Arxiu de la categoria: Opinió

Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

La microempresa familiar

Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa
Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

L’empresa familiar té una innegable dimensió humana. Forma part, d’alguna manera, del seu ADN i del cicle de vida intergeneracional de les famílies.

La primera generació, possiblement els cònjuges fundadors, inicien el negoci, els fills la fan créixer i els néts la tanquen. En qualsevol cas, però, és un tipus d’empresa amb vocació de continuïtat i no pas de maximització de beneficis a curt termini. Sovint no es reparteixen beneficis entre els socis familiars, sinó que es reinverteixen a la pròpia empresa per recapitalitzar-la, fent-la més autònoma i menys dependent del finançament aliè. De fet, aquesta política és una possible causa de conflictes entre els socis familiars. Recordem la lluita a Supermercats Bonpreu entre els germans Font. Josep Font (vicepresident del grup) exigeix que Joan Font (el germà gran i president) li compri la seva participació a l’empresa per 530 milions d’euros. El motiu? Josep Font considera que no rep prou dividends de l’empresa, ja que aquesta ha optat per reinvertir els beneficis en la seva expansió. La disputa fratricida ha arribat als tribunals i podria acabar escindint l’empresa en tres.

L’empresa familiar també sacrifica productivitat per tal de preservar els llocs de treball i no acomiadar treballadors. Pel contrari, en un entorn de crisi com l’experimentat entre 2007 i 2013, les empreses no familiars acomiaden personal sense pensar-s’ho dues vegades i incrementen la productivitat per aquesta via (els treballadors que continuen fan la feina de tots). La petita empresa també s’acostuma a associar amb un nivell de capital humà inferior, més dificultats de finançament i menys innovació.

En la cloenda del Congrés Nacional de l’Empresa Familiar, celebrada recentment a València, el director general de l’Institut de l’Empresa Familiar i catedràtic universitari, Juan Francisco Corona i Ramon, ha reclamat un marc legal per guanyar en grandària empresarial. Les empreses familiars espanyoles i catalanes tenen una assignatura pendent que suspenen sistemàticament a totes les convocatòries: la seva mida. La majoria d’empreses no és que siguin petites (entre 10 i 49 treballadors), sinó que són autònoms o microempreses (entre 1 i 9 treballadors). Concretament, del total d’empreses de Catalunya, el 51% són autònoms i el 44% són microempreses. Només el 0,1% són empreses grans (250 treballadors o més) i el 0,6% empreses mitjanes (entre 50 i 249 treballadors). A la Catalunya Central, la dimensió mitjana de l’empresa és de només 4 treballadors. Una dimensió massa petita. Així com la nanociència, dedicada a l’estudi dels àtoms i les molècules, adquireix una importància estratègica creixent, no podem dir el mateix de la nanoempresa. La reduïda dimensió de la unitat productiva es tradueix en menors productivitats i beneficis. Els sous són més baixos, la dificultat per exportar i internacionalitzar-se és elevada, i l’esperança de vida també decau. El benefici mitjà per treballador en les empreses d’entre 1 i 49 treballadors està per sota de 1.000 euros, mentre que en les de més de 200 treballadors s’acosta als 30.000 euros.

Dit en positiu, la gran empresa tendeix a oferir bones productivitats i superiors rendibilitats, el què li permet remunerar millor els treballadors, captant i fidelitzant el talent humà del mercat, i remunerar adequadament els accionistes via repartiment de dividends. Naturalment, té més facilitats per exportar i possibilitats de deslocalitzar els processos productius en els països més atractius i barats. La longevitat de l’empresa gran també és més elevada. Hi ha una relació directa entre l’esperança de vida de les empreses i la seva grandària. Com més gran és la seva mida, més longeves són. En general, la vida mitjana d’una societat mercantil a Espanya és de només tres anys. La mida és essencial per adquirir solidesa i perdurar en el temps.

El mateix president del govern espanyol Pedro Sánchez, a la clausura del congrés, va defensar una reforma per a un creixement empresarial sostenible i just, que generi més productivitat i millori els índexs de competitivitat. De fet, aquestes dues variables, la productivitat i la competitivitat, són fonamentals per reduir l’atur i generar prosperitat en un entorn globalitzat i sotmès a una revolució tecnològica i digital sense precedents. Malauradament, els fets no acompanyen les paraules. L’anunci de l’increment del salari mínim a 900 euros té efectes negatius sobre els treballadors menys qualificats. El governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, ho ha quantificat en una pèrdua de treball del 0,8%, afectant especialment el col·lectiu amb menys formació. I cal recordar que l’economia espanyola és molt dual: hi ha poques empreses (i grans) que competeixen a nivell internacional, mentre que la gran majoria (de petites) presenten nivells de productivitat baixos. Concretament, la gran empresa espanyola industrial i de serveis és 3 i 1,9 vegades més productiva, respectivament, que la petita empresa.

Les causes de la reduïda dimensió de l’empresa espanyola i catalana són múltiples. En primer lloc, les càrregues fiscals i regulatòries. Si els costos laborals de contractació, inclosa la Seguretat Social, són molt elevats, s’opta senzillament per no contractar o per contractar menys i per altres vies. Mentre que en el llarg termini l’estratègia per competir incideix en la innovació i qualitat, a curt termini no hi ha altre remei que ajustar els costos per incrementar l’ocupació. La manca de competència en els mercats, tant de productes com de treball, també dificulta el creixement de les empreses més dinàmiques i solvents. Altres causes que dissuadeixen el creixement empresarial són les institucionals (s’han preguntat per què algunes empreses prefereixen tenir 49 treballadors i no 50?) i la ineficàcia del sistema judicial, causant d’una elevada incertesa jurídica.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC

Jordi Franch//Foto: UManresa

Plans de pensions d’empresa

Jordi Franch//Foto: UManresa
Jordi Franch//Foto: UManresa

La inèrcia institucional és la incapacitat dels governs de modificar els patrons col·lectius organitzacionals que s’apliquen a la societat i s’imposen sobre les conductes individuals.

Una poderosa institució és el sistema de Seguretat Social, que a Espanya adopta la modalitat de repartiment. El seu estat de salut és crític, però les inèrcies i els poderosos interessos creats frenen els canvis necessaris. La seva estabilitat financera depèn fonamentalment de la relació entre els beneficiaris i els contribuents a la Seguretat Social, això és, la relació entre els pensionistes i els cotitzants. En termes de normalitat demogràfica, quan els treballadors ocupats són molt més nombrosos que els inactius, el sistema és viable. Però quan domina l’actual envelliment imparable a la nostra societat de productivitat deficient, el sistema entra en dèficit i esdevé inviable. El descens de la taxa de fecunditat a només 1,3 fills per dona fa palès la manca de relleu generacional i aboca aquest sistema de pensions a la fallida. El nombre de pensions pagades a Espanya supera els 9,6 milions, mentre que els pensionistes són 8,7 milions (aproximadament un milió d’ells cobren dues pensions simultàniament). Això suposa una despesa superior als 110.000 milions d’euros anuals (11% del PIB), que segons diferents estudis es dispararà fins el 18,5% del PIB en els propers 40 anys. El dèficit actual de la Seguretat Social ja supera els 15.000 milions d’euros anuals. Més que d’un sistema de seguretat social, com diu el seu nom, hauríem de parlar pròpiament d’un sistema de desprotecció que resulta profundament antisocial. Expliquem el perquè.

En primer lloc, el rendiment que s’obté dels pagaments a la Seguretat Social hauria de ser molt superior. L’actual sistema no és eficient des d’un punt de vista financer, havent invertit els excedents temporals en deute públic de l’Estat amb taxes de retorn molt baixes. Té també efectes negatius sobre el creixement econòmic i el desenvolupament social. De fet, redueix el nivell d’estalvi, repercutint desfavorablement sobre la inversió, la producció i l’ocupació. Mentre que les empreses espanyoles paguen el 8,5% del PIB en cotitzacions socials, la mitjana europea és del 6,4%. Irlanda, un país que ha sortit de la crisi amb una notable disminució de l’atur, paga només el 3,5% del PIB per aquest concepte. El pitjor, però, és que a Espanya ningú qüestiona les elevades cotitzacions que recauen principalment sobre l’empresa. Per altra banda, el sistema vigent perjudica els més pobres. La població rica i amb més recursos comença a treballar relativament més tard que la població amb menys recursos i la seva esperança de vida és superior. Això fa que els rics cotitzin menys anys que els pobres, però que cobrin posteriorment durant més temps les pensions. La població masculina també en resulta perjudicada. L’esperança de vida de les dones supera en més de cinc anys la dels homes. Per tant, el gènere femení cobrarà les pensions durant més anys. Pel que fa als joves, en surten clarament perjudicats. Donada la regressió demogràfica i la involució econòmica, aquest col·lectiu haurà de pagar més i cobrar menys que els seus antecessors. L’actual sistema perjudica també altres col.lectius. Persones que morin a l’entorn dels 65 anys (o abans) hauran pagat molt al llarg de les seves vides, però cobraran poc. Per exemple, un fumador actiu (o passiu) que mori de càncer de pulmó als 65 anys haurà estat cotitzant tota la seva vida, però es veurà privat de la seva pensió.

Els ingressos de la jubilació poden arribar per tres vies diferents: el sistema públic de pensions, plans d’inversió individuals (plans de pensions, fons d’inversió, accions…) i sistemes d’estalvi empresarial o sectorial. A Espanya s’han concentrat tots els ous en el primer cistell. Només una minoria pot invertir en actius financers i els plans de pensions col·lectius de les empreses, tan importants a Holanda o Dinamarca, no existeixen a Espanya (amb l’excepció del País Basc). Just aquesta setmana, Lluís Vidal Sixto i Enrique Rodríguez, dirigents de Comissions Obreres a la Catalunya Central, varen tenir la gentilesa de presentar a la FUB el contingut de l’Acord Interprofessional de Catalunya aprovat el passat 4 de setembre i vigent fins el 2020. El capítol XVIII de la resolució contempla la previsió social complementària, destacant que és un factor positiu en el sistema de relacions laborals i que les parts signants es comprometen a constituir una comissió de treball específica amb l’objectiu d’estimular i promoure els tan necessaris plans de previsió social col·lectius d’àmbit empresarial. Mitjançant acords empresarials o sectorials entre empreses i treballadors, uns i altres acumulen un fons d’estalvi individual que pertany a cada treballador. L’empresa rep algun tipus de bonificació fiscal i li serveix per atreure talent i fidelitzar el capital humà. El treballador sap que és el propietari del fons que guarda per la jubilació i que s’emportarà a una altra empresa si canvia d’ocupació. Aquesta modalitat combina algunes de les millors característiques del sistema públic (seguretat, àmplia cobertura…) amb les de l’estalvi privat individual (bons rendiments a mitjà i llarg termini, premi a les llargues carreres laborals, no dependència de la involució demogràfica…). El temps corre, el temps passa com les ombres. L’actual sistema públic de pensions està ferit de mort i ens aboca irremeiablement a la misèria amb pensions futures paupèrrimes. Cal promoure amb caràcter urgent iniciatives com la descrita. D’altra manera, la inacció ens assegura els plors i el cruixir de dents.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC

Jordi Franch UManresa//Foto: FUB

Salaris mínims, salaris màxims

Jordi Franch UManresa//Foto: FUB
Jordi Franch UManresa//Foto: FUB

Tot treballador espera cobrar la nòmina a finals de mes. És la contrapartida a la prestació dels serveis laborals. Es contribueix a una determinada activitat productiva creant valor i, amb justícia i pura lògica, es percep la remuneració corresponent al valor aportat. Naturalment, més és millor que menys.

En condicions naturals, un salari elevat indica una productivitat del treball també elevada i, en conseqüència, una capacitat de despesa i estalvi superiors. Pel contrari, un salari baix correspon a una productivitat del treball reduïda i el consum personal queda limitat pels menors ingressos. El salari mínim d’Espanya, comparativament parlant, és baix. 735 euros mensuals, a raó de 14 pagues anuals, suposen una mitjana mensual de 858 euros. Un sou molt inferior al mínim d’Alemanya i França (1.500 euros), Luxemburg i Austràlia (2.000 euros), Irlanda (1.600 euros), Regne Unit i Canadà (1.400 euros) o Bèlgica (1.563 euros). Per aquest motiu, la decisió del PSOE i Podemos de situar el salari mínim a 900 euros mensuals, el proper gener, és una proposta molt popular i benvinguda. Es tracta de situar-nos al nivell dels nostres veïns europeus. Malauradament, el raonament mai és tan simple.

En primer lloc, cal diferenciar el cost salarial total per a les empreses i el salari net que arriba a la butxaca del treballador. La diferència existent és molt gran degut a les cotitzacions socials i el pagament d’impostos. D’entrada, el cost brut per a les empreses no serien els 1.050 euros mensuals, resultat de considerar 14 pagues anuals de 900 euros. Cal afegir-hi un mínim del 30% en concepte de Seguretat Social a càrrec de l’empresa. Són les elevades cotitzacions que paguen els empresaris i que encareixen i dificulten en gran mesura la contractació laboral. D’aquesta manera, el cost mínim mensual de contractació s’enfila a 1.365 euros mensuals o 16.380 euros anuals. Cal continuar considerant el dret laboral a les vacances. Per cada mes treballat es té dret a 2,5 dies de vacances pagades. Això significa un cost afegit del 8,3%. I cal seguir amb les indemnitzacions per acomiadament. Si aquest és objectiu, la indemnització és de 20 dies de salari per any treballat. Però en cas d’acomiadament improcedent, la indemnització puja a 33 dies de salari per any treballat (45 dies per any amb contractes anteriors al 12 de febrer de 2012). Considerant, pel cap baix, un sobrecost del 10% per aquests dos conceptes, el cost laboral mensual s’eleva a 1.502 euros mensuals. És el mateix salari mínim que té Alemanya, un país clarament més pròsper i desenvolupat que Espanya. I què li passarà a tot aquell treballador que no pugui rendir per sobre de 1.500 euros mensuals o 18.000 euros anuals? Que quedarà exclòs del mercat laboral i condemnat a la desocupació. Ningú estarà disposat a pagar un cost total superior al valor de la productivitat rebuda. Per tant, incrementar el salari mínim no ajuda els més febles i desvalguts de la societat. Més aviat el contrari, els condemna a l’exclusió social.

Si de veritat volem promoure la inclusió social dels més desafavorits, s’ha de millorar l’educació i la productivitat, fomentar la inversió i l’acumulació de capital empresarial, promoure la creació d’ocupació i baixar els impostos. Sí, rebaixar impostos i cotitzacions socials. Just el contrari del que pretén el govern de Pedro Sánchez Castejón, sempre àvid de majors ingressos tributaris. De fet, el mateix govern socialista ha fet arribar a Brussel·les un estudi que estima l’increment de recaptació fiscal en un mínim de 1.500 milions d’euros. Es preveu que l’increment del salari mínim arrossegui a l’alça la resta de salaris… Inclosa la base mínima de cotització dels autònoms, que incrementarien la tributació en 35 euros mensuals o 420 euros anuals.

Per la banda alta dels salaris, un informe de l’Autoritat Bancària Europea considera que els sous i les retribucions dels directius bancaris són massa elevats. Massa alts en relació a la tendència europea i escandalosament alts si ho comparem amb l’escàs rendiment dels accionistes o la nul·la/negativa rendibilitat que obtenen els estalviadors. Mentre que el sou mitjà anual d’Espanya no supera els 23.000 euros, entitats financeres rescatades amb fons públics oferien elevades remuneracions als seus directius. Aquesta setmana s’ha celebrat a l’Audiència de Barcelona el judici contra l’exdirector general de Catalunya Caixa (i Caixa Manresa) que va ingressar, segons el fiscal, més de 12 milions d’euros entre 2008 i 2012. El gener del 2010, canviant la seva primera declaració amb l’objectiu d’evadir responsabilitats, es va incrementar la retribució fixa anual més del 14%, i la variable, del 35% al 50%. Tot, naturalment, amb el vistiplau del Banc d’Espanya i l’acord unànime del Consell d’Administració. L’expresident de l’entitat, i anterior alcalde de Barcelona i vicepresident del govern amb Felipe González, també ha justificat aquests sous per trobar-se dins dels estàndards habituals del sector financer i per la gran feina que es va fer. Cal recordar, per exemple, que el maig de l’any 2010 es posava punt i final a Caixa Manresa, una entitat arrelada al territori i amb vocació social, amb quasi 150 anys d’història. Una caixa petita, però solvent, que havia contribuït al creixement de la Catalunya Central. Un funest error. La consciència entre la població que la recuperació no arriba a tothom és una causa important de la fractura social i deriva autoritària de molts països. Incrementar salaris mínims no és la solució. Permetre salaris màxims en els oligopolis controlats per l’Estat i el Banc d’Espanya, tampoc.

Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

El programa econòmic de la ultradreta

Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa
Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

L’extrema dreta espanyola ha realitzat un acte massiu a la madrilenya Vistalegre. El partit xenòfob i ultradretà Vox va omplir el recinte amb capacitat per a 10.000 persones, i almenys 3.000 es van quedar fora.

Segons l’última enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques, el partit liderat per Santiago Abascal té possibilitats reals d’aconseguir representació parlamentària en els propers comicis. No cal dir que defensen fanàticament la integritat territorial i ètnica d’Espanya. Consideren, per tant, que els seus principals enemics són els que volen destruir-ne la unitat. Demanen la supressió de Catalunya com a comunitat autònoma i la il·legalització dels partits sobiranistes catalans, però també la deportació massiva d’immigrants i la derogació de la llei de violència de gènere.

El partit ultradretà va aprofitar l’acte multitudinari per presentar 100 mesures urgents. El programa es pot llegir online (100 medidas para la España viva) i mereix una anàlisi econòmica per desemmascarar les serioses amenaces que suposa a la llibertat individual.

Considerant la llibertat de l’ésser humà i la llibertat d’empresa com un valor central que hauria d’estructurar l’ordenament jurídic, en la defensa dels drets fonamentals de la persona i de les institucions de la propietat privada i dels contractes voluntaris, tota forma de col·lectivisme ha de ser combatuda i considerada amb el més gran dels recels. Ja provingui del col·lectivisme d’esquerres com del col·lectivisme de dretes. En el cas de Vox, aquest col·lectivisme d’ultradreta condueix a la il·legalització de partits o associacions que amenacin la unitat d’Espanya (punt 2 del programa), el càstig penal en cas d’ofensa dels símbols espanyols (punt 3) i la formació dels ciutadans en una determinada visió de la identitat nacional (punt 8). Per tant, la defensa de l’Estat espanyol està per sobre de la llibertat d’expressió, pensament i associació. Aquests drets individuals queden subordinats i sotmesos a la identitat col·lectiva i monolítica d’Espanya.

La idea transcendent del poble espanyol també està per sobre de la llibertat de moviments de les persones. En una societat diversa i globalitzada, amb col·lectius immigrants que provenen de diferents països estrangers, Vox proposa, no només una política antimigratòria, sinó també antiestrangera. L’individu espanyol, pel fet d’haver nascut dins de les fronteres de l’Estat, tindria més drets que l’individu no espanyol, malgrat que aquest tingui la residència perfectament legalitzada. És la plasmació dels instints més atàvics de l’ésser humà de dividir el món entre els uns i els altres, entre els espanyols i els que no ho són, entre els que estan amb mi i els que estan contra mi. Al final, seguir les consignes del tipusAmerica first, British jobs for British workers o Primer els de casa… acaba trobant la polarització i la confrontació social. Aquesta visió tancada de la identitat nacional es concreta en la deportació d’immigrants il·legals (punt 14), la deportació d’immigrants legals que hagin reincidit en delictes lleus (punt 15) o la suspensió de l’espai Schengen de llibertat de circulació dins la Unió Europea (punt 33).

Com a conseqüència de la negació de la llibertat individual i de l’exaltació del col·lectiu nacional, Vox també proposa la centralització total de l’Administració pública. El partit ultradretà derogaria les autonomies i reforçaria l’Estat unitari amb un sol govern i un sol parlament per a tota Espanya. Les competències en Educació, Sanitat, Seguretat i Justícia retornarien a l’Estat central i la capacitat legislativa autonòmica esdevindria nul·la. No es permetria la descentralització administrativa, l’apropament dels serveis públics al ciutadà ni experimentar amb diferents models de governança en competència. En l’àmbit social, Vox crearia un Ministeri de la Família i aprovaria una llei orgànica per protegir la família natural (punt 71). També lluitaria contra la baixa taxa de natalitat subvencionant les famílies nombroses i bonificant els subministraments bàsics com la llum o el gas en funció del nombre de membres de la unitat familiar (punt 72).

Finalment, hi ha una part del programa de Vox que ofereix una melodia seductora i bonica, enganyosament liberal. És la que fa referència a la baixada d’impostos. Es proposa la divisió de l’impost de renda en dos trams (20% fins els 60.000 euros i 30% per sobre de 60.000 euros), la reducció i exempció de l’IBI per a les famílies amb fills i famílies nombroses respectivament, ajudes al membre de la família que cuida els fills i malalts dependents (punt 44); la rebaixa de l’impost de societats al 20% o al 15% en cas de reinversió dels beneficis (punt 40); la supressió de l’impost de patrimoni, successions, donacions i plusvàlua municipal (punt 46); i un sistema de pensions mixt basat tant en la capitalització com en el repartiment (punt 53). Aquestes propostes fiscals són atractives i sonen força bé, quasi com una melodia mozartiana. El que passa és que la seva harmonia és més propera al Horrorland de Cercs que a la del geni austríac. I és que les reduccions fiscals sense la disminució corresponent de la despesa pública només es pot aconseguir amb més dèficit públic i més deute a llarg termini. I lluny de qualsevol liberalització econòmica, Vox proposa un programa de planificació pública centralitzada, la recuperació del Pla Hidrològic Nacional (punt 34) i el retorn als plans de política industrial (punt 43).

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC

Renata Marciniak //Foto:fub

Globalització, un mite o realitat?

Renata Marciniak //Foto:fub
Renata Marciniak //Foto:fub

La globalització és un terme comunament utilitzat per tots els agents: economistes, polítics, empresaris, sociòlegs, filòsofs, periodistes, professors. Tothom parla de la globalització econòmica, cultural, mediambiental, política, tecnològica o financera. És cert que la globalització és un fet, però vivim en un món totalment globalitzat?

A primera vista, la globalització és percebuda com l’augment de la connexió entre els països i la uniformitat de gustos i comportaments dels consumidors que poden comprar Coca-Cola i hamburgueses de Mc’Donalds a gairebé tot el món. És difícil no estar d’acord amb aquesta percepció de la globalització. Temps enrere, la comunicació era més difícil i els estils de vida i les costums variaven molt d’un país a un altre. Cada societat tenia la seva particular forma de vestir, de preparar el menjar o de relacionar-se amb altres. Actualment, aquestes diferències locals son substituïdes per models culturals dominants que s’estan estenent per tot el món com a resultat de la globalització cultural. El consum de béns s’uniformitza a tot el planeta a causa de la difusió per part de les empreses multinacionals de determinats gustos i comportaments mitjançant la seva publicitat i els mitjans de comunicació. La tendència de la producció és organitzar-se a escala mundial, ja que les noves tecnologies permeten dividir el procés de fabricació en fases i localitzar cadascuna d’aquestes en diferents països per reduir els costos empresarials.

Gràcies a les noves Tecnologies d’Informació i Comunicació, les persones de tot el món poden comunicar-se més ràpidament, intercanviar coneixements, veure les mateixes pel·lícules, escoltar la mateixa música, etc. Un programador de Polònia o Espanya no ha de traslladar-se als Estats Units per treballar en una empresa de software americana. Ho pot fer des de casa seva, gràcies a Internet. Ja no existeixen barreres d’espai ni de temps. Sembla que tothom està estretament integrat i connectat.

De fet, al llibre titulat “The World is Flat: A brief history of the twenty-first century” ,Thomas Friedman, periodista del New York Times guanyador de tres premis Pulitzer, descriu la globalització mitjançant un testimoni ocular en els racons més llunyans del món, entre ells l’Índia. Basant-se en les seves observacions, Friedman ha arribat a la conclusió de que el món s’està aplanant, connectant-se en una xarxa global, en la qual els països considerats “mercats emergents” són capaços de competir en un àmbit global, desafiant les potències tradicionals com els Estats Units o Japó.

No obstant això, si analitzem els indicadors de desenvolupament mundial resulta difícil afirmar que el món sigui molt pla. Segons les dades del Banc Mundial de l’any 2017, el Producte Interior Brut global és de 80.683 billons USD, el 45% del qual va ser produït per tan sols tres països, que representen les majors economies del món: els Estats Units (amb el PIB de 19.390 billons USD), Xina (12.237 billons USD) i Japó (4.872 billons USD). Entre les economies més petites del món trobem Tuvalu (amb un PIB de 39,73 milions USD), Naauru (113,82 milions USD) i Kiribati (196,15 milions USD). També trobem molta desigualtat si analitzem el PIB per càpita. Mentre que el PIB per capità de Luxemburg, el país més ric del món, és de 104.103,0 USD, el de Burundi, el país més pobre del món, és de tan sols 320,1 USD.

Hi ha una bretxa enorme entre els països altament desenvolupats i els països en vies de desenvolupament pel que fa al seu desenvolupament econòmic i els seus ingressos, però també en relació amb el desenvolupament tecnològic i social, que causa grans diferències en el nivell i la qualitat de vida. Aquestes diferències i desigualtats fan que moltes persones estiguin en contra de la globalització, afirmant que només se’n beneficien els països més desenvolupats i rics. Els països més pobres no participen normalment d’aquest procés, ja que no són suficientment atractius econòmicament per atraure importadors i inversors estrangers. Això indica que la globalització és encara un procés incomplet i que no es pot afirmar que ens trobem en un món 100% globalitzat.

Renata Marciniak és Doctora en Ciències Econòmiques i en Educació i professora col·laboradora dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

Envelliment creixent

Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa
Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

La premsa s’ha tornat a fer ressò aquests dies del procés d’envelliment de la nostra societat. Concretament, Manresa és la ciutat de Catalunya amb més població sobreenvellida. Ens segueixen en el rànquing de senectut Barcelona i Lleida.

Amb les darreres dades publicades per l’Institut d’Estadística de Catalunya, l’índex de sobreenvelliment de Manresa ha incrementat en els darrers 10 anys del 13% al 19%. Per tant, 19 de cada 100 persones amb més de 65 anys superen els 85 anys. En termes d’envelliment, el percentatge és del 20%. Això significa que, de cada 100 manresans, 20 tenen més de 65 anys i 4 d’aquests estan per sobre dels 85 anys.

La tendència cap a una societat cada vegada més envellida, tant a nivell local com nacional, ve de lluny. I la immigració, amb l’arribada de col·lectius més joves, no reverteix el procés d’envelliment, només l’alenteix. Manresa també destaca per ser el municipi amb menys població entre 16 i 64 anys, mentre que les cohorts amb menys de 16 anys representen només el 17%. En termes estatals, Espanya perdrà 1 milió en els propers 15 anys i 5,6 milions en els propers 50 anys. Per franges d’edat, fins el 2060 la població entre 0 i 24 anys disminuirà en 4,4 milions; la població entre 25 i 50 anys, també disminueix en 7,7 milions; entre 50 i 70 anys, es perdran 1 milió de ciutadans; i els més grans de 70 anys incrementaran en 7,5 milions. Aquesta involució demogràfica, caracteritzada per la baixa taxa de fecunditat i la creixent longevitat, tindrà múltiples conseqüències en tots els àmbits socials i econòmics. Des de la sanitat fins a les pensions, passant per l’educació, els serveis socials i la dependència.

A nivell de ciutat i de país, ens hem de plantejar amb caràcter urgent què hem de fer per promoure la natalitat, incrementar la quantitat i qualitat dels llocs de treball, retenir el jovent nascut aquí i atraure població jove de fora. I, naturalment, tenim també el gran repte de la cura assistencial a persones grans i dependents, que recau massa vegades en el cònjuge cuidador i familiars propers. En el nostre entorn, la cura dels més grans amb discapacitats prové majoritàriament de l’entorn familiar i de l’àmbit informal. En canvi, la importància de les cures formals (serveis professionals sociosanitaris públics o privats) és menor. Concretament, entre les persones de 65 a 80 anys discapacitades, les cures recauen sobre el cònjuge o parella i, en segon lloc, les filles o fills sense ocupació. A partir dels 80 anys, aquests darrers passen a ser els cuidadors principals. I amb dades d’Antonio Abellán García (investigador del CSIC), 1 de cada 3 persones que viuen a les llars manifesta alguna discapacitat a partir dels 80 anys.

La Llei de Dependència (39/2006) ha quedat en no res per manca de finançament i no s’ha aconseguit alleugerir la càrrega del cuidador principal. El sector públic s’ha d’actualitzar i adaptar a les necessitats actuals. I això significa canviar un sistema sociosanitari pensat per curar malalties agudes, però inadequat per tractar les dolències cròniques. Avui, la despesa de pacients amb malalties cròniques (Alzheimer, càncer, diabetis, malalties cardiovasculars, obstruccions pulmonars cròniques, obesitat…) supera el 80% del total. La prevenció d’un ampli ventall de malalties passa per una alimentació saludable i bons hàbits de vida, però als centres d’atenció primària (CAP) no hi ha nutricionistes. Moltes consultes tenen un component emocional, però al CAP tampoc hi ha psicòlegs, ni treballadors socials que abordin situacions de vulnerabilitat, pobresa, dol o reorganització familiar durant la malaltia. I tampoc hi trobem fisioterapeutes que ajudin a conviure les persones grans amb certes malalties o que tractin pacients d’artrosi, diabetis o malalties respiratòries.

Les dones nascudes entre 1930 i 1945 (amb edats avui compreses entre 73 i 88 anys) van protagonitzar el baby boom. En canvi, les nascudes a partir de 1960 han reduït la fecunditat, i l’absència de fills afecta a una de cada quatre dones nascudes a partir de 1970. Això significa que els baby boomers, nascuts entre 1960 i 1975, que tindran entre 70 i 85 anys el 2045, no disposaran d’una xarxa familiar tan extensa com l’actual i, fins i tot, molts viuran sols. Per altra banda, l’Estat notarà una gran pressió financera quan aquestes nombroses generacions es comencin a jubilar l’any 2025, i la Seguretat Social no tingui ingressos suficients per garantir les pensions. Pobres i amb escassos ingressos, sols i sense família, malalts crònics i sense cobertura sanitària. Aquest és el futur infernal que ens espera a la nostra ancianitat, si no canvien molt les condicions actuals.

Jordi Franch Parella és doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Jordi Franch//Foto: UManresa

Igualtat, treball i educació

Jordi Franch//Foto: UManresa
Jordi Franch//Foto: UManresa

L’increment de la desigualtat, especialment des de la Gran Recessió de 2008, és un tema molt debatut que marca les agendes dels polítics i l’activitat legislativa de les assemblees parlamentàries.

Un cert nivell de desigualtat és inevitable i, si prové d’uns ingressos superiors per millor rendiment laboral i productivitat elevada, és positiu. És beneficiós perquè incentiva i encoratja l’estudi, la formació en capital humà i la millora contínua de les habilitats professionals, generant més creixement econòmic. Pel contrari, molta desigualtat en la renda és negativa i pot afectar la cohesió social i provocar l’increment de conflictes, reduint els incentius a formar-se i a invertir productivament. Si l’origen d’aquesta desigualtat social prové de privilegis governamentals o d’endolls i tractes de favor endogàmics, molt pitjor encara. L’ascensor social s’atura i la societat estancada es divideix entre una majoria depauperada i una elit creixentment enriquida.

El darrer informe publicat pel Banc d’Espanya, La desigualdad de la renta, el consumo y la riqueza en España, dictamina un increment de la desigualtat a Espanya, tant en termes de renda com de riquesa. S’utilitza l’anomenat índex Gini, que mesura fins a quin punt una societat s’allunya d’una distribució perfectament igualitària. Un índex Gini de 0 representa la igualtat perfecta (tothom té la mateixa renda), mentre que un índex de 1 representa la desigualtat absoluta (una sola persona acapara tota la renda). Els resultats són que la desigualtat d’ingressos ha augmentat entre els anys 2008 i 2016, passant d’un coeficient de 0,37 a 0,38. També ho ha fet la desigualtat de la riquesa, que passa de 0,6 a 0,68.

Una primera conclusió remarcable de l’estudi del Banc Central és que la desigualtat no augmenta tant per la polarització dels salaris, sinó per l’atur i la subocupació. En altres paraules, no és que els salaris elevats incrementin i els salaris baixos disminueixin, sinó que l’atur i el menor nombre d’hores treballades castiga i afecta amb més intensitat les persones de classe baixa.

Una segona conclusió de l’estudi és l’alt grau d’homogeneïtat socioeconòmica entre els membres integrants de la llar. La correlació de nivell educatiu dins d’una parella és del 70%. En general, els graduats universitaris tendeixen a casar-se o aparellar-se entre ells i la gent amb estudis no sol relacionar-se tant amb els que no en tenen. L’atur sol recaure més sobre les famílies amb baixos nivells de formació i, per aquesta via, augmenta la desigualtat a la part baixa de la distribució de la renda.

Pel que fa a la desigualtat en la riquesa, hom pot pensar que incrementa per la menor capacitat d’estalvi de les classes baixes. És cert que qui cobra 24 euros al dia (salari mínim) té menys possibilitats d’estalviar que qui cobra 29.000 euros diaris (Ana Patricia Botín, presidenta del Banco Santander) o, encara més, 109.600 euros (Leo Messi, un dels millors jugadors de futbol). És cert que l’astre argentí pot comprar un hotel de luxe a Sitges amb el que guanya de gener a setembre, amb només nou mesos, mentre que una persona de classe baixa no pagarà segurament l’allotjament ni d’un sol dia.

Però més enllà de les evidents diferències quantitatives, també s’han de fer consideracions qualitatives. Importa, i molt, el tipus d’inversió que es realitza. No és el mateix invertir en totxo exclusivament, que fer-ho de manera diversificada en actius immobiliaris i financers. El preu de l’habitatge s’ha desinflat des de la crisi del 2008. En canvi, els preus de les accions, impulsats per les polítiques monetàries ultraexpansives dels bancs centrals, han incrementat notablement. Amb el temps, si una persona de classe baixa inverteix els seus escassos estalvis en la compra d’un pàrquing, per exemple, i una altra més acabalada ho inverteix en actius financers, es produirà una enorme diferència de riquesa a favor de la darrera.

Les dues grans causes de l’increment de la desigualtat a Espanya són el mercat de treball i la insuficient educació financera. Per tant, per revertir aquest procés i aconseguir més igualtat són necessaris més treball de qualitat i més cultura financera. O, en altres paraules, menys atur i més capacitat efectiva d’inversió. Per reduir l’elevada taxa d’atur i incrementar l’ocupació (recordem que no hem recuperat encara els 20,5 milions de persones ocupades que hi havia a Espanya l’any 2008) cal desintervenir i liberalitzar el mercat de treball, reduir la precarietat i els contractes temporals. I per millorar el rendiment de les inversions cal incrementar els coneixements financers, amb el benentès que el migrat estalvi de les classes populars sempre augmentaria amb impostos menors i menys comissions bancàries.

En general, l’elevada taxa d’atur provoca que el nivell de desigualtat de la renda per càpita a Espanya sigui molt alta en comparació amb altres països, fins i tot en temps de bonança econòmica. Pel que fa a la desigualtat de la riquesa, és més gran que la de la renda i s’ha incrementat amb la crisi. Les raons són la menor capacitat d’estalvi de les persones més desafavorides i una inversió popular massa centrada exclusivament en l’habitatge. La inversió en actius financers per part del col·lectiu amb més ingressos ha provocat un increment de la desigualtat, donat el rendiment més alt del mercat borsari en comparació amb l’immobiliari. En conclusió, el treball i els coneixements financers ens fan més rics i iguals. Pel contrari, l’atur i la desinformació financera ens empobreixen i incrementen les desigualtats socials.

Jordi Franch Parella és doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Silvia Cubo UManresa UVic//Foto: UManresa

L’experiència de compra

Silvia Cubo UManresa UVic//Foto: UManresa
Silvia Cubo UManresa UVic//Foto: UManresa

Molts de nosaltres recordem anar a comprar l’últim disc o casset i avui descarreguem els arxius en mp3. A banda de posar en evidència la meva edat, això ens demostra, una vegada més, que els consumidors hem canviat moltíssim!

Avui en dia estem molt ben informats, som prescriptors, generem continguts a les xarxes socials, tenim accés i facilitat per comprar a diferents llocs del món, tenim eines per comparar preus….és a dir, tenim més “poder” que mai.

Què fa, doncs, que un possible client que vol comprar un llibre, deixi el que està fent, agafi el cotxe, busqui aparcament, entri a la botiga, busqui el llibre, faci cua i el compri (si el tenen), pagant-lo més car que a una botiga online des del sofà de casa, que està a un “clic”? I el pagarà més car segur, perquè li costa el seu temps.

Les botigues de tota la vida van passar de competir amb grans marques, a fer-ho amb grans superfícies i avui en dia amb les botigues virtuals.

Moltes vegades ens preguntem perquè unes botigues o negocis tenen més èxit que d’altres, i moltes vegades la resposta no és “el preu més competitiu”.
La guerra de preus és una batalla perduda tant pel productor-venedor com pel client, perquè els costos són els que són i la reducció de costos moltes vegades passa per la reducció del benefici, de la qualitat o de la quantitat.
Quin és el secret, doncs, de l’èxit de molts negocis?
Resposta: La creació d’experiència al voltant del producte o servei.

Hom pot pensar que la Customer Experience (CX) o experiència del client és només donar un bon tracte, però que ningú s’enganyi: “l’experiència” va molt més enllà.

En productes, per exemple, és bàsic l’experiència de consum. Els productes ja no han de fer només la seva funció. Avui tens 1.000 versions de productes que fan el mateix! Què els diferencia? Us imagineu dues aspiradores que aspiren igual però que una fa molt soroll i val 100 euros, i l’altra aspira igual però no fa soroll però en val 130? És un tema de preu? És un tema d’utilitat?

L’experiència de compra és un altre dels objectius de moltes empreses d’èxit. Starbucks va aconseguir que la gent deixés de comprar el cafè a la cafeteria de tota la vida al costat de casa, i anés a l’altra punta, fes cua i el pagués més car.

I potser algú pensa: “Clar!! Això és perquè són grans!! Les empreses grans poden fer aquestes coses!! “

I aquest és l’error!! Les petites empreses, botigues i comerços tenen un avantatge competitiu: poden ser més àgils, poden ser més creatives i, sobretot, poden ser més properes.
La neurociència no només explica com actuem les persones, sinó com percebem, com sentim, com donem valor als productes i serveis i per això és la base de la Customer Experience.

Si no és que la compra l’acabin fent els robots amb intel·ligència artificial, l’experiència, tant en serveis com en productes, és i serà imprescindible per convertir el consumidor en client i sobretot, en prescriptor, i això ha fet que l’experiència de client estigui de moda i sigui primordial per a les empreses (grans i petites) que volen tenir èxit.

Sílvia Cubo és directora de Neuro in Business i professora col·laboradora del Campus Manresa de la UVic-UC.

Jordi Franch UManresa//Foto: FUB

Crisi del 2008: 10 anys després

Jordi Franch UManresa//Foto: FUB
Jordi Franch UManresa//Foto: FUB

La fallida del banc d’inversions nord-americà Lehman Brothers marcava oficialment l’inici de la gran recessió del 2008. Va ser el 15 de setembre, ara fa exactament 10 anys, que el banc amb actius superiors a 640.000 milions de dòlars i amb més de 26.000 treballadors es declarava en fallida.

Com en el crac del 1929, l’exuberància irracional causada per les polítiques monetàries i creditícies molt expansives dutes a terme pels Bancs Centrals amb la connivència dels governs i el suport intel·lectual dels economistes keynesians i monetaristes mainstream, amb tipus d’interès artificialment reduïts, acabava malament. Acabava molt malament el 2008, el 1929 i en tantes altres ocasions, en què punxava la bombolla creada pels excessos monetaris i financers.

Ara fa deu anys, va ser la bombolla immobiliària finançada amb un excés de deute. Una dècada després, les autoritats polítiques i financeres, amb el fariseisme complaent de bona part de l’acadèmia, ens anuncien amb cofoisme que la crisi s’ha superat, després de carregar els rescats financers a les espatlles dels contribuents. Però és realment així? Doncs no. L’intent de solució de la crisi ha comportat polítiques monetàries no convencionals i ultraexpansives. La compra de deute sobirà per part del banc emissor ha inflat els balanços dels Bancs Centrals i deprimit el tipus d’interès fins a situar-lo en terreny negatiu.

Concretament, i pel que fa a Espanya, el 22% del deute públic està en mans del BCE (més de 250.000 milions d’euros). De la resta, el 16% està subscrit pels bancs nacionals, el 44% correspon a inversors estrangers i els particulars espanyols en tenen el 18%. El deute sobirà d’Espanya suposa el 12% dels més de 2 bilions d’euros injectats pel BCE. Però aquest dopatge en tota regla té data de finalització i serà el gener del 2019. A partir de l’any vinent, per tant, es començarà a notar el síndrome d’abstinència en un govern, l’espanyol, acostumat sempre a estirar més el braç que la màniga. Quan progressivament el tipus d’interès recuperi valors positius, el pes de l’enorme deute públic es deixarà sentir. Cal recordar que, en virtut de la modificació de l’article 135 de la Constitució, el pagament d’interessos és prioritari. Se’n ressentiran, i molt, les pensions, la sanitat i l’educació públiques. L’Estat del Benestar pot quedar definitivament fracturat i desarticulat. En aquestes circumstàncies, la millora del finançament autonòmic continuarà sent una quimera, i és previsible més recentralització dels serveis bàsics. Una hipotètica fallida de l’Estat espanyol, per altra banda, no vindria de nou. Només en el segle XVI, quan la Corona explotava un imperi mundial, recordem que ja va fer fallida fins a tres vegades (1557, 1575 i 1596).

A nivell mundial, també hi ha raons que apunten a una crisi global a partir de l’any vinent. Res hi podrà fer per evitar-la l’extensa regulació financera derivada del 2008 (llei Dodd-Frank, intensificació de les supervisions i controls, dotació de fons anticrisi…). Els EUA estan normalitzant la seva aberrant política monetària, pujant també el tipus d’interès poc a poc. Pel 2020, s’estima que ha de situar-se entre el 3% i el 4%. Les creixents tensions comercials provocades per l’administració Trump amb la Xina i Europa reduiran el creixement i incrementaran la inflació. El gegant xinès reduirà també l’expansió, amb problemes de sobrecapacitat i bombolles provocades per l’herència monetària tan expansiva. I els països emergents, molts d’ells fràgils, poden patir un tsunami financer provocat per la repatriació del dòlar nord-americà, que retornarà al país d’origen en búsqueda de rendibilitats més elevades. La pèrdua d’inversions estrangeres i el declivi secular del preu de les matèries primeres exportades contribuiran a una crisi exterior i de balança de pagaments. Les borses mundials i les accions de les empreses, tremendament sobrevalorades després d’una dècada d’estímuls monetaris, s’enfonsaran. I com respondrà Donald Trump en un any electoral? Repetirà el monumental error de desviar l’atenció dels problemes interns originant un nou conflicte bèlic internacional amb la Xina, Corea del Nord o Iran? Si és així, el xoc, de conseqüències impredictibles, provocaria una immediata escalada del preu del petroli i una doble crisi d’inflació i estancament, semblant a les de 1973 i 1979. L’activació de la propera crisi, conseqüència de la mala resolució de la gran recessió del 2008, es trobarà amb Estats hiperendeutats i Bancs Centrals carregats de deute públic. Reprendre noves tandes de Quantitative Easing de dopatge salvatge mitjançant estímuls monetaris i fiscals, en un cos social debilitat, serà més difícil. S’ha intentat resoldre la crisi del 2008 creant una monstruosa bombolla de deute públic. Això és un gran error. Estiguem preparats, doncs, per als plors i el cruixir de dents.

Jordi Franch Parella és doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

PIMEC // Imatge cedida per pimec

PIMEC creu que és el moment de normalitzar les relacions entre Catalunya i Espanya

Per restablir ponts de diàleg i solucionar greuges

PIMEC // Imatge cedida per pimec
PIMEC // Imatge cedida per pimec

La Junta Directiva de PIMEC, reunida adimarts dia 18, va acordar fer el següent posicionament amb motiu dels diferents esdeveniments ocorreguts ara fa un any, que van trasbalsar la situació política i social del país i que han marcat fortament l’actual conjuntura en la qual ens trobem immersos. Així mateix, els membres de la Junta consideren que, a punt d’entrar a la tardor, amb tot el que aquesta representa, i tenint en compte la constitució dels nous governs català i espanyol, és un moment molt favorable per restablir ponts de diàleg, solucionar greuges socials, econòmics i culturals i normalitzar les relacions entre Catalunya i Espanya.

  1. DIÀLEG. Insistim en el fet que el diàleg és la millor forma de fer política en un estat democràtic. Aquest ha de ser obert i constructiu, sempre pensant també en el futur de les noves generacions de ciutadans i, per tant, s’ha de traduir en la presa de decisions i canvis. Això s’ha de fer amb certa celeritat, ja que els temps actuals no aconsellen demorar decisions. A més, hi ha qüestions prèvies en el camí del diàleg que necessiten una urgent solució política.
  2. DEMOCRÀCIA. Creiem que el nostre sistema democràtic és millorable. No n’hi ha prou que es comptin els nostres vots, cal que també es compti amb les opinions dels ciutadans. La separació i independència dels tres poders de l’Estat: executiu, legislatiu i judicial representen la columna vertebral de qualsevol democràcia avançada i el seu correcte funcionament garanteix la seva solidesa i la seva qualitat.
  3. DRET A DECIDIR. Creiem en el dret a decidir i que aquest sigui pactat amb l’Estat espanyol per tal que s’estableixin les condicions i les garanties justes i necessàries. PIMEC va ser la primera organització empresarial a defensar-lo ara fa més de 4 anys.
  4. LEGALITAT. En tot moment cal respectar les lleis, entenent que aquesta no és una realitat rígida i inamovible, sinó que ha de ser adaptable i flexible a les noves i contínues necessitats que vagin sorgint i a les inquietuds que expressi la ciutadania, sempre tenint en compte i respectant els drets de les minories.
  5. RESPECTE A LA PLURALITAT. Respectem, com no podria ser d’altra manera, les diferents idees de totes les persones que dirigeixen les empreses, gremis, associacions i federacions que formen part de la nostra entitat. Com hem dit nombroses vegades, en les democràcies no voten les empreses sinó les persones.
  6. PERTINENÇA. Hem declinat i declinarem fer posicionaments que no respectin la pluralitat de pensaments dels nostres associats, malgrat que això pugui interpretar-se com que “no formar part” d’un determinat corrent d’opinió equival a alinear-se a favor d’un altre. En aquest sentit, evitarem formar part de qualsevol comissió, taula de treball o similar que no tingui com a objectiu avançar en el diàleg i beneficiar el conjunt dels empresaris, empresàries i professionals autònoms de Catalunya, independentment de la seva lícita expressió ideològica.
  7. REPRESENTATIVITAT I DEFENSA. El paper de PIMEC, com a agent social i econòmic, és el de representació i defensa de les pimes i autònoms, en la seva perspectiva més àmplia i global. Això fa que la nostra tasca es desenvolupi tant a Catalunya com a Espanya i també a Europa, llocs on ens hem d’entendre amb els governs i els parlaments democràticament elegits per la ciutadania i que, per tant, cada cert temps són modificats; intentant incidir i influir en les seves decisions per afavorir els interessos del nostre teixit empresarial.
  8. CREADORS DE RIQUESA I D’OCUPACIÓ. Alertem que el teixit de pimes i autònoms, principal creador de riquesa i ocupació, està patint des de fa uns anys un empobriment continuat.
  9. EQUITAT I TRANSPARÈNCIA. El nostre model de societat és el que permeti, dins d’un marc ampli de llibertats, la iniciativa privada, la lliure competència i la llibertat d’empresa, com a generadores de riquesa i benestar social. Rebutgem tot tipus de desigualtat i defensem l’aplicació de polítiques d’equitat i transparència.
  10. LA NOSTRA RAÓ DE SER. Com sempre hem fet, seguirem treballant per i per a les pimes i autònoms de Catalunya.