Arxiu de la categoria: Opinió

Terrassa Fc femeni partit suspès// Foto: Xàldiga

El TERRASSA FC retira de la competició a l’equip de veterans del Club.

Terrassa Fc femeni partit suspès// Foto: Xàldiga
Terrassa Fc femeni partit suspès// Foto: Xàldiga

Els fets.

Dissabte 2 de febrer de 2019.

El partit de futbol femení que enfrontava el Terrassa FC “B” i EF Viladecavalls va quedar suspès arran les actituds sexistes per part de l’equip dels veterans del club egarenc. Segons l’acta del partit, l’àrbitra Alexia Mayer es va veure obligada a aturar-lo al minut 72 quan les noies dels dos equips es van enfrontar als jugadors de l’equip de Veterans del Terrassa FC per diversos insults sexistes.

En concret, l’acta recull que els Veterans van insultar a les jugadores amb crits de “aneu a la cuina, aneu a fregar, sou unes merdes, sou unes guarres”


Existeix un motiu?

El fet de menysprear la dona i relegar-la als rols marcats per la societat patriarcal, per tant, són estructurals, complexes. Diverses i sovint van entrellaçades. Constitueixen una vulneració dels drets fonamentals de les persones; són posicions socials que atorga clara superioritat al sexe masculí i per tant discrimina i exclou a les dones, en tots els àmbits: social, familiar, econòmica i  institucional.

La socialització és genèrica, rols i estereotips pel nostre gènere, que ens porta a una diferenciació del tracte segons el gènere que tenim  marcant-nos grans trets diferencials, especialment divisions socials, laborals i amb vida de parella (amor romàntic).

 

Què podem fer?

Això comporta discriminacions en tots els àmbits  i per eliminar-les cal fer una coeducació a les persones perquè desenvolupin lliurement les seves habilitats obviant qualsevol tipus de rols i estereotips que ens vinguin marcats pel gènere; marcant aquesta ruta educativa desapareixeran tots els micromasclismes, que són masclismes normalitzats socialment i que per la seva generalització social envaeixen i malmeten l’espai femení. Penso, per exemple, en els rols de cuina associats tradicionalment a la dona, la falsa creença que una dona pot ser més aldestra al volant,  o els desafortunats acudits que sovint ens encaixen en aquest minvat estereotip……i d’altres micromasclismes tant i tant normalitzats que les dones ja ens els hem atribuït, i fins i tot en fem mofa.

Cal També  un llenguatge inclusiu de tots els  gèneres per visibilitzar a tothom.

Montse Llagostera Forns
e: xaldigabymontse@gmail.com
w:xaldiga.webnode.es     

 

David Sanclimens Solervicens // Imatge UVIC

Una LAU de 35 dies

David Sanclimens Solervicens // Imatge UVIC
David Sanclimens Solervicens // Imatge UVIC

El Reial decret-llei 21/2018, que modificava aspectes substancials de la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) en matèria d’habitatge, va entrar en vigor el 19 de desembre i ha quedat derogat, en no ser convalidat pel Congrés dels Diputats, el 24 de gener. 35 dies de vigència, tot un rècord de fugacitat en la regulació d’aquesta matèria.

Històricament, cada modificació produïda en la regulació dels arrendaments urbans ha mantingut força estabilitat en el temps, com sol ser habitual en la normativa civil. El que acaba de passar és excepcional.

La regulació dels arrendaments urbans de la LAU de 1964 (època de pròrroga forçosa dels contractes i rendes de lloguer congelades) va perviure amb pocs canvis fins al famós Decret Boyer (Reial decret-llei 2/1985), que suprimia la pròrroga forçosa i no establia cap termini mínim per als nous contractes. De la sobreprotecció falangista a l’arrendatari, a la liberalització heavy d’un govern d’esquerres.

Deu anys més tard, l’any 1995, va entrar en vigor una nova LAU, que mirava d’equilibrar les coses: certa estabilitat per a l’arrendatari d’habitatge (mínim 5 anys inicials +3 de pròrroga tàcita) i dinamització del mercat immobiliari d’arrendament (actualització de les rendes congelades anteriors amb límits, restricció de les subrogacions, etc.).

Amb l’argument de fomentar el mercat de lloguer per la crisi –i mobilitzar l’estoc enorme d’habitatges en mans dels bancs i la Sareb-, el PP va  aprovar una modificació de la LAU l’any 2013. Entre d’altres mesures, la nova llei reduïa el termini mínim dels nous contractes a 3 anys+1. En un context de forta demanda i de preus a l’alça, com passa actualment en moltes zones urbanes, aquesta regulació ha provocat una gran inestabilitat en els arrendaments d’habitatge: al tercer any en finalitzen molts en no poder assumir l’arrendatari l’augment significatiu de preu que se’n demana.

L’acord signat entre el govern socialista i Podemos per als Pressupostos de l’any 2019 va incloure el compromís de modificar la normativa d’arrendaments d’habitatge: entre d’altres mesures, tornar al termini mínim de 5+3 anys per als nous contractes (7+3 en arrendadors persones jurídiques). També van acordar l’adopció de mesures per limitar els augments abusius de preus de lloguer en zones de molta demanda.

Com que la limitació de preus de lloguer és una lloable mesura, però complicada d’implementar jurídicament -pressions del sector a banda-, el govern va optar pels fets consumats, aprovant per sorpresa el Reial decret-llei 21/2018, que suposava la modificació de la LAU prevista, però sense mesures de limitació de preus, esperant rebre suport en la necessària convalidació pel Congrés. El suport –insuficient- només el va rebre del PSOE, del PDCAT i del PNV, tota la resta de grups s’hi van oposar: la dreta per trobar-lo excessiu i la resta, de l’esquerra, per insuficient. Resultat: una reforma que només ha beneficiat els pocs llogaters que han signat un contracte en els 35 dies que ha estat en vigor. Que conservin aquests contractes. Els col·leccionistes de coses rares en pagaran segur un bon preu.

David Sanclimens Solervicens, professor dels estudis del Grau en ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

intolerancia no es democràcia// Foto: xaldiga

La intolerància no estima la democràcia!

 

intolerancia no es democràcia// Foto: xaldiga
intolerancia no es democràcia// Foto: xaldiga

En només una setmana de la seva inauguració, el centre LGTBI, al Barri de Sant Antoni a Barcelona ja ha patit una agressió.

Segons fonts municipals els fet van passar als voltants de la matinada del passat dissabte, 26 de gener de 2019 on un grup de persones van apedregar el local i van escriure paraules amenaçadores.

El fet en sí és vergonyant i denota una intolerància social malaltissa en alguns sectors de la societat radicalitzats.

El pensament emprat com un arma cap el contrari alimentat per la ignorància forma un còctel de feixisme que cada cop i per altres circumstàncies desperta, fomenta i el fa impune,

Cal lluitar amb totes le nostres forces i apaivagar aquest monstre que pernocta sota els nostres llits i que mossega tot el que no li agrada.

Hem d’educar persones i no és fàcil cal una PNL, una programació neurolingüística a tothom.

No podem obviar a col.lectius sencers a persones per motius de color, ni raça ni sexe.

Poso per exemple un col.lectiu discriminat com l’homosexual, no hauria de caure en un androcentrisme que s’acosta, sinó ho és al patriarcat que tant de mal ens fa.

Observatori contra la homofòbia? i el col.lectiu de lesbianes? i el de bisexuals, intersexuals i totes les diversitats?.Seria observatori contra totes les diversitats sexuals!

Pensar en col.lectiu és coeducar i asimilant la diversitat com a riquesa social. El llenguatge inclusiu és incloure,si em menciones existeixo. Aquí es veu la importància del llenguatge” inclusiu”, visibilitzes i això ja ens fa formar part i ens dóna sentit de pertanença. El fet identitari és existir dins la societat, etiquetar és optatiu, però alhora quasi obligat quan pertanys a grups socials que viuen a la ignominia, on els teus drets poden dependre de la política de torn.

Hem de saber que el mon belluga molt ràpid i existeixen colors i tonalitats i tothom hi cabem i no per tenir un altra color som persones mereixedores de desagravis.

Normalitzem la diversitat, parlem en nom de tothom, ningú som una casta superior ni tenim una veritat absoluta.Abans de jutjar cal caminar amb les sabates de l’altre, cal empatitzar.

 

Montse Llagostera i Forns
Promoció per la igualtat de gènere
xaldiga.webnode.es   //    xaldigabymontse@gmail.com

Pissarra feminista Xaldiga// Montse Llagostera

Perquè es fuig del discurs feminista?

 

Pissarra feminista Xaldiga// Montse Llagostera
Pissarra feminista Xaldiga// Montse Llagostera

Quelcom fem malament si no fem entendre que el feminisme té com a objectiu la igualtat entre persones i que els homes també en paguen peatge hi en són víctimes. Llavors quan algú ens desperta l’ésser empàtic de la igualtat. ens posem en posicions que sovint no entenem o no sabem i ens posseeix l’animaló feminista i gairebé segur no sabem ni què vol dir, ni què és.

Hom es pensa que parlar de desigualtats i masclismes, posant-nos en boca mots tècnics, massa sovint ens fa arribar a una igualtat i no és així. el sistema social perpetua les desigualtats, està estructurat així i ens cal un mirall davant nostre per a reflectir els nostres actes i llurs conseqüències, especialment el missatge que estem donant a les noves generacions.

Aixecar el puny? sigui del color que sigui comporta un missatge subliminal no gaire esperançador, el fet de no voler el sexe masculí en la lluita cap a la igualtat és com ser una persona vegana que no vulgui renunciar a la carn de vedella. Sobra, és a dir, cal restar i tot el que no suma….Discrimina?

Si no prejutgem, si al nostre mon només existíssim les persones, seriem iguals!.

Montse Llagostera Forns
xaldigabymontse@gmail.com

 

Jordi Franch UManresa//Foto: FUB

Pressupostos inconsistents

Jordi Franch UManresa//Foto: FUB
Jordi Franch UManresa//Foto: FUB

El Consell de Ministres va aprovar divendres passat el projecte de Pressupostos Generals de l’Estat del 2019. L’executiu de Pedro Sánchez Castejón té com a objectiu consolidar-se a la Moncloa fins el 2020 i el projecte de pressupostos públics presentats s’ha d’interpretar en aquesta clau.

Aprovar-los seria un èxit per al govern socialista, després de la dolorosa derrota electoral soferta a Andalusia, i li permetria no avançar les eleccions. La necessitat de seduir l’independentisme porta a incloure per a Catalunya una partida de 2.050 milions d’euros, xifra que implica un augment de la inversió respecte a l’any passat del 52%, però que suposa només un 16,8% de les inversions totals de l’Estat, lluny del 19,2% del PIB català sobre el conjunt d’Espanya. Recordem que la disposició de l’Estatut que estableix que les inversions de l’Estat en infraestructures han de ser equivalents al pes de l’economia catalana va ser anul·lada el 2010 pel Tribunal Constitucional. Aquest grapat de milions és un intent d’engalipar les forces sobiranistes d’ERC i el PDECat, ja que necessita els seus vots per tirar endavant els comptes públics. En qualsevol cas, de la xifra pressupostada a l’executada finalment hi ha molta diferència. De mitjana, des del 2001 un 25% del que es pressuposta a Catalunya s’acaba no invertint. Una altra prova que es busca acontentar tothom la tenim en el detall de les xifres del ferrocarril d’alta velocitat. Els trams del nord-oest, Cantàbric, Extremadura i Andalusia, de rendibilitats tan negatives que no cobreixen ni les despeses de funcionament, es presenten conjuntament amb el Corredor Mediterrani, línia prioritària des de fa anys però que no acaba de completar-se mai.

El pressupost consolidat de despeses s’enfila fins els 472.660 milions d’euros, un increment del 5,1% respecte l’any passat. La partida més voluminosa correspon a les pensions, que aquest any s’han revaloritzat d’acord amb l’IPC, arribant als 154.000 milions d’euros, la xifra més alta de la història. Amb la guardiola de les pensions buida, el govern s’haurà d’endeutar per pagar els actuals jubilats. Naturalment, això és a costa d’hipotecar seriosament les pensions futures. Afegint a les pensions el pagament dels interessos pel deute (31.400 milions), els salaris del sector públic (23.400 milions) i les prestacions de l’atur (18.400 milions), el total suma 227.000 milions i equival al 48% del total de la despesa. El projecte de pressupostos també preveu un augment del 59% de les despeses d’atenció a la dependència i un 41% de les polítiques d’habitatge. Suprimeix el copagament farmacèutic i amplia de cinc a vuit setmanes la baixa per paternitat. Tenint en compte que el creixement del PIB s’està desaccelerant i que la previsió per al 2019 és del 2,2%, com poden augmentar tant pràcticament totes les partides? Doncs amb un increment rècord de la recaptació en impostos del 9,5%, equivalent a 20.000 milions d’euros. La ministra Montero ens recorda que no és possible sostenir un Estat del benestar de primera categoria amb ingressos de tercera i alerta que la pressió tributària augmentarà. El que no és admissible en cap cas, però, és un Estat del benestar amb serveis de tercera i impostos de primera.

Resulta esperpèntic, però el govern revisa alhora el creixement econòmic a la baixa i les estimacions d’ingressos a l’alça. Els analistes financers preveuen pel 2019 una reducció de les exportacions i els beneficis empresarials del 30%, però el govern estima que la recaptació de l’impost sobre els beneficis de les societats augmentarà el 14%. Fixa un tipus impositiu del 15% per a les grans empreses i del 18% per a bancs i petrolieres. Paral·lelament, el tipus general de l’impost de societats és del 25%, que es rebaixarà al 23% per a les pimes que facturin menys d’un milió d’euros. El concepte de justícia social d’un govern socialista, castigant els més febles i afavorint els més poderosos, no deixa de cridar fortament l’atenció. Malabarismes semblants els trobem també en l’impost indirecte de l’IVA. Malgrat reduir el tipus impositiu d’alguns productes concrets (serveis veterinaris, productes d’higiene femenina i publicacions electròniques), el govern preveu ingressar un 12% més el 2019. En un exercici de voler acontentar quasi tothom, la consistència de les dades és inexistent. El govern socialista també preveu un augment d’ingressos per la pujada de l’IRPF i la imposició de noves taxes, com la de les transaccions financeres o la digital. Aquest augment ho acabaran pagant els autònoms, els assalariats i les pimes. Encarir els costos de contractació dels treballadors i pujar les bases de cotització dels autònoms penalitza els col·lectius creadors de riquesa i que suposen el 80% de l’ocupació a Espanya.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC

Renata Marciniak //Foto:fub

L’economia polonesa després de 100 anys d’independència del país

Renata Marciniak //Foto:fub
Renata Marciniak //Foto:fub

L’onze de novembre de 2018 Polònia va celebrar el centenari de la seva independència. Tot i que l’economia polonesa ha experimentat alts i baixos durant aquests cent anys, en els últims 30 anys s’ha observat el seu continu creixement.

L’any 1918, és a dir, l’any en que Polònia va recuperar la seva independència, el país es trobava en una situació molt difícil des del punt de vista econòmic, donat que una gran part de la indústria polonesa va ser destruïda o traslladada a l’estranger durant la I Guerra Mundial. L’economia es basava majoritàriament en una activitat agrícola poc desenvolupada en comparació amb altres països europeus. El creixent dèficit econòmic i la deficient política monetària durant els primers anys d’independència del país van conduir a una situació d’hiperinflació l’any 1923. El PIB del país en aquella època es trobava per sota del 50% del nivell observat a l’Europa occidental.

La II Guerra Mundial va empitjorar la ja deficient situació econòmica de Polònia. Els anys de postguerra van comportar anys de pobresa, fam i escassetat de productes de primera necessitat. Tot i així, gràcies a la gran involucració de la població civil, es va poder reconstruir el país i els anys 50 es va poder superar la barrera del 50% del PIB observat en països d’Europa occidental.

No obstant això, el model d’economia centralitzada imposat en els anys de postguerra frenava el creixement econòmic i va conduir el país a una situació de bancarrota en els anys 80. La indústria lleugera i els serveis eren deficients i no es va saber aprofitar el potencial productiu i de la mà d’obra. A finals dels anys 80, Polònia presentava un PIB de tan sols el 30% del PIB dels països d’Europa Occidental.

L’economia del país no va millorar fins a les primeres eleccions lliures celebrades l’any 1989, quan un grup d’economistes que formaven part del nou govern polonès va reconduir Polònia al camí del mercat lliure. Les noves lleis que van ser redactades i aprovades en un temps rècord van permetre canviar el model econòmic del país, fins llavors basat en una economia centralitzada, i transformar-lo en un model econòmic basat en el mercat lliure, inaugurant així una nova època per a l’economia polonesa. No obstant això, els inicis d’aquest nou model econòmic van ser difícils per a moltes empreses estatals que no sabien moure’s en el nou mercat lliure, en el qual es veien obligades a competir pels clients, proveïdors i finançament. Per això, es va començar el procés de privatització de moltes empreses estatals, incloses les institucions de sanitat pública i es va permetre la creació de petites empreses basades en el principi de propietat privada. D’aquesta manera, va començar l’època del continu creixement econòmic de Polònia que dura fins a l’actualitat.

Segons les dades d’Eurostat per a l’any 2017, el creixement del PIB de Polònia va arribar fins al 5,7% anual. És un resultat no assolit per cap altre país d’Europa Central. Aquest creixement tan dinàmic es deu a varis factors: una inflació més baixa en comparació amb altres països de la regió, una situació favorable del mercat laboral (la taxa d’atur actual és de tan sols 5,7%), uns tipus d’interès relativament alts, un sistema fiscal efectiu i uns resultats positius de la indústria i el comerç internacionals (el creixement sistemàtic de l’exportació és del 8% anual).

A més a més, en els últims anys el govern polonès està promovent la inversió estrangera en diferents sectors, tals com les infraestructures, energies renovables, tractament d’aigua, gestió de residus urbans, turisme i altres. Tots els factors descrits han convertit Polònia en un dels països més econòmicament desenvolupats de la seva regió. El ritme del seu creixement econòmic li ha fet possible arribar al 70% del PIB per capità observat en altres països de la Unió Europea. Si aquest ritme és mantingut en els propers anys, Polònia tindrà moltes possibilitats d’assolir, en un temps relativament curt, el creixement econòmic observat en els països d’Europa occidental.

Renata Marciniak és professora col·laboradora dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADEdel Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Jordi Franch//Foto: UManresa

Canvi climàtic

Jordi Franch//Foto: UManresa
Jordi Franch//Foto: UManresa

Els polítics intervencionistes, comptant amb l’indispensable assessorament i suport intel·lectual dels economistes partidaris de l’estatisme com Joseph Stiglitz, Premi Nobel d’Economia l’any 2001, promouen la implantació massiva d’un Nou Acord Verd (Green New Deal). El nom del programa prové de les polítiques implantades per Franklin Delano Roosevelt a la dècada del 1930, després del crac del 29, intensificant l’expansió del control governamental de l’activitat econòmica i social, però adoptant ara un nou caire ecològic i de lluita contra el canvi climàtic.

Una de les mesures emmarcades dins d’aquest pla és l’augment dels impostos sobre el combustible, que a la veïna França ha desencadenat la revolta dels armilles grogues contra el govern Macron. El pretext per justificar la introducció dels nous impostos mediambientals és lluitar contra l’escalfament i abordar els reptes del canvi climàtic, fent que la càrrega que es traspassi a la pròxima generació sigui moderada i més reduïda. Ens repeteixen, en definitiva, que no és just que la generació actual traslladi els costos mediambientals a la següent generació. La utilització que fan els governs de la justícia social i intergeneracional és molt discutible.

Les previsions demogràfiques i econòmiques apunten, per exemple, que el sistema de pensions, deficitari actualment, és insostenible a mitjà termini. A partir de l’any 2025 començaran a jubilar-se les primeres cohorts de la generació del baby boom nascudes a l’Espanya del 1960. Es preveu una reducció important en l’import de la pensió de jubilació mitjana. En una societat creixentment envellida això impactarà, i molt, en la marginalització i pauperització d’un sector important i cada vegada més nombrós de la societat. I quines mesures adopta el govern per fer front a aquesta amenaça immediata i certa? També el volum de deute públic de diferents països i en particular el d’Espanya, proper al 100% del PIB, és una bomba de rellotgeria que amenaça la generació actual i les properes. El pagament dels interessos del deute és ineludible i té caràcter prioritari per disposició constitucional. I el pagament d’1 bilió d’euros (amb dotze zeros) també recaurà sobre els nostres fills i néts. Els interessos ja s’han situat en el 2,5% als EUA i abandonaran el 0% a l’eurozona en qüestió de mesos. I quines mesures adopta el govern per fer front a aquesta amenaça immediata i certa?

Les emissions globals de CO2 augmenten per les activitats industrials localitzades especialment al sud-est asiàtic, que s’ha convertit en la fàbrica del món. Europa és cada vegada més irrellevant en el concert de les nacions. I no diguem Espanya, que no ha conegut la revolució industrial, amb l’excepció del País Basc i Catalunya. Però els governs europeus fan bandera del canvi climàtic i promouen la introducció de més impostos i restriccions per tal de millorar el medi ambient en un termini que mai pot ser immediat.

La Unió Europea ha fixat l’objectiu “20-20-20”. Persegueix aconseguir una reducció d’un 20% en l’emissió de gasos d’efecte hivernacle (en comparació als nivells de 1990), aconseguir també un 20% de consum d’energia de fonts renovables i augmentar un 20% l’eficiència energètica. Al mateix temps, però, el govern espanyol es dedica a mantenir artificialment, via subvencions públiques, les mines de carbó d’Astúries. Hunosa, per exemple, és una empresa pública controlada al 100% per la Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI) que extreu el carbó de la conca del riu Nalón. L’hulla de poca qualitat i els elevats costos d’explotació es tradueixen invariablement, any rere any, en pèrdues econòmiques. I, per suposat, la posterior combustió del carbó en centrals tèrmiques genera CO2 i danya el medi ambient. Com es pot justificar que el govern espanyol mantingui una activitat deficitària i contaminant? Per què s’han de socialitzar les pèrdues d’una mina? I on està aquí la lluita contra el canvi climàtic? La fal·lera dels governs per intervenir (selectivament, això sí) en les activitats mediambientals sense fer res per desactivar les bombes de rellotgeria de les pensions i el deute públic equival a colar un mosquit i empassar-se un camell.

El mercat no intervingut s’ha mostrat molt eficient a l’hora d’adaptar-se espontàniament a canvis graduals i a molt llarg termini, com són els de l’escalfament global. Com ha succeït contínuament des de la revolució industrial, els descobriments empresarials i les innovacions tecnològiques pròpies del sistema de lliure mercat permetran afrontar els desafiaments del canvi climàtic. Finalment, els economistes també argumentem que s’ha d’utilitzar el tipus d’interès per calcular el valor actual dels efectes negatius de l’escalfament global en les properes dècades. Segons aquests càlculs, no estarien justificades les intervencions i subvencions que avui es proposen, encoratjades per poderosos interessos polítics i lobbies privilegiats, sinó que el més convenient és deixar a les generacions futures, previsiblement més riques i tecnològicament avançades, fer front als desafiaments que puguin sorgir conforme aquests vagin apareixent.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC

Joaquim valls// Foto: FUB

Educar el caràcter

Joaquim valls// Foto: FUB
Joaquim valls// Foto: FUB

Acabo de llegir el darrer i  excel·lent llibre de Yuval Noah Harari, 21 lliçons per al segle XXI (Edicions 62, 2018), en el qual aquest historiador i escriptor israelià aborda, de manera sistemàtica, temes que ja havia tractat en els seus dos anteriors súpervendes, Sapiens i Homo Deus, com la dictadura dels algoritmes, el canvi climàtic, el desafiament tecnològic o la religió. També s’enfronta a qüestions tan candents i espinoses com l’emigració, el terrorisme, la guerra global, la postveritat i el nacionalisme, amb una sorprenent reflexió sobre el procés català, que compara amb l’escocès.

A la cinquena i última part, potser la més interessant del llibre, i, per descomptat, la més filosòfica, es planteja preguntes universals, del tipus “qui som?”, “quin és el sentit de l’existència?” o “què hauríem de fer amb la nostra vida?”.

L’educació com a única estratègia guanyadora

“Un principi de l’art de l’educació és que no s’ha d’educar els nens conforme al present, sinó conforme a un estat millor, possible en el futur, de l’espècie humana; és a dir, d’acord amb la idea d’humanitat i del seu complet destí. ”  Immanuel Kant .

A diferència del que auguren els llibres i les pel·lícules de ciència-ficció, Yuval Noah Harari assegura que no cal que ens previnguem per si els robots es giraran en contra nostra. Afirma que el malentès prové de confondre intel·ligència amb consciència. Diu que la primera ens indica quina és la millor manera de resoldre els problemes i que la segona ens ajuda a reconèixer els propis sentiments. Desenvolupar les emocions humanes va ser una estratègia intel·ligent per  sobreviure, de manera que L’error de Descartes, com assenyala molt encertadament el neuròleg portuguès establert als Estats Units, Antonio Damàsio, rau en què el seu famós aforisme “Cogito ergo sum” ha de ser substituït per “Sento, per tant sóc”.  Però la consciència dels sentiments no és l’única via adient de resolució de problemes. I, per descomptat, la Intel·ligència Artificial ni l’empra ni la podrà emprar en un futur.

On rau, doncs, el problema? Noah Hahari, que no oblidem que és historiador, està convençut que rau en  els propis sapiens. “El perill -diu- és que si invertim massa en desenvolupar la IA i massa poc a  desenvolupar la consciència humana, la intel·ligència artificial molt sofisticada dels ordinadors potser només servirà per donar poder a l’estupidesa natural dels ésser humans”. I aconsella: : “Per cada euro i cada minut que invertim en millorar la intel·ligència artificial, seria assenyat invertir un dòlar i un minut en el desenvolupament de la consciència humana”. Parafrasejant al periodista xilè Matías del Río, podríem exclamar: “És l’educació, estúpid”. I, en efecte, la penúltima de les 21 lliçons per al segle XXI està dedicada precisament a aquest tema.

Com a professor universitari estic obligat a qüestionar-me si el que estic ensenyant als meus alumnes els serà útil en la seva incerta futura vida professional. En aquest sentit Yuval Noah Harari planteja el següent debat: “La humanitat s’enfronta a revolucions sense precedents, totes les nostres antigues històries s’estan esfondrant, i encara no n’ha aparegut cap de nova per substituir-les. Com ens podem preparar nosaltres mateixos i als nostres fills per a un món amb tantes transformacions mai vistes i amb incerteses tan radicals? ” i finalitza formulant una qüestió que se’m fa la pregunta del milió de dòlars: “Què hauríem d’ensenyar-li a un nen o a una nena que l’ajudi a sobreviure i a prosperar en el món del 2050 o en el del segle XXII? “.

Educar en un món líquid

“Ser un mestre és ser un profeta. No estem preparant els estudiants per al món present, ni per al món en què van créixer els docents. Estem preparant els nostres alumnes per a un món que tot just podem imaginar “. Jerome Bruner

Però educar en un món líquid no és gens fàcil ni per pares ni professors. Un no sap a què atenir-se. Sir ken Robinson (educador i escriptor britànic, doctor per la Universitat de Londres, considerat el gran expert mundial sobre la qualitat de l’ensenyament i la innovació) va dictar una famosíssima conferència el febrer de 2006  en la qual va afirmar que “No tenim ni idea de com serà el món quan els nostres fills es jubilin, ni tan sols som capaços d’imaginar com serà d’aquí a cinc anys” . I, per la seva banda, el filòsof José Antonio Marina constata, en una de entrevista concedida el passat 10 de febrer de 2018, amb motiu de la publicació del seu excel·lent llibre El bosque pedagógico (Ariel, 2017), “que totes les nacions estan en estat d’alarma educativa, perquè no sabem què és el que cal ensenyar, qui ho ha de decidir, com cal ensenyar i qui ho ha de fer.”
Reconeguem-ho: ignorem quins coneixements caldran per guanyar-se la vida d’aquí a quinze o vint anys.

Educar el caràcter

“Ja que estem destinats a viure les nostres vides a la presó de la nostra ment, almenys moblem-la bé”. Peter Alexander Ustinov

Pot ocórrer perfectament que es repeteixi una situació en la què ens hem trobat la majoria de persones de la meva generació. Se’ns va ensenyar francès com a llengua estrangera, i ja d’adults ens vàrem trobar que les demandes de treball exigien l’anglès. El mateix succeeix amb l’obsessió per ensenyar eines digitals.

En aquest sentit, en el seu excel·lent Educar en la sorpresa (Plataforma Editorial, 2012), la quebequesa establerta a Barcelona, Catherine L’Ecuyer, afirma: “com que l’aprenentatge d’un nadiu digital  és extremadament ràpid, haurem perdut temps i recursos valuosos invertint en ensenyar-los a utilitzar eines probablement a una edat en la qual seria molt millor invertir el seu temps en altres activitats que els ajudin a ser creatius, enginyosos i capaços d’adaptar-se al canvi”.

I llavors, què cal ensenyar als nostres fills i alumnes?

Eduquem el seu caràcter. Una manera de ser que els faci intel·ligents, bons, feliços i valuosos. Per això, a les meves classes de Gestió del talent, més enllà de  la formació, proposo als alumnes que apostin per experimentar una  autèntica trans-formació.

Joaquim Valls Morató és professor col·laborador dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADEdel Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

Andalusia, 40 anys d’estatisme

Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa
Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

Les urnes andaluses van propiciar una bufetada a les aspiracions de Susana Díaz de perllongar les quatre dècades de poder socialista a Andalusia. El PP i Ciutadans acosten posicions i els de Rivera opten a la vicepresidència de la Junta i a presidir el Parlament. Amb els últims resultats electorals i la derrota del partit socialista, en el poder a aquesta comunitat autònoma des de 1982, tocaria fer balanç de la gestió realitzada.

És el que els anglesos, amb la seva cultura històrica més liberal i democràtica, coneixen com accountability. Es tracta de passar comptes i assumir responsabilitats, quelcom molt desconegut a la geografia carpetovetònica. Des que Andalusia era la regió més rica d’Espanya, en bona part gràcies al monopoli del comerç amb Amèrica mitjançant la Casa de Contratación, han passat molts anys. De que a mitjan segle XIX Málaga fos, després de Barcelona, una província amb una incipient activitat manufacturera, només en queda el record en els llibres d’història econòmica.

Actualment, el sud d’Espanya presenta una activitat industrial residual. La desocupació de Cadis ostenta un atur estructural comparable al de la Franja de Gaza. A diferència de Palestina, però, Andalusia no ha conegut cap intifada, sinó polítiques clientelars i populistes que perpetuen la cultura de la dependència i la pobresa crònica. L’assistencialisme regat amb subvencions públiques que s’ha practicat des de l’inici de la democràcia espanyola, amb la direcció del PSOE i el suport tàcit del PP, no ha servit per a què Andalusia abandoni les darreres posicions del rànquing nacional de PIB per càpita o atur estructural. La comunitat més poblada i la segona més extensa del país compta amb el tercer major PIB, però la ràtio per càpita segueix en el penúltim lloc de totes les regions, només per davant d’Extremadura, un 25% inferior a la mitjana espanyola. Concretament, el PIB per càpita és de 17.651 euros i l’atur del 22,9%. Certament, el balanç dels dirigents andalusos, de Manual Chaves a Susana Díaz passant per José Antonio Griñán, és desolador. Tots els programes, mesures i subvencions dissenyats pel PSOE, únic partit que fins ara ha ocupat el Palau de San Telmo, han resultat ineficaces per millorar la situació econòmica i fer que Andalusia escalés posicions en el tauler nacional. L’estructura de la producció segueix estant molt endarrerida i les activitats es concentren en els sectors menys productius de la cadena de valor. Una mostra molt clara és que la major part de l’oli d’oliva se segueix venent a granel. En quaranta anys, els empresaris andalusos no han desenvolupat polítiques comercials de marca que afegissin valor a un producte de qualitat com és l’oli de taula. Podem trobar en el mercat olis de qualitat i preus elevats envasats per marques italianes, però provinents dels camps de Jaén. Lluny de potenciar els sectors amb més valor afegit, la crisi ha comportat l’enfonsament de la construcció i un nou procés de desindustrialització, especialment visible a províncies com Sevilla.

En el pla polític, la corrupció és sistèmica. El poder corromp i el poder continuat durant quatre dècades corromp més encara: casos ERO, UGT Andalusia, Avales, Jeremie, Santana, Transferències de Finançament, Faffe… L’escàndol dels ERO, per exemple, ha destapat prejubilacions irregulars pagades a persones que mai havien treballat en les empreses afectades, comissions molt per sobre del valor de mercat, subvencions a empreses que no estaven presentant un ERO o a persones que no van arribar a crear cap empresa. Andalusia ha rebut més de 100.000 milions d’euros de fons europeus, als que cal afegir les transferències públiques de l’Estat provinents bàsicament de Madrid, Catalunya, València i Balears. I semblant tsunami de diner públic no ha fet altra cosa que alimentar activitats improductives connectades amb l’administració, fent innecessària l’emigració a altres territoris. El nivell d’intervencionisme del socialisme d’esquerres, exactament igual que el del socialisme autoritari de dretes, és ferotge: alts impostos que alimenten una part de la despesa pública descontrolada, en un entorn hiperregulat. L’alternativa són impostos moderats, a l’igual que la despesa, amb reformes estructurals que promoguin la competència en el mercat i la limitació de privilegis governamentals. Menys amiguisme i nepotisme, per més meritocràcia i cultura del talent. Si el PIB per càpita d’Andalusia, el 1982, era el 75,4% del PIB per càpita d’Espanya, ara ha baixat fins el 73,9%. Per tant, un empitjorament d’un punt i mig percentual. I si la taxa d’atur ja era molt elevada el 1982, amb el 20,6% de la població activa, ara és encara més desastrosa amb el 22,9%. En canvi, la de Catalunya, Madrid o el País Basc s’acosta al 10%. En termes de deute públic, Andalusia ha passat del 4,8% del PIB, abans de la crisi, a l’actual 21,7%. Aquest increment exponencial està causat pel descontrol de la despesa pública. Tot plegat dibuixa una autonomia crònicament endarrerida, insolvent i dilapidadora que s’ha de finançar ad eternum amb el Fons de Liquiditat Autonòmica, la solidaritat forçada d’altres territoris hispànics, recursos europeus i altíssims impostos. Cap convergència real s’ha produït en un termini de quaranta anys, ni s’espera en el futur immediat. El professor Juan Velarde Fuentes ha publicat un article recent (“Más sobre el suicidio económico de Cataluña”, El Economista, 12/12/2018) en el que presenta un escenari dantesc per la Catalunya separatista. I no serà que les dues realitats estan interconnectades?

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC

Jordi Franch//Foto: UManresa

Fragilitat constitucional

Jordi Franch//Foto: UManresa
Jordi Franch//Foto: UManresa

Aquest mes de desembre hem recordat el 40è aniversari de la Constitució, aprovada el 31 d’octubre de 1978 i ratificada el 6 de desembre en referèndum. A diferència, però, de la festivitat religiosa de la Immaculada, la Carta Magna naixia amb pecat original.

Per una llei de 1979, el Tribunal Constitucional era declarat l’intèrpret suprem de la Constitució. I com ha afirmat el professor Bartolomé Clavero Salvador, catedràtic d’història del dret a la Universitat de Sevilla, les funcions atorgades als tres grans poders jurisdiccionals (Tribunal Constitucional, Tribunal Suprem i Audiència Nacional) han transformat la Constitució en un sentit regressiu, gràcies a la seva capacitat exclusiva d’interpretar-la. La jurisprudència d’aquests tribunals queda fixada a la pròpia norma i contribueix a crear un poder que s’exerceix al marge del control dels ciutadans. Recordem que el text constitucional es va alterar l’estiu del 2011, en una reforma exprés acordada per Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy, modificant sense referèndum l’article 135 i declarant prioritari el pagament dels interessos del deute públic per davant de qualsevol altra despesa dels pressupostos generals, pensions i sanitat incloses.

En canvi, però, el tracte atorgat a l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006 va ser molt diferent. D’entrada, i contra el que havia promès Zapatero, es va substituir el terme “nació” per “nacionalitat” a l’article primer i es va també retallar considerablement el finançament. Va ser acceptat pel Congrés i pel Senat espanyols, sent ratificat en referèndum a Catalunya. Semblaria que l’Estatut va ser redactat amb molta cura, i que es mantenia d’acord amb la lletra de la Constitució. Però el desenllaç ja sabem quin va ser. El Tribunal Constitucional, en sentència de 2010 i a instàncies de recursos presentats pel PP, retallava la norma autonòmica. En alguns aspectes, implicava fins i tot un retrocés respecte de l’Estatut de 1978. Com es justifica aquesta intervenció del Tribunal Constitucional, quan l’Estatut havia estat en vigor quatre anys sense que hi hagués cap tipus de pertorbació en el funcionament de l’Estat ni cap mena de conflictivitat competencial? Resulten reveladores les opinions de Manuel Aragón, un dels magistrats de l’alt tribunal. Aragón menysté l’expressió col·lectiva de la voluntat popular: “No pasa nada porque salgan a la calle millones de personas. La gente sale a la calle porque son llamados a salir por algunos. La espontaneidad no existe”. Aleshores, no és tan important el que diu la Constitució, com el que se’n deriva. L’opinió dels tres grans tribunals de justícia és determinant. Per tant, les normes que guien la nostra societat les fixa una elit de juristes que s’atribueixen el dret a decidir per tot davant tothom, basant-se no en el que diu el text de la Constitució, sinó en la interpretació que ells en fan. I qui elegeix els alts magistrats i condiciona la seva interpretació? És ben sabut: els partits polítics.

El Consell General del Poder Judicial, això és, l’òrgan de govern del poder judicial espanyol, està constituït per 20 vocals, votats en última instància pel Congrés i el Senat. La divisió de poders brilla per la seva absència i els partits polítics que controlen el legislatiu s’apoderen de l’executiu i, per extensió, influeixen decisivament també en el poder judicial. Durant els darrers quaranta anys de democràcia espanyola, PP i PSOE han tingut el monopoli del poder, alternant-se en el govern. Recentment, Podem i Ciutadans han irromput amb força. I des d’ara, Vox també té representació parlamentària a Andalusia. Si a França el Front Nacional de Le Pen va començar el seu avenç pel sud, per Marsella i Toló, també la ultradreta espanyola ha començat fent acte de presència institucional al parlament andalús. Vox ha obtingut l’11% dels vots emesos en un territori que representa el 18% del cens electoral espanyol. Ha passat de la irrellevància, amb només 8.300 vots a Andalusia a les generals del juny de 2016, a 396.000 vots. És a dir, que només en dos anys i mig ha multiplicat el número de vots per 50. I això ho ha fet burxant en el procés i rendibilitzant el conflicte català. Andalusia no ha experimentat cap crisi immigratòria, ni una explosió d’inseguretat ciutadana, ni un col·lapse econòmic i social. Andalusia senzillament ha parlat sempre en clau catalana, utilitzant Junqueras o Puigdemont com a espantalls i criticant Pedro Sánchez per ser massa tou amb els separatistes. I quan es trata d’aquests temes, Vox és la primera marca del mercat i tots els altres partits còpies imperfectes o segones marques. Així s’entèn que el líder de Vox a Andalusia, Francisco Serrano, un jutge madrileny estrafolari expulsat de la carrera judicial per prevaricador, hagi obtingut tants bons resultats. I l’auge de la ultradreta a Espanya és possiblement la principal amenaça de la Constitució del 1978. Un dels trets distintius del text constitucional, sempre mal resolt, és el títol VIII que tracta de l’organització territorial de l’Estat. Mentre que la Constitució reconeix l’autonomia de les Comunitats Autònomes, Vox va molt més enllà i proposa la liquidació de les autonomies. Mentre que la majoria de partits polítics parlen de la defensa de la unitat d’Espanya, el partit de Santiago Abascal va més enllà i planteja la reconquista d’Espanya. Ja tornem a tenir el gran problema de les dues Espanyes, que tanta destrucció ha causat, i que preludien les paraules de l’escriptor madrileny Mariano José de Larra: “Aquí yace media España, murió de la otra media”. El gran problema de les dues Espanyes, que exclou la convivència pacífica, amb llibertat i progrés. La més trista de les històries, perquè sempre acaba malament.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC