Arxiu de la categoria: Articles i estudis

AMIC josep m ganyet

Entrevista a Josep M. Ganyet: “La premsa de proximitat té un aliat clar en les xarxes socials”

L’entrevista d’AMIC

AMIC josep m ganyet

Si l’etnografia és l’estudi de les societats i les cultures per mitjà d’una tècnica d’observació en què l’investigador pren part activa en la realitat que estudia (dIEC dixit), en Josep Maria Ganyet és un etnògraf digital. Enginyer informàtic, expert en interacció i comunicació digital i intel·ligència artificial, dirigeix actualment l’estudi de disseny Mortensen. El 2012 va crear la campanya “Keep Calm and Speak Catalan”. Quan no és a les xarxes, desconnecta amb llibres i discs de vinil 100% analògics.

La intel·ligència artificial ja ha arribat per quedar-se.
La capacitat de càlcul d’ordinadors cada vegada és més accelerada i permet desenvolupar algoritmes o noves maneres de treballar més eficients. Arribarem a un punt d’intel·ligència artifical forta, no feble com la que tenim amb Siri o Alexa, capaç d’aprendre i prendre decisions per ella mateixa, i això generarà una explosió que no sabem encara cap on ens conduirà.

Alguna intuïció?
Si tu tens un sistema que fa la feina millor que tu, més eficient i et fa guanyar diners mentre la fa, per què has de treballar tu? Deixarem de treballar. És inevitable. Tendim a pensar només en els cambrers de McDonald’s perquè són llocs més repetitius i mecànics, però darrera ens afectarà a tots: advocats, contables, metges purament de diagnosi, mestres que poden perdre la feina fàcilment.

Això ens ha de fer estar tranquils o intranquils?
Totalment tranquils. Que deixem de treballar no vol dir que deixem d’estar ocupats o tenir interessos o de voler aprendre. Voldrà dir que deixarem de fer feines que potser ara ens resulten tedioses o poc gratificants o repetitives, i ens dedicarem a ser humans. Les màquines ens prendran la feina, però és que nosaltres farem altres coses. Hi ha coses que un robot no podrà fer mai. Màquines i persones poden col·laborar i excel·lir en allò que cadascuna sap fer millor. Els humans serem més humans i millors humans.

Les màquines ens humanitzaran?
Sí. Si ets mínimament tecno-optimista -i tampoc no cal ser-ho massa- t’adones que ens alliberarà de tot que ens fa ser màquines avui en dia i ens abocarà a allò que ens fa ser humans: l’empatia, les habilitats socials, el diàleg, la retòrica, el fet d’argumentar. Crec que ens anirà molt bé com a societat.

Hi sortirem guanyant?
El repte més gran que tenim aquí és que estigui ben repartit. L’accés i la socialització dels beneficis de la intel·ligència artificial o de les tecnologies és clau. Si no les garantim generarem refugiats digitals. Riu-te’n de les diferències que hi ara perquè el procés és exponencial, i si tu tens accés a mitjans de producció hipereficients, i jo no, tu podràs fer el que vulguis i jo me’n quedaré totalment al marge.

Tim Cook tuitejava fa poc que programar és més important que aprendre anglès com a segona llengua.
No hi ha cap dubte. El nou llenguatge universal és la programació. Aprendre a programar és tan necessari com aprendre a escriure o a multiplicar. No cal que programem per canviar el món, però sí per entendre’l millor i per saber com funciona. A més, quan aprens a programar estàs aprenent moltes més coses. T’ajuda a descompondre un programa complex amb una sèrie de problemes més senzills, et permet treballar l’estandarització del codi perquè el pugui reutilizar més gent, continuar el que han fet els altres, fer-t’ho teu i remesclar-ho donant-li un nou sentit. En definitiva, obtens un munt de beneficis que després pots aplicar al món que vulguis, al de l’art, de la creació, als teus hobbies, a la música.

Quins projectes periodístics digitals destaquen avui?
Els projectes comunicatius que m’interessen més no són aquells en què la pota digital és una extensió o reconversió del seu negoci antic perquè això ve a ser un diari digital i prou. A mi m’interessa els projectes que neixen a la xarxa, que neixen en xarxa, i que després es van fent transmedia.

Múltiples suports i fraccionalment de continguts.
És el cas del periodista que té un timeline interessantíssim, que després es converteix en un article, al qual posteriorment també s’afegeix l’article de quatre o cinc periodistes més, i que més tard es converteix en un digital. I, finalment aquest digital, com que compte amb col·laboracions interessants, d’anàlisi, en profunditat, i no només del moment, té cert valor imprimir-lo.

El paper prestigia l’online.
No imprimeixo perquè sí, i després penjo alguna cosa del que he imprès al web, sinó que ho faig al revés. En aquests casos el paper recupera l’estatus que tenia abans i legitima l’online. Aquests projectes que funcionen d’electrònic a paper i de tornada m’agraden molt.

L’analògic i el digital com a complementaris.
Sempre. És el mateix que amb la música. Jo escolto música en digital a través de Spotify si estic al cotxe o de viatge, però a casa escolto discos de vinil que abans compro. Vull agafar el vinil i fer tota la litúrgia, no vull cap més pantalla, i mentre estic escoltant la música em permet fer un munt de coses, com llegir-ne la lletra, conèixer els detalls de l’enregistrament, recordar quan i on vaig comprar-lo, si abans vaig haver d’estalviar perquè no tenia calés.

Però el text de la lectura o la peça de música són sempre els mateixos.
Sí, però tendim a oblidar que un diari, igual que llibre o un disc, no només conté informació de continguts determinats, sinó també una metainformació associada al producte que no es veu. La fisicalització de la informació és molt important. Si enlloc d’anar pel carrer amb un Kindle veus algú que passeja amb un llibre gruixut de Proust dius, ostres tu, quin paio. El digital, de moment, encara no proporciona aquesta experiència augmentada bàsica.

El paper, per tant, no morirà?
No ho sabem. Si es descobreix un suport amb les mateixes qualitats, però millor, més ecològic i més barat, substituirà el paper. En qualsevol cas, el que no morirà mai són els suport físics de la informació. I no pas per una visió romàntica sinó perquè objectivament obtens una millor comprensió llegint un diari o un llibre en paper, encara que siguin fotocòpies, que fent-ho a la pantalla.

Però llegir en pantalla ens permet un munt de funcionalitats afegides.
Sí, permet gestionar millor la informació perquè la fa fàcilment buscable, indexable, enregistrable. Però el digital, tal com el coneixem avui, és incapaç de reproduir i transmetre’ns l’experiència de la metainformació, que és tan important com la informació, i converteix el físic en indispensable.

El digital ens proporcionarà la mateixa experiència que l’analògic?
Crec que la qüestió no és que tu hagis de tenir la mateixa experiència, sinó que el resultat final sigui la mateixa experiència. Per exemple, si vols buscar quin passatge d’un llibre t’ha emocionat després de llegir-lo, amb un llibre físic el trobes en un moment, mentre que amb un Kindle no el trobaràs. I aquesta metainformació bàsica que a tu et queda gravada en forma d’emocions i records associats, el Kindle també hauria de ser capaç de registrar-lo. Com? No ho sé. Possiblement hauríem d’imaginar sistemes d’implants en el cervell per estimular-lo directament.

Quin espai té la informació de proximitat en el nou escenari dels mèdia?
L’espectacle en directe i les notícies de proximitat sempre aportaran avantatge. Si vull informar-me sobre un atemptat a París o una inundació al sud-est asiàtic puc fer-ho a través dels mitjans d’aquí i a través d’Al Jazeera, la CNN o la BBC. Però si vull saber més sobre un atracament a la botiga del costat de casa només puc fer-ho anant-hi físicament, a través d’un canal local o seguint el Twitter de la gent d’aquí. Per tant, en informació propera en espai i temps, els mitjans de proximitat són imbatibles.

Què prioritzaria si fos un editor de proximitat?
En primer lloc, un editor de proximitat no hauria de tenir ni barreres ni filtres entre el que té en paper i en els canals digitals. En segon lloc, m’associaria per descobrir patrons i avançar cap a una intel·ligència col·lectiva. El repte aquí és determinar què fa la gent de Mataró, que també faci la gent de Martorell o de Granollers, i quines pràctiques ens funcionen a uns mitjans que també puguin funcionar als altres.

I pel que fa a les xarxes socials?
La premsa de proximitat té un aliat clar en les xarxes socials. Per aquests mitjans digitalitzar-se és obvi, però no perquè és el que hem fet tots, sinó perquè implica ser proper i això els és natural. Les xarxes socials són al palmell de la mà de la gent, en la intimitat de les llars, dins l’habitació abans d’anar a dormir. Si a més la informació prové a més del barri del costat, tot és més proper encara.

Com poden potenciar-les?
Jo aniria a buscar el concepte de rich media. N’hi ha prou a fer un Facebook Live amb un mòbil per tenir la teva televisió. No cal més. T’ofereix el directe de la tele a temps real, que després et queda en el timeline, i que permet a la teva gent compartir-ne el contingut i comentar-lo. Fent-ho no competeixes amb la teva capçalera impresa, sinó que l’estàs prestigiant, igual que la mateixa capçalera impresa també prestigia els teus canals digitals.

Quin rol han de jugar-hi els periodistes?
El periodista ha de fer el que la resta no fem a les xarxes socials. O, dit d’una altra manera, el que ha fet sempre. Posar un punt de pausa, d’anàlisi, per contrastar i relacionar informacions aparentment dispars. I no voler reinventar la roda i fer el que fan les xarxes socials, competir-hi en immediatesa, velocitat i espectacularitat, i apuntar-se al clic fàcil amb titulars buits de contingut. Per això ja hi ha les xarxes socials. Això ja ho fem a Twitter.

Més periodisme.
Sí. El periodisme no ha mort, és més necessari que mai. Els periodistes disposen ara de més informació, més gent que influeix i més fonts que mai, i per tant també tenen més recursos que mai per fer la teva feina.

Quan l’èxit ve marcat pels retuits, no sembla fàcil
No ho és per al periodista tradicional que ha estat en una redacció, ràdio, televisió o diari també tradicional. Però sí que hi ha una nova raça de periodistes que es passen el dia al carrer i combinen molt bé la immediatesa del què està passant a Twitter en aquell moment, amb la reflexió posterior. Ho veus. Els tuits que fan són el seu quadern de notes del directe, el seu timeline. I després aporten la reflexió pausada, en clau crítica o d’humor. No és incompatible, al contrari.

Per AMIC / AMIC

 

bellesa hygge

El cabell hygge: la tendència danesa per una cabellera feliç

bellesa hygge

Sempre estàs a temps d’apostar per la filosofia “hygge”, un terme danès que amaga el Sant Grial de la felicitat. Encara que el seu hivern és llarg i fosc, Dinamarca compta amb la societat més feliç del món. Adoptar una filosofia relaxada i positiva davant la vida i gaudir de les petites coses és un quid del “hygge”. I podem apuntar-nos a aquesta filosofia per sentir-nos bé per dins i per fora. Perquè la nostra cabellera estigui relaxada i feliç, aposta per un pèl hygge. Com? No et perdis aquesta entrada!

Les claus d’una cabellera hygge


Talls rectes i nets

Com que la filosofia hygge s’abandera de la naturalitat, les melenes amb talls rectes són ideals. Es tracta de fugir de looks atrevits que siguin massa artificials. No obstant això, la naturalitat no és sinònim de deixadesa. Les cabelleres relaxades són precioses si estan ben cuidades, sense puntes obertes, per la qual cosa és imprescindible sanejar el cabell amb certa freqüència. El serrell gringe és un bon company d’una cabellera hygge: llarg, desenfadat i amb els tocs de l’estil parisenc.

Color natural i l’empremta del sol
El cabell hygge fuig de les coloracions atrevides, molt regulars, i sobretot de les metxes “fantasia”. Una cabellera amb reflexos naturals (o creats en un saló) casa perfectament amb la filosofia. Això sí, no t’obsessionis amb la ratlla: fes el contrari, deixa créixer el cabell, perquè les metxes actuïn com un reflex del sol. La tècnica de coloració balayage també és molt adequada per a les cabelleres hygge.

Cabell a l’aire, sense eines de calor
Seguint la dinàmica natural que ja hem comentat, la cabellera “relaxada” es mostra per ella mateixa, sense artificis. Per a això, és molt bona idea deixar que el cabell s’assequi a l’aire, tot i utilitzant algun producte de pentinat per evitar l’encrespament. Davant les baixes temperatures, és normal que sequem el cabell amb l’assecador, això sí, evitant les formes molt marcades. Allisar perfectament la cabellera o realitzar bucles marcats amb un autoritzador no serien bones opcions per aconseguir un pèl hygge. Per crear unes ones naturals, trena el cabell humit i desfes-la quan estigui sec.

Pentinats desenfadats
El cabell hygge està la major part del temps solt, lliure, creant el moviment que vulgui de forma natural. Una altra opció és realitzar recollits simples: cues i monyos amb efecte despentinat o unint dos flocs naturals. Per sostenir el pentinat pots emprar unes forquilles o un passador minimalista.

Inspira’t amb elles
Si pensem en la tendència hygge, ens ve al cap l’estil parisenc, amb una elegància natural i minimalista. Una gran ambaixadora d’aquesta estètica és la model Caroline de Maigret, autora de How to be a Parisian (com ser una parisenca), que abandera una forma de vestir que, sense pretendre-ho, és cool perquè és autèntica. El seu estil es devela sense artificis i llueix una cabellera molt natural, amb un serrell gringe i uns suaus reflexos. A més, la seva actitud positiva la fa molt mereixedora de ser una “mestra” hygge.

La següent inspiració ens ve de molt a prop: és la influencer catalana Belén Hostalet, el serrell s’ha convertit en tot un reclam d’aquesta temporada. Si mirem Instagram, ens apareix ja el cabellera, sana, recta i amb uns reflexos preciosos que semblen ser el millor “record” dels seus viatges pel món.

En els últims anys, la models Vanesa Lorenzo s’ha alçat com una gran ambaixadora de la vida saludable, tal com podem veure en el seu compte d’Instagram, amb vídeos de postures impossibles de ioga i mostrant la seva preocupació per una bona alimentació. La seva proximitat amb la natura també s’exhibeix en la seva forma de vestir i de portar una rutina de bellesa. La seva preciosa cabellera rossa, plena de reflexos, combina algunes ones amb cabells més llisos. A més, en la majoria d’esdeveniments la llueix solta.

I acabem amb una gran influencer, però dels noranta. I és que el pèl “hygge” no és només per cabelleres llises. Carrie Bradshaw, protagonista de la mediàtica sèrie Sexe a Nova York, lluïa una cabellera arrissada, flexible i amb molt moviment. Depèn de la temporada, el cabell estava més arrissat o menys, i fins i tot la vam poder veure amb extensions i cabell llis. No obstant això, si pensem en Carrie ho fem amb aquesta melena ondulada, natural com ella.

Per www.bellezaactiva.com / AMIC

Jordi Franch

El progrés humà i la negativitat cognitiva

Jordi Franch

La humanitat ha progressat vertiginosament en els darrers dos segles i mig. Malgrat els horrors del segle XX i de les dues guerres mundials, malgrat el tràgic experiment comunista d’una economia de planificació centralitzada a la Unió Soviètica, malgrat la barbàrie de la Guerra Civil espanyola i malgrat tots els malgrats, avui podem assegurar que una persona de classe mitjana del nostre entorn viu més i millor que un príncep de l’Edat Mitjana o un emperador de l’antiga Roma.

No és cap casualitat ni es deu a cap caprici aleatori de la història. La inflexió en l’evolució de la humanitat la trobem a finals del segle XVIII, a la Gran Bretanya, amb l’anomenada primera revolució industrial. Abans del 1760, la pobresa, la fam, les malalties i la mort eren les companyes inseparables de l’ésser humà des del seu naixement. Només cal comprovar el canvi en alguns indicadors bàsics. L’esperança de vida, abans de la revolució industrial, era de només 30 anys. Ara, a casa nostra, és de 81 anys pels homes i de 86 anys per a les dones (queda molt clar quin és el sexe dèbil i quin el fort). La mortalitat infantil, abans, superava el 25%. Ara, només 1 de cada 200 nadons moren abans dels 5 anys.

Gràcies al creixement exponencial de la producció, bona part de la humanitat es pot alimentar i accedir a béns de consum que abans eren inimaginables. Gràcies als avenços en l’alimentació, la medicina i la higiene, s’han eradicat epidèmies i algunes malalties que abans eren mortals. L’estatura mitjana també ha incrementat amb el temps i genis com Shakespeare o Miguel de Cervantes estarien per sota de la mitjana actual… físicament parlant! La renda per càpita mundial, només en els darrers 50 anys, ha passat de 6.000 dòlars a 16.000 dòlars, ajustada en termes d’inflació i capacitat adquisitiva. Això significa un increment total del 167% o, en termes anuals, del 3,3%. També el període d’escolarització s’ha allargat, passant d’una mitjana de 3,9 anys a 8,4. El professor Donald Boudreaux, de la Universitat George Mason, parla de la prosperitat de la humanitat en forma de pal de hoquei, per la forma de la representació gràfica d’aquest fenomen, similar a un stick d’aquest esport.

Curiosament, els mitjans de comunicació més massius ajuden a difondre la sensació que el món no està millorant, sinó empitjorant. Dels resultats d’estudis realitzats, només el 10% dels suecs, el 6% dels nord-americans, el 4% dels alemanys o el 3% dels francesos subscriuen que es vagi a millor. La resta, molt majoritària, pensa que la humanitat empitjora, que la fam i les epidèmies s’extenen per tot el món, que el terreny es desertitza i l’aigua escasseja, que el petroli i els minerals s’exhaureixen, que la capa d’ozó s’aprima i la vida del planeta perilla, que la pluja s’acidifica, que els nostres fills viuran pitjor que nosaltres i les pensions futures es desplomaran (això sí és cert pel cas particular d’Espanya), o, fins i tot, que l’impacte d’un asteroide es perfila a l’horitzó en creuar-se amb l’òrbita terrestre.

Cada època té el seu leitmotiv pessimista que, quan s’incompleix, és substituït per un de nou. A la dècada de 1960 era l’explosió de la població mundial i la fam generalitzada, als anys 70 va ser l’esgotament dels recursos naturals, que va mutar en els 80 a la pluja àcida, les epidèmies en els 90 i l’escalfament global del planeta més recentment. Com explicació d’aquest pessimisme recurrent s’acostuma a argumentar que la capacitat del cervell, limitada, filtra la informació més important. I sent nosaltres els descendents d’espècies que van sobreviure als múltiples perills de l’entorn, ens fixem més en les amenaces externes que en les oportunitats o millores contrastades. Qualsevol amenaça a la supervivència és prioritària i copsa a l’instant tota la nostra atenció. Si passejant pel camp un fantàstic dia de primavera trobem una serp verinosa davant nostre, què serà més important? Admirar el paisatge o fugir corrent davant els moviments amenaçadors del rèptil?

El nostre biaix per la negativitat és permanent i, fins i tot, fisiològic. Davant la prioritat de la supervivència, la informació que rebem de l’exterior és filtrada per l’amígdala cerebral, situada a la part interna del lòbul temporal medial, i responsable de les emocions primàries com la por, la ràbia, l’alegria o l’odi. Estem programats genèticament per detectar els perills potencials i per això prioritzem les males notícies. La vida diària d’un suís, pròspera i saludable, no és notícia. La vida d’algun africà que s’arrisca a creuar el Mediterrani sí que ho és. Els efectes psicològics d’esdeveniments negatius tenen una ponderació superior a la dels positius. El temor de possibles pèrdues supera la gratificació de guanys potencials. En aquesta vida, d’alguna manera, és com si el mal dominés sobre el bé. D’aquí la importància cabdal d’entendre i difondre quins són els mecanismes pels quals la humanitat, a partir de la revolució industrial, ha progressat enormement com mai ho havia fet en els segles i mil·lennis precedents. ¿De quina manera l’extensió generalitzada del lliure mercat, en un entorn institucional específic capaç de limitar els abusos del poder, ha elevat els nivells de benestar a cotes impensades? Aquesta és la clau. Els falsos profetes de l’apocalipsi ens amenacen amb catàstrofes imaginàries que no succeiran mai. Ni l’increment de la població mundial ens portarà a morir de gana ni els recursos naturals s’esgotaran. Just al contrari. El biaix de la negativitat cognitiva no ens ha de distreure del que és fonamental pel progrés de la humanitat.

Jordi Franch Parella és doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC

ireneu illes formigues

L’arxipèlag més petit de la Costa Brava : Les illes Formigues

ireneu illes formigues

 foto: Wikimedia Commons

La costa catalana, si bé destaca per la seva especial bellesa sobretot a la Costa Brava, no destaca especialment per l’existència d’un gran nombre d’illes, sinó més aviat al contrari. Malgrat aquesta regla general, “haberlas, haylas” com les meigues, i fins i tot n’arriben a formar algun arxipèlag, com el reconegut arxipèlag de les illes Medes, davant de les costes de l’Estartit, però no és l’únic. Un petit i pràcticament desconegut grup d’illes es troba un quilòmetre mar endins davant de les costes de Palamós, de tal transcendència que, fins i tot, hi ha hagut batalles navals. Estic parlant de l’arxipèlag de les illes Formigues.

Les illes Formigues és un arxipèlag format per 16 illots de mida petita (d’aquí el seu nom), que sobresurten uns pocs metres per sobre de la superfície de l’aigua en moments de mar en calma, però que són totalment coberts per aquest amb temporal marítim. El conjunt d’illots té una superfície emergida de poc més de 3000 m2 i el major és l’anomenat Formiga Gran, on es disposa un far per indicar la seva ubicació a la navegació.

L’arxipèlag està format per la part superior d’un promontori granític que s’aixeca des del fons marí que es troba a una profunditat d’entre 9 i 45 metres, creant una zona d’especial perill per a la navegació, ja que hi ha una gran quantitat d’esculls soms. De fet, aquesta zona és coneguda per haver estat focus de naufragis des d’antic, amb nombroses restes d’època moderna, arribant-se a trobar restes de vaixells romans d’època republicana en les seves profunditats. Més recentment, el 28 de novembre de 1964, el butaner Newton de 1.800 tones va embarrancar a les Formigues per causa de l’espessa boira, i si bé va poder-se alliberar pels seus propis mitjans, l’accident li va produir un parell de vies d’aigua que el va obligar a recalar al port de Barcelona per a la seva reparació. El més graciós del cas és que havia estat avarat el febrer d’aquell mateix any, i era el seu segon viatge.

A part d’aquesta perillositat manifesta per al trànsit naval -que recurrentment es cobra l’enfonsament d’algun vaixell de pesca- , les illes Formigues són també conegudes per haver-hi tingut lloc una transcendent batalla, la qual va significar l’encimbellament de la Corona d’Aragó com a potència marítima de la Mediterrània durant l’edat mitjana.

El 1284, el rei francès Felip III l’Ardit va decidir envair Catalunya amb el seu exèrcit, ja que el seu cosí Carles I d’Anjou aspirava, tal com Pere II el Gran -rei de la corona catalano-aragonesa-, el tron de Sicília i, evidentment, la família tirava molt. El papat, que tenia cadència cap al rei francès, va decretar l’operació com “Croada”, pel que Felip III, tenint en compte el suport de Déu a la seva guerra -via el Vaticà, és clar-, va envair el nord de Catalunya.

Pere II no estava per a moltes bajanades, i es va adonar que les línies de subministrament franceses se sustentaven pel trànsit marítim. Sense pensar-s’ho dues vegades, va enviar 40 galeres de guerra comandades per l’almirall Roger de Llúria, que es va trobar amb les 30-35 galeres dels francesos i genovesos que participaven com aliats a les rodalies de les illes Formigues. Atacant de nit, i fent creure als francesos que la flota aragonesa era el doble que la seva gràcies a encendre dues fogueres a cada galera, Roger de Llúria va estovar amb ganes la flota de Felip III, tallant els subministraments als invasors i aniquilant la seva flota. Així, les tropes franceses es van haver de retirar i la corona catalanoaragonesa quedava com a potència naval predominant a la Mediterrània durant els següents dos segles.

Les illes Formigues, a l’actualitat, són un valorat espai ecològic submarí que està en projecte de ser convertit en reserva marina. L’existència de diverses coves submarines i zones amb abundant vegetació, la converteixen en un lloc privilegiat per a la vida aquàtica on, fins no fa gaire, es recol·lectava corall vermell mediterrani. Per la seva banda, a la part emergida, per la seva baixa alçada, no hi ha vegetació aèria ja que en moments de temporal, les illes es veuen cobertes per les onades, no obstant aquesta circumstància, la zona és una zona d’excel·lent recalada per a aus marines, com ara gavines o cormorans, si bé, a causa justament a aquesta baixa altura, les Formigues no són utilitzades com a zona de nidificació habitual.

Tot i ser estar a les rodalies d’una zona molt turística, l’entorn submarí de les illes Formigues no té encara cap figura de protecció jurídica, provocant que la pesca en les seves aigües no estigui regulada de cap tipus. A causa d’aquesta desprotecció, els seus rics fons són objecte d’una gran explotació pesquera, ja sigui comercial o esportiva, la qual cosa les fa especialment vulnerables. Esperem que aquest petit paradís per als bussejadors mereixi, a no gaire trigar, la provisió pressupostària que faci factible la pervivència definitiva de l’arxipèlag més petit i desconegut de la Costa Brava.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

CatSalut // Imatge del web gencat.cat

Les malalties relacionades amb l’amiant poden trigar fins a 40 anys a manifestar-se

CatSalut // Imatge del web gencat.cat
CatSalut // Imatge del web gencat.cat

Un estudi que ha dut a terme un equip d’investigadors catalans i que s’ha finançat entre l’Institut Universitari d’Investigació en Atenció Primària (IDIAP) Jordi Gol i el Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat ha investigat les patologies que porten a emmalaltir i morir a causa de l’amiant. L’estudi s’ha realitzat en una zona del Vallès Occidental, on viuen prop de 500.000 persones, i analitza el conjunt de malalties que han patit per la inhalació de l’amiant entre els anys 1970 i 2006.

De tota la població estudiada, 544 persones van ser diagnosticades d’alguna malaltia relacionada amb l’amiant, ja sigui una patologia benigna o maligna. Tres de cada quatre persones estudiades eren homes, amb una edat que oscil·la entorn dels 60 anys. Prop del 40 % dels pacients patien més d’una malaltia relacionada amb l’amiant i una de cada quatre persones afectades patia una malaltia maligna.

L’estudi destaca que la font d’exposició principal és la laboral que es perllonga més de 20 anys (70 %), seguida de l’exposició mediambiental (15 %) i que l’amiant tarda uns 40 anys de mitjana a provocar problemes de salut. Els investigadors defensen que la publicació suposa un avenç original en tres punts concrets: en primer lloc, permet conèixer l’abast de l’afectació de l’amiant en el conjunt de la població civil; en segon lloc, es pot conèixer l’efecte sobre la salut quan s’acumulen malalties benignes causades per amiant, i en tercer lloc, possibilita avançar el moment del diagnòstic d’una malaltia relacionada amb l’amiant, que és el millor que podem fer per la salut de la persona afectada. En la mesura que el diagnòstic es retarda es fa més difícil preservar la salut”.

La situació a Catalunya sobre els problemes de l’amiant no és excepcional perquè l’amiant el trobem estès per tot el món. Es calcula que hi ha fins a 125 milions de treballadors que segueixen, actualment, en contacte directe amb l’amiant arreu del món. Els investigadors afirmen que «l’absència d’una política de salut dirigida a l’amiant impossibilita erradicar la mort per inhalació d’aquest material; es demostra l’efecte devastador que té sobre la comunitat una exposició perllongada a l’amiant i que a Catalunya cal una aproximació clínica millor per iniciar al més aviat possible tasques preventives i promocionals de salut.»

L’amiant

L’amiant és una fibra natural que té característiques tecnològiques excepcionals. Disposa de molt bona resistència a les temperatures extremes, a la pressió mecànica, química, elèctrica i biològica. Per aquesta raó s’utilitza en múltiples aplicacions en l’àmbit de la construcció i la indústria. La seva inhalació pot provocar malalties benignes i malignes. Entre les primeres es troben les plaques pleurals, l’aigua al pulmó i la fibrosi pulmonar, anomenada també asbestosi. Entre les malignes es poden trobar el mesotelioma pleural1 , peritoneal2 , la neoplàsia broncopulmonar3 i d’altres neoplàsies (càncers) menys freqüents.

L’IDIAP Jordi Gol:

L’Institut Universitari d’Investigació en Atenció Primària (IDIAP) Jordi Gol és un centre de referència en la recerca i la promoció de la salut en el primer nivell assistencial, que té com a objectiu impulsar i desenvolupar la innovació i la recerca clínica, epidemiològica i en serveis de la salut en l’àmbit de l’atenció primària, i oferir formació amb la finalitat de generar coneixements, difondre resultats i traslladar-los a la pràctica clínica per aportar eficiència al sistema sanitari i promoure i millorar la salut de les persones.

La Fundació Jordi Gol i Gurina es va crear l’any 1996, per l’Institut Català de la Salut, amb la finalitat de promoure i gestionar la innovació, la formació, la docència i la recerca clínica, epidemiològica i en serveis de la salut en l’àmbit de l’atenció primària. Des de l’any 2006 és l’lnstitut d’Investigació en Atenció Primària Jordi Gol (IDIAP Jordi Gol). El 2010 s’adscriu a la UAB com a institut universitari de recerca en atenció primària. L’Institut té la certificació de qualitat ISO 9001:2008 des del 2011, en les seves activitats de suport i assessorament a projectes de recerca.

Article de referència:

Abós-Herràndiz R, Rodriguez-Blanco T, Garcia-Allas I, Rosell-Murphy I-M, Albertí-Casas C, Tarrés J, et al. Risk Factors of Mortality from All Asbestos-Related Diseases: A Competing Risk Analysis. Canadian Respiratory Journal [Internet]. 2017;2017:1–9. Disponible a: https://www.hindawi.com/journals/crj/2017/9015914/

joan juncosa amic

En blanc

joan juncosa amic

Tenim un nou any per davant. En blanc. Igual que un escriptor quan s’enfronta a un paper. Per descomptat que hi ha algunes coses que coneixem. L’argument central, alguns personatges, etc… però nosaltres som els que escriurem i donarem vida a aquest nou any que tenim per davant. Aprofitem les piles carregades i l’ambient positiu que s’ha creat durant aquests dies per sortir disparats cap als nostres objectius. Descorchemos nostres somnis i fem-volar. Encara tens temps de prendre’t una xocolata calenta i compartir aquestes il·lusions. Aprofita tota aquesta energia per avançar amb un somriure cap al teu nou any i escriu tu la història per la qual sens dubte brindaràs dins de 365 dies. Carrega el teu esperit i la teva motxilla d’anhel, esperança, desig, ànim, confiança, fe i seguretat; deixa un espai important per a amistats i sobretot no et deixis l’amor. T’asseguro que amb tots aquests ingredients i la paciència necessària et convertiràs en l’alquimista capaç de descobrir la pedra filosofal, viure aventures en què descobriràs la font de la joventut, potser descobreixis que la mítica ciutat de Shambhala (Tibet), està en el teu cor. Obre la teva ment a les noves oportunitats que se’t presenten; no permetis que acabin marxant. Amb prudència, valentia i una mica d’esperança crea la teva nova història. Que el teu viatge sigui digne de ser explicat i que acabi convertint-se en llegenda.

Per www.juanjuncosa.com / AMIC

Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM), ubicat al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona // Imatge de Wikimedia Commons

Nou conveni de col·laboració entre el CDER i Chemotargets, una spin off de l’IMIM

 

Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM), ubicat al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona // Imatge de Wikimedia Commons
Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM), ubicat al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona // Imatge de Wikimedia Commons

El Centre d’Avaluació i Investigació de Medicaments de la FDA (CDER-FDA) i Chemotargets treballaran de forma conjunta en virtut d’un conveni de col·laboració en recerca de cinc anys de durada.

L’objectiu principal d’aquest conveni d’investigació serà avaluar la utilitat i rendiment de la plataforma d’intel·ligència i descobriment CLARITY® de Chemotargets en la predicció d’activitats específiques i no específiques, utilitzant dades farmacològiques i de seguretat conegudes obtingudes en estudis experimentals d’entitats moleculars petites.

El CDER està interessat en l’avaluació de models in silico per determinar els perfils farmacològics per tal de predir els possibles esdeveniments adversos dels medicaments en desenvolupament. D’altra banda, el coneixement del perfil de diana molecular d’una substància química pot ajudar a predir el seu potencial d’abús i addicció, el que permetria reduir els riscos associats a l’exposició a aquesta substància.

La col·laboració inclourà l’ús de la plataforma CLARITY® de Chemotargets per avaluar hipòtesis sobre els paràmetres toxicològics que fa servir el CDER en les avaluacions de seguretat dels medicaments. El programa identifica les possibles dianes moleculars i el mode d’acció de molècules petites i els seus metabòlits predits mitjançant un screening ràpid i simultani, en únic model predictiu, de més de 2000 mecanismes d’acció associats amb l’activitat terapèutica i criteris de seguretat, entre els quals s’inclouen centenars de mecanismes d’acció relacionats amb la seguretat anotats amb informació sobre toxicitat preclínica i efectes adversos clínics. En aquest sentit, la plataforma CLARITY® de Chemotargets permet predir la seguretat d’un compost a través del tractament meticulós de dades FAERS (un sistema per informar sobre esdeveniments adversos de la FDA) i de l’ús de descriptors matemàtics que distingeixen els senyals de seguretat del soroll de fons. El CDER tindrà accés a una versió de CLARITY® de Chemotargets basada en un conjunt d’entrenament degudament seleccionat, obtingut a partir de recursos interns així com de dades de patents de la base de dades GOSTAR creada per Excelra, per tal d’assegurar una extensa cobertura de l’espai químic. L’aplicació Marvin JS de Chemaxon proporciona la capacitat de disseny d’estructures químiques.

Sobre el CDER-FDA

El CDER de la FDA realitza una tasca fonamental per a la salut pública en garantir la disponibilitat de medicaments segurs i eficaços que ajudin a millorar la salut dels ciutadans dels Estats Units. Com a part de la FDA, l’CDER regula els medicaments de venda amb recepta i els de venda lliure, inclosos els biofàrmacs i els genèrics. La missió del FDA-CDER consisteix a protegir i promoure la salut pública en garantir que els medicaments d’ús humà són segurs i eficaços, compleixen els requisits de qualitat vigents i es troben accessibles per als pacients.

Sobre Chemotargets

Va ser fundada al març de 2006 com una spin-off del Laboratori de Quimiogenòmica, dirigit pel Dr. Mestres, sota els auspicis de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM). Chemotargets ofereix les metodologies computacionals més avançades, amb una capacitat predictiva superior. La seva estratègia innovadora està impulsada per l’accés a investigacions d’avantguarda dutes a terme al laboratori dirigit pel Dr. Mestres a l’IMIM, un prestigiós centre vinculat al món acadèmic ubicat a Barcelona.

El Dr. Mestres és autor de més de 150 publicacions revisades per parells. Actualment, Chemotargets és un reconegut líder mundial en la provisió de solucions d’anàlisi predictius a empreses farmacèutiques i biotecnològiques així com a organismes d’investigació. L’objectiu de Chemotargets és ajudar a la indústria biofarmacèutica a accelerar el procés de portar nous medicaments al mercat i agilitzar els seus programes de descobriment i desenvolupament de fàrmacs, fent-los més rendibles.

La recent inversió estratègica del Prous Institute for Biomedical Research permetrà Chemotargets accelerar el seu desenvolupament de productes i adquirir noves capacitats per impulsar la visió de la companyia.

Nota de premsa enviada per la Food and Drug Administration (FDA) dels Estats Units

bellesa Detox Nadal

Operació detox post-Nadal: gaudim de la vida sense excessos

bellesa Detox Nadal

El Nadal han arribat a la seva fi i hem tornat a la rutina amb la necessitat de recuperar una miqueta el seny. Perquè està bé saltar-se un poquet les regles en època festiva, però també ho és tornar a recuperar els bons hàbits. A qui no li ha vingut de gust una bona amanida després dels plats plens de sabor i calories? És el moment de frenar i somriure. Hem començat aquest 2018 proposant-vos fer esport per sentir-te bé i avui volem fer juntes l’operació detox post-Nadal. No és el moment de penedir-se, sinó de gaudir del nou any, cuidant-nos una miqueta més.

Aposta per una alimentació saludable
No és cap novetat, però sí que val la pena recordar la importància de gaudir de la nostra alimentació, creant una dieta que sigui saludable per al nostre organisme. Com ho fem?

  1. Compra amb una llista i després de dinar. Sempre és recomanable anar al supermercat sadollada, ja que no cauràs en temptacions i podràs adquirir els productes que realment necessitis per dissenyar una alimentació equilibrada i saludable. A més, dóna-li prioritat als productes frescos i ecològics (amb l’etiqueta KM0).
  2. Passa més temps entre els fogons. A més d’estalviar, tindràs un control de les quantitats i dels productes emprats en les elaboracions. Quan anem a un restaurant, ens donem més llicències pel que fa a la quantitat de menjar que ingerim i ens decantem per plats més calòrics (perquè en veure’ns a la carta no podem resistir-nos). Pots fer un milió de plats a la teva cuina, mentre que gaudeixes de l’art culinari, i sense deixar de banda la teva salut. Els aliments cuinats al vapor i al forn són ideals: saborosos i baixos en greix.
  3. Els capritxos sí, però amb moderació i millor al matí. Si no et pots aguantar les ganes d’un dolç, gaudeix d’ell al començament del dia, així el cos fa la digestió i tens més temps per cremar les seves calories. Això sí, els capricis han de ser puntuals: si els convertim en part de la nostra rutina, deixen de ser especials.
  4. NO al picar calòric durant les hores de treball. Tens gana durant la rutina? No caiguis en snacks calòrics: opta per cereals, iogurt o una fruita per saciar, així arribaràs amb menys gana al menjar, sense caure en els aperitius calòrics.
  5. Pren molts greixos (saludables), presents en aliments com la fruita seca, el iogurt, l’ou, l’alvocat o la carbassa.
  6. No et saltis cap àpat. Sí que és el moment de frenar, però no vulguis compensar els excessos amb dejuni. Realitza les cinc àpats al dia i evitaràs l’ansietat i donaràs equilibri a la digestions.
  7. Plus d’hidratació! A algunes persones els costa beure els vuit gots al dia recomanables. Però hi ha alternatives: apostar per begudes hidratants com les infusions i consumir aliments rics en aigua com les hortalisses o les fruites.

Mima’t per dins i per fora

  1. Esport sí, el que tu vulguis i millor en companyia. Com et vam explicar a l’entrada de l’esport com un repte per a 2018, practicar qualsevol activitat física és sempre recomanable i imprescindible per a una vida saludable. Hi un milió de formes de gaudir de l’esport, només has d’escollir la que més t’agradi. Si ho fas acompanyat, l’activitat serà més dinàmica i us podreu donar suport mutu.
  2. Dorm més i millor. L’ideal és descansar entre 7 i 8 hores, així estaràs més preparada per enfrontar-te a tots els imprevistos del dia a dia.
  3. Adéu als mals hàbits, com fumar. El tabac només proporciona efectes perjudicials per a la teva salut és el moment de deixar de perdre els diners i la salut per un vici. El notaràs en tot: en l’olfacte, en el gust, els teus pulmons….
  4. Cuida molt la pell del teu rostre i la del cos. Assumeix una bona rutina d’higiene i hidratació facial i utilitza els cosmètics específics per al teu cutis. Així aconseguiràs una pell radiant en cada moment i evitaràs les arrugues d’expressió. El cos també necessita els seus mims: a més de la neteja corporal, assegura’t que està ben hidratat i realitza de tant en tant una exfoliació (com et vam explicar a Exfolia el teu cos i aconsegueix una pell fantàstica). Recorda que amb el fred, hi ha zones que pateixen més, com els llavis o les mans.
  5. Dedica’t temps per desconnectar de les petites preocupacions i descobrir els plaers simples de la vida. Per molt que t’agradi la teva feina, sempre és un bon moment per deixar les tensions a un costat, relaxar-nos i gaudir. L’spa de l’hotel de Royal Hideaway Corals Resort (Tenerife) és una bona opció per fer-ho.

Per www.bellezaactiva.com / AMIC

Jordi Franch

El tractament de les malalties cròniques

Jordi Franch
Jordi Franch

A principis del segle XX a Espanya, la mort prematura formava part de la normalitat quotidiana. Un segle després, gràcies al creixement econòmic (no necessàriament autòcton) i a les millores en nutrició, la longevitat ha incrementat vertiginosament. L’esperança de vida, abans inferior als 40 anys, s’ha més que duplicat i en l’actualitat, juntament amb països com el Japó i Itàlia, s’ostenta un dels índexs mundials més elevats.

El sistema sanitari, naturalment, no és neutral i juga un paper determinant en la qualitat de vida de les persones. El sistema de salut a Espanya és universal en l’accés, descentralitzat en la gestió i finançat amb impostos. La forta descentralització del sistema sanitari centrifuga la part més important de la despesa a les comunitats autònomes. La inèrcia de la despesa sanitària és a créixer per sobre de l’increment nominal del PIB i a gastar per sobre de les quantitats pressupostades (no oblidem que la salut, en la classificació econòmica, és un bé superior). El fenomen de l’envelliment i les malalties cròniques associades permet albirar no només un increment de la despesa sociosanitària, sinó un desajust creixent entre les estructures sanitàries i les necessitats de la població. Espanya disposa de 325 metges en actiu per cada 100.000 habitants. Però aquesta ràtio mostra desajustos entre l’oferta assistencial i la demanda poblacional. Mentre que els serveis sanitaris s’han estructurat tradicionalment per respondre a patologies agudes (pensem, per exemple, en un infart de miocardi o un atac d’apendicitis), l’envelliment de la població demana el tractament de malalties cròniques com l’alzheimer i altres demències, on el rol dels serveis socials esdevé fonamental.

A Catalunya, més de 100.000 pacients pateixen malalties cròniques avançades que causen el 75% de les morts. Aquestes malalties causen patiments directes en pacients i cuidadors, generant unes necessitats que no sempre obtenen la resposta adequada per part de les institucions. D’aquí la importància estratègica d’iniciatives com la provinent de l’ajuntament de Vic i la Càtedra de Cures Pal·liatives de la UVic-UCC, amb l’objectiu de millorar les actituds socials i culturals envers el malalt crònic avançat, tot promovent el suport social i la qualitat de vida a les persones que ho pateixen. Aproximadament un terç dels processos clínics, d’acord al doctor Jordi Varela i Pedragosa, s’adapten a les necessitats dels malalts i presenten resultats acceptables (intervencions quirúrgiques programades, patologies agudes, atacs de feridura o de cor…).

El problema radica en els dos terços restants que no encaixen amb les demandes poblacionals. Són els milers i milers de casos de cronicitat i fragilitat geriàtrica avançada, però també totes les malalties degeneratives que comencen a limitar l’autonomia del malalt. El sistema sanitari ha d’adaptar-se a l’envelliment de la població i la cronicitat de les malalties amb tot el que comporta de pluripatologia, plurimedicació, fragilitat i dependència. Amb més d’un milió de demències senils previstes pel 2025 a Espanya, les retallades no s’haurien de convertir en la prioritat de la política econòmica. La prioritat ha de ser assegurar la millor salut per a la població. Amb més salut ens allunyem dels consultoris (menys despesa sanitària) i incrementem la productivitat (més ingressos). En qualsevol cas, sí caldrà transformar el model sociosanitari i passar d’un model assistencial basat en estructures fragmentades i hiperespecialitzades a un model integrat i continu basat en l’atenció integral al pacient. Un pacient i uns cuidadors que tenen necessitats físiques evidents, però també de suport psicològic, social i espiritual. No és sostenible, per exemple, que el servei mèdic d’urgències, un dels més cars del sistema, s’utilitzi per tractar un mal de cap. No tenim infinits recursos. En un sistema públic i universal, qualsevol increment d’oferta sanitària, a preu zero, genera automàticament una demanda infinita. Cal ajustar l’oferta a la demanda.

El creixent volum d’ancians i malalts crònics ha posat contra les cordes uns sistemes ideats per curar malalties agudes i no per a la dependència, el que els fa especialment ineficients i costosos. Es va dissenyar fa unes dècades, quan la majoria de problemes de salut de la població eren malalties agudes, de curta durada. Avui, però, la despesa de pacients amb almenys una condició crònica (diabetis, malalties cardiovasculars, càncer, alzheimer, obstruccions pulmonars cròniques…) arriba al 80% del total. És necessari transformar el model sociosanitari, tot convertint l’amenaça de l’envelliment poblacional i la cronicitat en una oportunitat d’innovació radical, i passar d’un model assistencial basat en estructures fragmentades (atenció primària, hospital d’aguts, centre sociosanitari, residències, programa d’atenció domiciliària…) a un model integrat i continu basat en l’atenció integral al pacient. Cal passar d’un sistema reactiu a un de proactiu que apodera el pacient amb el coneixement i gestió de la seva malaltia. Canviar el lideratge vertical per un de més descentralitzat i horitzontal. I canviar, també, un finançament vinculat al nombre de proves diagnòstiques i activitat clínica per un finançament basat en resultats i evidències de millora en la salut.

Jordi Franch Parella és doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC

ireneu les gorges de fou

Les Gorges de la Fou, el canyó més estret del món

ireneu les gorges de fou

L’aigua és un dels elements modeladors de l’escorça terrestre més potents que existeixen, ja que al seu pas no es resisteix ni la més alta ni dura muntanya. Al seu pas, el terreny s’esculpeix prenent formes capricioses i belles, ja sigui en forma d’amples valls, creant meandres o deltes. No obstant això, poques coses atrauen més poderosament l’atenció del visitant que els profunds i estrets canyons que l’aigua ha realitzat a la roca tal com un ganivet talla la mantega, però… Coneixia que el canyó més estret del món el tenim a Catalunya? Efectivament, són les anomenades Gorges de la Fou i es troben a la Catalunya Nord, a un pas de la frontera francoespanyola.

En ple Pirineu, a la comarca nord-catalana del Vallespir, entre les poblacions de Prats de Molló i Arles de Tec, i a escassos 30 quilòmetres del punt fronterer del coll d’Ares, ens trobem amb un gran cartell que convida a visitar aquesta autèntica meravella de la natura. Visita que, amb total seguretat, no deixarà indiferent a qui decideixi fer-la.

Les Gorges de la Fou (paraula antiga catalana que vol dir “precipici”) han estat excavades a la roca calcària pel petit riu truiter de la Ribera de la Fou, creant un estretíssim congost de 1.739 metres de longitud de parets verticals de més de 200 metres d’altura i amb la particularitat de tenir en molts dels seus trams menys d’un metre d’amplada. Si pateix claustrofòbia, penseu-hi dues vegades abans d’entrar, ja que a l’estretor del pas -és obligatori l’ús de casc de protecció- cal afegir trams en què la caiguda de grans roques ha format estretes grutes en encaixar-se entre les parets, creant, això sí, un espectacle natural de primer ordre.

Per permetre l’accés al turisme, s’ha instal·lat una passarel·la metàl·lica que recorre 1.487 metres d’aquest bellíssim canyó i que fa encara més impactant la visita, ja que l’aire fresc (14-18 graus) que de vegades amb força circula per l’estret pas, juntament amb l’atronador bram de la caiguda de les aigües als nostres peus i les parets verticals que difícilment deixen passar la llum del dia, creen un ambient que posa la pell de gallina i als més sensibles ens pot provocar una síndrome de Stendhal (veure la síndrome de Stendhal o l’empatx per sobredosi de bellesa ).

Aquest engorjat, si bé és conegut des de l’antiguitat, no va ser explorat íntegrament fins a principis del segle XX (1928 més concretament) a causa de que la tradició popular vincula el lloc amb la presència de bruixes i éssers fantasmals, cosa que, al costat de la dificultat d’accés, va ser fre suficient perquè la gent no s’acostés gens ni mica. Justament aquest tabú supersticiós va ser aprofitat durant el segle XVIII i XIX pels bandolers (anomenats “trabucaires” a la zona) que utilitzaven el canyó com a refugi per escapar dels miquelets després de cometre les seves malifetes, afegint un plus de misteri i inquietud a les gorges.

La visita a les Gorges de la Fou, per la qual es fa pagar un peatge -al voltant d’un 10 € per càpita-, dura entre una hora i mitja i dues hores, remuntant el curs del riu i superant amb alguns trams d’escales, un desnivell d’uns 150 metres. Hi ha telèfons d’emergències i llocs de refugi cada 500 metres, de manera que la seguretat sembla garantida, si bé no passa desapercebuda la gran malla que cobreix gran part del recorregut per minimitzar els riscos de caiguda de pedres des de dalt del penya-segat. Pedres, alguna de diversos quilos, que s’acumulen sobre els nostres caps en alguns trams, com a recordatori de que la naturalesa segueix el seu treball erosiu sense importar qui està a sota.

Aquesta meravella càrstica situada als peus del màgic massís del Canigó, és una de les millors excursions que es poden fer per la zona dels Pirineus Orientals, sentint en primera persona la força i l’energia que desprèn una naturalesa, que si bé pot ser controlada per l’home, mai arribarà a ser dominada.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc