Arxiu de la categoria: Opinió

Jordi Franch UManresa//Foto: FUB

L’Abat Oliba

Jordi Franch UManresa//Foto: FUB
Jordi Franch UManresa//Foto: FUB

L’abat Oliba (971-1046) és una de les figures més destacables del seu temps, amb una influència i rellevància que transcendeixen la incipient formació de la Catalunya medieval. Besnet del comte Guifré el Pilós fou un abat benedictí, bisbe de Vic i abat de Santa Maria de Ripoll i Sant Miquel de Cuixà.

A més, també va fundar el monestir de Montserrat i va restaurar les ciutats de Cardona i Manresa. Una Manresa que va ser completament destruïda per la ràtzia del cabdill musulmà Abd-al-Malik l’any 1003 i que gràcies a l’esforç d’Oliba tornava poc després a ser una ciutat activa i rellevant que no solament disposava d’una nova església, sinó que també tenia una canònica, substituïda al segle XIV per la magnífica basílica gòtica de la Seu. Amb l’objectiu de commemorar el mil·lenari Oliba, el bisbat de Vic ha organitzat un projecte itinerant sota el nom de «Oliba Episcopus: Camins». Els actes, amb inici a la seu manresana, continuaran al monestir de Santa Maria de l’Estany (18 d’agost) i el monestir de Sant Joan de les Abadesses (29 de setembre), concloent al Palau de l’Abadia i la catedral de Vic (27 d’octubre). La Seu de Manresa ha acollit el primer acte, mostrant la vessant de l’abat Oliba com a constructor. Constructor físic de monestirs, esglésies i castells; reconstructor de la ciutat de Manresa; i gran difusor de la cultura amb la còpia als scriptoria dels monestirs catalans dels clàssics llatins que situaren la cultura catalana com a capdavantera d’Europa. Oliba feu de Santa Maria de Ripoll un dels centres culturals més importants de l’Europa occidental i de tota la cristiandat. Gerbert d’Aurillac, que va ser Papa l’any 1000 amb el nom de Silvestre II, estudià durant tres anys al monestir de Ripoll, introduint a Europa la numeració àrab decimal i el concepte de zero. Però la importància de l’abat Oliba va més enllà de la construcció física, cultural i espiritual de la futura Catalunya.

Quan neix Oliba, els comtats catalans eren una terra de frontera que formava part, només nominalment, del regne dels francs. Sota l’amenaça constant de l’encara temible califat de Còrdova era el lloc de trobada entre un sud islàmic que atresora el saber de l’antiguitat, una potent comunitat jueva amb contactes a tot el món i una cristiandat cada cop més segura de si mateixa. La Marca Hispànica, terra de trobada però també de frontera, s’interposava entre l’Imperi franc i el d’Al-Andalus, i va ser organitzada en comtats: Rosselló, Cerdanya, Urgell, Girona, Empúries, Barcelona, Ribagorça i Pallars. I en aquest context, Oliba va aconseguir dinamitzar l’economia al defensar la institució de la propietat privada tot posant límits al poder il·limitat i a la violència arbitrària dels senyors feudals. Per poder fer front a les despeses de la guerra, cada cop més els senyors s’apropiaven dels excedents del camp i abusaven dels pagesos, fent servir el seu poder de coerció militar. Els pagesos, abans lliures, van esdevenir serfs i foren obligats a habitar el mas i a lliurar part de la seva producció i feina al noble, a pagar tributs i censos, i fins i tot a formar part de la seva host en cas de guerra. Les terres que treballaven van passar sovint a ser també propietat dels nobles. Oliba va impulsar el moviment de Pau i Treva a inicis del segle XI (Toluges del Rosselló, 1027), com a resposta a la violència perpetrada pels nobles feudals contra els pagesos i comerciants. El fre a l’extorsió feudal, de fet, és l’origen de les Corts Catalanes. La pau i treva de Déu prohibia les accions bèl·liques durant un temps determinat.
Inicialment s’iniciava dissabte el vespre fins al final de diumenge. I posteriorment s’estengué la prohibició de les accions bèl·liques de dijous a diumenge. La protecció emparava els pagesos i els seus domicilis, sota pena d’excomunió. Al reduir la violència indiscriminada dels nobles i establir uns dies de treball productiu i lliure intercanvi, aconseguia molt més que una acció pacificadora. Aconseguia reactivar l’economia sense que això segurament formés part dels seus designis.

La figura de l’abat, bisbe i comte Oliba és gegantina i de talla europea. Va ser un protagonista destacat del naixement de Catalunya a l’edat mitjana; un artífex privilegiat del creixement espiritual, cultural i econòmic a ambdós costats dels Pirineus. Des de Prades, Toluges i Elna al nord, fins a Ripoll, Vic i Montserrat al sud. Des dels monestirs de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó al Conflent, fins a llocs tan diversos com Sant Pere de Rodes a l’Alt Empordà o Sant Vicenç de Cardona al Bages, passant per les seus de Girona i Manresa. Mil anys després de l’abat Oliba, Catalunya torna a estar immersa en una crisi profunda i polièdrica, tant a nivell econòmic i polític com cultural i espiritual. Mil anys després, les condicions d’espoli continuen, ja que els catalans hem de treballar més de mig any, exactament fins el 5 de juliol, per pagar les despeses de funcionament no dels senyors feudals, sinó de l’Estat. Ens cal un nou abat Oliba que impulsi la refundació de la nova Catalunya del segle XXI.

Jordi Franch Parella és doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Gonzalo Marquez Mutua Intercomarcal-1

Les malalties professionals

Gonzalo Marquez Mutua Intercomarcal-1
Gonzalo Marquez Mutua Intercomarcal-1

En la gestió diària de l’empresa és recomanable no perdre de perspectiva la gestió dels recursos humans i, dins d’aquesta gestió un factor molt desconegut per les empreses i els seus gestors són les malalties professionals.

Quan parlem de malalties professionals ens referim a una sèrie de patologies quehan d’estar en el vigent llistat o quadre aprovat per la normativa, en aquest cas. Si bé en determinats supòsits els treballadors que la pateixen tenen una predisposició genètica a contraure les citades malalties, això no comporta la pèrdua de la seva naturalesa jurídica com a malaltia professional.

Les patologies més comunes són les afeccions a la pell generades per contacte amb farines, ciment o productes químics en fleques, empreses d’alimentació, empreses de construcció o empreses que manipulen productes químics; les afeccions a les vies respiratòries pels citats productes; les patologies que afecten les espatlles, canells o colzes en llocs de treball que comporten moviments repetitius de les extremitats superiors o, per exemple, tasques administratives que comportin la utilització de teclats d’ordinador.

Les principals obligacions de l’empresa són vetllar per una correcta identificació dels riscos de malaltia professional en els llocs de treball de l’empresa, eliminar en la mesura del possible o si més no pal·liar amb mesures col·lectives (disseny dels processos productius, correcta ventilació, formació adequada als treballadors) i facilitar els equips de protecció individual necessaris (guants, mascaretes…) així como dissenyar un correcte protocol de reconeixements mèdics que tingui en compte les possibles malalties professionals que es pugin produir en els treballadors assignats als citats llocs de treball, tot comunicant aquesta circumstància a la Mútua Col·laboradora amb la Seguretat Social en la que tingui concertada la cobertura de les contingències professionals.

Per últim cal recordar que la manca de compliment de les obligacions sintèticament descrites anteriorment pot comportar l’assumpció de responsabilitats econòmiques, inclús penals, per part de la empresa, sent significatiu que la majoria de pòlisses d’assegurança que cobreixen el pagament d’indemnitzacions econòmiques als treballadors pels danys generats exclouen específicament o no contemplen la cobertura dels danys generats per malalties professionals, que tenen una conceptuació i naturalesa jurídica independent de l’accident de treball.

Gonzalo Márquez és cap de l’Àrea Jurídica de Mútua Intercomarcal, empresa col·laboradora dels Estudis d’ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

Elefants blancs

Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa
Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

L’elefant blanc o albí és un tipus poc comú d’elefant. Però més enllà del seu sentit originari, aquesta expressió ha passat a designar una obra pública ruïnosa per a la societat, amb uns costos de construcció i manteniment molt superiors a l’escàs rendiment social que se’n deriva.

Aquesta expressió prové de quan els reis de Siam (avui Tailàndia) tenien el costum de regalar un elefant albí als dignataris que pretenien arruïnar. I és que els costos de manteniment d’un animal tan voluminós, considerat sagrat i objecte de culte per part de la població, són molt elevats. Són exemples d’elefants blancs la Caja Mágica de Madrid o la Ciutat de les Arts i les Ciències de València. També una infraestructura com l’AVE, en la mesura que no recuperarà mai la inversió i genera pèrdues d’explotació permanents, se’n pot considerar un exemple. I sense sortir de les ciutats i viles del nostre país, tots seríem capaços d’identificar immobles o places públiques que, volent ser obres d’avantguarda a glòria del gestor públic, acaben sent nyaps monumentals amb altes despeses de manteniment a càrrec del contribuent. Algunes vegades, depenent de la importància de l’esdeveniment públic organitzat, ens trobem davant bandades o ramats d’elefants blancs.

Els Jocs Mediterranis, recentment clausurats a Tarragona, en són un exemple. Aquesta competició multi-esportiva, que es disputa cada quatre anys i on participen els estats banyats pel Mediterrani, ens ha deixat imatges patètiques i tristes. Els tarragonins han girat l’esquena a aquests Jocs i les instal·lacions, algunes acabades d’estrenar, han acollit només desenes d’espectadors malgrat haver-se regalat entrades. Un atleta va ser detingut per presumpta agressió sexual i la pista de bàsquet 3×3 del Camp de Mart es va esfondrar. Els àrbitres han fet vaga perquè no cobraven i Mireia Belmonte, guanyadora als 400 metres lliures, va haver de posar les medalles a les seves rivals perquè no hi havia ningú més per posar-les. Més greu encara si és possible, un conductor dels Jocs que triplicava la taxa d’alcoholèmia va atropellar un nen de cinc anys. La cadena de despropòsits ja havia començat abans quan es van posposar els Jocs per no tenir les instal·lacions enllestides. I el reguitzell de clamorosos fracassos ha continuat. En el cas de la piscina olímpica, no va donar temps a cobrir-la, com estava previst. I en el Palau d’Esports va haver de fer-se de nou el concurs públic, perquè dues empreses adjudicatàries varen renunciar al projecte.

El cost econòmic es xifra al voltant de 90 milions d’euros. La Generalitat ha estat l’administració que ha aportat més diners, i l’Estat la que menys. 90 milions d’euros que surten dels impostos pagats pels contribuents i que deixaran de finançar altres serveis com la sanitat o l’educació públiques. 90 milions d’euros que, a les butxaques de les famílies, s’haurien gastat molt millor i amb més eficiència, contribuint a les veritables necessitats reals de la població. 90 milions d’euros que els botiguers i hostalers del centre de Tarragona tampoc noten per enlloc. Massa milions d’euros malgastats en projectes no rendibles i que, lluny de millorar la cohesió social, l’han empitjorat. Recordem, per exemple, que al costat del Palau d’Esports, al qual s’hi han destinat 18 milions d’euros, hi ha una escola en barracons.

En el marc d’aquests Jocs Mediterranis, i molt lluny del clima de pau i germanor que pretenen aconseguir, hi ha hagut l’aterratge de paracaigudistes, exhibicions aèries de la Patrulla Águila o l’arribada del portaavions insígnia de l’Armada espanyola. Aquesta exhibició militar i de poder marcial contrasta amb l’absència de mostres de folklore català a la terra dels castellers, un dels elements culturals més potents del territori.

El balanç dels Jocs Mediterranis que en fa l’equip de govern de la ciutat, encapçalat per l’alcalde socialista Josep Fèlix Ballesteros, que governa la capital tarragonina en coalició amb els populars, és molt positiva. Considera que els Jocs han estat un èxit i que tota la culpa és dels mitjans de comunicació que s’han fixat únicament en anècdotes puntuals. Segurament aquests Jocs Mediterranis hauran estat un formidable trampolí per presentar-se a la reelecció en els propers comicis locals del maig de 2019. Però el desenvolupament de les ciutats i dels països no es fa amb Jocs, Expos, Fòrums Universals de les Cultures o similars. Aquests esdeveniments, alguns clarament de gamma baixa, no són res més que elefants blancs. La vella Tàrraco no necessitava uns fastos pseudoolímpics per donar-se a conèixer al món i fer el ridícul d’aquesta manera. I Catalunya no necessita elefants blancs pagats per la societat a vanaglòria dels dirigents polítics. Ens calen polítics de perfil discret que gestionin la res publica de manera eficient i sostinguda en el temps, deixant fer i deixant passar (laissez faire, laissez passer). Deixant fer a la lliure iniciativa privada i empresarial, sense excessos impositius ni regulatoris.

Jordi Franch Parella és doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Jordi Franch//Foto: UManresa

Economia GAFAM

Jordi Franch//Foto: UManresa
Jordi Franch//Foto: UManresa

Finalitzada la Segona Guerra Mundial, set dècades enrere, les empreses industrials encapçalaven el rànquing. General Electric, nascuda l’any 1890, General Motors, el 1908, o la mateixa IBM, constituïda el 1911, eren referents mundials. Només 59 de les 500 empreses més importants l’any 1955, però, ho continuen sent el 2018 (Coca-Cola, Pepsi i Colgate són tres d’elles). En altres paraules, menys del 12% de les companyies més importants el 1955 ho continuen sent avui, i més del 88% de les empreses han fet fallida, s’han fusionat, han estat adquirides per grups aliens o encara existeixen, però lluny del top 500. American Motors (no confondre amb General Motors) era una de les empreses més importants del món l’any 1955, però avui ningú la coneix, ja que va deixar de produir el 1987. Poc després del paradigma de les empreses industrials, a la dècada dels 70 i impulsades per l’encariment del cru, corporacions petrolieres com ExxonMobil agafen el relleu. Però, en canvi, a dia d’avui la petroliera ha perdut valor a borsa, mentre que les tecnològiques de Silicon Valley l’han augmentat vertiginosament. Els tres fabricants de cotxes de Detroit tenien l’any1990 unes vendes anuals de 250.000 milions de dòlars, una capitalització en borsa de només 36.000 milions i donaven ocupació a 1,2 milions de treballadors.

Ara les tres primeres empreses de Silicon Valley tenen vendes similars, però cotitzacions borsàries molt superiors (més d’1 bilió de dòlars) i operen amb molts menys treballadors (només 137.000 l’any 2014). L’economia digital ha portat les empreses tecnològiques al primer pla de la vida de milions d’usuaris i consumidors. Apple avança decididament a superar en valor borsari la frontera del bilió de dòlars (amb dotze zeros). Amazon, amb quasi 800.000 milions de dòlars, la segueix molt de prop. Per darrere hi trobem Microsoft i Google, amb 760.000 milions cadascuna. Facebook, més endarrerida, 540.000 milions. La suma del valor de les cinc companyies GAFAM (Google, Apple, Facebook, Amazon i Microsoft) ja s’acosta al PIB d’Alemanya i supera el total de les economies francesa i espanyola juntes.

Aquestes empreses, veritables plataformes comercials amb difusió global, conformen el mercat. La lògica del winner takes it all les impulsa al gegantisme. Com més usuaris tenen, majors economies de xarxa generen, fent més atractiu per a un altre usuari esdevenir membre de la comunitat. Jo estic a Facebook perquè hi són els meus 25 amics (els restants 2.000 no sé qui són). La tecnologia emprada també crea resistències per canviar a una altra plataforma. Són monopolis? Depèn. En un sentit estàtic, sí. La seva dimensió és molt gran i la quota i el poder de mercat també. Ara bé, el que s’ha de considerar és si dinàmicament altres empreses poden competir amb aquests gegants. I la resposta és afirmativa. De fet, no oblidem que Google va substituir AltaVista en el mercat dels buscadors i que Facebook va superar MySpace en el segment de les xarxes socials. Walmart, el més gran supermercat mundial, va tenir una posició dominant en reduir costos i preus de venda, però Amazon competeix aportant comoditat i conveniència al consumidor a preus també molt baixos.

Si aquestes empreses dominen el mercat no és per privilegis explícits rebuts del govern, sinó perquè ofereixen un bon producte i servei al client. No gaudeixen de barreres insalvables d’accés al mercat. Aquest està obert a potencials competidors. I ningú està obligat a utilitzar Google. Qui no vulgui fer cerques segons els algoritmes de l’empresa de Califòrnia, ho pot fer amb Bing o DuckDuckGo, per exemple. De manera similar, les xarxes socials de codi obert com Mastadon i Diaspora són alternatives a Facebook. Les pràctiques monopolistes s’associen a la imposició d’un producte car i protegit pel BOE. I la regulació pública d’un monopoli consisteix a fixar el preu del bé, artificialment encarit per l’escassetat del producte causada justament per la protecció legal. Al respecte, no resulta possible justificar intervencions estatals quan el preu dels serveis de Google o Facebook és zero. L’ús que Mark Zuckerberg faci de les nostres dades és un altre tema de debat. L’empresari nord-americà es finança amb publicitat online, però no amb preus abusius dels serveis oferts.

El Big Data és el nou petroli i Zuckerberg, el nou Rockefeller. Aquestes empreses acumulen milions en efectiu i contracten els millors enginyers del món. Només Amazon inverteix en recerca i desenvolupament una quantitat similar al de tota l’economia espanyola. Amazon continua la revolució del retailing amb l’obertura de botigues físiques sense caixers. I el llançament del seu assistent virtual, Alexa, obre noves possibilitats a l’Internet de les coses. Google avança amb la seva filial de vehicles sense conductor Waymo i inverteix en empreses e-commerce. Per la seva banda, Facebook segueix la carrera d’adquisició de startups en els camps d’intel·ligència artificial, seguretat informàtica i reconeixement facial. I Microsoft s’expandeix amb la compra d’empreses de programari obert, videojocs i sistemes d’informàtica en núvol.

Renata Marciniak //Foto:fub

Les barreres a la competitivitat de les petites i mitjanes empreses espanyoles

Renata Marciniak //Foto:fub
Renata Marciniak //Foto:fub

Les petites i mitjanes empreses (PIMEs) tenen un paper molt important en l’economia de qualsevol país. A Espanya aquest tipus d’empresa constitueix el 99,84% del total de les inscrites a la Seguretat Social, contracten quasi el 64% del total dels treballadors i generen quasi el 70% del PIB. Tot i que les PIMEs tenen un paper essencial en l’economia espanyola, no disposen de la mateixa capacitat competitiva nacional i internacional que les empreses grans.

La competitivitat de les PIMEs depèn de diversos factors microeconòmics, tals com la capacitat econòmica de l’empresa, la seva capacitat d’introducció de noves solucions tecnològiques, la seva capacitat de gestió i el nivell dels coneixements i de la creativitat dels seus treballadors. No obstant això, la competitivitat també es pot veure afectada per factors macroeconòmics que no depenen de l’empresa, sinó que són generats pel seu entorn. Alguns d’aquests factors afavoreixen la competitivitat de l’empresa, però la gran majoria d’ells constitueixen barreres que limiten les opcions i els comportaments de l’empresa. De quines barreres es tracta?

Tal com es desprèn dels resultats de la recerca realitzada per al període 2016-2017 pel World Economic Forum amb la col·laboració de 179 directors de PIMEs espanyols, publicats en l’informe “The Global Competitiveness Report 2017-2018”, les principals barreres a la competitivitat de les PIMEs espanyoles són: burocràcia excessiva, taxes i impostos massa elevats,  normativa fiscal i laboral excessivament restrictiva, insuficient capacitat d’innovació de les empreses, l’accés limitat al finançament i la inestabilitat política.

Segons el 15,2% dels gestors enquestats, la principal barrera en la creació de la competitivitat de PIMEs és l’excessiva burocràcia. En aquest punt, es destaca la manca de professionalitat en l’atenció oferta per les administracions públiques, així com la imposició de formalitats excessives (llicències i autoritzacions) i de procediments que obliguen els empresaris a dedicar una gran part del seu temps a tràmits administratius. Cal notar que els procediments burocràtics són necessaris, però el problema sorgeix quan són excessius. Segons els empresaris enquestats, a Espanya s’ha traspassat la línia entre la burocràcia necessària i la burocràcia excessiva.

Els impostos i les taxes aplicables a les PIMEs constitueixen una barrera important al creixement d’aquestes. Així ho indica el 15,1% dels empresaris enquestats. En la seva opinió, el problema deriva no tan sols dels imports dels impostos i les taxes aplicables, sinó també de la complexitat de la normativa fiscal i de la manca d’interpretació uniforme de la mateixa i de la freqüència amb la qual es modifica. El seguiment de les reformes de la normativa fiscal, l’adaptació a les novetats introduïdes i la seva implantació requereixen un esforç addicional per part dels departaments fiscals i comptables i dels directors, que els impedeixen invertir el temps dedicat a aquestes tasques a projectes de creixement de l’empresa.

Segons el 13,5% dels gestors enquestats, una de les principals barreres a la competitivitat de les PIMEs és el caràcter excessivament restrictiu de la normativa laboral vigent a Espanya. Les restriccions imposades per les normes laborals afecten negativament la competitivitat de les empreses. Un dels factors fonamentals per al creixement de les PIMEs és la possibilitat d’aplicar modalitats contractuals flexibles (contractes de durada determinada, teletreball, jornada reduïda, treball temporal).

Una altra barrera a la competitivitat de les empreses és la seva insuficient capacitat per generar i introduir innovacions valorades positivament pels usuaris donada la seva utilitat, modernitat i competitivitat. Aquesta és l’opinió del 11,7% dels gestors enquestats. Cal notar que per tal d’assolir una elevada posició competitiva, les empreses han de mantenir un elevat nivell d’innovació, ja que, segons l’expert nord-americà en gestió d’empreses, P.Drucker, la innovació és una eina especial que poden utilitzar els empresaris per fer possible la realització de nous projectes empresarials o la prestació de nous serveis, beneficiant, directa o indirectament, l’empresa i reforçant la seva posició competitiva.

Les limitacions econòmiques constitueixen una altra barrera a la competitivitat de les PIMEs espanyoles. El 10% dels gestors enquestats considera que aquestes barreres limiten el desenvolupament de l’empresa i dificulten el seu creixement òptim. Aquestes barreres inclouen, entre d’altres, la insuficient estabilitat de les entitats bancàries, tipus d’interès elevats, dificultat d’accés al finançament (leasing, finançament de l’exportació, finançament a llarg termini), manca de recursos econòmics dels bancs i la insuficiència de la informació financera.

Una barrera important a la competitivitat de les PIMEs espanyoles és la inestabilitat política (7,4%). Resulta obvi que la manca d’estabilitat política impacta negativament en l’economia d’un país. Així mateix, afecta també la competitivitat de les empreses, que es poden trobar en una situació d’indefensió davant els processos polítics produïts.

Una política degudament plantejada i implementada pot neutralitzar les barreres a la competitivitat de les PIMEs descrites. Per tant, l’objectiu de les polítiques implementades hauria de ser la creació d’un entorn favorable al funcionament del small business mitjançant la creació d’un entorn politicoeconòmic estable i la promoció i el finançament de programes que reforcin el creixement i la competitivitat de les petites i mitjanes empreses.

Renata Marciniak és Doctora en Ciències Econòmiques i en Educació i professora col·laboradora dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADEdel Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

Finançament autonòmic

Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa
Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

El Cercle d’Economia ha presentat unes propostes per millorar l’autogovern de Catalunya i el funcionament del model territorial de l’Estat. Les perspectives de diàleg entre els presidents, Pedro Sánchez Pérez-Castejón i Joaquim Torra i Pla, permeten albirar una millora de la convivència social, trobant, per una banda, vies no únicament judicials per canalitzar les legítimes aspiracions de la població catalana, i per l’altra, recuperant el respecte a la legalitat tot millorant la forta divisió social interna i la intensa polarització política. La manca de reconeixement de l’autogovern català s’agreuja amb els problemes de finançament dels serveis públics fonamentals de la Generalitat. L’actual sistema de finançament autonòmic és disfuncional, ineficient i no equitatiu.

És disfuncional perquè la capacitat tributària de les comunitats autònomes és molt inferior a les responsabilitats de despesa. En altres paraules, mentre que l’Estat central controla bona part dels ingressos -entenguin impostos-, la despesa està descentralitzada en les autonomies, que carreguen amb la provisió de serveis públics com sanitat, educació i serveis socials (no hi ha diners per a la dependència). Els impostos més importants cedits a les autonomies són successions i donacions, transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, patrimoni i begudes ensucrades. Els grans impostos (IRPF, IVA i Societats), però, estan controlats pel govern central (que retornarà a la Generalitat el 50% de Renda i IVA).

Quan ens diuen que Espanya és el país més descentralitzat d’Europa, n’hi ha prou donant un cop d’ull a l’oficina estadística europea per comprovar que no és així. L’administració central de l’Estat, inclosa la Seguretat Social, controla el 53% dels recursos públics, mentre que les CCAA representen només el 36% i els ajuntaments l’11%. No és cert, doncs, que Espanya sigui el país més descentralitzat, ni pel que fa a la distribució dels recursos ni pel que fa a la capacitat per decidir on es destinen aquests mateixos recursos. L’Estat disposa de capacitat inversora per construir un model d’Estat radial, a imatge de França.

És ineficient perquè allunya el recaptador del contribuent, el fiscalitzador del fiscalitzat, disminuint la transparència i el coneixement de les necessitats reals del ciutadà. El model a seguir és el concert econòmic del País Basc i Navarra, extensible a la resta de territoris de l’Estat. Cal recuperar un marc institucional flexible i descentralitzat per a la cooperació en les relacions intergovernamentals de les comunitats autònomes i d’aquestes amb l’administració central. Cal una concepció multipolar que permeti el desenvolupament econòmic i la cohesió social, vertebrant totes les polítiques públiques, des de transports i comunicacions, fins a educació i cultura, passant per la distribució territorial dels organismes públics.

Tampoc és equitatiu perquè no contribueix a la convergència entre comunitats riques i pobres. De fet, la disparitat entre comunitats ha augmentat, en comptes de reduir-se, malgrat els 40 anys de transferències fiscals entre comunitats. La política espanyola de redistribució i convergència econòmica regional és un fracàs colossal. El dèficit fiscal crònic de Catalunya, un 8% del PIB, no contribueix al desenvolupament econòmic d’Extremadura, per exemple. Tampoc és una redistribució de rics a pobres, sinó més aviat el contrari. Els diners pagats per les classes treballadores catalanes alimenten els sous d’alts funcionaris de l’Estat. Els catalans, i els balears, patim una regressió social amb dades relatives a educació, sanitat, habitatge social, medi ambient… que es tradueix en una pitjor qualitat de vida. A l’altre extrem, les comunitats receptores de transferències fiscals tenen un progrés social molt més alt i gaudeixen de més qualitat de vida. També ho tenen les comunitats forals, gràcies al concert econòmic, i Madrid, per l’efecte capital.

En definitiva, tenim un model anacrònic que contribueix a la pèssima situació espanyola actual, amb un deute públic i extern dels més grans del món, un sistema de pensions en fallida, uns índexs d’atur i de pobresa pels núvols, una enorme desigualtat social, una crisi territorial profunda i una qualitat institucional que fa que Espanya lideri en negatiu la majoria de rànquings internacionals. I quines possibilitats de canvi tenim amb el nou govern socialista? El president Sánchez Pérez-Castejón ho ha deixat clar aquesta setmana a la sessió de control del Senat. El sistema de finançament autonòmic no es modificarà per falta de temps material, però «sí hi hauran millores per a totes i cada una de les comunitats autònomes durant els propers mesos». Clar, i hom es pregunta, qui acabarà pagant les millores dels altres? Quan s’abandonarà el pervers principi que el govern central recapta i les autonomies gasten, eliminant d’arrel qualsevol incentiu a modernitzar les autonomies més pobres, que esdevenen crònicament depenents de l’Estat?

Jordi Franch Parella és doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Jordi Franch UManresa//Foto: FUB

Política Industrial

Jordi Franch UManresa//Foto: FUB
Jordi Franch UManresa//Foto: FUB

L’estat de Baden-Württemberg, al sud-oest d’Alemanya, és un dels motors econòmics d’Europa. Sent una regió pobra un segle enrere, ha sabut reinventar-se i trobar el camí a la prosperitat. És el famós model Mittelstand alemany, basat en petites i mitjanes empreses altament especialitzades en un producte tecnològic de qualitat i molt internacionalitzades. Inclou empreses amb facturacions inferiors a 50 milions i de fins a 499 treballadors. Per tant, i d’entrada, més grans i productives que les catalanes.

La Catalunya Central també ha hagut de reinventar-se després que moltes empreses tèxtils tanquessin en no poder fer front a la competència asiàtica. Pel que fa a les empreses del Bages, i basant-nos en l’últim estudi de la Cambra de Comerç de Manresa, la millora del valor afegit brut té molt camí a recórrer, considerant que la dimensió mitjana de l’empresa bagenca és la micro. Parlem de petites i mitjanes empreses quan ens referim, en realitat, a microempreses. Mentre que el nombre d’empreses s’ha recuperat des del 2008, ens cal incrementar la mida i també la productivitat de les mateixes, que es manté en nivells baixos. Concretament, el nombre mitjà de treballadors per empresa al Bages és inferior a 5 i la productivitat mitjana de només 53.000 euros anuals. Pel que fa a la internacionalització, el 22% de les empreses industrials bagenques exporten i per sectors destaquen el material de transport; la indústria química; el tèxtil, cuir i confecció; la indústria alimentària; les indústries extractives no energètiques; i, finalment, la metal·lúrgia, maquinària i material elèctric (45,9%, 45,8%, 28,9%, 24,7%, 22,7% i 21,0% d’empreses exportadores, respectivament). El principal repte de les empreses del Bages és seguir creant ocupació, però també millorar els nivells de productivitat per ocupat. La productivitat esdevé una mesura de l’eficiència empresarial i, per tant, un factor determinant de la seva competitivitat per sobreviure en mercats creixentment globalitzats. I com ho podem fer això amb les microempreses?

A finals del segle XIX, l’economista britànic Alfred Marshall va introduir el concepte d’economies externes i va establir que, en determinats sectors, els avantatges de producció a gran escala es poden aconseguir quan és possible subdividir el procés de fabricació en diverses fases que siguin realitzades per petites unitats productives. La presència en un mateix territori de gran quantitat de petites empreses especialitzades afavoreix la competitivitat i les inversions, facilitant l’entrenament de la mà d’obra especialista i la circulació més ràpida de les idees. Aquest concepte, en el segle XXI, ens remet al clúster industrial. I Catalunya compta amb una llarga tradició de polítiques de clústers. Sota la direcció del recentment traspassat conseller d’Indústria, Antoni Subirà i Claus, es van utilitzar per a la posada en marxa de polítiques basades en la comprensió dels desafiaments estratègics de les empreses i en l’execució d’actuacions per adaptar el nostre teixit industrial a la competència internacional. Catalunya, al costat d’algunes zones dels Estats Units i territoris europeus com Escòcia o el País Basc, ha estat pionera en el disseny i posada en marxa de polítiques de reforç de la competitivitat basades en la potenciació dels clústers presents al territori. Les empreses no competeixen aïllades, sinó relacionades amb moltes altres indústries. A més, els clústers els faciliten un entorn per prendre decisions estratègiques.

I què és un clúster? És una concentració geogràfica d’empreses i altres institucions interconnectades, com universitats i centres de recerca, que treballen en un mateix sector industrial i col·laboren estratègicament per reforçar la seva posició en el mercat. L’objectiu dels clústers és millorar la competitivitat de les empreses en un context internacional, mitjançant la innovació i l’estratègia empresarial. Un clúster ha de permetre obtenir coneixement estratègic, generar noves oportunitats de negoci, connectar amb altres empreses i agents de la cadena de valor i activar projectes transformadors. Michael Porter, director del Institute for Strategy and Competitiveness de la Universitat de Harvard, i pioner en aquest tipus d’anàlisi, afirma que els clústers tenen el potencial d’afectar la competència mitjançant l’augment de la innovació i la productivitat de les empreses del grup. Un exemple il·lustratiu és el clúster de la pell d’Igualada, format per la gran concentració d’empreses adoberes. És un cas que s’ha estudiat a la Harvard Business School (The Catalan Leather Industry) i explica com als anys 90, amb l’entrada a la Unió Europea, la indústria catalana dels curtits va perdre competitivitat i com, gràcies a l’actuació conjunta, les empreses d’Igualada tornen a ser companyies punteres.

El Bages podria fer el mateix en subsectors del tèxtil com la cinteria i etiquetatge, el material de transport, l’agroalimentari i altres. Per generar sinergies, les diferents parts que integren el clúster han d’estar correctament interconnectades. Comptem amb els empresaris, els actors principals, que haurien d’associar-se per compartir recursos i informació; els agents socials com patronal i sindicats, forts però cooperatius; els col·legis professionals, com el d’enginyers, en la promoció de la formació contínua dels facultatius; institucions com la Cambra de Comerç, que vetlla pel desenvolupament econòmic i empresarial de la zona; el CTM, el centre tecnològic de R+D+i orientat a les necessitats del mercat; les universitats, UManresa-FUB i la UPC, cabdals en formació i recerca; i les administracions públiques, amatents a facilitar els tràmits burocràtics i no ofegar l’activitat econòmica amb excessius impostos i càrregues regulatòries. Si aquest ecosistema productiu d’innovació no es rega adequadament, el risc que correm és que s’assequi i es mori.

Jordi Franch Parella és doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

Guerra comercial

Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa
Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

L’especialització d’un país en la producció d’aquells béns en els quals té avantatge comparatiu augmenta les possibilitats de producció, incrementant l’ocupació i el benestar social. El lliure comerç incrementa també la competència, promou els avenços tecnològics i millora la quantitat i qualitat dels béns i serveis disponibles. Malauradament, però, els polítics, en general, i Donald Trump, en particular, no escolten aquestes raons, sinó les dels lobbies nacionals que els reclamen protecció contra la competència internacional, titllada de deslleial.

Des del primer dia d’aquest mes de juny, els EUA ja apliquen aranzels a les exportacions europees. Concretament, imposen un recàrrec impositiu del 25% sobre l’acer i del 10% sobre l’alumini. Es tornen a repetir, per tant, els errors tantes vegades desemmascarats per l’anàlisi econòmica i la mateixa història. El balanç final de les guerres comercials és invariablement negatiu. Alguns, pocs, hi poden sortir guanyant, però la majoria de la població en sortirà malparada. Qui en sortirà beneficiat? La indústria nord-americana de l’acer i l’alumini, per la protecció dels seus mercats, i el propi govern de Trump, que ingressarà uns impostos aranzelaris addicionals. I qui en sortirà perjudicat? En primer lloc els consumidors nord-americans, que disposaran de menys acer i més car i de menys alumini i també més car. També la pròpia indústria nord-americana de l’automòbil o de béns de consum, que utilitza aquests inputs encarits, en resultarà directament perjudicada. Si abans podia accedir a l’acer i l’alumini barats, ara els haurà de comprar a un preu més elevat, reduint vendes i beneficis i també perjudicant possiblement l’ocupació.

Un altre perjudicat pels aranzels, menys visible però no per això menys real, seran els negocis que no naixeran mai o les vendes que no es realitzaran. I és que la menor renda disponible dels consumidors nord-americans, perjudicats per l’encariment dels productes derivats de l’acer i l’alumini, fa que disposin de menys diners per sortir a sopar al restaurant italià de l’avinguda Thomas Jefferson o assistir a un concert simfònic de l’orquestra de Cleveland. Per tant, el restaurant italià de l’avinguda Jefferson i els músics de la simfònica de Cleveland, per estrany que pugui semblar, també són perjudicats per la decisió de Trump. Per altra banda, els aranzels danyen la indústria europea de l’acer i l’alumini, debilitant la històrica relació transatlàntica. La guerra proteccionista perjudicarà també, en definitiva, algunes empreses espanyoles que es basen en les exportacions i el comerç internacional. La comissària europea de Comerç, Cecília Malmström, calcula que el proteccionisme nord-americà afectarà exportacions europees d’acer i alumini per valor de 6.400 milions d’euros, sobre un total de 14.000 milions.

Fins aquí ja comptabilitzem un resultat dels aranzels àmpliament negatiu. Però el desori continua. Com reaccionarà Donald Trump per compensar els agents econòmics nord-americans perjudicats per la seva mesura? Estendrà els aranzels a tots els cotxes estrangers importats? A tots els electrodomèstics? Concedirà subvencions a la indústria damnificada per compensar els sobrecostos que ell mateix ha provocat? I continuem amb les accions europees de represàlia. Brussel·les ja té preparada una llista de productes ianquis que, a partir del proper 20 de juny, podrien ser castigats amb aranzels de fins al 25%. Els més afectats són marques simbòliques com els texans Levi’s i les motos Harley Davidson, productes com l’arròs i la mantega de cacauet, el bourbon i els iots.

En definitiva, una guerra comercial en tota regla que serà continuada per Donald Trump. Quan el magnat immobiliari de Nova York declara que “la Unió Europea ens mata comercialment” obre la porta a noves represàlies comercials. Amb el pretext de garantir la seguretat nacional, el polític nord-americà apunta a l’entrada de cotxes alemanys. Alemanya té un superàvit comercial amb els EUA que va superar els 64.000 milions l’any 2017. El superàvit de la Xina amb els EUA és de 337.000 milions i també Trump inicia les hostilitats contra el gegant asiàtic, en un comportament més propi de l’imperialisme d’inicis del segle XX que de la globalització policèntrica del segle XXI. L’arrogància i l’analfabetisme econòmic de Donald Trump es retroalimenten amb l’autoritarisme creixent de Xi Jinping, el nou Mao que ambiciona poders il·limitats. Els dos dirigents coincideixen en les polítiques proteccionistes i en reforçar el poder discrecional de l’Estat, que acaba decidint amb qui es comercia i en quins termes. I això amenaça amb empobrir milions de consumidors i empreses nord-americanes, però també significa el tret de sortida a una guerra comercial multilateral que pot arrossegar el món a una espiral d’hostilitat creixent, agreujant la inestabilitat econòmica, perjudicant el nivell de vida de centenars de milions de persones i preludiant un empitjorament global que complicarà la crisi econòmica.

Jordi Franch Parella és doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Anna Martí Font// Foto: Fub- UVic

Es busca director/a de felicitat

Anna Martí Font Fub- UVic

Tot i que soni estrany que una empresa vulgui tenir un/a director/a de felicitat és quelcom que ja és una realitat des de fa anys a empreses espanyoles i encara molt abans a Estats Units i al Regne Unit. Possiblement  l’inici és el CHO (Chief Happiness Officer) de Google que tenia com a objectiu “il·luminar ments, obrir cors i crear la pau mundial”.

L’ objectiu d’ aquest lloc de treball és, com el nom indica, que les persones que treballen a  les empreses estiguin a gust amb la seva feina, que ho considerin un motiu d’orgull i la facin apassionadament. Treballar hauria d’implicar un estat d’ànim molt positiu. Com deia  Eduard Punset: “jo mai vaig saber que estava treballant perquè no hi havia diferencia entre la meva vida i la meva feina. M’ho passava sempre igual de bé”.

Motivar el treballador ha de ser una de les tasques clau per a qualsevol empresa que vulgui créixer. No es poden obtenir beneficis si els empleats no estan motivats. A llarg termini, la història empresarial està plena d’exemples que, sense una bona política de recursos humans, les empreses estan destinades a desaparèixer.

L’aparició de les empreses dels nous sectors tecnològics va fer canviar els llocs de treball. De cop i volta vàrem saber que s’acabaven els despatxos, s’establien llocs oberts, s’instal·laven cafeteries i restaurants, zones d’esbarjo i joc, parvularis pels nadons, gimnasos, assistència mèdica i s’acabava el control d’horaris. Es valorava per objectius, es va començar a permetre a treballar des de casa si era necessari i, si l’empresa era ja molt gran, es desplaçaven les oficines als afores de les grans ciutats, amb espais a l’aire lliure per fer esport. Compte, però, en convertir aquestes empreses en petits guetos que originin un nou problema: l’empresa ho dóna quasi tot a canvi de que el treballador s’hi casi quasi bé al cent per cent.

La felicitat en el lloc de treball és important, determinant. Per acabar d’arrodonir els objectius va ser necessari fer plans de carrera pels empleats, establir models salarials d’acord amb el mèrit i la productivitat, pagar amb espècie a qui superés els objectius, ja fos amb bonus, accions o opcions sobre accions de l’empresa. Són desenes de milers els empleats/propietaris de les grans empreses de Silicon Valley que s’han fet milionaris gràcies als pagaments amb accions de la companyia. Es una conseqüència del que significa voler mantenir a la gent que val dintre d’una companyia. Qui no està feliç, marxa.

Els responsables de felicitat de les empreses solen formar part de l’equip de persones i organització i desenvolupen l’estratègia integral que incentiva el benestar emocional dels professionals. També s’han iniciat cursos de mindfullness, ioga, o un decàleg de felicitat per reforçar l’ actitud positiva, millorar la motivació i la creativitat.

Hom pot pensar que la felicitat a les empreses és quelcom que només defineix les companyies top dels sectors més tecnològicament avançats. No és així. La propera vegada que entri a una botiga o un supermercat, observi: és molt fàcil identificar a quin lloc els empleats són feliços amb la seva feina. El somriure ho determina tot.

Anna Martí Font és professora col·laboradora dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADEdel Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Jordi Franch//Foto: UManresa

La fragilitat d’Itàlia i Espanya

Jordi Franch//Foto: UManresa
Jordi Franch//Foto: UManresa

L’estiu de l’any 2012, ara farà sis anys, es varen viure emocions fortes a Europa. I l’origen era purament econòmic. Les rèpliques de la gran depressió de l’any 2008 amenaçaren seriosament la viabilitat de l’euro i la solvència d’alguns estats hiperendeutats com el d’Espanya.

La prima de risc del deute sobirà dels països meridionals es va disparar, les borses van viure moments de pànic i només les paraules balsàmiques de Mario Draghi, governador del Banc Central Europeu (BCE), permeteren redreçar la situació. El banquer italià va prometre fer tot el que calgués per mantenir l’euro i els mercats se’l van creure. Durant aquests sis anys, el BCE ha portat la política monetària al límit. Amb interessos al zero per cent i amb els programes de compra massiva de deute públic i d’altres actius financers, el banc emissor ha esgotat tota la seva munició. Aplicats tots els dopatges possibles, el BCE ja no pot fer res més. Les polítiques econòmiques dels governs i del Banc Central ha anat molt més enllà del que era raonable.

Per reblar el clau de la política monetària ultraexpansiva, només faltaria que els helicòpters corporatius del BCE reguessin la geografia europea des del cel amb una pluja de bitllets. I, malgrat la combinació de polítiques fiscals i monetàries tan expansives, la situació continua sent molt delicada. Ho demostra la incertesa política d’Itàlia i la moció de censura al govern popular promoguda pel PSOE a Espanya, suficients per tornar a disparar la prima de risc a Itàlia, Espanya, Portugal i Grècia, portant importants pèrdues a les borses, especialment en els valors bancaris. La incertesa política per ella mateixa, però, no és capaç d’explicar ni generar tanta inestabilitat financera. Darrere s’hi amaga el temor que la unió bancària europea no s’hagi completat correctament i que l’estructura institucional de l’euro continuï sent feble.

El partits populistes avancen arreu i guanyen a Itàlia, un dels països fundadors de la Unió Europea. Luigi di Maio, al capdavant del M5Stelle, s’imposa de manera contundent al sud del país. Amb una crítica frontal a la unió bancària europea i amb una promesa de renda bàsica per a 3 milions de persones amb un cost de 17.000 milions d’euros a l’any, el M5Stelle guanya a les regions on el PIB per càpita amb prou feines supera els 16.000 euros per habitant. En canvi, al nord d’Itàlia, la renda és de 34.000 euros per habitant. Mentre que Merkel s’ha oposat, amb tota justícia i necessitat, al rescat dels bancs amb diner públic, els italians es varen passar pel forro aquest acord (bail-in) rescatant amb més de 20.000 milions d’euros públics la banca Monte Paschi di Siena. Mentre que Alemanya ha aprofitat els anys de bonança per reduir el seu deute públic, del 81% del PIB el 2010 al 68% del PIB el 2016, Espanya l’ha augmentat del 35% l’any 2007 al 99% l’any 2016 i Itàlia també l’ha incrementat del 99,8% l’any 2007 al 132% l’any 2016 (!).

La convivència de xifres d’endeutament astronòmiques amb creixements raquítics, especialment en el cas d’Itàlia (increment del PIB de només l’1% el 2015 i 0,9% el 2016), és sempre un problema. Pensem que la despesa anual només en interessos (històricament baixos) supera els 30.000 milions a Espanya. I en el país transalpí, una taxa de creixement inferior al tipus d’interès el converteix automàticament en insolvent i incapaç de pagar, a mitjà termini, el servei del deute. El malestar social és profund. Vuit de cada deu famílies italianes són més pobres avui que quan va començar la crisi. El descens dels ingressos ho ha devorat tot, somnis inclosos. La situació, per tant, és greu. I si la moció de censura a Espanya i els problemes per formar govern a Itàlia tenen tanta repercussió és per com estan de malament les seves economies, amb un endeutament descontrolat, la corrupció política en metàstasi, la taxa d’atur del 16% en el cas d’Espanya i de l’11% a Itàlia, una economia submergida entre el 17% i el 24%, i un frau fiscal entre el 6% i el 9% del PIB espanyol.

Itàlia i Espanya tenen molt en comú. Comparteixen les arrels històriques grecoromanes i llatines, varen ser baluards del catolicisme en èpoques passades, pateixen la corrupció sistèmica del sistema polític i el caos de l’administració pública, presenten alguns exemples notables de creativitat empresarial al nord, mentre que el sud es despenja de tot creixement i es converteix en un receptor perpetu de subsidis públics, parasitant un Estat disfuncional. La desigual integració econòmica, sense reformes ni descentralització real, fa d’Itàlia un Estat fracturat amb dos països cada vegada més irreconciliables. Com a Espanya. En contra de les demandes (del sud) d’Itàlia i Espanya, no cal un pressupost europeu anticrisi, ni la mutualització de riscos, ni un superministre de Finances de l’Eurozona que els permeti viure indefinidament per sobre de les seves possibilitats. Calen reformes estructurals i un marc d’estabilització que disciplini els impulsos a estirar sempre més el braç que la màniga.