Arxiu de la categoria: Opinió

Jordi Franch UManresa//Foto: FUB

Crisi del 2008: 10 anys després

Jordi Franch UManresa//Foto: FUB
Jordi Franch UManresa//Foto: FUB

La fallida del banc d’inversions nord-americà Lehman Brothers marcava oficialment l’inici de la gran recessió del 2008. Va ser el 15 de setembre, ara fa exactament 10 anys, que el banc amb actius superiors a 640.000 milions de dòlars i amb més de 26.000 treballadors es declarava en fallida.

Com en el crac del 1929, l’exuberància irracional causada per les polítiques monetàries i creditícies molt expansives dutes a terme pels Bancs Centrals amb la connivència dels governs i el suport intel·lectual dels economistes keynesians i monetaristes mainstream, amb tipus d’interès artificialment reduïts, acabava malament. Acabava molt malament el 2008, el 1929 i en tantes altres ocasions, en què punxava la bombolla creada pels excessos monetaris i financers.

Ara fa deu anys, va ser la bombolla immobiliària finançada amb un excés de deute. Una dècada després, les autoritats polítiques i financeres, amb el fariseisme complaent de bona part de l’acadèmia, ens anuncien amb cofoisme que la crisi s’ha superat, després de carregar els rescats financers a les espatlles dels contribuents. Però és realment així? Doncs no. L’intent de solució de la crisi ha comportat polítiques monetàries no convencionals i ultraexpansives. La compra de deute sobirà per part del banc emissor ha inflat els balanços dels Bancs Centrals i deprimit el tipus d’interès fins a situar-lo en terreny negatiu.

Concretament, i pel que fa a Espanya, el 22% del deute públic està en mans del BCE (més de 250.000 milions d’euros). De la resta, el 16% està subscrit pels bancs nacionals, el 44% correspon a inversors estrangers i els particulars espanyols en tenen el 18%. El deute sobirà d’Espanya suposa el 12% dels més de 2 bilions d’euros injectats pel BCE. Però aquest dopatge en tota regla té data de finalització i serà el gener del 2019. A partir de l’any vinent, per tant, es començarà a notar el síndrome d’abstinència en un govern, l’espanyol, acostumat sempre a estirar més el braç que la màniga. Quan progressivament el tipus d’interès recuperi valors positius, el pes de l’enorme deute públic es deixarà sentir. Cal recordar que, en virtut de la modificació de l’article 135 de la Constitució, el pagament d’interessos és prioritari. Se’n ressentiran, i molt, les pensions, la sanitat i l’educació públiques. L’Estat del Benestar pot quedar definitivament fracturat i desarticulat. En aquestes circumstàncies, la millora del finançament autonòmic continuarà sent una quimera, i és previsible més recentralització dels serveis bàsics. Una hipotètica fallida de l’Estat espanyol, per altra banda, no vindria de nou. Només en el segle XVI, quan la Corona explotava un imperi mundial, recordem que ja va fer fallida fins a tres vegades (1557, 1575 i 1596).

A nivell mundial, també hi ha raons que apunten a una crisi global a partir de l’any vinent. Res hi podrà fer per evitar-la l’extensa regulació financera derivada del 2008 (llei Dodd-Frank, intensificació de les supervisions i controls, dotació de fons anticrisi…). Els EUA estan normalitzant la seva aberrant política monetària, pujant també el tipus d’interès poc a poc. Pel 2020, s’estima que ha de situar-se entre el 3% i el 4%. Les creixents tensions comercials provocades per l’administració Trump amb la Xina i Europa reduiran el creixement i incrementaran la inflació. El gegant xinès reduirà també l’expansió, amb problemes de sobrecapacitat i bombolles provocades per l’herència monetària tan expansiva. I els països emergents, molts d’ells fràgils, poden patir un tsunami financer provocat per la repatriació del dòlar nord-americà, que retornarà al país d’origen en búsqueda de rendibilitats més elevades. La pèrdua d’inversions estrangeres i el declivi secular del preu de les matèries primeres exportades contribuiran a una crisi exterior i de balança de pagaments. Les borses mundials i les accions de les empreses, tremendament sobrevalorades després d’una dècada d’estímuls monetaris, s’enfonsaran. I com respondrà Donald Trump en un any electoral? Repetirà el monumental error de desviar l’atenció dels problemes interns originant un nou conflicte bèlic internacional amb la Xina, Corea del Nord o Iran? Si és així, el xoc, de conseqüències impredictibles, provocaria una immediata escalada del preu del petroli i una doble crisi d’inflació i estancament, semblant a les de 1973 i 1979. L’activació de la propera crisi, conseqüència de la mala resolució de la gran recessió del 2008, es trobarà amb Estats hiperendeutats i Bancs Centrals carregats de deute públic. Reprendre noves tandes de Quantitative Easing de dopatge salvatge mitjançant estímuls monetaris i fiscals, en un cos social debilitat, serà més difícil. S’ha intentat resoldre la crisi del 2008 creant una monstruosa bombolla de deute públic. Això és un gran error. Estiguem preparats, doncs, per als plors i el cruixir de dents.

Jordi Franch Parella és doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

PIMEC // Imatge cedida per pimec

PIMEC creu que és el moment de normalitzar les relacions entre Catalunya i Espanya

Per restablir ponts de diàleg i solucionar greuges

PIMEC // Imatge cedida per pimec
PIMEC // Imatge cedida per pimec

La Junta Directiva de PIMEC, reunida adimarts dia 18, va acordar fer el següent posicionament amb motiu dels diferents esdeveniments ocorreguts ara fa un any, que van trasbalsar la situació política i social del país i que han marcat fortament l’actual conjuntura en la qual ens trobem immersos. Així mateix, els membres de la Junta consideren que, a punt d’entrar a la tardor, amb tot el que aquesta representa, i tenint en compte la constitució dels nous governs català i espanyol, és un moment molt favorable per restablir ponts de diàleg, solucionar greuges socials, econòmics i culturals i normalitzar les relacions entre Catalunya i Espanya.

  1. DIÀLEG. Insistim en el fet que el diàleg és la millor forma de fer política en un estat democràtic. Aquest ha de ser obert i constructiu, sempre pensant també en el futur de les noves generacions de ciutadans i, per tant, s’ha de traduir en la presa de decisions i canvis. Això s’ha de fer amb certa celeritat, ja que els temps actuals no aconsellen demorar decisions. A més, hi ha qüestions prèvies en el camí del diàleg que necessiten una urgent solució política.
  2. DEMOCRÀCIA. Creiem que el nostre sistema democràtic és millorable. No n’hi ha prou que es comptin els nostres vots, cal que també es compti amb les opinions dels ciutadans. La separació i independència dels tres poders de l’Estat: executiu, legislatiu i judicial representen la columna vertebral de qualsevol democràcia avançada i el seu correcte funcionament garanteix la seva solidesa i la seva qualitat.
  3. DRET A DECIDIR. Creiem en el dret a decidir i que aquest sigui pactat amb l’Estat espanyol per tal que s’estableixin les condicions i les garanties justes i necessàries. PIMEC va ser la primera organització empresarial a defensar-lo ara fa més de 4 anys.
  4. LEGALITAT. En tot moment cal respectar les lleis, entenent que aquesta no és una realitat rígida i inamovible, sinó que ha de ser adaptable i flexible a les noves i contínues necessitats que vagin sorgint i a les inquietuds que expressi la ciutadania, sempre tenint en compte i respectant els drets de les minories.
  5. RESPECTE A LA PLURALITAT. Respectem, com no podria ser d’altra manera, les diferents idees de totes les persones que dirigeixen les empreses, gremis, associacions i federacions que formen part de la nostra entitat. Com hem dit nombroses vegades, en les democràcies no voten les empreses sinó les persones.
  6. PERTINENÇA. Hem declinat i declinarem fer posicionaments que no respectin la pluralitat de pensaments dels nostres associats, malgrat que això pugui interpretar-se com que “no formar part” d’un determinat corrent d’opinió equival a alinear-se a favor d’un altre. En aquest sentit, evitarem formar part de qualsevol comissió, taula de treball o similar que no tingui com a objectiu avançar en el diàleg i beneficiar el conjunt dels empresaris, empresàries i professionals autònoms de Catalunya, independentment de la seva lícita expressió ideològica.
  7. REPRESENTATIVITAT I DEFENSA. El paper de PIMEC, com a agent social i econòmic, és el de representació i defensa de les pimes i autònoms, en la seva perspectiva més àmplia i global. Això fa que la nostra tasca es desenvolupi tant a Catalunya com a Espanya i també a Europa, llocs on ens hem d’entendre amb els governs i els parlaments democràticament elegits per la ciutadania i que, per tant, cada cert temps són modificats; intentant incidir i influir en les seves decisions per afavorir els interessos del nostre teixit empresarial.
  8. CREADORS DE RIQUESA I D’OCUPACIÓ. Alertem que el teixit de pimes i autònoms, principal creador de riquesa i ocupació, està patint des de fa uns anys un empobriment continuat.
  9. EQUITAT I TRANSPARÈNCIA. El nostre model de societat és el que permeti, dins d’un marc ampli de llibertats, la iniciativa privada, la lliure competència i la llibertat d’empresa, com a generadores de riquesa i benestar social. Rebutgem tot tipus de desigualtat i defensem l’aplicació de polítiques d’equitat i transparència.
  10. LA NOSTRA RAÓ DE SER. Com sempre hem fet, seguirem treballant per i per a les pimes i autònoms de Catalunya.
Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

Turisme low-cost

Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa
Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

Pel comú dels mortals ja s’han acabat les vacances. El mes d’agost ja és història i recuperem l’activitat diària amb les activitats productives habituals. El gremi d’hotelers i restauradors es queixa que no ha estat una bona temporada turística. La xifra de pernoctacions de l’any passat, situada en un rècord de 24 milions, ha disminuït enguany a l’entorn del 5% al llarg de tota la geografia catalana.

La ciutat de Barcelona ha estat especialment castigada, no per culpa de la situació política, sinó per la manca de seguretat, els problemes de convivència causats per l’excés de visitants amb baix poder adquisitiu i els conflictes periòdics a l’aeroport i amb els taxis. La ciutat comtal ha perdut set posicions en el rànquing de ciutats més valorades que elabora el Reputation Institute. Aquestes xifres es veuen amb preocupació per part dels representants polítics i agents socials. I és que el sector turístic genera a Catalunya prop de l’11% del PIB i al voltant del 13% dels llocs de treball. L’atractiu de Barcelona, l’auge de les companyies low-cost, l’arribada massiva de creuers i la inestabilitat política en algunes destinacions habituals de la riba sud del Mediterrani han contribuït a aquest boom turístic. Però el binomi format per un turisme massiu low-cost, sovint acompanyat de la construcció descontrolada, són una garantia de fracàs i de creixement inadequat. Clarament, no hauria de formar part del model de país pròsper i modern que tots desitgem. Només cal recordar la patètica situació viscuda abans del 2008 amb l’esclat de la bombolla financera i immobiliària.

La prosperitat passa indefectiblement per innovar i fabricar béns en una societat oberta i globalitzada. ¿Quants, si no, dels elements que intervenen en la construcció d’una vivenda de qualitat no estan produïts a primeres potències industrials amb costos de mà d’obra i remuneracions dels treballadors molt superiors als d’Espanya? Pensem en les aixetes alemanyes, les xemeneies i portes italianes, els parquets suecs, els vidres d’alta tecnologia i electrodomèstics alemanys, les calderes i aires condicionats francesos, o els materials aïllants nord-americans. Els països amb futur ofereixen un creixement basat en la indústria i els serveis tecnològics d’alt valor afegit. El turisme, en tot cas, compleix la funció de motor auxiliar i complementari del creixement, però mai en pot ser el principal. Per aquest motiu és important una reflexió sobre el turisme que tenim a casa nostra i el que necessitem.

Després dels Jocs Olímpics, Barcelona encapçala una imatge internacional de Catalunya que recorda Rio de Janeiro. La informalitat descordada i la cultura del “xiringuito” de platja s’apoderen de la ciutat. La transformació de Barcelona en un centre turístic mundial i l’arribada massiva de visitants i passavolants està comportant moltes molèsties als habitants de la ciutat. Les aglomeracions dels turistes low-cost, que es desfoguen als nostres carrers amb comportaments incívics i disbauxats que tenen prohibits als seus països d’origen, molesta als veïns del barri i altera la rutina dels comerços. La qualitat no ha pas millorat per al matrimoni d’edat que viu a la Barceloneta, Gràcia o l’Eixample, que observen amb preocupació l’encariment del cost de la vida i la pèrdua de personalitat dels barris. I el que succeeix a la capital és vàlid per al país sencer. Barcelona n’és només l’aparador, com una caricatura amb els defectes exagerats.

Alguns països, com Alemanya, prosperen produint productes de qualitat i alt valor afegit. Altres, com la Xina i el sud-est asiàtic, fabriquen de tot a costos baixos i preus reduïts. Una tercera via consisteix a treure profit dels encants naturals d’un país, allò que es posseeix per la gràcia de l’atzar i que no és fruit de l’esforç col·lectiu de la societat. Aquí hi trobem el petroli dels països del Proper Orient i el turisme allà on fa bon temps, per exemple Kuwait i Tailàndia respectivament. El més adient és optar per la primera o segona via de progrés. Confiar-ho tot a la tercera és extremadament perillós. En expressió de Xavier Roig i Castelló, podem caure en un cas de prostitució social. El turisme de sol i platja, el de festa i borratxera, és profundament depredador i amb potencial de desnaturalitzar el país. No ens convé.

Catalunya és, juntament amb el País Basc, l’únic indret d’Espanya que ha conegut la revolució industrial. I cal mantenir i potenciar l’orgull de fabricar productes que tenen sortida en els mercats internacionals. Ens calen més empreses, més grans i productives. La gent no solament consumeix serveis i cal tenir un sector industrial que fabriqui coses que donen resposta a necessitats i desigs concrets: aliments processats, aigua potable, roba, cotxes, telèfons, ordinadors… No es pot renunciar a una societat industrial amb l’excusa d’una terciarització d’estètica postmoderna. Alemanya és una societat amb empreses de serveis avançats i sofisticats. Però el fonament de la seva riquesa és industrial. Moltes persones condueixen cotxes alemanys. Els tramvies que circulen per algunes capitals són Siemens i estan manufacturats a Alemanya. Moltes màquines utilitzades per produir béns de consum provenen d’Alemanya. I un país com Suïssa, on aparentment sembla que només tingui serveis bancaris, també fabrica la millor xocolata i els millors rellotges del món. A Catalunya, necessitada d’una adequada política industrial, li cal un canvi en el model de turisme low-cost, reconvertint la indiscriminada depredació de l’entorn en la valorització del patrimoni cultural, natural i històric.

Jordi Franch Parella és doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Jordi Cuixart// Foto: Omnium

Des de la presó: “Tingueu coratge!”

Jordi Cuixart// Foto: Omnium
Jordi Cuixart// Foto: Omnium

Presó de Lledoners, 7 de setembre de 2018

Som a les portes d’una nova Diada. A poc a poc la presó reprèn el seu ritme; els presos tornem a les rutines que durant l’agost havíem deixat aparcades. La tendresa de les vostres cartes i les convocatòries arreu del territori, també a les presons, no han permès que la normalitat vencés la greu excepcionalitat en què ens trobem. Mil gràcies de nou per ser-hi. Tenim la certesa que el carrer, la Diagonal de Barcelona, tornarà a ser un clam per la llibertat. 

Seguim amb els preparatius del judici oral recordant l’activista búlgar represaliat pels nazis Gueorgui Dimitrov: “La nostra millor propaganda és la vostra tasca maldestra en tot aquest judici”. És així com afrontem aquesta prèvia al Tribunal Suprem: desemmascarant aquesta farsa, denunciant la vulneració de drets, llibertats i garanties que es posaran de manifest en el judici contra la democràcia. Per més recursos públics que hi aboquin, cap ofensiva política, judicial ni mediàtica els absoldrà.

Dimarts celebrarem una Diada de l’Onze de Setembre excepcional que, malgrat la repressió, no podem oblidar que és el punt de trobada de tots els demòcrates de Catalunya, convençuts que mai abandonarem la bandera del diàleg ni la defensa sense complexos de la voluntat dels ciutadans d’aquest país.

En els darrers 12 Catalunya ha rebut nous conciutadansi som una societat diversa i inclusiva que reconeix el fet migratori com un tret i una riquesa estructural. Òmnium manté la vocació històrica d’enfortir el sentiment de pertinença col·lectiva, que és la base per a avançar amb grans consensos com un sol poble. No caurem mai en el parany dels qui usen la propaganda per atiar la divisió i crear un fals relat de fractura perquè volem construir la República de tothom i per a tothom. La 18a Festa per la Llibertat que celebrarem tot el dia a l’Arc de Triomf de Barcelona en serà una bona mostra.

L’amic Oleguer Serra, director d’Òmnium, em va regalar el llibre “Per combatre aquesta època”, de Rob Riemen. L’autor alerta del ressorgiment arreu de la bèstia del feixisme, ara disfressada de populisme, i del retrocés de la cansada Europa. Una reflexió de la necessitat a Europa de recuperar “els valors espirituals universals que conformen la dignitat humana”.

Així doncs, com s’acomiadà per carta des de la presó de Roma l’intel·lectual italià i lluitador antifeixista Leone Ginzburg a la seva companya Natalia poc abans de morir: “Tingues coratge”. Companys i companyes, preparem-nos per una tardor que demanarà de nou del bo i millor de cadascú de nosaltres. Des de l’empatia i la determinació, i ara més que mai: Tinguem coratge!

Somriures i revolta.

Bona Diada a tothom!
Sempre endavant!

Jordi Cuixart
President d’Òmnium Cultura

Autopista AP7// Foto: viquipedia

El Gremi de Transports i Logística de Catalunya rebutja el desviament obligatori a l’AP7 ia l’AP2

Comunicat

Autopista AP7/7 Foto: viquipedia
Autopista AP7/7 Foto: viquipedia

El Gremi rebutja la prohibició de circulació de vehicles pesants de gran tonatge, amb un total de quatre o més eixos, a la N-340 i la N-240, al seu pas per entre les poblacions de Peníscola – l’Hospitalet de l’Infant i Altafulla – Vilafranca i al seu pas entre les Borges Blanques – Montblanc.

Des del Gremi estem totalment compromesos amb la seguretat viària i entenem que aquestes restriccions poden millorar el funcionament de la xarxa en aquests trams, així com la disminució de la congestió i del nivell d’emissions a la N-340 i N-240, però no estem d’acord amb el caràcter obligatori de la mesura que implicarà greus i costosos problemes per a les empreses del transport, incrementant els quilòmetres recorreguts i els temps per accedir o abandonar les vies de peatges.

Respecte a les mesures de reducció del peatge d’un 42,53% i un 50% de l’import per a vehicles pesats i depenent de diferents casuístiques, aprovades pel Consell de Ministres divendres passat, les considerem totalment discriminatòries i amb ànim recaptatori, ja que el desviament per als vehicles pesats és de caràcter obligatori, a diferència dels vehicles lleugers els quals poden desviar-se de manera voluntària i estaran exempts de peatge en els trams compresos entre Vilafranca Sud i Vinaròs / Alcanar, sempre que realitzin trajectes d’anada i tornada amb origen i destinació compresos en aquest tram i amb retorn a les 24 hores següents al trànsit en origen.

Segons Jesús Fluriach, vicepresident del Gremi, “El pagament en cap dels casos repercuteix en el bé per la seguretat viària del sector, com podria ser la millora de les zones de Parking per a camions. Això suposa una clara intencionalitat recaptatòria i no pel benefici del bé comú com ve pronunciant. el sector, sent l’enclavament estratègic del desenvolupament industrial, està arribant a assumir uns costos realment elevats, desproporcionats i absolutament sense visió estratègica. “

Des del Gremi demanarem a Foment la suspensió d’aquestes restriccions, llevat que reconsideri que s’apliquin exempcions en aquests peatges.

Sobre el Gremi de Transports i Logística de Catalunya

El Gremi de Transports i Logística, integrat a la patronal Cecot, compta actualment amb més de 250 associats. Representa i defensa els interessos de les empreses de transport i ofereix diferents serveis als seus Associats. Un dels principals objectius del Gremi és potenciar l’associacionisme, afavorint l’intercanvi i la comunicació entre les empreses del sector.

Govern MHP Quim Torra// Foto: Conselleria Presidencia

Declaració institucional del president Quim Torra

Amb motiu del primer aniversari dels atemptats de Barcelona i Cambrils

Govern MHP Quim Torra// Foto: Conselleria Presidencia
Govern MHP Quim Torra// Foto: Conselleria Presidencia

DECLARACIÓ INSTITUCIONAL

en record a les víctimes dels atemptats de Barcelona i Cambrils

Avui fa un any,el 17 d’agost de 2017, el nostre país va ser víctima d’un atac terrorista brutal. A primera hora de la tarda, la ciutat de Barcelona vivia l’horror de l’atropellament massiu a Les Rambles. Un horror que malauradament, de matinada, es repetia a la població de Cambrils.

Els atemptats perpetrats per la cèl·lula gihadista van deixar més d’un centenar de persones ferides i 16 víctimes mortals. La tristesa, el dolor i la por, en ple mes d’agost, es va estendre arreu de Catalunya. El dolor també es va estendre per tots els països d’on eren les víctimes d’aquesta barbàrie, i per totes les ciutats i racons del món que es van solidaritzar amb el patiment de les víctimes.

Barcelona i Cambrils van patir l’horror en primer moment. Ripoll, Alcanar o Subirats s’hi van afegir a mesura que s’anaven coneixent els detalls de la investigació.

Transcorregut un any d’aquella fatídica jornada, el Govern de la Generalitat:

• Vol fer arribar el seu record, suport i solidaritat amb totes les víctimes i els seus familiars i amics. Totes les persones de bé, de totes les civilitzacions, religions i condició social estan al costat de les víctimes d’aquells actes violents.

• Vol traslladar el més sincer reconeixement a tots els professionals de la seguretat, de la sanitat i de les emergències que van demostrar una indubtable vocació de servei i que van excel·lir en totes les tasques encomanades en relació als atemptats i a l’atenció de les víctimes. Un reconeixement que, d’una manera especial, és per a tots els treballadors sanitaris, dels serveis d’emergències i els membres de la Policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra i els responsables que van dirigir el complicat dispositiu operatiu d’aquells dies, amb el major Josep Lluís Trapero i el conseller Joaquim Forn, avui injustament empresonat, al capdavant.

• Vol agrair a tots els col·lectius professionals i a tota la societat la seva actitud solidària que van bolcar en benefici de l’atenció a les víctimes i el suport en la gestió de l’emergència.

• I finalment, i amb la mateixa contundència que fa un any, el Govern de Catalunya vol fer palès el seu màxim rebuig al terrorisme, sigui quina sigui la seva carta de presentació. Els fets viscuts aquells dies van posar a prova el nostre país i la seva gent. I hem sortit més reforçats i units i més convençuts dels nostres principis. Uns principis que ens consoliden com una societat democràtica, pacífica, plural i tolerant. Catalunya s’ha forjat al llarg dels segles com una terra d’acollida. Per això, davant d’aquells que fan ús de la violència, bastim un país de gent de pau i d’acollida, una societat íntegra i valenta disposada a combatre la barbàrie i la intolerància. La democràcia sempre doblega el terror i la barbàrie es produeixi on es produeixi. El món sempre trobarà Catalunya en la lluita per la defensa de la democràcia i els valors de la pau i la llibertat.

Barcelona, 17 d’agost de 2018

Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

Espanya antiliberal

Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa
Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

El liberalisme és una doctrina combatuda i amb un significat que s’ha tergiversat interessadament. Per liberalisme no entenem la regulació de la societat per part del govern, que es reserva amplis poders de redistribució de la renda. Tampoc equival al que s’anomena despectivament com neoliberalisme, on un Estat intervencionista dirigit per governs corruptes crea xarxes clientelars en benefici propi.

Per liberalisme ens referim a aquella doctrina que, a partir dels segles XVIII i XIX, reivindica els drets naturals de l’home a la vida, la llibertat i la propietat, i que ha transformat el món des de la Primera Revolució Industrial, millorant com mai les circumstàncies materials i socials de la humanitat. El liberalisme desconfia sempre del poder (“el poder corromp i el poder absolut corromp absolutament”) i estableix mecanismes per a limitar-lo (checks and balances). El liberalisme confia més en les regles impersonals (Rule of law) que en l’autoritat personal del governant. Defensa un conjunt de drets naturals que l’Estat no pot violar. De fet, l’existència i l’objectiu de l’Estat no és altre que la preservació d’aquests drets. Però els drets naturals són avui sovint ridiculitzats per polítics i intel·lectuals que troben més fàcil parlar de relativisme i nihilisme ètic. Els drets naturals de l’home precedeixen lògicament la constitució dels governs i han estat defensats per pensadors com John Locke i David Hume, o el jesuïta Juan de Mariana i Adam Smith. Varen inspirar la Declaració d’Independència dels EUA, el juliol de 1776, on es recorda la veritat evident que tots els homes hem estat creats amb la mateixa dignitat pel Creador i amb drets inalienables, entre els quals hi ha la vida, la llibertat, la propietat i la recerca de felicitat.

Una de les tragèdies d’Espanya és que el liberalisme no hi ha arrelat mai. El liberalisme ha estat i continua sent inexistent o del tot irrellevant. Ja va fracassar al segle XIX com alternativa a l’Antic Règim. Les dèbils esperances formades sota el regnat de Carles III, el millor alcalde de Madrid, es varen esfumar amb els escàndols de Carles IV, el favorit de la reina Manuel Godoy, o l’impresentable Ferran VII. Les Corts de Cadis i la Constitució del 1812 varen néixer mortes. Si a Cadis triomfaven les idees sense acció, a la resta d’Espanya s’imposaven les accions sense idees. El liberalisme espanyol estava mort i enterrat l’any 1824, després de l’anomenat trienni liberal (1820-1823). I passant els anys, la situació no ha millorat. Recordo les paraules del professor Joaquim Muns i Albuixech, difunt catedràtic a la Facultat d’Economia i Empresa de la UB, quan ens deia que a Espanya només hi havia quatre liberals: Trias, Fargas, Millet i Bel. En realitat, eren només dos: Ramon Trias Fargas (que va morir al Masnou el 1989 quan pronunciava un discurs electoral) i Salvador Millet i Bel (deixeble de Hayek que mor el 1998).
El partit socialista que governa Espanya en aquests moments és, naturalment, antiliberal. Decididament intervencionista en l’àmbit econòmic i progressista en el social, la seva política fiscal significa invariablement més despesa pública i més impostos. El divendres d’aquesta setmana, en votació al Congrés, es va proposar elevar el sostre de despesa i flexibilitzar el dèficit públic, sense que se sàpiga el resultat de la votació en el moment d’escriure aquest article. En qualsevol cas, tot apunta a pagar més impostos, elevant el tipus impositiu dels existents i introduint noves fórmules tributàries, com el proposat sobre la banca, que es repercutirà en el client i ho acabarem pagant tots. O com la voluntat del PSOE d’obligar a cotitzar els autònoms en funció dels seus ingressos reals, fet que es traduirà per a 1,5 milions d’autònoms en un augment de les bases de cotització.

Més perillosa, encara, em sembla la posició del partit popular. El flamant president electe Pablo Casado ho defineix com un partit liberal i conservador. El segon terme, en el seu sentit més ranci, és adient i s’hi escau. Segurament no ofereix cap mena de dubte ni discussió (si la dreta gira a la dreta, no és ultradreta?). Ara bé, el primer terme és enganyós i sí requereix un aclariment. El partit popular és tant o més intervencionista que el partit socialista. El partit popular és tant o més antiliberal que el PSOE. Pablo Casado Blanco és el preferit de José María Aznar López, a qui reconeix obertament com el seu mentor polític. La promesa de rebaixar l’impost de societats al 10% i eliminar traves burocràtiques a l’empresari sí que té melodia liberal. Però compten els fets i no les paraules. I els fets consumats del partit popular són ferotgement antiliberals: no ha liberalitzat les farmàcies, ni els estancs, ni els taxis, ni alguns lobbies professionals; ha mantingut monopolis com les elèctriques subvencionats pels usuaris; ha continuat la política de “portes giratòries” i de favors mutus amb els amics i grups de pressió; han controlat els alts òrgans del poder judicial; la inversió pública en infraestructures ha seguit un model radial allunyat de tota racionalitat econòmica, subinvertint a Catalunya i abandonant el corredor mediterrani; ha rescatat autopistes fallides a càrrec del contribuent; ha interferit en els mitjans de comunicació públics i privats; no ha reduït el control estatal sobre l’educació; ha deixat el sistema públic de pensions en fallida, impedint el model mixt majoritari a Europa…

Antonio Machado incidia en el drama de les dues Espanyes a Campos de Castilla, quan deia que “Españolito que vienes al mundo / te guarde Dios / una de las dos Españas / ha de helarte el corazón”. La veritable tragèdia d’Espanya, però, és el seu profund esperit antiliberal, present tant a una com a l’altra.

Jordi Franch Parella és doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Jordi Franch//Foto: UManresa

Multa de la Unió Europea a Google

Jordi Franch//Foto: UManresa
Jordi Franch//Foto: UManresa

La Comissió Europea ha anunciat la imposició d’una multa de 4.343 milions d’euros a Google per abús de posició dominant amb Android, el sistema operatiu més popular en telèfons mòbils. Concretament, Brussel·les ha denunciat que el gegant tecnològic ha afavorit la instal·lació de l’aplicació als fabricants de dispositius mòbils que utilitzin el sistema, restringint la competència i la innovació.

No és pas la primera sanció antimonopoli que rep el gegant nord-americà. L’any passat, la Unió Europea (UE) ja va sancionar la companyia de Silicon Valley amb 2.420 milions d’euros per vulnerar la competència en el mercat de les recerques per Internet. Segons la Comissió Europea, el servei Shopping de Google de comparatives de preus afavoria els seus propis serveis i anuncis de pagament. Ara, segons la comissària de Competència, la danesa Margrethe Vestager, descendent d’un clergue protestant, els fabricants de mòbils, com Samsung o Huawei, havien de preinstal·lar de forma obligatòria el navegador Chrome i l’aplicació de Google Search, el motor de cerca més utilitzat al món. Google també hauria fet pagaments a determinats fabricants per a què preinstal·lessin exclusivament Google Search.

Finalment, la companyia de Larry Page i Sergey Brin hauria impedit als fabricants que poguessin vendre dispositius amb versions modificades d’Android no aprovades per Google, tot i ser un sistema operatiu obert. Caldria analitzar més de prop aquestes acusacions.

Prop del 80% dels dispositius mòbils del món utilitzen un sistema operatiu basat en Android. I el motiu és senzillament que els fabricants de telèfons mòbils (des de Samsung i Huawei a Sony i Xiaomi) escullen lliurement instal·lar Android en els seus terminals. Podrien optar per altres sistemes operatius com l’iOS del model Apple o el Windows Phone de Microsoft. Però no ho fan. També podrien invertir un dineral en desenvolupar des de zero un sistema operatiu propi, però prefereixen la gratuïtat que ofereix l’Android de Google. Gràcies a la supressió d’aquest enorme cost d’entrada, molts fabricants de mòbils poden produir a preus baixos i els consumidors comptem amb una àmplia gamma de smartphones per només 200 euros. Així, els mòbils intel·ligents, veritables ordinadors de butxaca que s’han convertit en imprescindibles, han arribat a la vida de milions de persones. Si Android no fos gratuït, el preu dels smartphones seria prohibitivament car i el seu ús estaria reservat només a una minoria adinerada.

En segon lloc, quin problema hi ha en què Google pagui a determinats fabricants per la instal·lació del seu cercador, havent-hi altres alternatives disponibles en el mercat? El motor de cerca de Google és preeminent, però ni sempre ha estat així ni ho és per manca de competència. Abans de Google havien dominat el mercat Aliweb i Altavista, i actualment la competència continua sent nombrosa (Bing, Yahoo, Blippex, DuckDuckGo, Ask…). Si el propietari de la fruiteria on compro les taronges decidís regalar-me-les, estaria fent una acció il·legal? Podrien les restants fruiteries acusar-lo de competència deslleial? Seria absurd, oi? Doncs el mateix succeeix amb Google.

Finalment, el sistema operatiu obert d’Android no és únic ni exclusiu. L’Android de Google és el més popular i exitós, però competeix amb altres versions com el Fire OS d’Amazon, l’AliOS de la companyia xinesa Alibaba o el MIUI de Xiaomi. Què ofereix Google a canvi de la seva versió d’Android? Un paquet d’aplicacions preinstal·lades que són altament valorades pels usuaris finals: la botiga d’Apps Play Store, el navegador Chrome, el cercador Google o el servei de mapes Google Maps. Per tant, la versió Google d’Android és molt competitiva enfront dels rivals i, per aquest motiu, els fabricants ho incorporen als seus dispositius. En aquest sentit, i com a requisit per evitar la proliferació de sistemes operatius Android deficients (fabricants que distribueixin altres versions), la companyia de Silicon Valley demana als fabricants que vulguin vendre dispositius amb la seva versió d’Android que no comercialitzin altres versions no adherides a uns estàndards mínims de compatibilitat. Google tampoc impedeix que un sistema Android utilitzi aplicacions que no siguin seves. Per exemple, la versió d’Android desenvolupada per Amazon no ofereix preinstal·lats ni la Play Store (sinó l’Amazon AppStore) ni el navegador Chrome (sinó l’Amazon Silk), ni el cercador Google (sinó Bing).

En conclusió, que en lloc de dedicar-se a penalitzar i destruir models de negoci innovadors que generen valor per al consumidor, la política de defensa de la competència que desenvolupa la UE s’hauria de centrar en eliminar els nombrosíssims obstacles reguladors i impositius que dificulten el procés competitiu. La UE hauria d’eliminar els privilegis concedits i les barreres legals a la competència, deixant de multar les companyies més competitives com Google. En cas contrari, les polítiques de la UE de defensa de la competència es converteixen, irònicament, en polítiques de defensa de la incompetència, afavorint models de negoci menys eficients i perjudicant l’usuari final amb productes més cars i menys valorats.

Jordi Franch Parella és doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Jordi Franch UManresa//Foto: FUB

L’Abat Oliba

Jordi Franch UManresa//Foto: FUB
Jordi Franch UManresa//Foto: FUB

L’abat Oliba (971-1046) és una de les figures més destacables del seu temps, amb una influència i rellevància que transcendeixen la incipient formació de la Catalunya medieval. Besnet del comte Guifré el Pilós fou un abat benedictí, bisbe de Vic i abat de Santa Maria de Ripoll i Sant Miquel de Cuixà.

A més, també va fundar el monestir de Montserrat i va restaurar les ciutats de Cardona i Manresa. Una Manresa que va ser completament destruïda per la ràtzia del cabdill musulmà Abd-al-Malik l’any 1003 i que gràcies a l’esforç d’Oliba tornava poc després a ser una ciutat activa i rellevant que no solament disposava d’una nova església, sinó que també tenia una canònica, substituïda al segle XIV per la magnífica basílica gòtica de la Seu. Amb l’objectiu de commemorar el mil·lenari Oliba, el bisbat de Vic ha organitzat un projecte itinerant sota el nom de «Oliba Episcopus: Camins». Els actes, amb inici a la seu manresana, continuaran al monestir de Santa Maria de l’Estany (18 d’agost) i el monestir de Sant Joan de les Abadesses (29 de setembre), concloent al Palau de l’Abadia i la catedral de Vic (27 d’octubre). La Seu de Manresa ha acollit el primer acte, mostrant la vessant de l’abat Oliba com a constructor. Constructor físic de monestirs, esglésies i castells; reconstructor de la ciutat de Manresa; i gran difusor de la cultura amb la còpia als scriptoria dels monestirs catalans dels clàssics llatins que situaren la cultura catalana com a capdavantera d’Europa. Oliba feu de Santa Maria de Ripoll un dels centres culturals més importants de l’Europa occidental i de tota la cristiandat. Gerbert d’Aurillac, que va ser Papa l’any 1000 amb el nom de Silvestre II, estudià durant tres anys al monestir de Ripoll, introduint a Europa la numeració àrab decimal i el concepte de zero. Però la importància de l’abat Oliba va més enllà de la construcció física, cultural i espiritual de la futura Catalunya.

Quan neix Oliba, els comtats catalans eren una terra de frontera que formava part, només nominalment, del regne dels francs. Sota l’amenaça constant de l’encara temible califat de Còrdova era el lloc de trobada entre un sud islàmic que atresora el saber de l’antiguitat, una potent comunitat jueva amb contactes a tot el món i una cristiandat cada cop més segura de si mateixa. La Marca Hispànica, terra de trobada però també de frontera, s’interposava entre l’Imperi franc i el d’Al-Andalus, i va ser organitzada en comtats: Rosselló, Cerdanya, Urgell, Girona, Empúries, Barcelona, Ribagorça i Pallars. I en aquest context, Oliba va aconseguir dinamitzar l’economia al defensar la institució de la propietat privada tot posant límits al poder il·limitat i a la violència arbitrària dels senyors feudals. Per poder fer front a les despeses de la guerra, cada cop més els senyors s’apropiaven dels excedents del camp i abusaven dels pagesos, fent servir el seu poder de coerció militar. Els pagesos, abans lliures, van esdevenir serfs i foren obligats a habitar el mas i a lliurar part de la seva producció i feina al noble, a pagar tributs i censos, i fins i tot a formar part de la seva host en cas de guerra. Les terres que treballaven van passar sovint a ser també propietat dels nobles. Oliba va impulsar el moviment de Pau i Treva a inicis del segle XI (Toluges del Rosselló, 1027), com a resposta a la violència perpetrada pels nobles feudals contra els pagesos i comerciants. El fre a l’extorsió feudal, de fet, és l’origen de les Corts Catalanes. La pau i treva de Déu prohibia les accions bèl·liques durant un temps determinat.
Inicialment s’iniciava dissabte el vespre fins al final de diumenge. I posteriorment s’estengué la prohibició de les accions bèl·liques de dijous a diumenge. La protecció emparava els pagesos i els seus domicilis, sota pena d’excomunió. Al reduir la violència indiscriminada dels nobles i establir uns dies de treball productiu i lliure intercanvi, aconseguia molt més que una acció pacificadora. Aconseguia reactivar l’economia sense que això segurament formés part dels seus designis.

La figura de l’abat, bisbe i comte Oliba és gegantina i de talla europea. Va ser un protagonista destacat del naixement de Catalunya a l’edat mitjana; un artífex privilegiat del creixement espiritual, cultural i econòmic a ambdós costats dels Pirineus. Des de Prades, Toluges i Elna al nord, fins a Ripoll, Vic i Montserrat al sud. Des dels monestirs de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó al Conflent, fins a llocs tan diversos com Sant Pere de Rodes a l’Alt Empordà o Sant Vicenç de Cardona al Bages, passant per les seus de Girona i Manresa. Mil anys després de l’abat Oliba, Catalunya torna a estar immersa en una crisi profunda i polièdrica, tant a nivell econòmic i polític com cultural i espiritual. Mil anys després, les condicions d’espoli continuen, ja que els catalans hem de treballar més de mig any, exactament fins el 5 de juliol, per pagar les despeses de funcionament no dels senyors feudals, sinó de l’Estat. Ens cal un nou abat Oliba que impulsi la refundació de la nova Catalunya del segle XXI.

Jordi Franch Parella és doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Gonzalo Marquez Mutua Intercomarcal-1

Les malalties professionals

Gonzalo Marquez Mutua Intercomarcal-1
Gonzalo Marquez Mutua Intercomarcal-1

En la gestió diària de l’empresa és recomanable no perdre de perspectiva la gestió dels recursos humans i, dins d’aquesta gestió un factor molt desconegut per les empreses i els seus gestors són les malalties professionals.

Quan parlem de malalties professionals ens referim a una sèrie de patologies quehan d’estar en el vigent llistat o quadre aprovat per la normativa, en aquest cas. Si bé en determinats supòsits els treballadors que la pateixen tenen una predisposició genètica a contraure les citades malalties, això no comporta la pèrdua de la seva naturalesa jurídica com a malaltia professional.

Les patologies més comunes són les afeccions a la pell generades per contacte amb farines, ciment o productes químics en fleques, empreses d’alimentació, empreses de construcció o empreses que manipulen productes químics; les afeccions a les vies respiratòries pels citats productes; les patologies que afecten les espatlles, canells o colzes en llocs de treball que comporten moviments repetitius de les extremitats superiors o, per exemple, tasques administratives que comportin la utilització de teclats d’ordinador.

Les principals obligacions de l’empresa són vetllar per una correcta identificació dels riscos de malaltia professional en els llocs de treball de l’empresa, eliminar en la mesura del possible o si més no pal·liar amb mesures col·lectives (disseny dels processos productius, correcta ventilació, formació adequada als treballadors) i facilitar els equips de protecció individual necessaris (guants, mascaretes…) així como dissenyar un correcte protocol de reconeixements mèdics que tingui en compte les possibles malalties professionals que es pugin produir en els treballadors assignats als citats llocs de treball, tot comunicant aquesta circumstància a la Mútua Col·laboradora amb la Seguretat Social en la que tingui concertada la cobertura de les contingències professionals.

Per últim cal recordar que la manca de compliment de les obligacions sintèticament descrites anteriorment pot comportar l’assumpció de responsabilitats econòmiques, inclús penals, per part de la empresa, sent significatiu que la majoria de pòlisses d’assegurança que cobreixen el pagament d’indemnitzacions econòmiques als treballadors pels danys generats exclouen específicament o no contemplen la cobertura dels danys generats per malalties professionals, que tenen una conceptuació i naturalesa jurídica independent de l’accident de treball.

Gonzalo Márquez és cap de l’Àrea Jurídica de Mútua Intercomarcal, empresa col·laboradora dels Estudis d’ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.