Arxiu de la categoria: Articles i estudis

Suècia protesta Registre Civil// Foto: morelosesmas.com

Suècia, una protesta i el nen anomenat Brfxxccxxmnpcccclllmmnprxvclmnckssqlbb11116

Suècia protesta Registre Civil// Foto: morelosesmas.com
Suècia protesta Registre Civil// Foto: morelosesmas.com

Quin nom li posem? Aquesta pregunta, per trivial que sembli, és una de les eleccions més importants que, després de la concepció, han pres els nostres pares per nosaltres. I és que, el posar un o altre nom, pot acabar per significar per al seu posseïdor el passar fastigosament desapercebut, o bé haver nascut amb un llum d’ambulància encès al cap. En el meu cas, el meu nom seria dels del segon grup, i encara que no renego en cap cas d’ell (bé al contrari), he de reconèixer que de vegades et canses del típic “¿perdó?” que matemàticament segueix com a resposta quan em veig obligat a donar-lo. Sigui com sigui, el meu “raríssim” nom no és més que el masculí d’Irene -acabat amb “o” en castellà i “u” en català- i em va ser imposat pel meu avi patern (veure Saps determinar els teus vuit cognoms?), el qual ens va ocultar les seves raons per a tal elecció durant tota la seva vida. No obstant això, i deixant les qüestions de gustos o modes a part… ¿què és el que pot portar a uns pares a posar al seu fill el nom de “Brfxxccxxmnpcccclllmmnprxvclmnckssqlbb11116″? ¿Ximpleria? ¿Ignorància? Aquest cas real es va donar a Suècia el 1996 i, per sort, l’Estat suec no va acceptar el nom… per sort? El convido a llegir fins al final ja que, quan acabi, és possible que no tingui les coses tan clares.

Quan uns pares van al registre civil amb el naixement d’un nou fill, més enllà de per donar constància de la seva existència, amb això, en realitat, se li està donant d’alta com a futur “pagà” del país en què neix. L’Estat, en aquestes circumstàncies, a més d’obligar a que qualsevol nascut al seu territori d’administració hagi de ser afegit, si o si, en el seu llistat general de “súbdits”, ho fa seguint les seves regles i atenent els interessos polítics i especificacions culturals que vol imposar als seus ciutadans. I el nom i cognoms que han de portar, com a codi personal i intransferible que defineix una persona, no escapa al seu control tampoc, per la qual cosa l’elecció, per àmplia que sigui no és lliure elecció dels pares.

Així les coses, ja sigui emparats per l’excusa del dret a la dignitat de la criatura, perquè no atenen a la tradició establerta o a la llengua oficial, els Estats regulen a la seva conveniència el nom que ha d’imposar un pare, deixant poc marge de maniobra a la voluntat personal dels progenitors. Uns progenitors que, poden arribar a “rebotar-se” davant semblant intromissió de l’Estat en la seva privacitat, tal com li va passar a la parella sueca Elizabeth Hallin i Lasse Diding el 1996.

Suècia, com gairebé tots els estats del món, disposa d’una sèrie de lleis que, encaminades a regular els noms i cognoms que poden tenir els seus habitants, són bastant restrictives. No obstant això, a més de per la gastada defensa de la “dignitat” de les persones, la llei sueca sobre els noms va ser promulgada el 1982 perquè la gent corrent no pogués utilitzar els noms de la noblesa. Detall sense importància que deixa patent l’elitisme últim d’aquesta llei.

D’aquesta manera, l’excèntric -i comunista- hoteler suec Lasse Diding i la seva dona Elizabeth Hallin, seguint els seus principis morals van decidir no donar d’alta al seu fill Albin (nascut el 1991) al registre civil suec. L’únic inconvenient és que, l’Estat suec, en arribar als 5 anys i no haver donat d’alta a la criatura, els va castigar amb una multa de 5.000 corones sueques (uns 500 euros).

Els pares, davant l’amenaça judicial, van decidir inscriure al petit Albin amb el nom de Brfxxccxxmnpcccclllmmnprxvclmnckssqlbb11116 (pronunciat Albin, és clar), al·legant que aquest nom corresponia a una vivència que van tenir Hallin i Diding durant l’embaràs i que seguia els preceptes de la patafísica. Per qui no ho sàpiga, la patafísica és un corrent cultural en què el surrealisme és el rei, i on l’anormalitat i l’excepció són la regla. O dit d’una altra manera, una conya marinera cultural francesa de mitjans del s.XX en què es parodiava la societat que els envoltava d’una forma totalment surrealista. Evidentment, no va colar i la judicatura va mantenir la multa.

No contents amb la decisió, Elizabeth i Lasse van decidir provar a inscriure’l novament, però ara amb el nom de “A” (pronunciat, una altra vegada, com Albin), nom que el registre va seguir sense acceptar, obligant a la parella a cedir, finalment, als requeriments de l’Estat suec.

De fet Lasse Diding és un personatge que porta de corcoll les autoritats sueques des de fa molts anys. A part de formar part de la vida social i cultural de Varberg (ciutat situada al sud-oest de Suècia), Diding va ser conegut per fer un spa en un dels seus hotels ambientant-lo a l’URSS i omplint-lo d’iconografia dedicada a Lenin. No content amb això, també té un hotel anomenat Havana (ambientat a l’Havana, clar), i ha protagonitzat diverses polèmiques, com la de comprar per Varberg l’estàtua d’una dona pegant un cop de bossa a un nazi, que la ciutat no va voler comprar al seva dia, així com la de denunciar un regidor local per robar… un panet! d’un dels seus hotels, reclamant amb això el mateix tracte judicial per als polítics que per als pobres. Realment, tot un personatge.

Així les coses, Lasse Diding i la seva dona, posant al seu fill Albin un impronunciable nom de 38 lletres i 5 números, van decidir fer un pols a l’Estat en protesta per la seva excessiva intromissió en la vida dels seus ciutadans, deixant en evidència les mancances democràtiques de Suècia. La broma, que els va costar uns 500 euros que es podien haver estalviat simplement seguint les lleis sueques, posa de manifest que, amb l’elecció del nom dels fills (o del canvi del seu propi nom, veure Ulysses S. Grant, el president al que li van canviar el nom), més enllà de modes, fílies i fòbies, els pares estan exercitant un dret fonamental: la Llibertat.

I per això l’Estat vol controlar-ho.

Ireneu Castillo

@ireneuc

juan juncosa AMIC//Foto: Juan Juncosa

Dia del Pare

juan juncosa AMIC//Foto: Juan Juncosa
juan juncosa AMIC//Foto: Juan Juncosa

Avui dia 19 de març és Sant Josep i se celebra el dia del pare. Habitualment els meus articles són oberts a moltes interpretacions i per a totes les persones. Si bé parlaré del dia del pare espero al final animar-vos de totes maneres a reflexionar independentment que sigueu o no pares. Ser pare igual que ser mare és motiu d’orgull. El normal és estimar de forma totalment desinteressada als teus fills i que ells t’estimin a tu. Diu un refrany que un pare pot mantenir a 100 fills i que 100 fills no poden mantenir a un pare. Crec que aquesta saviesa popular mostra clarament la preocupació i l’amor que és capaç de professar un pare cap a un fill. No obstant això, aquest dia és perquè els fills puguin fer un regal al seu pare. Això ho solen fer més els nens i a poc a poc es va perdent amb l’edat. Des d’aquí voldria animar-vos a dedicar aquest dia al vostre pare independentment de l’edat que tingueu. El món gira i gira i la vida avança. Allò que creiem que estarà per sempre també s’acaba. Amb això només vull dir que val la pena que aprenguem a valorar allò que tenim i no a donar les coses per fetes. Si et detens a pensar una mica potser t’adones que val la pena dedicar temps a les persones que estimes siguin aquestes el qui siguin.

Per www.juanjuncosa.com / AMIC

aigües residuals// Foto: irta

Les aigües residuals mostren els nivells de resistència antimicrobiana a tot el món

aigües residuals// Foto: irta
aigües residuals// Foto: irta

La resistència antimicrobiana és una de les principals amenaces mundials per a la salut pública. Ara, per primera vegada, un equip científic internacional ha publicat, a partir de l’ampli anàlisi de mostres d’aigües residuals, les primeres dades globals comparables dels nivells i els tipus de bacteris resistents als antibiòtics que hi ha a nivell mundial. En l’estudi, publicat aquest mes a la revista Nature Communications, s’han analitzat exhaustivament les aigües residuals de 74 ciutats de 60 països diferents. Mitjançant l’anàlisi de l’ADN de les mostres s’ha pogut identificar un ventall molt ampli de gens que confereixen resistència a antibiòtics.

Segons els resultats, els investigadors suggereixen dos grups de regions en funció de l’abundància i la diversitat de resistència antimicrobiana. Per una banda, Amèrica del Nord, Europa occidental, Austràlia i Nova Zelanda és on hi ha un nivell més baix de resistència antimicrobiana. D’altra banda, a Àsia, Àfrica i Amèrica del Sud és on se’n troba més. Al Brasil, Índia i Vietnam és on s’ha trobat més diversitat de gens de resistència en les aigües residuals analitzades. “Això suggereix que aquests països podrien ser punts calents d’emergència de nous mecanismes de resistència a antibiòtics”, explica Marta Cerdà, investigadora del Centre de Recerca en Sanitat Animal IRTA-CReSA.

Les resistències es relacionen amb el sanejament i la salut humana i animal

El fet de trobar gens de resistència antimicrobiana a les aigües residuals s’explica, en part, per l’ús d’antibiòtics que fa la població d’un país. No obstant, aquesta no és la única causa del nivell global de resistències detectat en l’estudi. Altres factors que els investigadors han pogut associar amb la presència de resistència antimicrobiana són les condicions sanitàries de cada país i de l’estat de salut general de la població. “Per tant, creiem que seria molt efectiu millorar les condicions sanitàries en els països que hi ha nivells més alts de resistència antimicrobiana per fer front al problema”, comenta Marta Cerdà.

Utilitzant dades de l’índex de desenvolupament humà des de l’any 2000 fins el 2016 del Banc Mundial de Dades, els investigadors han elaborat un mapa mundial que prediu els nivells de resistència antimicrobiana en poblacions sanes de 259 països diferents. Tenint en compte dades sobre els factors socioeconòmics, de salut i del medi ambient en cada país, les estimacions suggereixen que els Països Baixos, Nova Zelanda i Suècia tindrien els nivells més baixos de resistència, mentre que Tanzània, Vietnam i Nigèria tindrien els nivells més alts.

Un sistema de vigilància global

Analitzar les aigües residuals té molts avantatges. Per una banda, permet determinar de forma ràpida, precisa i relativament econòmica quins bacteris hi ha en un àrea geogràfica determinada. D’altra banda, es tracta d’un tipus de mostra que no requereix l’aprovació d’un comitè d’ètica, ja que és un material que no es pot rastrejar a nivell d’individu. Així doncs, l’objectiu és desenvolupar un sistema de vigilància global que permeti intercanviar informació a temps real. D’aquesta manera, aquesta informació permetria gestionar la presència i la distribució de microorganismes que provoquen malalties, així com de resistències antimicrobianes més enllà de les fronteres d’un país, com l’èbola, el xarampió, la poliomielitis o el còlera.

Article científic de referència:
Hendriksen et al. (2019). Global monitoring of antimicrobial resistance based on metagenomics analyses of urban sewageNature Communications. 10:1124. DOI: 10.1038/s41467-019-08853-3

upf campus Poblenou Spotlighters //foto:wikipedia

La recerca en afàsia revela noves interaccions entre llenguatge i pensament

upf campus Poblenou Spotlighters //foto:wikipedia
upf campus Poblenou Spotlighters //foto:wikipedia

Al coneixement dels fets se li denomina coneixement fàctic. En la frase “Ell sap [que fa calor fora]”, es pressuposa que la clàusula entre claudàtors és un fet vertader o fàctic. Per contra, “Només sembla [que fa calor fora]”, se suposa que la clàusula afegida és falsa o contrafactual. Aquest tipus de construccions comuniquen estats mentals d’un individu i la fiabilitat de la informació que proporcionen,  i comporta un processament complex a diversos nivells cognitius de llenguatge i del pensament sobre els quals hi ha controvèrsies sobre com funcionen aquests diferents nivells de significat.

L’afàsia és un trastorn del llenguatge que es produeix com a conseqüència d’un accident cerebrovascular que afecta l’hemisferi esquerre. Es tracta de la pèrdua parcial de capacitat de produir o comprendre el llenguatge a causa de lesions en àrees cerebrals especialitzades en aquestes funcions. Atès que la comprensió d’aquestes construccions fàctiques i contrafactuals no s’ha provat en l’afàsia, una recerca ha partit d’estudis realitzats sobre desenvolupament infantil i afàsia per establir un marc teòric sobre aquesta qüestió.

L’estudi ha estat publicat al febrer a la revista Journal of Neurolinguistics i dirigit per Wolfram Hinzen, professor d’investigació ICREA del Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge de la UPF, en col·laboració amb Vitor Zimmerer (ara a la UCL, Londres), primer autor del treball que al seu torn va ser investigador post-doctoral en el projecte ‘Language and mental health’, finançat per l’Arts and Humanities Research Council (AHRC), dirigit per Hinzen; juntament amb les investigadores Rosemary A. Varley (UCL, Londres) i Felicity Deamer (Durham University) del Regne Unit.

“El problema és que en l’afàsia, com tenim un problema amb el llenguatge, moltes vegades la cognició no és avaluada: no seria bo obtenir resultats que només es deguessin de la deterioració del llenguatge però no reflectissin la cognició. Per això, en el nostre estudi, hem tractat de dissenyar estímuls lingüístics el màxim de simples, i de comparar oracions fàctiques i no-fàctiques que són similars quant a la seva complexitat lingüística “explica Hinzen.

quests investigadors van dissenyar un experiment en què feien coincidir un enunciat en llengua anglesa d’algun d’aquests quatre tipus: “know …”, “think …”, it ‘s clear … “o” it only seems … “, amb una imatge (sentence-picture matching, SPM) per provar la comprensió de l’enunciat, en un grup de participants amb afàsia davant d’un grup de participants sense dany cerebral que va actuar de grup control.

Els assajos d’interpretació fàctica van utilitzar com a estímuls construccions objectives i la seva corresponent imatge la qual mostrava que la clàusula incrustada era certa. En els assajos d’interpretació contrafactual la imatge coincident mostrava que la clàusula incrustada era falsa. Per exemple, per a la sentència de prova “L’home pensa que fa calor”, la imatge que acompanyava aquesta sentència indicava que la temperatura era freda i el personatge corroborava el seu pensament a través dels seus vestits i també a través de la seva expressió facial.

Els autors van partir de la hipòtesi que sent el deteriorament del llenguatge la característica definitòria de l’afàsia, les capacitats cognitives no verbals podrien veure’s afectades i les interpretacions contrafactuals possiblement serien més difícils de comprendre entre les persones afectades d’afàsia. En particular “investiguem la naturalesa de la comprensió afàsica en els assajos que requereixen interpretacions objectives i contra-fàctiques; el grau en què es troba deteriorada aquesta tasca cognitiva del llenguatge i com el possible deteriorament es relaciona amb altres aspectes de la cognició “, comenten els seus autors.

Els resultats van revelar que, en els assajos d’interpretació fàctica, els participants amb afàsia els van exercir gairebé tan bé com els del grup control. En canvi, en la interpretació contrafactual es van comportar de manera significativament pitjor.

“Les nostres dades suggereixen que les interpretacions objectives i contrafactuals plantegen diferents demandes cognitives, sent les contrafactuals més difícils per a les persones amb afàsia. Suggerim que els contrafactuals plantegen demandes addicionals en els sistemes proposicionals i que aquests es superposen amb les capacitats involucrades en altres tasques verbals, però també en les tasques de raonament no verbal”, indiquen els autors.

Els investigadors sostenen que les construccions objectives, no objectives i contrafactuals representen una valuosa oportunitat per observar la relació entre la cognició lèxica, sintàctica i proposicional en l’afàsia. Alhora, la investigació en poblacions amb lesions cerebrals pot fer les seves pròpies contribucions per comprendre la interacció entre el llenguatge i el pensament proposicional en tots els parlants.

De la mateixa manera, aquest estudi mostra com es poden posar a prova aquestes construccions utilitzant imatges (SPM), un paradigma comunament utilitzat no només en poblacions neurològiques adultes, sinó també en nens amb trastorns del llenguatge del desenvolupament. “Donada la seva importància en la comunicació i la relació amb la Teoria de la Ment (ToM) i el raonament proposicional, el nostre enfocament podria resultar en noves formes d’avaluar la cognició en les persones afàsiques”, conclouen.

Treball de referència:

Vitor Zimmerer, Rosemary A. Varley, Felicity Deamer, Wolfram Hinzen (2019), “Factive and counterfactive interpretation of embedded clauses in Aphasia and its relationship with lexical, syntactic and general cognitive Capacities“, Journal of Neurolinguistics, vol. 49, febrer, pp. 29-44. https://doi.org/10.1016/j.jneuroling.2018.08.002

cuir cabellut irritat bellezaactiva// Foto: Kevin Murphy

Tens el cuir cabellut irritat? T’ajudem a donar-li confort amb uns senzills consells!

cuir cabellut irritat bellezaactiva// Foto: Kevin Murphy
cuir cabellut irritat bellezaactiva// Foto: Kevin Murphy

El 36% de les dones manifesten tenir el cuir cabellut irritat. Entre les causes que produeix aquest malestar destaquen la pol·lució ambiental, l’estrès, les manipulacions contínues de la fibra capil·lar i les agressions produïdes per productes químics que s’usen en els tints i coloracions. Aquest problema afecta per igual a tots els tipus de cabell: secs, normals, mixtos i grassos. A més de picor el cuir cabellut pot sofrir descamació.

Si et sents identificada amb el que t’expliquem, continua llegint i descobriràs els consells de David Brooks, director de Recerca i desenvolupament de Leonor Greyl per a donar confort al teu cuir cabellut… La proposta de productes és nostra!

Canvia de xampú

Els xampús que inclouen surfactants o detergents –com sodium laureth sulfate o sodium lauryl sulfate, comunament anomenats SLS– fan una meravellosa escuma però assequen en excés el cuir cabellut. Com explica David Brooks: “Fins i tot poden causar enrogiment i irritació, especialment quan no estan formulats juntament amb certs ingredients capaços de neutralitzar la irritació”.

Alleuja la irritació

Amb productes calmants que rebaixin la inflamació, regulin i sanegin el cuir cabellut.

Atenció amb l’esbandida

Després de rentar el cabell i condicionar-lo o aplicar màscara, esbandeix a consciència, tot el necessari fins que desapareguin per complet les restes de producte i finalitza amb aigua freda. Com saber si ho has fet bé? “Un cabell ben esbandit ha de ‘grinyolar’ al tacte” explica David Brooks.

Silicones, no gràcies!

“Les silicones no penetren la pell, però formen una barrera que bloqueja la penetració d’altres ingredients. L’ús excessiu asfíxia el cuir cabellut fent que adquireixi greix ràpidament i restant-li vigor i salut al cabell“. Per això Leonor Greyl mai ha utilitzat silicones en la composició dels seus productes.

Tria bé els productes de styling

“Les laques i altres productes per a donar volum o realçar els rínxols contenen ingredients que també poden sufocar el cuir cabellut” afirma David Brooks.

Hidratació 360°

La sequedat en el cuir cabellut pot deure’s a una falta d’hidratació produïda tant pels productes que s’apliquen sobre el cuir cabellut –o l’absència d’ells- com per l’alimentació. De la mateixa forma que succeeix amb la pell de la resta del cos, el cuir cabellut necessita una aportació correcta de nutrients: aigua suficient així com grasses saludables (presents en fruita seca, peix blau, oli d’oliva, alvocat…).

Barrets i mocadors sota control

El seu ús freqüent impedeix l’oxigenació del cuir cabellut “i podria derivar en tota una sèrie de problemes, des de la descamació, la irritació, fins a la caiguda del cabell”, adverteix David Brooks.

La importància d’un bon raspallat

Si tens caspa o descamació significa que el teu cuir cabellut està produint massa cèl·lules de la pell i desprenent-se les velles. Raspallant el cabell i el cuir cabellut matí i nit, ajudaràs a eliminar aquestes cèl·lules mortes. A més, d’aquesta manera actives la microcirculació i ajudes a oxigenar-ho.

Per bellezaactiva.com / AMIC

La MaratóTV3 finanaça part Acord Ciberned-irta// Foto:irta

L’IRTA i CIBERNED signen un conveni per investigar les malalties priòniques

La MaratóTV3 finanaça part Acord Ciberned-irta// Foto:irta
La MaratóTV3 finanaça part Acord Ciberned-irta// Foto:irta
Les malalties priòniques o encefalopaties espongiformes transmissibles (EET) són un tipus de malalties neurodegeneratives que afecten tant animals com persones. L’interès per estudiar aquestes malalties ha anat creixent pel seu elevat impacte en la salut pública i la possible transmissió a les persones a través del consum d’aliments contaminats amb prions, com va passar amb el cas de les “vaques boges”. Els experiments amb aquests agents infecciosos, pels quals no es coneix tractament ni vacunes, només es poden realitzar en instal·lacions d’alt nivell de bioseguretat, com és el cas del laboratori PRIOCAT ubicat al centre IRTA-CReSA.Mitjançant aquest conveni de col·laboració, el grup d’investigació del Centre de Recerca en Xarxa de Malalties Neurodegeneratives (CIBERNED), liderat pel Dr. Isidre Ferrer, utilitzarà les instal·lacions del laboratori PRIOCAT per seguir treballant en la seva línia de malalties priòniques. La relació entre aquest grup i la línia de malalties priòniques del programa de Sanitat Animal de l’IRTA, desenvolupada pel Dr. Enric Vidal en col·laboració amb el Dr. Martí Pumarola de la Universitat Autònoma de Barcelona, ja fa anys que està en marxa, tal com demostra la seva participació conjunta en diversos projectes interregionals dedicats a les malalties priòniques com RedPRION. Amb aquest nou conveni, es potenciarà l’intercanvi de coneixement, materials i de noves tècniques per millorar l’estudi d’aquestes malalties.

PRIOCAT és l’únic laboratori de Catalunya que treballa amb malalties priòniques animals
Des de l’any 2001, les instal·lacions del Centre de Recerca en Sanitat Animal IRTA-CReSA compten amb el laboratori PRIOCAT apte per treballar amb aquests agents infecciosos amb risc de transmissió als humans. Una de les principals tasques de PRIOCAT és el diagnòstic de les malalties priòniques o encefalopaties espongiformes transmissibles (EETs) en remugants per encàrrec del Departament d’Agricultura Ramaderia i Pesca i el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. A més, compta amb un projecte del Ministeri d’Economia, Indústria i Competitivitat per estudiar la relació entre l’scrapie, una malaltia fatal i degenerativa que afecta el sistema nerviós d’ovelles i cabres, amb els casos esporàdics de malaltia de Creutzfeldt-Jackob en humans.El laboratori PRIOCAT es troba a la Unitat de Biocontenció de nivell 3 del centre IRTA-CReSA. Aquestes instal·lacions constitueixen la Red de Laboratorios de Alta Seguridad Biológica (RLASB), juntament amb les instal·lacions del Centro de Investigación en Sanidad Animal INIA-CISA. Es tracta d’una infraestructura única en bioseguretat, distribuïda en dos nodes, que forma part de la xarxa d’Infraestructures Científiques i Tecnològiques Singulars d’Espanya (ICTS).

La Fundació la Marató de TV3 finança una de les línies d’estudi dels prions 

El conveni entre l’IRTA i CIBERNED ja ha donat els seus primers fruits. En l’edició de 2017 de la Fundació la Marató de TV3 dedicada a les malalties infeccioses, es va concedir un projecte dotat amb 400.000€ per avaluar el risc dels prions atípics i emergents per a la salut pública, el qual es posarà en marxa aquest any 2019. El projecte se centrarà en realitzar bioassaigs en models de ratolí transgènic i estudiar els biomarcadors en fluids biològics, sang i líquid cefaloraquidi. Aquests experiments serviran per estudiar les malalties priòniques com l’scrapie atípic o la malaltia caquectizant crònica en cèrvids (cérvols, daines i cabirols).

Aquest projecte finançat per la Fundació la Marató de TV3 està coordinat per Franc Llorens, investigador del grup de CIBERNED -que coordina Isidre Ferrer- i investigador adscrit a l’Institut de Recerca Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL), l’investigador Enric Vidal del programa de Sanitat Animal de l’IRTA i Juan Carlos Espinosa, investigador del Centro de Investigación en Sanidad Animal (CISA-INIA).

hipertricosi // Foto: http://i.dailymail.co.uk

Hipertricosi, la mutació que converteix l’home en llop

hipertricosi // Foto: http://i.dailymail.co.uk
hipertricosi // Foto: http://i.dailymail.co.uk

Una de les definicions de l’ésser humà que més han corregut per les tertúlies populars és el de ser un mico sense pèl. Qüestions a part de si el borrissol s’ha de considerar pèl o no, el fet de no estar coberts de pèl més que al cap, cara, aixelles i els genitals, ens diferencia de la resta d’animals, els quals, en un tant per cent molt elevat estan coberts per una espessa capa de pèl. No obstant això, potser no hauríem de dir-ho massa alt, ja que igual que hi ha gossos que tenen el pèl curt i d’altres que el tenen llarg, resulta que hi ha humans que no tenen pèl i d’altres que sí que el tenen. I no, no m’estic referint als calbs i als melenuts -que me’ls conec-, sinó a la hipertricosi, una afecció molt rara darrere de la qual hi hauria el mite de l’Home Llop.

La hipertricosi universal congènita, també coneguda com a síndrome d’Ambras o de l’Home Llop, no és una malaltia com a tal, sinó una mutació genètica que fa que qui posseeixi aquest gen modificat, tingui pèl gruixut com el del cabell per tot el cos menys als palmells de les mans i dels peus. Això produeix en els portadors una aparença física peluda que s’aproxima a la imatge que tenim d’un home llop. El més graciós de l’assumpte és que aquí s’acaba la “malaltia”, ja que els portadors d’aquesta modificació genètica no es veuen afectats per cap altra malaltia física i són perfectament normals. No obstant això, justament aquí comença la seva desgràcia, no pel seu pèl corporal, sinó per culpa dels prejudicis i la ignorància de la resta d’humans que, des d’antuvi, els han vist com un simple atracció de fira. I això, en el millor dels casos…

Com he dit anteriorment, la hipertricosi no afecta físicament més enllà de l’excés de pelussera perquè és una modificació d’un gen -encara no se sap qual- que simplement afecta el fenotip (els trets externs) de l’espècie humana i que, a sobre, es transmet per herència genètica de manera dominant. Això es tradueix en que si els individus tenen el gen (afecta igual a homes que a dones), en el moment de reproduir-se, els seus fills tindran una molt alta probabilitat de tenir hipertricosi, encara que el veritable problema per aquesta gent és el fet reproduir-se, ja que la resta de la societat, poc menys que els repudia.

Tot i que són persones absolutament normals, només que amb pèl per tot arreu, el conjunt de la societat, acostumada com està a veure la diferència com una cosa dolenta, rebutja el contacte amb ells, com si fossin empestats. D’aquesta manera, els afectats de hipertricosi es veuen obligats a viure sols o a tancar-se a l’àmbit proper de la família. Evidentment, les sortides laborals d’aquesta gent, queden reduïdes a l’àmbit del circ i poc més, ja que la societat, en general, els dóna l’esquena simplement pel seu aspecte físic.

Aquesta variació capil·lar, si bé es coneix des d’antic, és extremadament rara, ja que tan sols s’han documentat una cinquantena de casos des que el 1642 es va publicar el primer cas de hipertricosi, quan el cas del tinerfeny Pedro González va ser nomenat pel naturalista italià Ulisses Aldrovandi en la seva obra Monstrorum Historia.

Pedro González, també anomenat Petrus Gonzalvus o el “home llop canari”, va ser un gentilhome de Tenerife que va viure durant 44 anys a la cort del rei de França, casant-se a París amb una dama de companyia de la reina Catalina de Medicis i on van tenir 6 fills, 4 dels quals van tenir hipertricosi. Els seus retrats es troben al castell d’Ambras (Innsbruck-Àustria), d’on es va prendre el nom de síndrome d’Ambras per a denominar aquesta afecció. Segons sembla, descendia de menceis (reis) guanches i els seus néts també la van patir.

L’extrema raresa de la hipertricosi des d’antic, barrejat amb que hi ha altres malalties, tal com la porfíria (veure La dura realitat dels vampirs de carn i ossos) o l’hirsutisme, que també provoquen un augment del pèl per diverses causes, juntament amb la por ignorant i la repulsa social de la resta de la població, sens dubte es troben, per a desgràcia d’aquestes persones incompreses, darrere del desenvolupament popular del mite de l’home llop.

Sigui com sigui, les persones que tenen el gen de l’hipertricosi, en el fons no estan afectades de res. No és cap malaltia, ni es contagia, ni afecta en res a les seves facultats cognitives ni físiques. Ben al contrari, aquestes persones són l’exemple vivent de l’evolució de les espècies on, dins d’una població específica, les mutacions de l’ADN donen i treuen avantatges evolutius al seu lliure albir. Ara et tenyeixen d’un color, ara donen pèl, ara et fan baixet, ara et fan alt… i tot i que això no té la més mínima importància, seguim discriminant, apartant o aïllant a qui és diferent per simple ignorància o por al que desconeixem.

Boig estic que arribi el moment en què hi hagi una mutació en els nostres gens que elimini l’estupidesa humana.

Digueu-me utòpic.

Ireneu Castillo
@ireneuc

Teresa Juvé -1// Foto: amic

Teresa Juvé: “Dissortadament, les persones que obeeixen a l’odi i l’hostilitat són les que porten la veu cantant”

L’entrevista d’ AMIC (II)

Teresa Juvé -1// Foto: amic
Teresa Juvé -1// Foto: amic

Segona part de l’entrevista a Teresa Juvé. En la primera, l’escriptora recordava l’exili de la seva família i l’entrada a la resistència francesa com a combatent antifeixista. En aquesta ocasió, Juvé narra la seva experiència al front bèl·lic, l’estada a França durant els anys 50 i 60, i opina sobre el moment polític actual.

La prioritat era lluitar, fins i tot quan no es trobava en les condicions de salut.

Més d’un any anant, tranquil·la i segura, d’un costat a l’altre, d’una ciutat a l’altra, d’un maquis a l’altre i, de sobte, heus ací que la malaltia et clava al llit, enfebrada i panteixant. Els companys han fet venir el metge: “Influença – ha dit.– Fatigant, però no llarg.” En efecte, no ha estat llarga però t’ha deixat estabornida i, abans de tot, adolorada i furiosa d’haver privat de tota una setmana de vida la teva obra, el teu deure de cada dia.
Tan bon punt salto del llit me’n vaig a veure el meu superior. “Què fas aquí?” s’esvera el coronel Berthier. “Vull reprendre” li responc, escarida, perquè no tinc prou forces per fer-ho més llarg. “Estàs massa cansada, seria un abús per part meva. Has de prendre uns dies de recuperació. T’aconsello… No, més ben dit: et recomano que vagis de seguida de part meva al Secours Suisse. Les germanes Vallotton tenen una colònia a la Côte d’Azur. És allà que has d’anar.”
Le Trayas, Côte d’Azur. No hi ha poble, sols dos o tres hotels ocupats per l’exèrcit italià, per bé que l’alemany no deu ser lluny.
He estat la sola a baixar del tren. A l’andana, una dona que espera, sola també, en veure’m s’ha encaminat cap a mi. “Sou la Nathalie” em diu amb assegurança. Nathalie… La Nathalie Jouvet, el nom que porto als documents d’identitat francesos que els companys de la Resistència m’han fet fer. “Com heu pogut saber que venia?” li demano, curiosa. “La radio. La radio del Comandant” m’ha respost, concisa.
No queda lluny. Tot primer la carretera, després un jardí que envolta un edifici i, allà baix, com al peu d’un abisme, el mar lliure i com alliberat dels braços del que deu ser una calanca, uns braços fets de puntes de terra rocalloses que s’encadenen i on creix el pi. L’edifici ja és antic, però elegant. Dos pisos damunt d’una planta baixa on la creu blanca sobre camp vermell de la bandera suïssa lluu als vitralls d’una finestra. “Era un hotel de luxe en temps antics…” m’ha dit la dona, que n’és la majordoma. “En començar la Gran Guerra –ha prosseguit– el Comandant, que n’era l’amo i que ara n’és el director, en va fer do al Govern Suís per posar-lo fora de perill.” El Comandant, ha dit. Un home ja vell però encara airós que ha sortit del seu cau, al darrer pis, per dir-me un eixut “benvinguda” i que no he tornat a veure més.

Allí vàreu descobrir que l’exèrcit alemany volia bombardejar la població civil. Com recorda aquella història?

Una colònia. Vint-i-tres nens i nenes de tot origen, de tota identitat. Contents de veure una cara nova ens hem entès aviat. M’han pres amb ells a la taula on mengen, a la sala de lectura, al pati on juguen i, sobretot, m’han pres amb ells a l’hora de la platja. Una platja petita, feta de còdols, a on s’arriba per una escala estreta i alzinada que us mena al peu dels penyals. I els nens es banyen a l’aigua tranquil·la de la calanca, es fan daurar al sol i, joiosos i plens d’empenta, escalen el rocam que, a banda i banda s’allunya mar endins i es perden sota els pins que hi creixen en cerca de cavitats, de sortints de la penya des d’on poden contemplar el mar obert, el mar sens fi. Mentrestant el mal, la fatiga fugen de mi a una marxa que mai no hauria sospitat. Serens, agradables, lluny de tot maldecap se’m presenten els dies que em resten.
“Avui – han dit els nens – demanarem al Comandant que ens deixi prendre la barca.”
No ha estat gens difícil d’aconseguir, el Comandant ens ho ha autoritzat sense ni tan sols deixar-se veure a la porta del seu cau. –Diu que sí –ens ha dit la majordoma.– La barca la trobareu sota l’escala que duu a la platja, però això els nens ja ho saben.
Hem baixat l’escala, jo la primera, i en arribar al darrer graó m’he hagut d’aturar, tant en sec que els qui em segueixen de poc no em fan caure de cara a terra. Però… què és això? Em dic, esglaiada…
La platja i, sobretot, els caps rocosos de la calanca són plens de soldats que van d’aquí allà, que s’aturen, que observen, que comenten com si haguessin trobat quelcom d’interessant. Tot això nou, inesperat, esfereïdor…
No, em dic, ja una mica refeta; el més terrible del cas no és que siguin soldats, no: és que són alemanys.
Alemanys…
Què se’n deu haver fet dels tranquils italians…?
Tan pertorbats com jo, els nens, ulls esbatanats, alè mig nuat, formen al meu voltant un grup compacte que no pot passat desapercebut.
I no ha passat. De sobte un d’aquests militars se’ns acosta, furibund, tan ràpid que, instintivament, he fet un pas endavant i he obert els braços amb el gest absurd de voler protegir el grup compacte de nens que m’envolta.
Inútil precaució, el soldat s’ha aturat al meu davant: Was machen Sie hier? M’ha dit amb duresa. I jo, estranyament serena i amable: Wir sind eine Kolonie von Kindern. Ell m’ha esguardat, com fascinat: Du sprichst deutsch, afirma, gairebé en veu baixa. Sí, parlo alemany. Quan, a la Insti, va arribar el moment d’entrar a la segona llengua i vaig haver d’escollir entre l’anglès i l’alemany, no sé per què ( Haydin? Mozart? Beethoven? Bach?) vaig decidir-me per l’alemany.
El militar –i no sé si és tinent o si és capità o qualsevol grau que no sé reconèixer– es diria que s’ha obert, que cedeix, mentre que jo, inesperadament, d’un cop deixo de ser l’amable acompanyant dels infants, recupero la meva identitat de combatent i torno a ser la dona que s’afronta, que lluita amb totes les armes que se li posen a l’abast contra aquells que volen ser els més forts. I comença la tirallonga dels fets i les idees que són la font de la meva fal·laciosa admiració i que acaba amb el desdeny que m’inspira la deixadesa, la indiferència dels italians que tenen la costa sota la seva protecció. M’ha donat la raó, m’ha parlat dels italians amb tot el desdeny que es mereixen, del ris que corrien amb l’avançada de l’enemic d’ençà de les seves conquestes al Nord d’Àfrica. “Sort que estan oberts al mar i que tenen vaixells de càrrega. Això els ha permès de complir amb el seu deure: ens han ajudat per portar a cap la nostra feina.” M’ha esguardat amb aires de voler apaivagar les meves inquietuds: “Estem fortificant tota la Costa” m’ha anunciat amb orgull.
Felicitacions, enhorabones. Amb l’excusa del dinar m’he afanyat a anar a complir amb el meu, de deure. Arribada a l’hotel he pujat apressada l’escala que duu al darrer pis i sense ni tan sols un truc he obert la porta del cau del Comandant. Ell és allà, assegut davant la seva emissora, i s’ha girat en sentir-me entrar. Ni tan sols li he deixat que em faci la més petita pregunta: “Els alemanys –he dit– estan fortificant la costa. Digueu-lo als vostres amics de Londres.”
Ni una paraula més, he tancat la porta i he baixat al menjador. Amb prou feines arribem a les postres que el Comandant apareix a la porta: “Tothom a fora –diu.– Heu d’agafar el primer tren i fugir tots d’aquí. Que no quedi ni un.”
Així ho hem fet. El viatge ha estat llarg i silenciós. Arribats a Toulouse amb la nit ja ben entrada ens han assabentat del fet: els Aliats han bombardejat tota la Costa.

Acabada la guerra vau començar a treballar com a professora d’Institut. Aquesta experiència us va permetre comprovar les diferències entre l’escola republicana i l’escola francesa.

Ja és lluny, la fi de la guerra. Ja fa dies que sóc llicenciada en Filosofia i Lletres, però en fa pocs que som casats, Ell i jo. Jo, llicenciada, Ell, llicenciat. És l’ensenyament que ens espera.
I que ens ha trobat gràcies a l’esguard amatent de Serge Denis, Inspector General d’Instrucció Pública, Hispanista i Resistent. Lycée de Filles d’Orléans per a mi, Lycée de Garçons d’Orléans per a Ell. És a dir: escola de noies, escola de nois, ben separats. Just el que em va deixar estupefacta la primera vegada que vaig posar el peu en sòl francès: les noies d’un costat, els nois de l’altre en aquella vella democràcia (Liberté – Égalité – Fraternité) que el meu pare admirava tant, quan a casa nostra, amb prou feines proclamada la República nois i noies van anar a l’escola plegats.
Dos anys a Orléans? Tres anys durant els quals ha nascut la nostra filla? Deuen ser tres, perquè la nena ja en té dos quan Serge Denís, que no ens perd de vista, ha trobat per a nosaltres el que ens cal: al Lycée Mixte de Montgeron acaben de crear les classes d’ensenyament de l’Espanyol.
Montgeron, prop de París. Estem contents, encantats. Ja hi arribem, ja som allà. Commoguts, ens apropem al portal que obre el pas a aquella magnífica propietat rural, a la placa que duu el nom de l’entitat: LYCÉE MIXTE EXPERIMENTAL, ANNEXE DU LYCÉE HENRI IV.
Experimental, diu…
Es veu que encara s’ha de veure si això de la miscibilitat pot anar bé.

En el document explica que l’any 1969 va portar, literalment, el Pallach a la presó de Figueres.

Dècada dels 60. El franquisme s’ha obert a Europa. Sols qüestió de diners, de negocis, però l’ànsia de no perdre cap ocasió de guanys i beneficis porta sempre amb ella, vulgues no vulgues, com un aire d’endolciment dins les relacions d’una altra mena. “Potser ha arribat l’hora…” ens diguem tots nosaltres.
Retorn d’exili, jo amb la meva filla. Un retorn prudent, vestit d’amistat entre un país i l’altre. Un grup d’estudiants francesos que, per practicar la llengua que estudien a l’Institut i a la Unversitat, ve a passar l’estiu en una escola-residència que és filla de la meva invenció (Escola Plurilingüe Emporiae, es diu pomposament) i que he pogut establir a Roses de l’Empordà dins una casa de dos pisos que una parenta ens ha deixat.
Un primer estiu ha passat, tothom content, tothom actiu. És a l’estiu següent que Ell, Josep Pallach, s’ha afegit al grup de professors.
Tot va bé: els banys a la platja, les classes, els passejos dels alumnes per practicar la llengua, fins que una tarda, quan Ell i jo som al pati parlant, com sempre, de nosaltres i del Món, se’ns presenten tres guàrdies civils per dir-nos escaridament: “Es usted José Pallach? Tenemos orden de busca y captura para usted. Queda usted detenido.”
Les coses són tal com són, ara per ara no s’hi pot fer res.
Ens hem alçat de la cadira i els hem fet cara. Hi ha hagut com un moment de vacil·lació: “Tienen ustedes coche?” em pregunta el que sembla el cap del trio. “Sí” li dic. “Sabe usted conducir?” “Sí” li torno a dir. “Pues nos tendrá que llevar a la cárcel de Figueras, porque el nuestro está en reparación.” Enfurismada he pres la carretera a tal velocitat que el guàrdia civil que seu vora meu s’aguanta amb força y terror al fusell que porta dret entre les cames.
Arribats a la presó els nostres adéus es fan separats per una reixa, “No passis ànsia –li dic– ara mateix me’n vaig a veure en Matthöfer.”
No he tardat a arribar al xalet on el ministre alemany passa les vacances amb la seva dona. M’ha escoltat amb interès i indignació: “No passis ànsia –em diu ell també– Demà, a primera hora, ens trobarem tu i jo al Govern Civil de Girona.”
Ha estat així. El Governador Civil ens ha rebut a tot córrer, i Matthöfer ha estat eixut i contundent: “En Josep Pallach ha estat detingut. El Govern Alemany té un gran interès a veure’l lliure.”
No ha fallat. Al cap d’un parell d’hores en Josep Pallach ha sortit de la presó.

Qué opina de la situació política actual? Sembla que ens hem tornat insensibles a la injustícia, com ho demostra l’assassinat en massa de persones exiliades al Mar Mediterrani.

Tothom ho sap molt bé: no és la primera vegada que es desgavella la vida del Món per la via de la mà de l’Home. Però és inútil de cercar-ne una sortida analitzant les solucions que a cada cop van ser trobades.
Les solucions mai no són les mateixes per bé que els Homes siguin essent els mateixos: D’una banda hi ha l’Home que el sentiment de l’Amor, de la Tendresa, de la Justícia, de la Generositat i de tants i tants més, fan viure. De l’altre, l’Home que sols obeeix a l’Odi, a l’Hostilitat, a l’Orgull, a l’Ambició, al Menyspreu, al Desig d’Aniquilació dels Altres i a tants i tants més…

Dissortadament, són aquests que porten la veu cantant.

Per Ens de comunicació / AMIC

juan juncosa AMIC//Foto: Juan Juncosa

Autoajuda?

juan juncosa AMIC//Foto: Juan Juncosa
juan juncosa AMIC//Foto: Juan Juncosa

Avui dia sembla que ser feliç és obligatori. Ens bombardegen pertot arreu amb temes i frases d’autoajuda. Llibres, anuncis, etc. Sóc totalment partidari de qualsevol informació que ens ajudi a créixer com a persona. També i sense cap mena de dubte sóc conscient que la vida ens dóna tot tipus de situacions i hi ha moments en ella per a sentir-se malament. No podem empènyer a algú que estigui passant un mal moment i dir-li que té falta d’actitud i que somrigui. Igual que a una persona amb gana no li pots ensenyar a cultivar el seu menjar. Primer hauries d’alimentar-la i després ensenyar-li a com aconseguir de forma autònoma el seu menjar. El mateix ens passa a nivell emocional. Quan caiem el que necessitem és que ens ajudin a aixecar-nos i a recuperar-nos. El que anomenaríem uns primers auxilis. Després ja arribarà el moment d’animar a la persona a tenir una bona actitud per a superar allò que hagi de superar. Permetem a les persones que visquin i sentin les seves emocions, que ens sentin com un punt de suport i comprensió. Les nostres emocions són igual que la nostra anatomia. Necessita un temps per a cicatritzar i curar. Per tant ningú hauria de sentir-se culpable per estar vivint un moment no favorable.

Per www.juanjuncosa.com / AMIC

Teresa Juvé // Ens comunicació amic

Teresa Juvé: “L’única veritat és l’individu”

L’entrevista d’AMIC

Teresa Juvé // Ens comunicació amic
Teresa Juvé // Ens comunicació amic

La Fundació Paco Candel i la Fundació Josep Pallach han col·laborat en la producció del documental “Teresa Juvé: memòries d’exili“, un document fantàstic sobre les condicions de vida dels exiliats republicans a França, primer dominada per la III República i després pel règim de Vichy. Com van ser rebudes les persones que escapaven del règim feixista instaurat a Espanya? Com van organitzar-se en la resistència contra les tropes alemanyes que havien conquerit França? Oferim a continuació la primera part de l’entrevista que ens va concedir Juvé, un testimoni d’allò més valuós per comprendre els ideals i la lluita d’una generació de militants que mai es va rendir contra la repressió i el totalitarisme.

1- La decisió d’exiliar-se va ser complicada o no teníeu cap dubte que havíeu d’escapar de l’Espanya franquista?

Guerra civil. Més de dos anys i mig sense parar. Tot primer l’horror de l’afrontament en tota la ciutat entre aquells que volen fer i aquells que no volen deixar fer. Després l’assentament dels fronts de batalla, la guerra amb tots els ets i uts (la ciutat que s’empobreix, que es buida d’homes joves, que rep la visita diària dels Junkers alemanys i dels Caproni italians llençant les seves bombes aquí i allà) i, a la fi, el terror de l’acostament dels altres i el temor de caure a les seves mans.
Sí, l’única sortida per a nosaltres, per a una família el sol delicte de la qual és ser republicana de tota la vida, és de demanar acollida i refugi a un país estranger; encara que hi arribis així, mans nues, sense autorització legal, només armada de por: por de la persecució, por de la crueltat, por de l’anorreament, por de la mort.

2- Els primers mesos a França devien ser durs. Just arribar a Portbou, van separar els membres de la vostra família.

Menyspreu de la cosa imaginada? Rebuig de la cosa suposada? És el cas que el curt trajecte que els vagons plens de fugitius recorren de Figueres a Portbou és per a mi com si no existís: és com una massa buida que separa un passat que ha deixat de ser-ho d’un futur que encara no és futur però que no tarda a esdevenir-ho, que no tarda a presentar-se a l’aturada del tren: un futur que així, de sobte, es diu França.
Una França revestida de tota la seva dura realitat. Una França ja ben disposta, ja ben estructurada: els homes d’un costat, les dones de l’altre. I el teu pervindre, amb mare i germana i desenes de dones i nens, ara el trobes tancat dins d’un vagó de mercaderies que roda cap a no se sap on.

3- Quines eren les condicions de vida en els camps de concentració francesos? El control era molt estret? Hi havia diferències, en aquest sentit, segons la classe social dels exiliats?

Ciutat de Moulins, al centre de França. És aquí que s’ha aturat definitivament el vagó tancat que ens transportava, i és aquí que he fet una de les grans descobertes de la meva vida: i és que les classes socials no són veritat. Que l’única veritat és l’individu, l’individu amb la seva càrrega de certituds, de dubtes, de creences, d’odi, d’amor i tantes i tantes coses més. I la que m’ho ha fet veure ha estat una noia jove, de la meva edat; una prostituta de professió, d’una generositat i d’una sol·licitud envers les altres dones, tan vertaderes, tan reals que van fer desaparèixer de l’esperit de totes nosaltres la imatge de les activitats que l’havien fet viure a casa nostra, ella i la seva silenciosa mare que també és allà. Una pura faula, una pura qüestió de conveniències, aquesta història de Classes Socials.
Una pura faula, també, per a les autoritats franceses. En aquell refugi (un vell hospital abandonat de quatre ales, dels temps de Napoleó) totes érem el mateix: refugiades i prou. Com a llits, màrfegues de palla a totes les sales d’un verd trist; ni una cadira, ni una taula, un parell de lavabos per tota l’ala de l’edifici que abrigava unes dues-centes persones entre dones i nens. Al menjador, un sol plat d’un menjar groller que ens feien arribar en cubells de l’Hospital de debò. Quant a la llibertat de moviments: autorització de sortida de 3 a 5 de la tarda i para de comptar.
I als camps de concentració? “No et pots moure, noi. No és pas per res que els soldats muntem la guàrdia.”

4- Com va influenciar l’inici de la Segona Guerra Mundial, i posteriorment la conquesta militar dels alemanys, als exiliats?

És l’esmicolament, l’escampadissa. Per petits grups (trenta o quaranta persones) les dones dels refugis amb els nens. Un per un (res de famílies, res de pares i fills) amb restriccions i amb recança, els homes dels camps de concentració.
Per què les restriccions? Per què la recança? Tant se’ls estimen? Ens demanem totes.
Sóc jo qui n’ha trobat la resposta.
Ha estat al poblet on ens han fet arribar, on ens han allotjat en una escola abandonada ( tres dotzenes de màrfegues, una taula que trontolla, una petita llar buida…) que un dia, parlant amb el pagès que ens serveix els tres litres de llet setmanals destinats als nens i que és conseller municipal em diu, amable i somrient: “Ja sabeu que el secretari de l’Ajuntament fa anar el seu cotxe amb els vostres diners?” I jo, sorpresa i temorosa de burla al mateix temps: “Què voleu dir?” balbucejo. “Doncs que el Govern francès paga 10 francs per refugiat i per dia.” “Per cada refugiat de França?”. “Per cada refugiat.”
Explicada, la recança dels responsables dels camps…
No m’ha estat difícil (sóc la sola que parla francès en aquest refugi) de posar-me d’acord amb el batlle, que és socialista i que em diu que els diners els reben cada cap de setmana. La solució és senzilla: una llibreta per família on s’apuntaran les compres, i l’Ajuntament pagarà els comerciants quan arriben els diners: cada cap de setmana.
Dit i fet, cada família amb el seu carnet. Per primer cop, el somriure. I és que es diria que s’ha obert l’horitzó per a totes nosaltres, que la idea de llibertat no és una utopia, quelcom d’irrealitzable…
Passem així un mes… dos… potser tres… Fins que arriba la presa de París i l’avançada de l’exèrcit alemany… La submissió de França als vencedors… La divisió en zones del país, Zona Ocupada, Zona Lliure. La fugida…
La fugida. Es diria que ha esdevingut l’essència de la teva vida.

5- Malgrat els recels del seu pare, va aconseguir entrar a la resistència. De quina manera us organitzàveu? Tinc entès que teniu l’honor d’haver evitat un bombardeig a la població civil.

Toulouse… Tolosa de Lengadoc, en occità.
Toulouse, zona dita lliure. És aquí que s’ha aturat la nostra fugida, és aquí que en el terme d’un parell de setmanes ens trobem tots reunits, mare, pare, germanes, germà, i no cal estranyar-se’n puix que la generositat i la sol·licitud de la que era República Francesa, ara esdevinguda Estat Francès, havia fet publicar en fulls i fulls dels diaris el nom de cada un de nosaltres i l’indret on ens trobàvem.
Hem passat dues setmanes en un pis d’una casa mig en ruïnes prop del riu Garona. Dues setmanes durant les quals hem pogut viure gràcies a uns diners que, al poblet que ha estat el nostre darrer refugi, una botiguera amb imaginació ens va permetre d’amassar mitjançant una petita trampa a la llibreta on apuntava les petites somes que ens donava en efectiu com a compres efectuades de qualsevol producte. Dues setmanes per organitzar el que ha de ser la clau de la nostra llibertat: el treball. Sí, però, quin treball?
Ho hem decidit de pressa i sense dubtes, jo i el meu germà. Ell ha trobat feina com a mosso al taller d’un sabater; jo, com a serventa d’una casa luxosa curulla de famílies jueves que han fugit de París. I han passat dies i dies. Llibertat absoluta, allà ningú no s’interessa pel que jo faig. Només el més gran de tots, un vellet d’uns vuitanta anys, m’ha dit un dia, esguardant-me amb simpatia: “Vós éreu estudiant al vostre país, oi que sí?” “Sí, senyor” “Doncs deixeu estar la feina de la tarda i matriculeu-vos a les classes de la Facultat. Aquí ningú no se n’adonarà.”
No ha estat difícil la matriculació perquè, errant per Toulouse entre els refugiats, m’he trobat no fa gaire amb el senyor Candel, que havia estat director del meu Institut-Escola i que treballa a la Facultat de Ciències. Gràcies a ell m’han inscrit a la Facultat de Lletres.
Han passat els mesos, àdhuc han passat anys. La Resistència s’ha organitzat arreu del país, els meus jueus han pogut passar a Espanya. Perdut, el salari setmanal. Al matí ara treballo com a dona de fer feines aquí i allà, a la tarda vaig a classe o a la biblioteca i, acabat, vaig a ajudar desinteressadament al Secours Suisse les dues germanes que el porten sense haver de retre comptes a ningú, donat que Suïssa és país neutre.
Han passat anys, sí, som al novembre del 92. I aquest matí, quan, en alçar-me del llit he esguardat el dia per la finestra oberta, el cor se m’ha encongit com ho faria si es preparés per donar fi a la vida: allà avall, a la cruïlla, ells camions de guerra, els canons, els soldats armats desfilen sense parar: l’exèrcit alemany s’ha aposentat a la ciutat. Simple dramatització de la comèdia puix que, d’ençà de la derrota, l’Estat Francès ha estat l’humil vassall dels alemanys. En resum, dins la rutina de la vida de la ciutat res no ha canviat: botigues obertes, tallers enfeinats, escoles actives…
He anat a classe de Literatura dels Segles XVII i XVIII, la que em toca avui, i en arribar he restat glaçada: ni un moviment, ni un so a la sala plena d’estudiants. El professor, en Raymond Naves (que haurà de morir en deportació) silenciós, té l’esguard perdut al lluny. “Què passa?” li demano esfereïda, tot acostant-me. “El noi jueu, el teu rival…” diu, com si li costés de parlar.
He esguardat la sala. És cert que aquell noi amb qui sempre discutim sobre l’autor que estem estudiant (de tal manera que els companys ens han anomenat els dos saberuts) no és a classe. “… Ha estat assassinat pels alemanys al racó d’un portal…” prossegueix el professor “… Quan mirava d’escapar a les seves urpes.”
No he dubtat un instant. A classe, d’una manera o altra, sempre se sap quines són les activitats secundàries de tothom. “Professor…” he dit en veu baixa al senyor Naves “… voldria entrar a la Resistència.” No ha fallat. En poques hores m’he trobat en contacte amb el cap de les Forces Franceses de l’Interior de la regió, el també professor J.P. Vernant, dit Coronel Berthier.
Grau militar, salari militar pagat amb els diners fabricats a Londres i llençats als maquis des dels avions, viatges d’aquí allà com a agent d’enllaç. El més difícil ha estat de dir al meu pare – que, ofès per la reconeixença de la nova Espanya per les democràcies que ell tant havia admirat, cada cop que li parlava de Resistència em deia: Filla meva, aquesta guerra no és la nostra guerra – el més difícil, dic, ha estat dir-li: “Pare, aquesta guerra sí que és la meva guerra.”

Per Ens de comunicació / Guillem Carreras / AMIC