. Quan ja estàs a casa és de nit i et poses a cuinar solament el somni és el que et pot preocupar. Per tant sembla com si el temps es detingués i pots tornar a gaudir d’aquest. Hem de sumar a la realitat de poder gaudir del temps, la de poder gaudir de la creativitat, de la desconnexió de qualsevol preocupació, de la sensació de pau i felicitat d’estar a casa amb els teus i sobretot de la calma. Si hi ha alguna cosa que podem aprendre d’això és que tots necessitem en la vida moments com els que aquesta persona aconsegueix cuinant. Per tant troba el teu moment, la teva petita passió i assaboreix la vida.

Per: juanjuncosa.com / AMIC

BIG DATA recerca cardiologia// UPF

El Big Data apunta cap a la recerca en medicina personalitzada en cardiologia

BIG DATA recerca cardiologia// UPF
BIG DATA recerca cardiologia// UPF

El projecte euCanSHare, coordinat per Karim Lekadir, membre del grup de recerca SIMBIOsys, del Departament de Tecnologies de la Informació i les Comunicacions (DTIC) i del BCN MedTechde la UPF, desenvoluparà la primera plataforma centralitzada, segura i sostenible per millorar l’intercanvi de dades transfrontereres i la investigació de medicina personalitzada en estudis múltiples en cardiologia.

El projecte ha començat l’1 de desembre de 2018, amb una durada de 4 anys i un finançament total de més de 6 milions d’euroseuCanSHare celebrarà la seva reunió de llançament a Brussel·les (Bèlgica), a la Societat Europea de Cardiologia, el pròxim 11 de desembre de 2018.

Inicialment la plataforma treballarà en 35 cohorts europees i canadenques que sumen més d’un milió de registres. Els estudis de cohort són estudis epidemiològics, observacionals, analítics prospectius o retrospectius. La plataforma inclourà àmplies funcionalitats per a la presentació, harmonització i anàlisi de dades.

La plataforma investigarà la cardiomiopatia diabètica, l’infart de miocardi i l’accident cerebrovascular 

Les característiques de la plataforma es mostraran i s’ajustaran a suposades condicions mèdiques associades a la cardiologia. Per exemple,  investigarà la cardiomiopatia diabètica, l’infart de miocardi i l’accident cerebrovascular utilitzant enfocaments integrals multifactorials i multiòmics.

El mòdul d’anàlisi de dades de la plataforma inclourà eines per a la segmentació d’imatges cardíaques, la quantificació cardíaca i el control de qualitat de les dades, així com també capacitats provinents de la bioinformàtica i l’aprenentatge automàtic.

Un projecte coordinat per la UPF

En aquest projecte, la Universitat Pompeu Fabra coordinarà un consorci multidisciplinari i altament experimentat que inclou onze institucions de recerca, dues organitzacions i dues PIME europees, i tres institucions canadenques. Entre les institucions de recerca participa al Barcelona Supercomputing Center (BSC) i el Centre de Regulació Genòmica (CRG).

Consorci:

Universitat Pompeu Fabra, Barcelona, España (coordinador)
Medical University of Hamburg-Eppendorf, Hamburg, Alemanya
Erasmus Medical Centre Rotterdam, Holanda
Queen Mary University of London, Regne Unit
Katholieke Universiteit Leuven, Bèlgica
Barcelona Supercomputing Centre, Espanya
Centre de Regulació Genòmica, Barcelona, Espanya
National Institute for Health and Welfare, Finlàndia
Medical University of Greifswald, Alemanya
European Society of Cardiology, Sophia Antipolis, França
Biobanking and Biomolecular Resources Research Infrastructure, Viena, Àustria
Lynkeus Srl, Roma, Itàlia (PYME)
Nostrum BioDiscovery, Barcelona, Espanya (PYME)
Research Institute of the McGill University Health Centre, Montreal, Canadà
McGill University, Montreal, Canadà
McMaster University, Hamilton Health Sciences, Canadà

Dents boniques// Foto: Bellezaactiva amic_acpg

Presumeix de dents boniques i sanes: soluciona els principals problemes bucals

Dents boniques// Foto: Bellezaactiva amic_acpg
Dents boniques// Foto: Bellezaactiva amic_acpg
Un somriure bonic pot ser un clar reflex d’uns hàbits de vida saludables, igual que una boca i unes dents descurades poden indicar tot el contrari. L’alimentació i la higiene d’una persona és essencial per tenir unes dents boniques i sanes, però també és important acudir al dentista amb regularitat per realitzar els controls pertinents. Et comentem alguns dels problemes bucals més freqüents així com les possibles solucions per tenir una boca bonica i sana.Problemes bucals més comunsDents grogues
El tabac o el consum excessiu de begudes com el vi, el cafè o el te solen provocar un mal color en les dents. Existeixen alguns productes i pastes dentals blanquejants o antitaques que poden millorar aquest problema, però cal tenir molta cura amb què no siguin productes agressius que puguin danyar l’esmalt. En Salud Natural pots trobar informació molt completa sobre remeis naturals per a *dents grogues. És molt bona pàgina web perquè tot el que publiquen està basat en estudis científics.

Càries
El 90% de les persones sofreix o ha sofert càries alguna vegada en la seva vida, per això és la malaltia més comuna al món entre humans. Es poden evitar mantenint una higiene dental adequada i constant, raspallant la boca tres vegades al dia i usant els productes apropiats. En la seva fase inicial, les càries es poden solucionar fàcilment a través dels empastaments, per això és molt important acudir al dentista i mantenir un control regular, per evitar que s’agreugin i haver d’aplicar tècniques més severes.

Herpes
Encara que és més comú que afecti els llavis, també és freqüent veure casos d’herpes a l’interior de la boca i en les genives. També conegudes com a nafres bucals o febres, els herpes són unes butllofes molt doloroses que solen aparèixer en èpoques d’estrès, febre o defenses baixes.

Halitosis
El que comunament es coneix com el mal alè és provocat per una suma de circumstàncies. D’una banda, una higiene dental pobra o insuficient, una mala alimentació i una falta d’hidratació, però també cal tenir en compte que per la boca passen i habiten una quantitat innombrable de bacteris. Per millorar aquest problema, no solament cal cuidar més la higiene sinó que també caldria evitar la ingesta d’aliments amb olors forts i incrementar la d’aquells que ajudin a produir més quantitat de saliva com la taronja, la llimona o l’aranja.

Gingivitis
És una malaltia que causa inflamació i sagnat en les genives per una acumulació de bacteris. A pesar que la higiene també està darrere d’aquesta patologia, la gingivitis també es pot donar en persones que es raspallen les dents tres vegades al dia. Ja sigui per la forma de les dents o per l’espai entre les peces dentals, l’habitual és que això ocorri perquè es queden restes de placa a les zones interdentals, per això, la millor forma d’evitar-ho és usant fil dental entre totes les dents diàriament.

Periodontitis
Aquesta malaltia és molt semblant a la gingivitis. Es manifesta de la mateixa forma, enrogiment, inflamació i sagnat de les genives, i també es deu a una falta d’higiene per l’acumulació de carrall. La diferència és que la periodontitis és molt més greu i severa, ja que suposa la possible pèrdua de l’os al voltant de la dent, i en els casos més greus, fins i tot la pèrdua de les peces dentals. La solució també és la higiene, l’ús del fil dental i les neteges periòdiques professionals.

Consells per conservar la teva salut bucal

Els millors aliments per a la salut bucal són aquells que contenen calci (verdura verda, nous…), fòsfor (ous, fruita seca…), vitamina D (olis, peix blau…), vitamina A (mantegues, formatges…), vitamina C (verdures, hortalisses…), vitamines del grup B (carns, llegums…).

Per tenir una boca sana, i en conseqüència, bonica, és essencial adquirir uns hàbits diaris d’higiene i ser molt constant amb ells. Es recomana raspallar les dents una mitjana de tres vegades al dia, però l’ideal és fer-ho després de cada menjar, esperant sempre un temps prudencial en el cas que s’hagi consumit menjar àcid, ja que pot estovar la geniva i danyar-la.

D’altra banda, l’ús de la seda o fil dental hauria de ser tan important com el del raspall de dents, ja que aconsegueix complementar al raspall arribant als espais on s’acumulen les restes de menjar i el raspall no pot arribar.

Beure molta aigua també és essencial, no solament per millorar els problemes amb el mal alè i la producció de saliva, sinó també per netejar la boca de restes de menjar. Es recomana beure al principi i al final dels menjars evitant fer-ho durant el transcurs d’aquestes.

Finalment, encara que ja ho hem comentat diverses vegades al llarg d’aquest article, la prevenció és la clau. Per evitar que problemes lleus es converteixin en lesions greus, fes-te revisions periòdiques.

Per Belleza Activa / AMIC

 

Who's who //foto: http://www.mwbooks.ie

Who’s Who, l’antecessor de Facebook del segle XIX

Who's who //foto: http://www.mwbooks.ie
Who’s who //foto: http://www.mwbooks.ie

Que Facebook s’ha convertit en un element bàsic de la nostra forma de connectar-nos amb els altres és una cosa que, ara per ara, resulta incontestable. Qui més, qui menys, té el seu mur en aquesta xarxa social, i ja siguis dels que proveeixen de continguts o dels que simplement tafanegen el que publiquen els altres, si no surts en ella, estàs poc menys que mort.

Això, que potser no tindria la menor importància per a la gent anònima, és fonamental per als que, com jo, difonem els nostres treballs en el núvol i tenim certa presència a Internet. No obstant això, per molt que pensem el contrari, Facebook no és una cosa tan nova com pugui semblar i un “llibre de cares” primigeni ja existia a Anglaterra el 1849: es deia “Who’s who” (Qui és qui), era en paper i, el més extraordinari és que encara es publica en l’actualitat. Us convido a conèixer-lo.

L’ésser humà, de tota la vida, ha tingut la necessitat de destacar respecte els altres. Ja sigui per ser un personatge preeminent o per simple exhibicionisme, ahir igual que avui, ser visible d’una o altra manera per a la resta de la societat sempre ha estat un caramelet que no ha amargat mai a ningú. En l’actualitat, les noves tecnologies han permès que qualsevol fill de veí tingui la seva palestra particular des de la qual cridar l’atenció (qualitats, a part) sobre la seva persona però, al seu moment, tan sols els més influents i poderosos tenien la capacitat de fer-ho.

Va ser en 1849, que l’editorial Baily Brothers va publicar el primer número de “Who’s Who”, un recopilatori anual amb els noms dels personatges més importants per a la societat britànica de mitjan segle XIX. En ell s’incloïen els membres de la monarquia, la noblesa, parlamentaris, jutges i totes aquelles persones que, a criteri de l’editor Henry Robert Addison, es considerava que era rellevant per a la vida pública del Regne Unit.

La publicació, en tant que donava publicitat als pròcers de la pèrfida Albion, aviat va obtenir un sonat èxit, fins al punt que, el fet de sortir llistat donava un estatus de reconeixement social que no s’obtenia d’una altra manera. Així mateix, a part de l’honor de constar en el llistat, l’estar publicat sobre paper permetia fer públiques les dades de contacte d’aquestes persones, de tal forma que qualsevol que disposés del llibre podia dirigir-se a ells amb total llibertat. En un moment en que l’assumpte de la privacitat no era un problema, aquesta facilitat va ser utilitzada per estafadors per treure els quarts a més d’un noble incaut.

Així les coses, la publicació va anar augmentant el gruix del seu llistat fins que el 1897 en ser adquirit per l’editorial A & C Black (qui la segueix publicant des de llavors, però ja pertanyent des de 2000 al grup Bloomsbury Publishing), va canviar el seu registre. A partir de llavors, els personatges, a més de les dades de contacte, estarien llistats per ordre alfabètic -anteriorment estaven agrupats per la seva pertinença a un o altre grup- i s’afegirien tot un seguit de dades biogràfiques proporcionades pels mateixos interessats. No cal dir que rebre el formulari de l’editorial d’acord volien incloure’t a Who’s Who, era poc menys que reconèixer que eres “algú”. No per res, a partir de 1899, no es coneix el nom de l’editor per evitar acusacions de favoritisme i aleatorietat, i més si tenim en compte que, un cop incorporat, l’única forma de sortir és amb els peus per davant. Com ho sent.

Quan algú entra al llibre, el seu “perfil” -com diríem avui- roman en ell fins a la mort del personatge, que passa a formar part de “Who was who” (Qui va ser qui) en què es llisten de forma quinquennal les personalitats mortes. El graciós de l’assumpte és que, si no hi ha constància de la mort del subjecte, la seva biografia segueix al seu lloc ad aeternum, tal com li va passar al 7è Comte de Lucan, el qual va desaparèixer sense deixar rastre el 1974 i, tot i donar-se per mort el 1999, segueix apareixent en el llistat. Si no hi ha constància de mort, no surt. Típic humor negre britànic.

En l’actualitat hi ha llistades més de 33.000 persones de tots els àmbits socials (política, diplomàcia, literatura, artisteig, esport…), tant britànics com internacionals, que segueixen donant-se d’hòsties per entrar dins d’ell i tenir el seu propi espai. Madonna, Robert de Niro, Kate Moss, Tom Hanks o Michael Douglas estan inclosos en Who’s Who, però, curiosament, altres com John Lenon, Elvis Presley o Kirk Douglas (el del clotet a la barbeta) mai han format part d’aquest llibre, havent estat criticada l’editorial per aquesta aparent manca de criteri a l’hora d’incloure uns o altres.

Sigui com sigui, Who’s Who segueix sent un referent -certament snob – per a tot aquell que vol ser algú al Regne Unit o pretengui estar informat de qui ho és. I és que poder adquirir aquest “totxo” de més de 2.600 pàgines sense il·lustracions no està a l’abast de tothom, ja que costa la barbaritat de 280 lliures esterlines (361,92 €). Això si, si prefereix poder consultar la versió on line, per 184 lliures (237,83 €) tindrà tot un any per consultar-lo.

En definitiva, que en l’època de Facebook, Twitter, WhatsApp i Instagram, una publicació de 168 anys, publicada en paper puntualment (ni la II Guerra Mundial va poder amb ella), marca la diferència entre els veritables VIP del moment i la resta de “pelacanyes” de la societat, els quals ens hem de conformar amb un simple perfil al “llibre de cares” de Mark Zuckerberg.

Ireneu Castillo
@ireneuc

Nuria Martí Constans// Foto: amic

Núria Martí Constans: ‘Les petites històries ens ajuden a entendre la Història’

L’entrevista d’AMIC

Nuria Martí Constans// Foto: amic
Nuria Martí Constans// Foto: amic

La filòloga i escriptora Núria Martí Constans (Calella, 1966) ha publicat aquest any ‘Demà tindrem sort‘ (Curbet Edicions, 2018), un llibre editat amb el suport d’Òmnium Gironès. L’obra novel·la la història real de Joan Pacheco, una persona que l’any 1939 era un nen de 8 anys que es va veure obligat a travessar la frontera francesa, acompanyat per la seva mare i el seu germà petit, juntament amb els milers de persones que van anar cap a l’exili en acabar la Guerra Civil. Per escriure el llibre, l’autora ha comptat amb el testimoni directe de Joan Pacheco, que actualment és un avi de 87 anys.

Com es va gestar ‘Demà tindrem sort’?
Tot va començar el dia dels Premis Bertrana de Girona. Jo hi era com a membre del jurat del Premi Ramon Muntaner. Al sopar posterior a l’acte, el president d’Òmnium Gironès, Sergi Font, em va fer la proposta de recollir el testimoniatge d’un avi que havia passat la frontera essent un nen i que havia viscut un llarg exili a França. Al cap d’un temps, vam començar les trobades a casa d’en Joan Pacheco, el nen que ara és avi, per recollir informació. El llibre és el resultat de tot el que en Joan m’ha explicat en aquestes trobades i de tot un procés de documentació.

Per què vau escollir les vivències de Joan Pacheco?
Ricard Martorano, d’Òmnium Gironès, coneixia l’odissea d’en Joan. Òmnium Cultural vetlla per la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra història i el nostre país, i l’entitat va creure oportú recollir l’experiència d’en Joan per contribuir a la recuperació de la memòria històrica.

Com recorda en Joan aquells temps tan difícils?
En Joan Pacheco té molt bona memòria i recorda el seu passat amb noms i cognoms. És un home serè, que explica tot el que va viure d’una manera que fa que vulguis sentir-ne més. La història comença quan Girona és bombardejada i la família decideix marxar a França. El pare, però, encara està mobilitzat i, un cop ha acompanyat la dona i els dos fills a la Vajol amb cotxe, torna a la ciutat per continuar la lluita en els últims dies de la guerra. En Joan diu que ho recorda bé –tot i que en aquesta primera part de la història és on he necessitat més documentació– perquè aquells fets el van marcar per sempre.

A quines fonts vau recórrer?
Vaig fer cerca a biblioteques i a la xarxa, tant de textos com d’imatges. El lector trobarà una bibliografia al final del llibre. D’alguna manera, també vaig fer treball de camp: vaig visitar alguns llocs de la Catalunya Nord i d’Occitània, encara que ja hi havia estat: Argelers, Ribesaltes, Carcassona, Bram… Necessitava veure els escenaris de la història. Al Pont Rouge vaig trobar un amic d’en Joan, avi com ell, que em va explicar unes quantes coses útils per al llibre també.

El moment més dur va ser quan van haver de viure la França ocupada pels nazis?
Tota la fugida i l’exili posterior és prou dur. La primera part del llibre, que narra la sortida a correcuita de Girona, el pas de la ratlla i els primers dies a França, és la més dramàtica. És veritat que, mesos després, la mare i els dos fills han de travessar la línia de demarcació controlada pels alemanys entre la França ocupada i la França “lliure” i això comporta una gran tensió. Són unes vivències dramàtiques, sí. Però no melodramàtiques. La mare d’en Joan tenia una voluntat de ferro que la feia tirar sempre endavant. Ell ha heretat aquest caràcter.

També, la història desprèn un cert grau d’optimisme i esperança.
Això és perquè els protagonistes sempre lluiten per sortir-se’n. Confien en el futur malgrat la por, la gana, les guerres… El discurs d’en Joan té aquest to, per això és també el to del llibre. Perquè la veu del narrador és la veu d’en Joan i l’objectiu és que el lector “senti” en Joan quan llegeixi. D’aquest esperit de lluita i de confiança en la vida, neix també el títol, ‘Demà tindrem sort’.

Quin tret diferencial aporta el teu llibre a la Memòria històrica?
La història d’en Joan és petita. Segur que a cada casa hi ha una història de guerra, només s’ha de gratar una mica perquè surti. Però justament són aquestes petites històries les que ens ajuden a entendre la Història amb majúscules. Perquè ens són properes i les escoltem de viva veu. En aquest cas, a més, la família viu una sèrie de circumstàncies prou excepcionals quan aconsegueixen escapar del control francès.

Què t’ha aportat aquesta nova experiència literària?
Ha estat molt enriquidor poder escoltar el testimoniatge d’en Joan. Moltes persones que han viscut la guerra o la llarga postguerra no han gosat parlar per molts motius: por, dolor, vergonya… Ell ha decidit parlar i això fa que puguem saber. No saber fa patir molt. La meva feina va ser escriure la història amb els recursos literaris que conec, però si tenim el llibre a les mans, és perquè al darrere hi ha hagut moltes complicitats. I això és fantàstic.

Per Ramón Texidó / AMIC