Arxiu de la categoria: Opinió

Autobus Ayuntamiento Madrid// Foto: Xàldiga medimos

“Nos la medimos, a ver quien la tiene más grande” o “Corre y presenta tus papeles”

Autobus Ayuntamiento Madrid// Foto: Xàldiga
Autobus Ayuntamiento Madrid// Foto: Xàldiga

Gràcies al Web “Esracismo” que testimonia una escena de transfòbia I xenofòbia en un autobús a Madrid, Els fets van passar en un autobús de Madrid quan l’home va increpar a Carol Gazoyo Cazal reprenent-li el volum del vídeo que escoltava. La Carol va denunciar el cas, presentat el vídeo testimonial, mostrant el disgust per aquest fet I recalcant que el silenci ens fa còmplices dels fets.

A “Catalunya” la Llei 11/2014 empara aquest col·lectiu. L’objectiu d’aquesta llei és desenvolupar i garantir els drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals (LGBTI) i evitar-los situacions de discriminació i violència, per a assegurar que a Catalunya es pugui viure la diversitat sexual i afectiva en plena llibertat. En aquest cas la Comunitat de Madrid, disposa de la Ley 3/2016, de 22 de juliol, de “Protección Integral contra la LGTBIfobia y la Discriminación por Razón de Orientación e Identidad Sexual en la “Comunidad de Madrid“. A l’estat espanyol està en procés al “Congreso de los Diputados”, entre d’altres esmento la llei de la“Generalitat Valenciana”es va aprobar el 2018,  amb molts punts comuns amb el projecte de Llei que es troba al “Congreso de los Diputados”.

Tal com diu la Carol, el nostre silenci és l’acceptació d’aquestes violències, tanmateix masclistes, on només s’admet el binarisme, el dicotomia sexual. Aquesta estructuració del comportament social suportat per grans majories dels teixits socials ens arrosseguen a perpetuar els rols i estereotips de gènere, dit així sembla un “comodí” però la veritat és que cal identificar i canviar aquests micro masclismes que separen a les persones humanes.

Montse Llagostera Forns
e: xaldigabymontse@gmail.com
w:xaldiga.webnode.es  

Xavier Gironès// Foto: FUB uvic_ucc

Emprenedoria i sense sostre

Xavier Gironès// Foto: FUB uvic_ucc
Xavier Gironès// Foto: FUB uvic_ucc

Segons l’escala de categorització ETHOS (European typology on Homelessness and Housing Exclusion), proposada per la Federació Europea d’Associacions Nacionals que treballen amb Persones Sense Llar (FEANTSA), existeixen fins a tretze perfils de situacions sense llar, que alhora es poden agrupar en quatre tipus generals: sense sostre, sense habitatge, amb habitatge insegur i amb habitatges inadequats. Formar part de qualsevol dels tretze nivells suposa una minva social i psicològica que és directament proporcional a l’esforç que has d’invertir com a persona per revertir la situació. A més, sovint, aquesta inversió d’energia no compta amb la salut mental adequada ni tampoc amb el suport més idoni.

El problema és greu i el tenim a tocar. Any rere any a tot Europa hi ha més de quatre milions de persones que es queden al carrer o que han d’anar a dormir a albergs i refugis d’entitats. Tot això ha coincidit amb l’enzim de la crisi econòmica iniciada l’any 2008. A França, en deu anys ha augmentat en un 50% el nombre de persones al carrer, i en altres països, com Alemanya i els Països Baixos, l’increment ha estat del 21% i el 17% respectivament. A Espanya se sap que el nombre de persones sense llar a Barcelona i a Madrid ha augmentat en un 45% i un 13% respectivament. Les xifres van ballant i sempre en una mateixa direcció: l’augment.

Partint d’aquest punt, i tenint com a mesura l’escala ETHOS, anirem una mica més enllà per situar-nos millor i agafar la perspectiva necessària. Des del moment que fem la primera plorada i obrim els ulls al món, just després de néixer, i deixem les comoditats i l’aixopluc del ventre de la nostra mare, segons el mestre Itamar Rogowsky, ens convertim irremeiablement en immigrants per definició i no ho deixem de ser durant tota la nostra vida. Hem abandonat la nostra primera llar i segurament la nostre única i veritable pàtria. Romanem llavors condemnats a ser uns “refugiats”, uns “sense llar”, per definició que ens veiem obligats a inventar banderes, estats i tot tipus d’estructures identitàries per tenir la tranquil·litat de formar part d’alguna cosa que estigui per sobre de nosaltres, per omplir el buit d’allò que ja hem perdut per sempre. Però el cert és que no existeix una pàtria més definitòria que aquell ventre que ja hem perdut. No hi podem tornar.

En conseqüència, tots, sense excepció, som immigrants sense llar real, i aquest fet el patim durant tota la nostra vida. Cerquem allò que hem perdut sense adonar-nos que és impossible deixar de ser un nòmada, un explorador que pas a pas enlloc d’apropar-nos a la nostra, llar ens n’allunyem.

Amb aquests ulls hem de mirar a tots i cadascun dels companys de viatge que ens envolten. No tenim casa… com a molt tenim parets i portes. El sostre, tots l’hem perdut, tant els que gaudeixen d’una casa, d’una identitat, una bandera o una nació, com els que dormen al carrer, són refugiats o han hagut de travessar el mar en aquesta recerca. Compte perquè no val fer trampes. I això vol dir que una bandera és un drap, una nació un munt de papers i un sostre un contracte signat (de vegades ni el signem nosaltres mateixos, són els bancs els propietaris). Però tots, tots, hem perdut la nostra pàtria veritable.

I amb aquesta visió hem de tractar el tema dels sense llar. Un col·lectiu emergent que va accelerar la seva població gràcies a l’època daurada de la crisi econòmica i social als països occidentals. Un col·lectiu format per persones que dormen al carrer, o que dormen a institucions d’acollida, o que han hagut de caminar molt per trobar la tranquil·litat suficient per viure. Tots ells, cada vegada més, són nòmades com tot ésser humà, i cal que existeixin aquests ulls per veure’ls, veure’ns, i tractar amb la persona, no amb el problema, ja que és en aquest concepte on es trobarà segur la solució al seu viatge.

Aquesta és la visió de Homeless Entrepreneur, liderada per l’activista Andrew Funk. Ell va ser un sense sostre en la definició més purista del concepte, i va aprendre que sense ajuda un no arriba a canviar l’asfalt pel paper pintat. I no precisament una ajuda de fora cap endins, ben al contrari, sinó de dins cap enfora. Però calen molts esforços per furgar i fer espeleologia interna i treure totes les eines que queden en l’interior d’un sense sostre per tenir la base i l’energia de donar el pas i intentar sortir de les dinàmiques i la calor del carrer. Cal ser un emprenedor.

Segurament tots som uns sense llar (i no ho sabem), i també tots som emprenedors (i tampoc ho sabem). Emprenen i tornem a emprendre i en això, igual que en el camí i no en el destí, està l’argument del sentit de la nostra vida. Si fem sorgir aquell emprenedor adormit en un sense sostre, ens aproparem més a fer que el seu interior trobi solucions i, després, les comparteixi.

Aquest projecte, en essència d’emprenedoria social, és el que UManresa-FUB, juntament amb el SaMIS (el grup de recerca en Salut Mental i Innovació Social), està compartint amb l’associació Homeless Entrepreneur. Un projecte en el qual tots som immigrants, refugiats i sense sostre, que ens ajudem els uns als altres i traiem enfora els esperits de l’aventurer i de l’emprenedor. Es tracta d’un compromís després d’obrir els ulls a moltes realitats que si no tenim molt presents se’ns fan lletges o ens acabaran fent lletjos a nosaltres mateixos.

Xavier Gironès és el director de Recerca i Innovació i professor del grau en ADE al campus Manresa de la UVic-UCC

Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

El socialisme chavista

Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa
Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

Veneçuela és un país molt ric en recursos naturals. Ja ho era quan els espanyols varen descobrir i colonitzar aquells immensos territoris. De l’actual República Bolivariana de Veneçuela en sortiren carregaments de metalls preciosos i cacau.

Els conqueridors espanyols van organitzar la dominació en clau únicament extractiva. Amb la institució de la encomienda es pretenia espoliar al màxim les riqueses naturals dels països sud-americans i transportar-les a la metròpoli hispànica. Mai es va fer l’intent de dotar els nous països d’institucions inclusives que fessin a la població partícip d’aquesta riquesa. L’elit dominant va acaparar els enormes recursos naturals en règim de monopoli. I els resultats són coneguts. Els conflictes i la misèria econòmica i social es van apoderar del país. Les institucions extractives no només generen pobresa per a un ample segment de la població, sinó que també s’entra en una dinàmica de submissió i guerres internes. És el fenomen conegut com la maledicció dels recursos naturals. Les riqueses del país són apropiades per la minoria política dominant i la camarilla d’amics que ostenten el poder, mentre que la gran majoria de la població n’és exclosa.

Aquesta dinàmica viciosa es va reforçar encara més quan l’any 1910 es descobreixen grans reserves de petroli. Els jaciments més importants es troben al llac de Maracaibo i la indústria petroliera representa el 40% del Producte Interior Brut del país. Amb preus del cru elevats, la venda de petroli significa més del 90% del valor de les exportacions totals i la majoria dels ingressos governamentals. No cal dir que l’extracció i venda del petroli està nacionalitzada i controlada per l’Estat bolivarià. Hugo Chávez, en el poder entre 1998 i 2013, va emprendre polítiques de marcat caràcter socialista, nacionalitzant les indústries del petroli, l’electricitat i les telecomunicacions.

Quan l’Estat s’apropia de les riqueses d’un país les utilitza, en primer lloc, per reforçar les seves estructures de control econòmic i social, debilitant les classes mitjanes i construint un aparell assistencial subjugador de les masses. Les polítiques de despesa pública i expansió monetària descontrolades, les expropiacions indiscriminades o la intervenció del tipus de canvi han originat problemes de dèficit fiscal i deute públic, inflació i augment d’impostos, escassetat de productes bàsics, racionament d’aigua i talls de llum al país llatinoamericà. La propietat privada i la iniciativa empresarial reculen davant l’expansió estatista. Si la renda per càpita de Veneçuela, l’any 1998, duplicava la de Perú o Colòmbia, i era semblant a la de Xile i Uruguai, tots ells mancats de petroli, avui la renda dels xilens supera la dels veneçolans en un 85%, els uruguaians ho fan en un 50%, mentre que peruans i colombians també han superat l’ingrés per càpita de Veneçuela.

El país de Nicolás Maduro és el més corrupte d’Amèrica Llatina, superant Haití, Mèxic, Bolívia, Brasil i Argentina. Nicolás Maduro, el successor d’Hugo Chávez, no només ha acabat amb la divisió de poders, anul·lant l’Assemblea Nacional i controlant l’exèrcit i el Tribunal Suprem, sinó que ha estat l’artífex d’un dels grans desastres econòmics i socials, com a conseqüència de l’aplicació sistemàtica del socialisme chavista. Ha creat un Estat clientelar que controla l’economia i la societat a través del recurs del petroli i de la concessió de privilegis als seus partidaris.

Amb la caiguda del preu internacional del cru, a partir de l’any 2013, la inflació s’ha disparat. El descontrol en els preus dels productes bàsics ha deixat a zero el poder adquisitiu de la moneda. La capacitat adquisitiva del bolívar ha disminuït el 99,9% en els darrers cinc anys. La pobresa s’ha apoderat del país. Els veneçolans han patit una reducció del 50% en el poder adquisitiu de la renda per càpita des de l’any 2012. Un empobriment superior al de Grècia durant l’anomenat austericidi, que alguns qualificaren de crisi humanitària sense precedents. Pitjor que això, el repartiment de la pobresa ha estat molt desigual, castigant les classes més baixes. Per tant, la població més feble i desvalguda ha empitjorat més que el 50% i la desigualtat social s’ha disparat. De fet, Veneçuela és avui el país amb més diferències de tota Amèrica Llatina. El 90% de la població viu en situació de pobresa i el 60% de la societat pateix de pobresa extrema, això és, no tenen suficients ingressos per consumir el mínim de 2.200 calories diàries. Com a conseqüència de la massiva pauperització extrema, la població intenta escapar d’aquesta situació. Només en el darrer any, més de 2 milions de veneçolans han abandonat el seu país per refugiar-se en els països veïns. Colòmbia, amb 1 milió, acull la comunitat més nombrosa de veneçolans. Aquesta és la tràgica situació d’un país molt ric en recursos naturals. Aquesta és l’herència de 20 anys de socialisme chavista.

Jordi Franch és doctor en Ecomonia i professor dels estudis del Grau en ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Terrassa Fc femeni partit suspès// Foto: Xàldiga

El TERRASSA FC retira de la competició a l’equip de veterans del Club.

Terrassa Fc femeni partit suspès// Foto: Xàldiga
Terrassa Fc femeni partit suspès// Foto: Xàldiga

Els fets.

Dissabte 2 de febrer de 2019.

El partit de futbol femení que enfrontava el Terrassa FC “B” i EF Viladecavalls va quedar suspès arran les actituds sexistes per part de l’equip dels veterans del club egarenc. Segons l’acta del partit, l’àrbitra Alexia Mayer es va veure obligada a aturar-lo al minut 72 quan les noies dels dos equips es van enfrontar als jugadors de l’equip de Veterans del Terrassa FC per diversos insults sexistes.

En concret, l’acta recull que els Veterans van insultar a les jugadores amb crits de “aneu a la cuina, aneu a fregar, sou unes merdes, sou unes guarres”


Existeix un motiu?

El fet de menysprear la dona i relegar-la als rols marcats per la societat patriarcal, per tant, són estructurals, complexes. Diverses i sovint van entrellaçades. Constitueixen una vulneració dels drets fonamentals de les persones; són posicions socials que atorga clara superioritat al sexe masculí i per tant discrimina i exclou a les dones, en tots els àmbits: social, familiar, econòmica i  institucional.

La socialització és genèrica, rols i estereotips pel nostre gènere, que ens porta a una diferenciació del tracte segons el gènere que tenim  marcant-nos grans trets diferencials, especialment divisions socials, laborals i amb vida de parella (amor romàntic).

 

Què podem fer?

Això comporta discriminacions en tots els àmbits  i per eliminar-les cal fer una coeducació a les persones perquè desenvolupin lliurement les seves habilitats obviant qualsevol tipus de rols i estereotips que ens vinguin marcats pel gènere; marcant aquesta ruta educativa desapareixeran tots els micromasclismes, que són masclismes normalitzats socialment i que per la seva generalització social envaeixen i malmeten l’espai femení. Penso, per exemple, en els rols de cuina associats tradicionalment a la dona, la falsa creença que una dona pot ser més aldestra al volant,  o els desafortunats acudits que sovint ens encaixen en aquest minvat estereotip……i d’altres micromasclismes tant i tant normalitzats que les dones ja ens els hem atribuït, i fins i tot en fem mofa.

Cal També  un llenguatge inclusiu de tots els  gèneres per visibilitzar a tothom.

Montse Llagostera Forns
e: xaldigabymontse@gmail.com
w:xaldiga.webnode.es     

 

David Sanclimens Solervicens // Imatge UVIC

Una LAU de 35 dies

David Sanclimens Solervicens // Imatge UVIC
David Sanclimens Solervicens // Imatge UVIC

El Reial decret-llei 21/2018, que modificava aspectes substancials de la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) en matèria d’habitatge, va entrar en vigor el 19 de desembre i ha quedat derogat, en no ser convalidat pel Congrés dels Diputats, el 24 de gener. 35 dies de vigència, tot un rècord de fugacitat en la regulació d’aquesta matèria.

Històricament, cada modificació produïda en la regulació dels arrendaments urbans ha mantingut força estabilitat en el temps, com sol ser habitual en la normativa civil. El que acaba de passar és excepcional.

La regulació dels arrendaments urbans de la LAU de 1964 (època de pròrroga forçosa dels contractes i rendes de lloguer congelades) va perviure amb pocs canvis fins al famós Decret Boyer (Reial decret-llei 2/1985), que suprimia la pròrroga forçosa i no establia cap termini mínim per als nous contractes. De la sobreprotecció falangista a l’arrendatari, a la liberalització heavy d’un govern d’esquerres.

Deu anys més tard, l’any 1995, va entrar en vigor una nova LAU, que mirava d’equilibrar les coses: certa estabilitat per a l’arrendatari d’habitatge (mínim 5 anys inicials +3 de pròrroga tàcita) i dinamització del mercat immobiliari d’arrendament (actualització de les rendes congelades anteriors amb límits, restricció de les subrogacions, etc.).

Amb l’argument de fomentar el mercat de lloguer per la crisi –i mobilitzar l’estoc enorme d’habitatges en mans dels bancs i la Sareb-, el PP va  aprovar una modificació de la LAU l’any 2013. Entre d’altres mesures, la nova llei reduïa el termini mínim dels nous contractes a 3 anys+1. En un context de forta demanda i de preus a l’alça, com passa actualment en moltes zones urbanes, aquesta regulació ha provocat una gran inestabilitat en els arrendaments d’habitatge: al tercer any en finalitzen molts en no poder assumir l’arrendatari l’augment significatiu de preu que se’n demana.

L’acord signat entre el govern socialista i Podemos per als Pressupostos de l’any 2019 va incloure el compromís de modificar la normativa d’arrendaments d’habitatge: entre d’altres mesures, tornar al termini mínim de 5+3 anys per als nous contractes (7+3 en arrendadors persones jurídiques). També van acordar l’adopció de mesures per limitar els augments abusius de preus de lloguer en zones de molta demanda.

Com que la limitació de preus de lloguer és una lloable mesura, però complicada d’implementar jurídicament -pressions del sector a banda-, el govern va optar pels fets consumats, aprovant per sorpresa el Reial decret-llei 21/2018, que suposava la modificació de la LAU prevista, però sense mesures de limitació de preus, esperant rebre suport en la necessària convalidació pel Congrés. El suport –insuficient- només el va rebre del PSOE, del PDCAT i del PNV, tota la resta de grups s’hi van oposar: la dreta per trobar-lo excessiu i la resta, de l’esquerra, per insuficient. Resultat: una reforma que només ha beneficiat els pocs llogaters que han signat un contracte en els 35 dies que ha estat en vigor. Que conservin aquests contractes. Els col·leccionistes de coses rares en pagaran segur un bon preu.

David Sanclimens Solervicens, professor dels estudis del Grau en ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

intolerancia no es democràcia// Foto: xaldiga

La intolerància no estima la democràcia!

 

intolerancia no es democràcia// Foto: xaldiga
intolerancia no es democràcia// Foto: xaldiga

En només una setmana de la seva inauguració, el centre LGTBI, al Barri de Sant Antoni a Barcelona ja ha patit una agressió.

Segons fonts municipals els fet van passar als voltants de la matinada del passat dissabte, 26 de gener de 2019 on un grup de persones van apedregar el local i van escriure paraules amenaçadores.

El fet en sí és vergonyant i denota una intolerància social malaltissa en alguns sectors de la societat radicalitzats.

El pensament emprat com un arma cap el contrari alimentat per la ignorància forma un còctel de feixisme que cada cop i per altres circumstàncies desperta, fomenta i el fa impune,

Cal lluitar amb totes le nostres forces i apaivagar aquest monstre que pernocta sota els nostres llits i que mossega tot el que no li agrada.

Hem d’educar persones i no és fàcil cal una PNL, una programació neurolingüística a tothom.

No podem obviar a col.lectius sencers a persones per motius de color, ni raça ni sexe.

Poso per exemple un col.lectiu discriminat com l’homosexual, no hauria de caure en un androcentrisme que s’acosta, sinó ho és al patriarcat que tant de mal ens fa.

Observatori contra la homofòbia? i el col.lectiu de lesbianes? i el de bisexuals, intersexuals i totes les diversitats?.Seria observatori contra totes les diversitats sexuals!

Pensar en col.lectiu és coeducar i asimilant la diversitat com a riquesa social. El llenguatge inclusiu és incloure,si em menciones existeixo. Aquí es veu la importància del llenguatge” inclusiu”, visibilitzes i això ja ens fa formar part i ens dóna sentit de pertanença. El fet identitari és existir dins la societat, etiquetar és optatiu, però alhora quasi obligat quan pertanys a grups socials que viuen a la ignominia, on els teus drets poden dependre de la política de torn.

Hem de saber que el mon belluga molt ràpid i existeixen colors i tonalitats i tothom hi cabem i no per tenir un altra color som persones mereixedores de desagravis.

Normalitzem la diversitat, parlem en nom de tothom, ningú som una casta superior ni tenim una veritat absoluta.Abans de jutjar cal caminar amb les sabates de l’altre, cal empatitzar.

 

Montse Llagostera i Forns
Promoció per la igualtat de gènere
xaldiga.webnode.es   //    xaldigabymontse@gmail.com

Pissarra feminista Xaldiga// Montse Llagostera

Perquè es fuig del discurs feminista?

 

Pissarra feminista Xaldiga// Montse Llagostera
Pissarra feminista Xaldiga// Montse Llagostera

Quelcom fem malament si no fem entendre que el feminisme té com a objectiu la igualtat entre persones i que els homes també en paguen peatge hi en són víctimes. Llavors quan algú ens desperta l’ésser empàtic de la igualtat. ens posem en posicions que sovint no entenem o no sabem i ens posseeix l’animaló feminista i gairebé segur no sabem ni què vol dir, ni què és.

Hom es pensa que parlar de desigualtats i masclismes, posant-nos en boca mots tècnics, massa sovint ens fa arribar a una igualtat i no és així. el sistema social perpetua les desigualtats, està estructurat així i ens cal un mirall davant nostre per a reflectir els nostres actes i llurs conseqüències, especialment el missatge que estem donant a les noves generacions.

Aixecar el puny? sigui del color que sigui comporta un missatge subliminal no gaire esperançador, el fet de no voler el sexe masculí en la lluita cap a la igualtat és com ser una persona vegana que no vulgui renunciar a la carn de vedella. Sobra, és a dir, cal restar i tot el que no suma….Discrimina?

Si no prejutgem, si al nostre mon només existíssim les persones, seriem iguals!.

Montse Llagostera Forns
xaldigabymontse@gmail.com

 

Jordi Franch UManresa//Foto: FUB

Pressupostos inconsistents

Jordi Franch UManresa//Foto: FUB
Jordi Franch UManresa//Foto: FUB

El Consell de Ministres va aprovar divendres passat el projecte de Pressupostos Generals de l’Estat del 2019. L’executiu de Pedro Sánchez Castejón té com a objectiu consolidar-se a la Moncloa fins el 2020 i el projecte de pressupostos públics presentats s’ha d’interpretar en aquesta clau.

Aprovar-los seria un èxit per al govern socialista, després de la dolorosa derrota electoral soferta a Andalusia, i li permetria no avançar les eleccions. La necessitat de seduir l’independentisme porta a incloure per a Catalunya una partida de 2.050 milions d’euros, xifra que implica un augment de la inversió respecte a l’any passat del 52%, però que suposa només un 16,8% de les inversions totals de l’Estat, lluny del 19,2% del PIB català sobre el conjunt d’Espanya. Recordem que la disposició de l’Estatut que estableix que les inversions de l’Estat en infraestructures han de ser equivalents al pes de l’economia catalana va ser anul·lada el 2010 pel Tribunal Constitucional. Aquest grapat de milions és un intent d’engalipar les forces sobiranistes d’ERC i el PDECat, ja que necessita els seus vots per tirar endavant els comptes públics. En qualsevol cas, de la xifra pressupostada a l’executada finalment hi ha molta diferència. De mitjana, des del 2001 un 25% del que es pressuposta a Catalunya s’acaba no invertint. Una altra prova que es busca acontentar tothom la tenim en el detall de les xifres del ferrocarril d’alta velocitat. Els trams del nord-oest, Cantàbric, Extremadura i Andalusia, de rendibilitats tan negatives que no cobreixen ni les despeses de funcionament, es presenten conjuntament amb el Corredor Mediterrani, línia prioritària des de fa anys però que no acaba de completar-se mai.

El pressupost consolidat de despeses s’enfila fins els 472.660 milions d’euros, un increment del 5,1% respecte l’any passat. La partida més voluminosa correspon a les pensions, que aquest any s’han revaloritzat d’acord amb l’IPC, arribant als 154.000 milions d’euros, la xifra més alta de la història. Amb la guardiola de les pensions buida, el govern s’haurà d’endeutar per pagar els actuals jubilats. Naturalment, això és a costa d’hipotecar seriosament les pensions futures. Afegint a les pensions el pagament dels interessos pel deute (31.400 milions), els salaris del sector públic (23.400 milions) i les prestacions de l’atur (18.400 milions), el total suma 227.000 milions i equival al 48% del total de la despesa. El projecte de pressupostos també preveu un augment del 59% de les despeses d’atenció a la dependència i un 41% de les polítiques d’habitatge. Suprimeix el copagament farmacèutic i amplia de cinc a vuit setmanes la baixa per paternitat. Tenint en compte que el creixement del PIB s’està desaccelerant i que la previsió per al 2019 és del 2,2%, com poden augmentar tant pràcticament totes les partides? Doncs amb un increment rècord de la recaptació en impostos del 9,5%, equivalent a 20.000 milions d’euros. La ministra Montero ens recorda que no és possible sostenir un Estat del benestar de primera categoria amb ingressos de tercera i alerta que la pressió tributària augmentarà. El que no és admissible en cap cas, però, és un Estat del benestar amb serveis de tercera i impostos de primera.

Resulta esperpèntic, però el govern revisa alhora el creixement econòmic a la baixa i les estimacions d’ingressos a l’alça. Els analistes financers preveuen pel 2019 una reducció de les exportacions i els beneficis empresarials del 30%, però el govern estima que la recaptació de l’impost sobre els beneficis de les societats augmentarà el 14%. Fixa un tipus impositiu del 15% per a les grans empreses i del 18% per a bancs i petrolieres. Paral·lelament, el tipus general de l’impost de societats és del 25%, que es rebaixarà al 23% per a les pimes que facturin menys d’un milió d’euros. El concepte de justícia social d’un govern socialista, castigant els més febles i afavorint els més poderosos, no deixa de cridar fortament l’atenció. Malabarismes semblants els trobem també en l’impost indirecte de l’IVA. Malgrat reduir el tipus impositiu d’alguns productes concrets (serveis veterinaris, productes d’higiene femenina i publicacions electròniques), el govern preveu ingressar un 12% més el 2019. En un exercici de voler acontentar quasi tothom, la consistència de les dades és inexistent. El govern socialista també preveu un augment d’ingressos per la pujada de l’IRPF i la imposició de noves taxes, com la de les transaccions financeres o la digital. Aquest augment ho acabaran pagant els autònoms, els assalariats i les pimes. Encarir els costos de contractació dels treballadors i pujar les bases de cotització dels autònoms penalitza els col·lectius creadors de riquesa i que suposen el 80% de l’ocupació a Espanya.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC

Renata Marciniak //Foto:fub

L’economia polonesa després de 100 anys d’independència del país

Renata Marciniak //Foto:fub
Renata Marciniak //Foto:fub

L’onze de novembre de 2018 Polònia va celebrar el centenari de la seva independència. Tot i que l’economia polonesa ha experimentat alts i baixos durant aquests cent anys, en els últims 30 anys s’ha observat el seu continu creixement.

L’any 1918, és a dir, l’any en que Polònia va recuperar la seva independència, el país es trobava en una situació molt difícil des del punt de vista econòmic, donat que una gran part de la indústria polonesa va ser destruïda o traslladada a l’estranger durant la I Guerra Mundial. L’economia es basava majoritàriament en una activitat agrícola poc desenvolupada en comparació amb altres països europeus. El creixent dèficit econòmic i la deficient política monetària durant els primers anys d’independència del país van conduir a una situació d’hiperinflació l’any 1923. El PIB del país en aquella època es trobava per sota del 50% del nivell observat a l’Europa occidental.

La II Guerra Mundial va empitjorar la ja deficient situació econòmica de Polònia. Els anys de postguerra van comportar anys de pobresa, fam i escassetat de productes de primera necessitat. Tot i així, gràcies a la gran involucració de la població civil, es va poder reconstruir el país i els anys 50 es va poder superar la barrera del 50% del PIB observat en països d’Europa occidental.

No obstant això, el model d’economia centralitzada imposat en els anys de postguerra frenava el creixement econòmic i va conduir el país a una situació de bancarrota en els anys 80. La indústria lleugera i els serveis eren deficients i no es va saber aprofitar el potencial productiu i de la mà d’obra. A finals dels anys 80, Polònia presentava un PIB de tan sols el 30% del PIB dels països d’Europa Occidental.

L’economia del país no va millorar fins a les primeres eleccions lliures celebrades l’any 1989, quan un grup d’economistes que formaven part del nou govern polonès va reconduir Polònia al camí del mercat lliure. Les noves lleis que van ser redactades i aprovades en un temps rècord van permetre canviar el model econòmic del país, fins llavors basat en una economia centralitzada, i transformar-lo en un model econòmic basat en el mercat lliure, inaugurant així una nova època per a l’economia polonesa. No obstant això, els inicis d’aquest nou model econòmic van ser difícils per a moltes empreses estatals que no sabien moure’s en el nou mercat lliure, en el qual es veien obligades a competir pels clients, proveïdors i finançament. Per això, es va començar el procés de privatització de moltes empreses estatals, incloses les institucions de sanitat pública i es va permetre la creació de petites empreses basades en el principi de propietat privada. D’aquesta manera, va començar l’època del continu creixement econòmic de Polònia que dura fins a l’actualitat.

Segons les dades d’Eurostat per a l’any 2017, el creixement del PIB de Polònia va arribar fins al 5,7% anual. És un resultat no assolit per cap altre país d’Europa Central. Aquest creixement tan dinàmic es deu a varis factors: una inflació més baixa en comparació amb altres països de la regió, una situació favorable del mercat laboral (la taxa d’atur actual és de tan sols 5,7%), uns tipus d’interès relativament alts, un sistema fiscal efectiu i uns resultats positius de la indústria i el comerç internacionals (el creixement sistemàtic de l’exportació és del 8% anual).

A més a més, en els últims anys el govern polonès està promovent la inversió estrangera en diferents sectors, tals com les infraestructures, energies renovables, tractament d’aigua, gestió de residus urbans, turisme i altres. Tots els factors descrits han convertit Polònia en un dels països més econòmicament desenvolupats de la seva regió. El ritme del seu creixement econòmic li ha fet possible arribar al 70% del PIB per capità observat en altres països de la Unió Europea. Si aquest ritme és mantingut en els propers anys, Polònia tindrà moltes possibilitats d’assolir, en un temps relativament curt, el creixement econòmic observat en els països d’Europa occidental.

Renata Marciniak és professora col·laboradora dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADEdel Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Jordi Franch//Foto: UManresa

Canvi climàtic

Jordi Franch//Foto: UManresa
Jordi Franch//Foto: UManresa

Els polítics intervencionistes, comptant amb l’indispensable assessorament i suport intel·lectual dels economistes partidaris de l’estatisme com Joseph Stiglitz, Premi Nobel d’Economia l’any 2001, promouen la implantació massiva d’un Nou Acord Verd (Green New Deal). El nom del programa prové de les polítiques implantades per Franklin Delano Roosevelt a la dècada del 1930, després del crac del 29, intensificant l’expansió del control governamental de l’activitat econòmica i social, però adoptant ara un nou caire ecològic i de lluita contra el canvi climàtic.

Una de les mesures emmarcades dins d’aquest pla és l’augment dels impostos sobre el combustible, que a la veïna França ha desencadenat la revolta dels armilles grogues contra el govern Macron. El pretext per justificar la introducció dels nous impostos mediambientals és lluitar contra l’escalfament i abordar els reptes del canvi climàtic, fent que la càrrega que es traspassi a la pròxima generació sigui moderada i més reduïda. Ens repeteixen, en definitiva, que no és just que la generació actual traslladi els costos mediambientals a la següent generació. La utilització que fan els governs de la justícia social i intergeneracional és molt discutible.

Les previsions demogràfiques i econòmiques apunten, per exemple, que el sistema de pensions, deficitari actualment, és insostenible a mitjà termini. A partir de l’any 2025 començaran a jubilar-se les primeres cohorts de la generació del baby boom nascudes a l’Espanya del 1960. Es preveu una reducció important en l’import de la pensió de jubilació mitjana. En una societat creixentment envellida això impactarà, i molt, en la marginalització i pauperització d’un sector important i cada vegada més nombrós de la societat. I quines mesures adopta el govern per fer front a aquesta amenaça immediata i certa? També el volum de deute públic de diferents països i en particular el d’Espanya, proper al 100% del PIB, és una bomba de rellotgeria que amenaça la generació actual i les properes. El pagament dels interessos del deute és ineludible i té caràcter prioritari per disposició constitucional. I el pagament d’1 bilió d’euros (amb dotze zeros) també recaurà sobre els nostres fills i néts. Els interessos ja s’han situat en el 2,5% als EUA i abandonaran el 0% a l’eurozona en qüestió de mesos. I quines mesures adopta el govern per fer front a aquesta amenaça immediata i certa?

Les emissions globals de CO2 augmenten per les activitats industrials localitzades especialment al sud-est asiàtic, que s’ha convertit en la fàbrica del món. Europa és cada vegada més irrellevant en el concert de les nacions. I no diguem Espanya, que no ha conegut la revolució industrial, amb l’excepció del País Basc i Catalunya. Però els governs europeus fan bandera del canvi climàtic i promouen la introducció de més impostos i restriccions per tal de millorar el medi ambient en un termini que mai pot ser immediat.

La Unió Europea ha fixat l’objectiu “20-20-20”. Persegueix aconseguir una reducció d’un 20% en l’emissió de gasos d’efecte hivernacle (en comparació als nivells de 1990), aconseguir també un 20% de consum d’energia de fonts renovables i augmentar un 20% l’eficiència energètica. Al mateix temps, però, el govern espanyol es dedica a mantenir artificialment, via subvencions públiques, les mines de carbó d’Astúries. Hunosa, per exemple, és una empresa pública controlada al 100% per la Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI) que extreu el carbó de la conca del riu Nalón. L’hulla de poca qualitat i els elevats costos d’explotació es tradueixen invariablement, any rere any, en pèrdues econòmiques. I, per suposat, la posterior combustió del carbó en centrals tèrmiques genera CO2 i danya el medi ambient. Com es pot justificar que el govern espanyol mantingui una activitat deficitària i contaminant? Per què s’han de socialitzar les pèrdues d’una mina? I on està aquí la lluita contra el canvi climàtic? La fal·lera dels governs per intervenir (selectivament, això sí) en les activitats mediambientals sense fer res per desactivar les bombes de rellotgeria de les pensions i el deute públic equival a colar un mosquit i empassar-se un camell.

El mercat no intervingut s’ha mostrat molt eficient a l’hora d’adaptar-se espontàniament a canvis graduals i a molt llarg termini, com són els de l’escalfament global. Com ha succeït contínuament des de la revolució industrial, els descobriments empresarials i les innovacions tecnològiques pròpies del sistema de lliure mercat permetran afrontar els desafiaments del canvi climàtic. Finalment, els economistes també argumentem que s’ha d’utilitzar el tipus d’interès per calcular el valor actual dels efectes negatius de l’escalfament global en les properes dècades. Segons aquests càlculs, no estarien justificades les intervencions i subvencions que avui es proposen, encoratjades per poderosos interessos polítics i lobbies privilegiats, sinó que el més convenient és deixar a les generacions futures, previsiblement més riques i tecnològicament avançades, fer front als desafiaments que puguin sorgir conforme aquests vagin apareixent.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC