Arxiu de la categoria: Opinió

Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

Lliçons de Finlàndia (I)

Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa
Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

Quan es visita Finlàndia, el país més septentrional de la Unió Europea (UE), el primer que es constata és el caràcter inhòspit i extrem de la seva climatologia. Les baixes temperatures i el vent gèlid del Bàltic fan poc atractiva la vida als espais públics exteriors.

Les diferències amb la cultura llatina i mediterrània són molt notables des del primer moment. Allà la gent escolta molt i parla poc. Treballen esforçadament i busquen la màxima productivitat a la feina. Poc amants de la pitjor xerrameca que tant abunda a les nostres latituds, les paraules es mesuren i es pensen abans de dir. Naturalment, tot en perfecte anglès, començant pel taxista o la dependenta de la botiga. Les pel·lícules i sèries més seguides a la petita pantalla estan totes en versió original i subtitulades. Res de doblatges per alimentar els gremis locals.

Finlàndia és un país relativament jove, que va aconseguir la independència l’any 1917, en motiu de la revolució bolxevic. Abans, havia format part de Suècia, fins l’any 1809, i de la immensa Rússia tsarista posteriorment (gran ducat de Finlàndia). Per mantenir la independència van apel·lar a l’èpica. Primer superant una guerra civil interna. I a la Segona Guerra Mundial, quan els nord-americans no van escoltar el seu clam d’ajut, lluitant a dues bandes contra els tirans de Stalin, primerament, i després Hitler.

Amb una economia molt pròspera basada en una indústria tecnològica d’alt valor afegit, s’integra a la UE l’any 1995 i pertany a la zona euro. Malgrat les moltes adversitats, els finesos disposen d’un excel·lent sistema educatiu, estan considerats el país més feliç del món (World Happiness Report 2018), el tercer menys corrupte (Transparency International 2018) i un dels tradicionalment més competitius (World Economic Forum).

Quines són les lliçons que ofereix Finlàndia als països del sud d’Europa, obertament corruptes i poc competitius, amants de la dolce vita, seguidors del panem et circenses i tan donats a la sovint hipòcrita i perillosa xerrameca? Al meu entendre, n’hi ha quatre de destacables i avui en tractaríem dues.

El primer és l’autenticitat de la seva manera de ser i el caràcter inclusiu de les institucions. El caràcter finès és introvertit, no pretensiós i defuig el postureig i el protagonisme ostentós. Es diu que la diferència entre les persones introvertides i els finesos introvertits és que els primers et miren les sabates quan els preguntes quelcom, mentre que els segons es miren les seves. Sigui com sigui, sí està clar que la manera de treballar és intensa, sempre de cara a la feina i sense concessions a la galeria. S’adrecen sovint a les autoritats i càrrecs pel seu nom familiar, sense que això impliqui cap manca de respecte, i les empreses treballen horitzontalment sense jerarquies, amb un màxim d’autonomia i responsabilitat. Recordem també l’extens ús de la sauna, on els col·legues o amistats comparteixen un mateix espai de socialització sense poder amagar literalment res.

El grau de cohesió social és molt elevat. El 20% de la població finesa més rica guanya quatre vegades més que el 20% més pobre. A Espanya, aquesta relació és de 7,5. El país nòrdic és més ric que Espanya (PIB per càpita de 42.300 euros versus 25.900 euros) i molt més igualitari.

La societat espanyola és més pobra i profundament desigual. També l’endeutament públic d’Espanya és molt superior al finès (98% del PIB versus 61%). Els dos països tenen Estats del Benestar potents. La diferència és que en un cas es paguen molts impostos (especialment sobre el consum) per rebre excel·lents serveis públics, mentre que aquí també paguem molts impostos (que recauen sobre les rendes salarials) a canvi de serveis públics mediocres i creixentment deteriorats. I mentre que la cultura meritocràtica és un tret definitori dels nòrdics, que poden elegir lliurement la millor oferta en absència de monopolis, l’enxufisme i l’amiguisme perverteixen el funcionament dels serveis públics als països del sud d’Europa, on el consumidor resta captiu de les elits extractives sense capacitat d’escapament. L’elevat grau de confiança social al país nòrdic fa que empreses tecnològiques tan exitoses com Supercell ni es plantegin estratègies fiscals (legals) per pagar menys impostos. A més, és normal finançar voluntàriament fons socials destinats a ajudar altres emprenedors. En un experiment realitzat a un parc públic de Finlàndia es varen deixar 12 carteres a l’abast de qualsevol. 11 varen ser retornades intactes a la policia. Es poden imaginar els resultats si el mateix es fes a la Plaça Catalunya de Barcelona.

El segon aspecte destacable és l’excel·lent educació i la formació de mà d’obra molt competitiva en sectors industrials de tecnologia avançada. Existeix un ampli consens en què l’escassetat de recursos naturals i l’escassa població (5,5 milions per a un extens territori de 338.000 km2) fa imprescindible excel·lir en educació per poder competir en una economia global. I això s’aconsegueix de manera eficient, sense malbaratar diners públics. Per exemple, l’any 2006 Finlàndia va invertir menys de 7.000 dòlars per alumne a l’etapa preuniversitària. La xifra als EUA va ser de 10.000 dòlars. En canvi, el país nòrdic va aconseguir la primera posició a les proves PISA, mentre que els nord-americans només la vint-i-quatrena. La despesa en educació de Finlàndia es troba a la mitjana dels països de l’OCDE, però els resultats són molt superiors. Per tant, es tracta de ser productiu i aconseguir més amb menys recursos. No sempre la solució a un problema és gastar més. Es tracta de gastar millor. El currículum bàsic és uniforme a tot el país, però les escoles tenen un alt grau d’autonomia per adaptar-se a les circumstàncies diferenciades de cada localitat. L’educació és gratuïta en tots els nivells, inclòs el menjador escolar i el material. I els bons resultats acadèmics van de la mà d’índexs de fracàs escolar molt baixos.

Jordi Franch és doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Joan Freixanet-1// Foto: FUB

Felicitat, economia i país

Joan Freixanet-1// Foto: FUB
Joan Freixanet-1// Foto: FUB

Segons el darrer estudi del World Happiness Reports (Informes sobre la Felicitat al Món), els catalans hem avançat als escandinaus i estem entre els ciutadans més feliços del món.

El mateix estudi destaca que aquests resultats es produeixen malgrat estar Catalunya en una situació d’incertesa política per la repressió per part de l’Estat espanyol i d’alguns factors desfavorables, com un cost de la factura elèctrica dels més alts d’Europa i els alts costos de l’habitatge a les grans ciutats en relació amb uns sous mitjans que augmenten poc.

Una explicació a aquesta aparent paradoxa és que la felicitat és un estat interior que es pot experimentar malgrat circumstàncies poc favorables i que depèn més d’aspectes com la participació en projectes il·lusionants, l’autosatisfacció amb les activitats que un porta a terme o amb el propi projecte de vida.

Una imatge que ho exemplifica és el somriure d’en Jordi Cuixart, president d’Omnium Cultural, en iniciar-se el judici als presos polítics. Cuixart, un home que porta 537 dies a presó sense condemna, separat de la seva família, obligat a abandonar la seva vida social i la gestió de l’empresa que va crear. El seu somriure radiant en circumstàncies que aparentment convidarien a una profunda tristor o a una ràbia desfermada, ens fan pensar que la felicitat pot dependre de factors com la coherència amb les pròpies conviccions o la tranquil·litat d’haver pres les decisions correctes d’acord amb la pròpia consciència.

En el cas de Catalunya com a país es pot parlar d’una consciència col·lectiva en tenir lluites compartides o en la il·lusió que comporta un procés d’alliberament nacional.

Evidentment, la situació i les expectatives de benestar econòmic són també un factor important de felicitat. En aquest sentit, fent balanç dels darrers dos anys, podem dir que han estat clarament positius per a l’economia catalana. Alguns exemples: Catalunya s’ha consolidat com a destí turístic, amb Barcelona com a setè destí més popular al món -i sense que hi hagi cap ciutat espanyola entre els 25 primers llocs. A més, Barcelona compta amb 5 dels 10 millors restaurants “gourmets i casuals” d’Europa.

Catalunya s’ha consolidat també en el darrers dos anys com un important pol d’atracció d’inversions foranies. Per exemple, en el sector de serveis, l’empresa Unitono ha escollit Catalunya, i concretament Reus, per instal·lar-hi un centre d’atenció telefònica que ha creat 150 llocs de feina. Barcelona ha acaparat el 2018 el 41% de l’arribada de noves marques estrangeres a l’Estat espanyol. L’empresa OneCoWork ha invertit fa poc 5,5 milions en un nou ‘coworking’ de 3.700 metres a Barcelona. D’altra banda, companyies com Microsoft, Facebook, Amazon i Allianz han decidit obrir els seus centres d’excel·lència i recerca tecnològica a Barcelona. De fet, els rànquings indiquen que la ciutat catalana és la tercera preferida pels emprenedors europeus per crear startups i la quarta del rànquings dels 10 hubs tecnològics de la Unió Europea en número d’startups.

En el sector industrial, BASF ha anunciat que invertirà 31 milions d’euros en la seva fàbrica de Tarragona i SEAT que construirà a Martorell una nova plataforma per a vehicles elèctrics.

Fets com aquest són conseqüència i alhora producte d’un clima bastant general d’optimisme, o d’expectatives positives de cara al futur. Això no pot fer oblidar les mancances importants a nivell econòmic que encara subsisteixen. Per exemple, l’elevat atur juvenil, o la necessitat d’infraestructures com el corredor mediterrani, o un cost de l’electricitat que ha pujat més enllà de qualsevol mesura i explicació racional – excepte la pròpia ineficiència de les companyies elèctriques i la contractació amb sous milionaris de directius procedents del món polític.

És evident que, malgrat totes les dificultats i tal com reflecteix l’informe “World Happiness”, hi ha una certa il·lusió per assolir canvis socials i per la construcció d’un projecte nacional. Això es trasllada, per exemple a les eleccions sindicals, en les quals,  per primer cop, el sindicat català CSC està esdevenint un dels que té una major representació.  O a les eleccions a les Cambres de Comerç, que se celebraran a les cambres de tot Catalunya del 3 al 8 de maig, en les quals votaran autònoms i empresaris i a les que es presenta, per primer cop, la candidatura que promou el Centre Català de Negocis, “Les Cambres: Eines de País”, amb figures rellevants del sobiranisme com l’actor Joel Joan o l’empresari Joan Canadell.

En definitiva, molts reptes, esperances, i lluites compartides caracteritzen la Catalunya dels temps actuals. Ara bé, és un moment de la història en què més podem fer els ciutadans de carrer, independentment de les elits que ens governen. Disposem de moltes més eines que els nostres avantpassats : impulsant i participant en els projectes en què creiem a través del món associatiu; premiant les empreses que comparteixen els nostres valors a través de les nostres decisions de consum responsable o consum estratègic; amb els nostres vots a governs, sindicats o cambres; a través dels nostres missatges a les xarxes socials… Tothom pot trobar maneres per aportar el seu gra de sorra!

Joan Freixanet Solervicens és professor col·laborador dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Circuit de Catalunya // Imatge cedida pel Servei Català de Trànsit

Comunicat oficial Circuit de Barcelona-Catalunya

Circuit de Catalunya // Imatge cedida pel Servei Català de Trànsit
Circuit de Catalunya // Imatge cedida pel Servei Català de Trànsit

Davant la notícia publicada en data 11/04/2019 pel diari “El Mundo” i difosa per altres mitjans de comunicació, el Circuit de Barcelona-Catalunya exposa:

  1. L’article es basa en un informe provisional corresponent a l’exercici 2017 que fa referència a una sèrie de conceptes i actes, i on s’insta a l’entitat a la revisió dels mateixos, a la quantificació i a la justificació; estant actualment en fase d’al·legacions que formaran part d’un informe final. En aquest sentit, la majoria dels aspectes referits en aquest informe i les seves mesures correctores ja han estat revisats i corregits per Circuits de Catalunya S.L durant  l’exercici 2018, així com durant el 2019 es continuen revisant els que queden pendents.
  1. En referència a se considera irregular el método de contratación llevado a cabo por la dirección del circuito con diversas empresas”, cal aclarir que segons un informe de l’assessoria jurídica del Departament de Presidència de l’any 2012, Circuits de Catalunya S.L no era poder adjudicador i, per tant, no estava subjecte a les prescripcions que la normativa de contractació imposava als poders adjudicadors. L’any 2018, amb l’aprovació de la nova llei de contractes del sector públic, Circuits de Catalunya S.L fa una consulta al Departament d’Empresa i Coneixement, que emet un informe jurídic al desembre de 2018 que qualifica al Circuit per operar, a partir de l’any 2019, amb els procediments que exigeix la Llei de Contractes del Sector Públic.
  1. En referència a “más de medio millón de euros en complementos retributivos considerados irregulares”, cal aclarir que es tracta dels “Complements Ad personam” que la pràctica totalitat de la plantilla percep, per tal d’adequar el salari base que cada grup professional té assignat en el Conveni Col·lectiu d’aplicació, amb les retribucions del mercat laboral. Aquests complements ad personam es venen aplicant a Circuits de Catalunya S.L des de la seva creació l’any 1991. És per aquesta raó que el propi conveni col·lectiu regula en el seu article 11 “la garantia ad personam”.

Així doncs, el Circuit de Barcelona-Catalunya manifesta i fa constar que la seva gestió sempre ha estat legítima i transparent.

Jordi Franch UManresa//Foto: FUB

Senyals de recessió

Jordi Franch UManresa//Foto: FUB
Jordi Franch UManresa//Foto: FUB

L’economia no és una ciència experimental ni, menys encara, exacta. L’economia és una ciència social com ho són el dret, la gestió d’empreses o la història.

L’estudi de les lleis inexorables de l’acció humana ens il·lumina sobre com assignar els recursos escassos i dels mecanismes de creació de riquesa individual i col·lectiva. També de les receptes que condueixen al fracàs i a l’empobriment de les societats. Hi ha diferents paradigmes o escoles que presenten teories diferenciades o, fins i tot, contraposades. Però sempre resulta impossible fer prediccions concretes.

Un cas conegut és el d’Irving Fisher, el fundador de l’escola monetarista i neoliberal de Chicago. Tres dies abans del fatídic dijous negre del 24 d’octubre de 1929, que originaria una de les pitjors crisis econòmiques de la humanitat, va afirmar que «el preu de les accions havia assolit un nivell alt i que així continuaria en el temps». Fins i tot després del crac del 29, va confiar en una recuperació ràpida que mai es va produir. Aquestes inoportunes declaracions, plenament errònies, li van costar la pèrdua del patrimoni i del prestigi professional. En canvi, per les mateixes dates, l’economista austríac Ludwig von Mises, a qui li havien ofert un càrrec de responsabilitat al Creditanstalt, el banc més important austrohongarès, va refusar el nomenament. No volia veure’s involucrat en les irresponsables polítiques expansives monetàries i creditícies que, sent un profund coneixedor de la teoria del cicle econòmic, denunciava com a causants d’una futura gran depressió. El temps li va donar la raó i el crac del 29 no es va poder evitar, provocant també la fallida del Creditanstalt l’onze de maig de 1931.

Després d’una dècada continuada d’estímuls monetaris i fiscals massius, cada vegada sembla més clar que la sortida de la crisi de 2008 va ser en fals i que estem en el pròleg d’una altra tempesta financera i crisi econòmica d’abast mundial. No podem precisar quan ni com, però sí destacar alguns senyals preocupants del recurs dels bancs centrals a la política extraordinària d’expansió monetària, fabricant diners en grans quantitats i injectant-los mitjançant la compra de bons públics i titulitzacions hipotecàries. Un d’amenaçant és la inversió de la corba de rendiments del deute públic. Aquesta representa gràficament la rendibilitat del deute per a diferents venciments: quin és el tipus d’interès dels bons a un mes, quin el dels bons a tres i sis mesos, quin el de les Lletres del Tresor a un any, quin el de les Obligacions de l’Estat a 10 anys, etc. El normal és que els tipus d’interès del deute siguin creixents amb el temps. Donat que el risc incrementa amb el termini de l’operació, aquesta prima s’incorpora al tipus d’interès. Per exemple, el rendiment del bo dels EUA a 3 mesos era del 2,34% i a 10 anys era el 3,22% l’última setmana del mes d’octubre de 2018. Però aquesta setmana els rendiments s’han invertit. L’interès del bo a 3 mesos era del 2,46%, mentre que el de 10 anys era del 2,44%, lleugerament inferior.

Totes les darreres recessions econòmiques dels EUA, esdevingudes globals immediatament, han estat precedides d’aquesta anormalitat en la inversió dels rendiments. Tot i que la inversió es donava de manera més acusada, va passar el 2000 amb la crisi tecnològica de les empreses puntcom i el 2008 amb la crisi de les hipoteques d’alt risc. Quin fonament existeix en la relació entre els rendiments del deute i la imminent recessió? Tipus d’interès a curt termini superiors als de llarg termini indiquen que s’estan venent bons a un mes per comprar obligacions a 10 anys. I quan els operadors del mercat adquireixen deute públic a llarg termini indiquen que volen assegurar-se un rendiment davant la previsió que la recessió porti a les autoritats a disminuir el tipus d’interès, actualment en el 2,5% a l’altre costat de l’Atlàntic. Un altre motiu és que els beneficis dels projectes empresarials a llarg termini no acaben arribant o són sistemàticament inferiors als previstos. En aquests casos, les empreses es veuen obligades a refinançar l’endeutament amb més emissions de deute a curt termini. Un cercle viciós que amenaça en fer incontrolable la bola creixent del deute.

Per tant, quan es produeix aquesta anomalia en els rendiments del deute, els inversors preveuen que alguna cosa inusual passarà aviat. Quelcom que impulsarà al Banc Central a reduir el tipus d’interès. Quelcom que col·lapsarà la demanda d’inversió en el sector privat i que amenaça amb una futura recessió. Les decisions de la junta de govern de la Reserva Federal avalen aquesta versió. Jerome Powell, actual president de la FED, ha decidit interrompre el programa acordat per retornar el tipus d’interès a nivells més alts. A la resta de països desenvolupats, la corba de rendiments del deute ha anat perdent la típica pendent positiva per fer-se més plana. Sense arribar a ser negativa com en els EUA, també és un mal senyal. Les tres últimes vegades que es va donar aquesta mateixa situació, les autoritats polítiques i monetàries no varen poder evitar la recessió. Veurem si ara és diferent. O no.

Jordi Franch és doctor en Ecomonia i professor dels estudis del Grau en ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Joaquim valls// Foto: FUB

Raó i emoció en la presa de decisions empresarials

 

Joaquim valls// Foto: FUB
Joaquim valls// Foto: FUB

“És molt el que encara es desconeix sobre els mecanismes de la presa de decisions”, afirmen Tiziana Cotrufo i Jesús Mariano Ureña, autors del llibre que he llegit darrerament El cervell i les emocions (2018), però els resultats apunten que els sistemes somàtics intervindrien de manera crítica i que hi hauren alteracions cel·lulars i / o moleculars subjacents a aquests processos que una vegada es va pensar que serien purament mentals i desproveïdes de tota base física.

I és precisament a aquesta incorrecta atribució purament mental en la presa de decisions a la qual l’egregi neurocientífic, Antonio Damasio, va dedicar el seu extraordinari llibre L’error de Descartes (1994), tret de sortida d’una interessantíssima obra dedicada l’estudi de les emocions humanes, en el qual va encunyar la transgressora frase “Sento, per tant existeixo” per esmenar la famosa sentència cartesiana Cogito ergo sum.

Fins a quin punt podem fiar-nos dels nostres pressentiments?

Evolutivament, els nostres instints ens han estat de gran utilitat al llarg de milions d’anys. Si hem sobreviscut com a espècie és, sens dubte, perquè hem desenvolupat una ment intuïtiva capaç de prendre decisions en intervals de temps molt breus.

Malcolm Gladwell, en el seu llibre Intel·ligència intuïtiva (2005), sosté que és el nostre primer pensament el que sol ser el millor o que aquestes reaccions immediates, que no requereixen reflexió conscient, són més fiables i útils que les que sorgeixen de la reflexió i el qüestionament. Això és cert, però només fins a cert punt.

John Bargh en la seva excel·lent Per què fem el que fem? (2017) ha establert l’inventari de regles perquè puguem confiar en la nostra intuïció. Si no es compleixen, és millor refiar-nos de la nostra raó. Tot i així, no hem de perdre de vista que conèixer aquestes regles, en molts casos, no paralitzarà les nostres respostes ràpides inconscients

Paràlisi per a l’anàlisi

Sheena Iyengar, en el seu interessant llibre L’art de triar: Decisions quotidianes. Què diuen de nosaltres i com podem millorar-les (2011), exposa un experiment emblemàtic: A la taula d’uns grans magatzems va posar terrines de melmelada de sis sabors diferents, i en una altra en va posar vint-i-quatre. Encara que molta més gent va optar per apropar-se a aquesta darrera taula, va ser en la de sis on més terrines de melmelada es van comprar, amb una diferència significativa de deu vegades més a favor de la primera (30% enfront d’un 3%, respectivament). I és que, com han mostrat els investigadors, Loran F. Nordgren i Ap Dijksterhuis, resulta que massa anàlisi porta a decisions incoherents. Sostenen que la deliberació distreu de la informació més rellevant al seu abast. “La deliberació introdueix soroll en el procés de presa de decisions”, segons Nordgren, i afegeix que “Pensar massa ens allunya d’alguna manera de les nostres veritables preferències”. I això, que pot semblar lògic a l’hora de triar, per exemple, una melmelada, esdevé molt més significatiu si el que ens estem plantejant és una decisió empresarial. El sentit comú ens diu que davant d’inversions dineràries importants i de llarg termini, una decisió ràpida pot resultar contraproduent. No obstant això, Nordgren i Dijksterhuis han descobert que en les deliberacions complexes és just on un excés de pensament conscient és més perjudicial. Van observar que els bons executius i les bones executives, que en aquestes coses es refiaven del seu instint, duien a terme eleccions més coherents. Loran F. Nordgren, i Ap Dijksterhuis, van concloure que la deliberació funciona com un focus mental, bo i centrant l’atenció en un aspecte reduït d’una decisió en lloc d’abastar el problema en el seu conjunt.

Distreure el conscient

Segons defensa John Bargh en l’obra esmentada, això és degut al fet que la nostra memòria de curt termini és limitada i no pot recordar massa dades simultàniament. Tres trets a la vegada, sembla el llindar a considerar. Quan intervenen més de tres factors és preferible distreure la ment conscient entretenint-la, per exemple, prenent decisions senzilles del dia a dia de l’empresa, i guiant-nos, tot seguit, només pel nostre instint.

En un experiment dut a terme per Nordgren i Dijksterhuis es va donar informació sobre diversos cotxes a persones voluntàries. A uns se’ls va demanar que deliberessin sobre quin preferien, mentre que als altres se’ls va distreure amb una operació matemàtica complexa (comptar cap enrere i de pressa de set en set tot partint d’un nombre de tres xifres). Doncs bé, van descobrir que les millors decisions les van prendre els del segon grup, és a dir, aquells que només van poder pensar-hi inconscientment.

Quan ens enfrontem a una quantitat de dades tan elevada que la nostra intel·ligència no pot abastar, si ho pensem conscientment no sabem destriar quina informació considerar i quina passar per alt, mentre que la nostra ment oculta selecciona sempre només les dades emocionalment significatives per a nosaltres ( no oblidem que recordar ve de cor), de manera que s’adequa molt millor als nostres desitjos i preferències.

Joaquim Valls és professor Col·laborador dels estudis de grau en Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Jordi Franch//Foto: UManresa

The winner takes it all

Jordi Franch//Foto: UManresa
Jordi Franch//Foto: UManresa

Irlanda i les tres economies nòrdiques (Dinamarca, Suècia i Finlàndia) han bloquejat l’aprovació a nivell europeu de l’anomenada taxa Google. Aquesta taxa pretén ser un impost del 3% sobre els ingressos per publicitat online i intermediació a Internet.

L’oposició a aquesta taxa digital per part del tigre celta era previsible. Irlanda és el país comunitari que gaudeix de la menor pressió tributària de tota la Unió Europea (26% del PIB) i és la beneficiària de la domiciliació social a Europa de les grans empreses tecnològiques nord-americanes com Amazon, Google, Apple o Facebook. Menys previsible era l’oposició a l’impost per part de les tres economies nòrdiques. Aquests països tenen pressions tributàries molt elevades (Finlàndia, 54%; Dinamarca, 51%; Suècia, 49%). Són països on l’Estat té un pes important, però que coexisteix amb un grau elevat de liberalització de l’economia. Els dos conceptes són diferents, malgrat que s’associïn i es confonguin com una mateixa realitat. Els nòrdics combinen una elevada fiscalitat sobre el consum i les rendes salarials (no pas sobre els beneficis empresarials i l’estalvi) amb una notable flexibilitat regulatòria i competència institucional. Recordem, per exemple, que Suècia va instaurar el xec escolar l’any 1993. Inspirat en el neoliberalisme de l’Escola de Chicago (Milton Friedman, George Stigler…), aquest sistema empodera les famílies en la tria d’escola i sistema educatiu.

La flexibilitat regulatòria de les economies nòrdiques és elevada. En l’índex de llibertat econòmica que publica la Fundació Heritage, Dinamarca apareix en el lloc 14è, Suècia en el 19è i Finlàndia en el 20è. Espanya, en canvi, queda relegada al 57è.

Sorprèn que el govern socialista de Pedro Sánchez s’entossudeixi a aplicar unilateralment la taxa Google a Espanya. A diferència dels seus col·legues nòrdics, no s’ha entès que abans de redistribuir la riquesa s’ha de produir-la en primer lloc. I que els impostos dificulten la producció. No s’entén que Google i Amazon permeten a les petites empreses col·locar els seus productes en els aparadors virtuals i subcontractar els serveis d’enviament al client.

La taxa Google, per tant, si s’acaba aplicant a Espanya, perjudicarà les pimes en el seu intent d’iniciar-se en el comerç electrònic i obrir-se a la internacionalització. I el menor potencial exportador de l’economia espanyola significa menor competitivitat i capacitat de creixement, just quan apareixen senyals de desacceleració i convé reforçar les vendes als mercats exteriors. A més, atès que les plataformes digitals operen amb marges de beneficis molt reduïts, la taxa Google es repercutirà a la pime que utilitza els seus serveis i al client final, però no l’acabarà pagant la gran empresa tecnològica que li dóna el nom.

La taxa Google reduirà els ingressos de les empreses que operen a Internet i n’incrementarà els costos. Per tant, els seus beneficis disminuiran. Tenim a casa nostra casos d’èxit molt destacables en la venda online com el de Deporvillage. Amb només nou anys de funcionament, els empresaris manresans Xavier Pladellorens Sibila i Àngel Corcuera Soldevila han situat l’empresa comercialitzadora d’articles esportius en el terreny positiu dels beneficis. El prestigiós rotatiu Financial Times l’ha posicionat en el lloc 378 entre els millors e-commerce de tota Europa. El rànquing FT1000 comprèn les empreses amb més creixement a Europa entre 2014 i 2017, i Deporvillage torna a ser l’e-commerce esportiu que més creix. Concretament, el creixement mitjà dels darrers tres anys és del 74,4%, amb una facturació de 45 milions l’any 2018 i superant les 550.000 comandes anuals.

La taxa Google serà un impost que castigarà aquests casos d’èxit i desincentivarà la inversió de les empreses en la seva digitalització. Les pimes espanyoles estaran en desavantatge competitiu davant les empreses d’Irlanda, Suècia, Dinamarca i Finlàndia. Naturalment, també perdran competitivitat respecte de totes les empreses del món. El govern espanyol, com un ceballut Quixot de la Manxa, s’entesta a mantenir l’endarreriment crònic, lluitant contra la modernitat i la tecnologia amb la força coactiva dels impostos. Si l’impost de societats suposa el 5% de la recaptació total de Finlàndia i el 5,9% de la de Dinamarca, a Espanya suposa el 6,9%. La iniciativa del govern espanyol de defensar en solitari la taxa Google perjudicarà, com hem dit, les pimes domèstiques i també els consumidors finals, que hauran de pagar preus més elevats i tindran més obstacles per afegir-se al comerç electrònic. La digitalització i Internet redueixen de forma dràstica els costos de cerca i comunicació, convertint el cost marginal de reproducció i distribució del bé digital en zero. Això facilita el fenomen winner-take-all, on l’empresa guanyadora esdevé dominant en el mercat. De manera recíproca, aquest impost pot contribuir al fenomen loser-take-nothing, on les empreses espanyoles es queden sense res.

Jordi Franch és doctor en Ecomonia i professor dels estudis del Grau en ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

Japonitzant Europa

Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa
Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

Fa només quatre mesos l’OCDE esperava un creixement de l’1,8% per a l’economia de l’eurozona en el conjunt de l’any i ara ha rebaixat l’estimació fins a l’1%. Per tant, s’espera estancament i es perfilen problemes a l’horitzó. I això en el supòsit que es produeixi un Brexit ordenat. En cas contrari, amb una sortida caòtica, gens descartable veient els entrebancs de Theresa May al parlament de Westminster, el Regne Unit s’enfrontaria a una recessió i Europa sencera patiria una forta convulsió.

El Banc Central Europeu (BCE) no ha esperat més a veure si la desacceleració de l’economia europea s’agreuja i davant la frenada de l’activitat ha tret, una altra vegada, tota la seva artilleria monetària. Endarrereix fins a finals d’any la primera pujada del tipus d’interès i anuncia que al setembre posarà en marxa una nova injecció de liquiditat a la banca (anomenada TLTRO) consistent en préstecs al sector bancari condicionats a la concessió de crèdit. És a dir, que els bancs estan obligats a concedir crèdits al sector privat, o en cas contrari retornar els préstecs. El BCE començarà aquest programa el proper mes de setembre i els préstecs estaran vinculats al tipus d’interès oficial, que ja fa més de 10 anys, des de la gran recessió de 2008, que es mouen entre el 0% actual i l’1%.

L’efectivitat d’aquesta política monetària tan ultraexpansiva serà nul·la i, al final, contraproduent. L’èxit en l’impuls temporal de l’economia depèn de com reacciona la inversió privada a un tipus d’interès baix. L’acció de la política monetària sobre l’activitat econòmica és indirecta. Primer, el BCE injecta més liquiditat, i després la inversió ha de respondre amb nous projectes empresarials. No oblidem, però, que encara no hem sortit de la llarga etapa post-crisi i que no s’ha completat amb el necessari reajustament en l’estructura productiva i el sanejament financer. Quan el cos social ha estat sobreestimulat amb alcohol abundant i barat, el que es necessita és una etapa d’abstenció per recuperar la sobrietat. Intentar curar els excessos etílics amb el consum de més alcohol és un greu error i una irresponsabilitat palmària. Cal adonar-se dels errors comesos i intentar sanejar l’hiperendeutament amb estalvi i amortització de crèdits.

La política monetària és eficient per frenar situacions inflacionàries, elevant el tipus d’interès i reduint la creació de moneda i crèdit, però no per estimular economies que ja estan dopades per estímuls anteriors. És el que Keynes anomena to push on a string (empènyer una corda). Es pot tensar la corda i fer força cap enrere (pujant el tipus d’interès amb polítiques contractives), però no és possible fer cap tipus de pressió empenyent una corda cap endavant (reduint el tipus d’interès amb polítiques expansives). Es pot portar un cavall al riu, però no se’l pot obligar a beure aigua si l’animal no ho vol. Conduir el cavall al riu equival a fixar tipus d’interès 0% amb la pretensió que així augmentarà la concessió de préstecs i s’estimularà la inversió i l’activitat econòmica. Però que el cavall tingui set és una altra qüestió, comparable al fet que les empreses i les famílies desitgin endeutar-se. I en una situació de tanta incertesa com l’actual, amb la caiguda de l’activitat econòmica, la revifada de les hostilitats internacionals, la polarització política i la fractura social, la inversió empresarial decau. La inversió en maquinària i béns d’equip es va enfonsar un 1,5% l’últim trimestre de l’any 2018, la caiguda més gran en un any i mig. Això vol dir que les empreses no estan preocupades per renovar els seus equips ni ampliar la seva capacitat productiva. Al contrari, en aquest moment d’incertesa econòmica, les empreses prefereixen estalviar fins a conèixer fins on arribarà la desacceleració actual. A dia d’avui, la indústria manufacturera i la construcció continuen sense recuperar els nivells de producció de l’any 2007.

El procés de palanquejament i sobreendeutament ha estat excessiu. Ara, toca estalviar i sanejar deutes. Per molt que el BCE s’entossudeixi a posar l’esquer d’un interès artificialment baix, no s’obtindran els resultats desitjats. El que es necessita no són noves hipoteques, sinó la reducció de l’endeutament i la liquidació de les males inversions, per tal de tornar a començar de manera sanejada i més sòlida. El que es necessita és retornar el tipus d’interès a xifres positives. Així es fomentaria l’estalvi real necessari per alimentar les noves inversions empresarials i posar fi a projectes zombis sense cap viabilitat que només se sostenen gràcies al finançament barat. Un tipus d’interès positiu que també és del tot necessari pel sector bancari, que pateix una compressió sostinguda dels seus marges operatius. I fins i tot l’Estat, addicte al deute privilegiat i preferent del BCE, necessita un interès positiu per posar fre a l’endeutament incontrolat. Ajornar i diferir la recuperació de la normalitat monetària només contribuirà a la japonització de l’economia europea

Jordi Franch és doctor en Ecomonia i professor dels estudis del Grau en ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Jordi Franch UManresa//Foto: FUB

El control dels lloguers

Jordi Franch UManresa//Foto: FUB
Jordi Franch UManresa//Foto: FUB

La consellera de Justícia de la Generalitat, Ester Capella, ha anunciat  que prepara un projecte de llei per regular els lloguers d’habitatges, mitjançant el Codi Civil català, allargant la durada mínima dels contractes a entre sis i deu anys.

El projecte de llei també preveu intervenir directament en el mercat de l’habitatge, limitant els preus del lloguer. Aquesta limitació de la llibertat contractual de les parts podria anar a càrrec dels ajuntaments habilitats. Declara que la seva intenció és millorar la vida de la ciutadania i l’accés a l’habitatge. Ningú dubta d’aquest propòsit tan noble, però sí s’ha de dubtar de l’efectivitat de la mesura i de que ho aconsegueixi realment.

No n’ni ha prou en un decàleg de bones intencions. La majoria de bons propòsits acaben en no res o, pitjor encara, aconseguint resultats contraris als pretesos. El que determina l’èxit o el fracàs de les intervencions són les lleis de l’acció humana. I una llei inexorable ens diu que si les autoritats limiten el preu, això és, fixen un preu màxim inferior al del lliure mercat, a aquest preu artificialment baix la demanda superarà l’oferta i el resultat serà l’escassetat o la desaparició del bé que es pretenia assegurar.

Posem d’exemple la situació a la ciutat de Barcelona, on el lloguer mitjà s’enfila a 950 euros mensuals. Són molts diners per a una família mitjana. Si una norma administrativa limita el lloguer màxim a, posem per cas, 600 euros mensuals, la demanda de pisos en règim de lloguer es dispararà automàticament. L’atractiu de l’arrendament augmenta i els estudiants, per exemple, que anaven i tornaven de la ciutat comtal en transport públic per la impossiblitat de pagar preus tan elevats ara es poden plantejar agafar un pis compartit i repartir-se les despeses. A l’altra banda del mercat, però, els propietaris dels habitatges tenen un problema. La rendibilitat de les inversions immobiliàries ha disminuït. Els seus ingressos han baixat, però tenen l’obligació de continuar pagant IBI, despeses comunitàries, quotes hipotecàries, primes d’assegurances i tot el reguitzell de costos que recauen sobre la propietat. Al final, el propietari lamentarà haver invertit en un pis. El que pensava que era una inversió segura s’ha convertit en una ratera i, quan tingui una oportunitat, optarà per vendre l’habitatge. L’efecte final serà la manca d’habitatges en règim de lloguer. Molta gent buscarà pis de lloguer, però la majoria no hi podrà accedir.

Paral·lelament, el Govern català també ha aprovat un decret llei de mesures urgents per «millorar l’accés a l’habitatge». El conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet, decreta que els municipis amb demanda residencial han de construir pisos protegits sobre solars públics i destinar-los al règim de lloguer. Afirma que aquesta és una mesura urgent, perquè l’habitatge és un dret fonamental. Afegeix que la Generalitat podrà imposar multes coercitives als propietaris d’habitatges buits o, fins i tot, que pot arribar a expropiar a preu reduït les edificacions a mig construir i els pisos d’empreses que faci més de dos anys que estan buits, per incompliment de la funció social. Per acabar de reblar aquesta tremenda intervenció en el mercat immobiliari, conclou que només els lloguers amb un preu inferior a l’índex de referència podran beneficiar-se dels ajuts públics.

L’anàlisi econòmica demostra que aquests controls sobre el mercat (que esdevé qualsevol cosa menys lliure) és contraproduent per diversos motius. Un preu de lloguer baix obliga a racionar les vivendes en funció del caprici de les autoritats o dels propietaris. Si hi ha més llogaters que pisos, qualsevol criteri d’accés a la vivenda serà sempre discutit i discutible. Hi haurà guanyadors, la minoria que accedeix a un pis protegit, però també perdedors, la majoria que es queda sense. Un solter pot acabar accedint a un pis de quatre habitacions, al mateix temps que una família nombrosa es queda sense. Els inquilins tendiran a gaudir dels immobles més anys dels necessaris i la impossibilitat de discriminar via preus obre la porta a la discriminació per altres factors (raça, religió, edat, gènere…).

Fixar el preu dels lloguers limita la rendibilitat de la propietat immobiliària. Els efectes immediats seran el deteriorament de la vivenda per falta de manteniment i una menor oferta d’habitatge a llarg termini per falta de promocions immobiliàries. Un recent estudi dels professors de la Universitat de Stanford Diamond, McQuade i Qian demostra que el control de lloguers a la ciutat de San Francisco va reduir un 15% l’oferta d’immobles en règim d’arrendament i un 25% el nombre d’inquilins que vivien amb lloguers controlats. Finalment, la combinació de la reducció de les vivendes existents en règim de lloguer i l’arbitrària assignació d’aquestes als arrendataris necessàriament provocarà l’increment del preu dels lloguers i la intensificació de la gentrificació a les ciutats. Precisament el contrari del que pretenia la intervenció de la Generalitat!

Acabem recordant les paraules de l’economista suec Assar Lindbeck: «el bombardeig i el control de lloguers són les tècniques conegudes més eficients per destruir les ciutats».

Jordi Franch és doctor en Ecomonia i professor dels estudis del Grau en ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Jordi Franch//Foto: UManresa

La renda bàsica

Jordi Franch//Foto: UManresa
Jordi Franch//Foto: UManresa

La renda bàsica és un pagament periòdic en efectiu que es percep sense condicions prèvies. El procés creixent d’automatització i robotització de la producció ha donat ales a la seva defensa. Donat que les màquines destruiran llocs de treball, en un món ric i amb abundància de recursos, es demana a l’Estat que asseguri la vida dels ciutadans amb el pagament garantit i incondicional d’un subsidi monetari.

Des d’una sensibilitat republicana, també s’aposta per la renda bàsica com la millor mesura per trencar amb les situacions de dominació que afecten a moltes persones: des del treballador que no es pot permetre rebutjar un contracte escombraria per por de quedar-se sense res fins a la dona maltractada que no abandona l’habitatge conjugal perquè depèn econòmicament del marit. Es presenta com una forma ràpida i segura d’acabar amb la pobresa i tots els costos públics que de manera indirecta genera la pobresa (robatoris, inseguretat ciutadana, crims, problemes de salut…).

La Generalitat de Catalunya ofereix el cobrament d’una renda mínima o renda garantida de ciutadania si es cobra menys de 600 euros al mes. En aquest cas sí està condicionada al compliment d’una sèrie de requisits. Poden ser persones sense recursos i sense feina, pensionistes, famílies monoparentals, etc. Aquesta renda garantida de ciutadania busca garantir que tothom pugui fer-se càrrec de les despeses essencials per al manteniment propi o de les persones que integren la unitat familiar. Diversos estudis fets a Espanya defensen la viabilitat econòmica de la renda bàsica. Segons aquests, seria possible una gran reforma fiscal que, sense disminuir altres partides públiques, substituís tots els subsidis existents per una renda universal a tota la població major d’edat que evités la pobresa i garantís la supervivència. El vicepresident del Govern català i conseller d’Economia, Pere Aragonès, havia presentat el contingut dels Pressupostos de la Generalitat 2019, incloent un augment de la despesa de 1.715 milions d’euros, fins als 26.157 milions en total. L’avantprojecte de Pressupostos de la Generalitat preveia el desplegament del tercer tram de la llei de la Renda garantida de ciutadania. Finalment, no va tirar endavant al no tenir els suports parlamentaris necessaris, però la idea d’una renda incondicional per a tothom és molt llaminera i no es deixarà de banda.

La renda bàsica és una promesa que afebleix la fibra emprenedora d’una societat. És la plasmació de la màxima de Frédéric Bastiat, el distingit liberal francès del segle XIX, en el sentit de descriure l’Estat com la gran ficció a través del qual tot el món tracta de viure a costa dels altres. S’aspira a viure de la renda bàsica, sense aturar-se a pensar qui la paga. Això presenta tres seriosos inconvenients. El primer és que és cara i finançar-la suposa un increment de la pressió fiscal molt considerable. Quan el govern anuncia el pagament d’una renda bàsica, la despesa pública es descontrola automàticament. El segon inconvenient és que debilita la funció empresarial i introdueix incentius molt negatius per a l’activitat productiva. Per què treballar si amb la renda bàsica ja aconseguim sobreviure? Però la pobresa, la marginalitat i l’exclusió social no s’erradiquen amb subsidis públics, sinó amb la creació de riquesa i llocs de treball. L’únic que aconsegueix una renda mínima és perpetuar la pobresa. Només cal fixar-se en el sud d’Espanya i els subsidis rebuts en concepte de solidaritat interterritorial des de l’inici de la democràcia espanyola. S’ha aconseguit reactivar aquests territoris i reduir el diferencial negatiu de renda? O, pel contrari, s’han enquistat els problemes estructurals que impedeixen el creixement? Per últim, un altre desavantatge de la renda garantida és l’oposició que presenta amb la lliure mobilitat de les persones. Hi ha una relació de conflicte entre la renda garantida i la llibertat migratòria.

La renda garantida és una promesa tremendament populista, però que no serà eficaç. Naturalment que s’ha de lluitar contra la pobresa i la precarietat. Però per això calen mesures educatives, sanitàries i laborals. Una promesa de cobrament incondicional de l’administració només aconsegueix perpetuar la pobresa. Els catalans, un poble que lluitem per prosperar, no hem de caure en aquest error. La nova Catalunya no hauria de pretendre redistribuir rendes mínimes de subsistència, sinó generar prosperitat mitjançant la creació de llocs de treball qualificats i ben remunerats, tot promovent un model d’assegurances basades en la responsabilitat individual. Naturalment, pels casos particulars de persones que no es poden valdre per si mateixes a les activitats de la vida quotidiana, hi ha d’haver subsidis particulars. Però aquestes ajudes puntuals i condicionades res tenen a veure amb un programa de renda bàsica universal i incondicionada, ineficient econòmicament i negatiu per a la fibra moral de la societat.

Jordi Franch és doctor en Ecomonia i professor dels estudis del Grau en ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

L’amenaça climàtica

Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa
Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

El president del govern central Pedro Sánchez ha presentat a la seu del Ministeri per a la Transició Ecològica el paquet que inclou l’avantprojecte de Llei de Canvi Climàtic i Transició Energètica, l’esborrany del Pla Nacional d’Energia i Clima, i l’Estratègia de Transició Justa. El president ha estat acompanyat per les ministres per a la Transició Ecològica, Teresa Ribera; d’Hisenda, María Jesús Montero; de Treball, Magdalena Valerio; i d’Indústria, Reyes Maroto. La Llei de Canvi Climàtic és el marc normatiu on es fixen els principals objectius a assolir, així com els mecanismes per emprendre la transformació del sistema energètic d’Espanya.

Concretament, es preveu augmentar la generació elèctrica mitjançant renovables passant del 20% el 2020 al 41% el 2030 fins arribar al 100% l’any 2050. Per a Sánchez Castejón, això no és un caprici, sinó quelcom necessari, en línia amb l’estratègia a llarg termini que reclama la Unió Europea d’avançar cap a una economia descarbonitzada.

El document d’Estratègia de Transició Justa estableix un ampli pla d’ajudes i subvencions per facilitar la transició als sectors i regions més vulnerables en aquest procés de transformació. I el Pla Nacional d’Energia i Clima precisa com es realitzarà i quines actuacions concretes vol desplegar el Govern al llarg del temps. En un brindis al sol, el president ha assegurat que es crearan 300.000 nous llocs de treball ecològics en 10 anys, fonamentalment lligats als serveis, la indústria i la construcció. I que es generaran oportunitats de negoci per valor superior als 200.000 milions d’euros en la pròxima dècada. De nou, aquesta predicció és enormement arriscada i inversemblant. Ningú té la bola de vidre per endevinar el futur. I, no ens equivoquem, és l’empresari el qui detecta les oportunitats de negoci existents en el mercat, que intentarà cobrir a risc propi. Si ho encerta i satisfà les necessitats dels consumidors serà premiat amb beneficis, però si s’equivoca ho pagarà amb el seu patrimoni personal. De fet, la paraula empresa prové etimològicament del verb llatí in prehendo-endi-ensum, que significa descobrir, veure, percebre, donar-se compte de. El govern no pot substituir la funció de l’empresari. Quan ho ha intentat, els resultats sempre són invariablement negatius. Sí pot, en canvi, interferir en la lliure competència i concedir canongies i rendes garantides a la clientela política, que altres hauran de pagar. Al final, els guanys d’uns pocs privilegiats es fonamenten en les pèrdues de la majoria. El futur és sempre incert i està per fer. El futur, a més, està obert a totes les possibilitats creatives de l’home, de manera que cada actor s’enfronta al mateix amb una incertesa ineradicable.

La generació elèctrica mitjançant renovables suposa el tancament de les centrals de carbó i les nuclears. De manera similar, si l’objectiu és arribar al cotxe sense emissions de CO2, el govern haurà de prohibir la matriculació i venda de cotxes dièsel i gasolina a partir de 2040. Tots els vehicles que es posin en circulació haurien d’utilitzar exclusivament electricitat. Però el cotxe elèctric és car, les bateries tenen poca autonomia, necessiten moltes hores de càrrega i no hi ha encara una xarxa de carregadors a les ciutats o a les carreteres que faciliti la càrrega de forma ràpida. I què dir de l’impacte sobre la indústria automobilística? A Espanya aquest sector genera 300.000 llocs de treball directes i altres dos milions d’indirectes, representant el 9% de la població activa i del PIB. De fet, Espanya ostenta la vuitena posició mundial dins dels deu primers països productors d’automòbils, per davant de Brasil i França.

El president Sánchez declara el seu compromís per millorar la situació de les generacions futures, “les més afectades pel necessari canvi de paradigma”. És clar que la contaminació trasllada un cost a la societat i que s’ha de controlar. El que no és clar és que això s’aconsegueixi per normatives estatals. Mencionem només els treballs de Henry Coase, Nobel d’Economia l’any 1991, i les solucions per corregir les externalitats negatives per mitjans alternatius. Crida molt l’atenció aquesta preocupació selectiva per la població del demà. Que potser l’endeutament d’avui no significa més impostos a pagar per les generacions futures? Que potser la baixa taxa de fecunditat actual no compromet Ia viabilitat futura del sistema? I què passa amb les pensions a mitjà termini? El govern espanyol hiperactua per frenar l’escalfament climàtic, un problema global a molt llarg termini, amb polítiques molt intervencionistes i d’impacte nul a nivell mundial. En canvi, no fomenta polítiques actives d’impuls a la natalitat (xecs nadó, conciliació de la vida familiar i laboral…), no fa res per aturar l’hemorràgia del dèficit públic, i es mostra incapaç de reformar un sistema de pensions inviable. La fal·lera del govern per intervenir en excés les activitats mediambientals sense fer res per desactivar les bombes de rellotgeria de les pensions i el deute públic equival a colar un mosquit i empassar-se un camell. La tripulació del Titànic xalava en la disbauxa, aliena al bloc de gel que rebentaria el vaixell i l’enviaria al fons de l’oceà. Com la població espanyola, que s’ha acostumat a un nivell de vida insostenible, al temps que els dirigents aixequen cortines de fum per tapar els esculls imminents que amenacen col·lisió.

Jordi Franch és doctor en Ecomonia i professor dels estudis del Grau en ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.