Arxiu de la categoria: Opinió

Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

La revolta dels armilles grogues

Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa
Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

La hipercentralitzada i estatitzada França ha viscut la revolta dels “armilles grogues” (gilets jeunes) des de fa dues setmanes. Ahir, finalment, Macron va fer-se enrere en algunes de les seves propostes. Una victòria que es pot apuntar la revolta.

Aquest moviment contra la pujada dels preus dels carburants, per culpa dels impostos que el govern Macron ha introduït, ha amenaçat amb paralitzar el país gal i denota un profund malestar social de les classes mitjanes i baixes. Tot i tenir feina, molts d’ells asseguren que ho passen malament per arribar a final de mes. Els elevats impostos, que alimenten la sobredimensionada maquinària estatal, erosionen la capacitat adquisitiva de la població. Les virulentes protestes als carrers i els talls de carreteres han alimentat la retòrica i la base electoral del partit de Marine Le Pen, Reagrupament Nacional, hereu de l’extint Front Nacional.

Resulta paradoxal la càrrega estatal del país francès. Aviat farà exactament 230 anys, el poble es va revoltar contra les estructures de l’Antic Règim. La monarquia més absoluta del món, conjuntament amb l’espanyola (recordem que Felip V, el primer Borbó, era nét del “Rei Sol” Lluís XIV), oprimia el tercer estat amb càrregues fiscals abusives. La sequera de l’estiu del 1788 va preparar la detonació de la Revolució Francesa. El preu del pa, un aliment bàsic, es va triplicar i les tensions socials van esclatar. L’enfrontament del tercer estat amb els privilegiats, la noblesa i el clergat, acabaria amb la victòria del primer. Els privilegis estamentals, vinculats a la família de naixement, s’acabarien. Però, alerta, continuarien els privilegis funcionals. Això significa la perpetuació de la desigualtat fiscal. Una part majoritària de la societat fa front al pagament d’impostos i una minoria n’és beneficiària. Que es paguin impostos o que se’n sigui receptor net no depèn de les circumstàncies de naixement, sinó de la funció que es desenvolupa dins de la societat. Empreses i treballadors contribueixen al manteniment de l’Estat, ara encapçalat pel President de la República i assistit per tota la casta política. Els dispendis senzillament s’han traslladat del palau de Versalles als palaus de l’Elisi i Matignon, amb el recolzament de l’Assemblée Nationale.

I així com l’increment del preu dels cereals va provocar l’aixecament del poble francès a l’Antic Règim, la pujada del preu dels carburants per l’impost ecològic ha provocat l’ira de la classe mitjana i baixa del país veí, que es declaren farts de pagar impostos. Són els treballadors que han d’agafar el cotxe per anar a la fàbrica, o els estudiants que amortitzen un vehicle de segona mà per desplaçar-se al campus universitari, o tots els que no estan acomodats a la capitalíssima París o a la glamurosa Niça.

Tres de cada quatre francesos han donat suport al moviment dels armilles grogues. És la manifestació popular més gran i transversal contra el president Emmanuel Macron i denota una fractura social i territorial no vista fins ara. I què hi ha al darrera d’aquest moviment? Objectivament parlant, el preu del gasoil no sembla que pugui ser el motiu principal. És només el detonant. El litre de gasoil costa a França aproximadament 1,50 euros, més que la mitjana de la Unió Europea, però no és pas el més car. Fins a cinc països suporten preus més elevats. També a Espanya tenim un dels preus de l’electricitat més cara d’Europa i, de moment, ningú s’ha manifestat. Els gals tenen motius de descontentament més profunds i que acumulen de fa molt temps. L’últim impost sobre el carburant és simplement la gota que ha fet vessar el got.

Una mobilització com aquesta és el símptoma d’una cosa molt més important, d’un malestar que ve de molt lluny. Fa palesa la fractura a la societat i les profundes desigualtats socials. I això passa en el país que té com a lema oficial la frase emanada de la Revolució Francesa de 1789 “llibertat, igualtat, fraternitat” (“liberté, égalité, fraternité”). En un país profundament estatista i intervencionista, on la despesa pública absorbeix més del 56% del PIB. En un país de grans recursos de tot tipus, pal de paller i nucli originari d’Europa conjuntament amb Alemanya i el Benelux. En un país que confon la grandesa i el poder de l’Estat amb la prosperitat i el benestar del poble, o el projecte col·lectivista de les elits amb els plans individuals del ciutadà. La gent de carrer és pressionada per a què deixi el cotxe i agafi la bicicleta o el servei públic, amb trens i metros que sempre van plens i no ofereixen el millor servei possible. Al mateix temps, però, els dirigents polítics i l’oligarquia que els envolta, versió moderna de l’antiga cort versallesca, es mouen en grans cotxes de gran cilindrada i vidres opacs, molt més contaminants que el petit Peugeot o Renault de tercera mà. El moviment dels armilles grogues és una alerta social de les classes mitjanes i baixes contra un govern de Macron creixentment desacreditat. I retroalimenta els partits més extremistes: la ultraesquerra de Mélenchon i la ultradreta de Le Pen, que coincideixen, malgrat diferències accessòries, en el principal: l’Estat totalitari. En paraules de Mussolini, “Tutto nello Stato, niente al di fuori dello Stato, nulla contro lo Stato” (“Tot dins de l’Estat, res fora de l’Estat, res contra l’Estat”). Aleshores retornaran els plors i el cruixir de dents.

Jordi Tarragona//Foto: FUB

Continuar l’empresa familiar

Jordi Tarragona//Foto: FUB
Jordi Tarragona//Foto: FUB

Una empresa familiar és una empresa en la qual una família té la capacitat de prendre decisions estratègiques, i la qual té un desig de continuïtat en la propietat.

L’empresa familiar és la columna vertebral de l’economia dels països desenvolupats. Representa el 68% del PIB i el 68% d’ocupació privada de Catalunya. Sovint, quan es pensa en l’empresa familiar, es té la idea d’una PIME, però també ho són empreses conegudes com Tous, Encofrats Alsina, Bon Preu, Inditex, Mercadona o El Corte Inglés, entre d’altres.

Hem de ser conscients de què és i de com és una empresa familiar i tenir clar com n’hem de garantir la màxima continuïtat. La primera cosa que hem de tenir present és que el substantiu és l’empresa i que familiar n’és l’adjectiu.

Si volem continuar l’activitat empresarial i tenir socis hem de tenir en compte que la distribució de beneficis pot ser important, i obligatòria en aplicació de l’article 348bis de la Llei de Societats de Capital. Una altra qüestió molt important és la responsabilitat dels administradors i consellers, fins i tot per fracàs en el deure de cura d’un empresari ordenat. Tampoc podem obviar la definició del negoci familiar que fa l’agencia tributaria, els seus requisits i condicions. El 49% d’empreses familiars desconeixen que existeix  un marc tributari específic per a elles (Sigma 2 per l’IEF).

En una empresa familiar hi ha tres cercles d’interès legítim: propietat, empresa i família. Els seus encreuaments determinen diferents subgrups. Així, per exemple, hi poden haver els accionistes familiars que treballen en l’empresa i els que no hi treballen i els interessos de cada un d’aquests subgrups no han de ser necessàriament els mateixos.

Per continuar, és important gestionar els sentiments relacionats amb l’empresa familiar, que poden venir des de la infantesa. L’empresa amplifica sentiments, tant de manera positiva com negativa. A més a més. l’empresa familiar dona lloc a intenses relacions amb persones de fora de la família de sang, els coneguts com afegits. Les relacions amb ells poden ser molt intenses, i comentaris repetitius del tipus “mira el teu germà” poden acabar fent més forats que una gota malaia.

El que és molt important garantir la pervivència de l’empesa és saber combinar el barret d’empresa i el de família. Empresa vol dir meritocràcia: capacitat, resultats, mentre que la família és amor, comprensió, suport… La pitjor cosa que es pot fer és tractar de l’empresa com a família i la família com a empresa.

Quan es parla a un empresari del relleu, sovint ens trobem amb la resposta “encara tinc bona salut”. Però un bon empresari es caracteritza per la planificació; i també el relleu ha d’estar previst si volem garantir la màxima continuïtat, encara que sempre poden sorgir girs imprevistos.

Hi ha tres àmbits de relleu: la propietat, la gestió i el lideratge de la família. En el relleu hi estan implicats: l’antecedent, l’empresa, la família i els continuadors. La incorporació de la pròxima generació de gestió és un dels temes més crítics. Fins a quin punt dona llibertat o deixa dirigir? No estimes el que no coneixes. No poden fer-se xantatge del tipus ho faig per tu. Cal respectar la llibertat, i si hi ha incorporació garantir la formació adequada i una experiència prèvia fora de l’empresa familiar. A alguns se’ls pot passar l’arròs esperant el relleu. Per evitar-ho hi ha el Pacte Successori, que ve a ser com un testament, però irrevocable.

Només tenen protocol familiar un 10% de les empreses familiars espanyoles. Un 75% consideren que és totalment innecessari. Molts imaginen que ha de ser com la Bíblia en vers, però un Protocol pot estar condensat en quatre fulles amb les qüestions fonamentals. Ha de ser adequat a la mida de l’empresa i de la família; no ha de ser un tallar i enganxar d’un altre negoci. Ha d’actualitzar-se per a cada generació. Ha de quedar molt clar que l’important no és el paper, és el diàleg.

Una empresa pot iniciar la seva activitat basant-se en una estructura formada per un cap que ho controla tot amb els seus tentacles. Això pot ser adequat i, fins i tot, l’única estructura factible en aquest moment. Però si la intenció és donar continuïtat a l’empresa familiar, hem de garantir que desenvolupem unes estructures de govern adequades, perquè una empresa de fundador no és el mateix que una empresa de cosins. I hem de fer-ho tenint en compte les respectives dimensions, no és el mateix una empresa d’un milió de facturació que una de 100, ni una família de 5 persones o de 50.

Per continuar és important que els propietaris siguin professionals i responsables, és a dir,  implicats, formats i que aportin capacitats.

L’empresa familiar no ha de ser una gàbia d’or, un lloc del que alguns propietaris en voldrien sortir total o parcialment i no poden fer-ho. Hem de trobar maneres de liquiditat justes i viables,  sense conflicte, perquè la separació traumàtica pot acabar amb l’empresa i amb l’harmonia familiar.

Si no volem o no podem continuar amb l’empresa familiar només ens queden dues opcions: vendre o tancar. Però aquest serà tema per a un altre article.

Jordi Tarragona Coromina és professor col·laborador dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADEdel Campus Manresa de la UVIC-UCC

Jordi Franch//Foto: UManresa

Perspectives econòmiques

Jordi Franch//Foto: UManresa
Jordi Franch//Foto: UManresa

Aquesta setmana, l’OCDE ha rebaixat les xifres de creixement per a Espanya. Les immediates previsions econòmiques pel proper any 2019 no són bones. Venim de creixements acceptables del 3,1% pel conjunt d’Espanya l’any 2017, o del 3,3% a Catalunya (4,2% al Bages). La contribució dels vents de cua molt favorables, però, s’està acabant.

El tipus d’interès ha de retornar a territori positiu, el preu del petroli torna a pujar des dels mínims assolits fa dos anys (preu de només 30,70 dòlars el gener de 2016), mentre augmenten les hostilitats comercials dels EUA. Tot fa preveure a Espanya una desacceleració del PIB al 2,6% l’any 2018 i al 2,2% el 2019.

El debilitament del creixement prové especialment del sector exterior. Les exportacions de béns i serveis creixen a la taxa més baixa des del 2012. De fet, el creixement en l’arribada del número de turistes ha estat nul i les pernoctacions han disminuït el 5% a la geografia catalana en comparació amb la temporada passada. El nostrat model de turisme low-cost és sinònim de degradació econòmica, amb condicions de treball precàries i sous baixos, i barbarització cultural, amb comportaments disbauxats als nostres carrers que alteren la rutina dels comerços i la convivència ciutadana. El binomi format per un turisme massiu de baixa qualitat i la construcció descontrolada són una garantia de fracàs.

La prosperitat passa per innovar i fabricar béns en una societat oberta i globalitzada. ¿Quants, si no, dels elements que intervenen en la construcció d’un habitatge de qualitat no estan produïts a primeres potències industrials amb costos de mà d’obra i remuneracions dels treballadors molt superiors als d’Espanya? A nivell estatal, però, encara no s’han recuperat els 20,5 milions d’ocupats del 2007, exercici anterior a la gran recessió, i la indústria tampoc ha recuperat el terreny perdut.

Els territoris amb pitjors resultats durant el 2018 són La Rioja, Canàries, Balears, Comunitat Valenciana, Catalunya i Extremadura. L’excepció són el País Basc i Navarra, dues grans exportadores i amb gran pes del sector industrial. Ens calen més empreses, més grans i productives. La gent no solament consumeix serveis i cal tenir un sector industrial que fabriqui coses que donen resposta a necessitats concretes: aliments processats, roba, ordinadors… No es pot renunciar a una societat industrial amb l’excusa d’una terciarització d’escàs valor afegit. I és precisament la desacceleració en els serveis i la pèrdua d’impuls de la indústria el que justifica que Catalunya estigui creixent dues dècimes per sota de la mitjana estatal (2,4% l’any 2018 i previsió del 2% el 2019).

Els autors de l’informe de l’OCDE consideren clau lluitar contra la precarietat de les condicions de treball d’una majoria de població que només pot encadenar contractes temporals a salaris ridículs. A l’extrem oposat del mercat de treball, marcadament dual i polaritzat, hi ha els grans sous dels directius d’empreses que operen sense competència en el mercat, gràcies als favors mutus i privilegis rebuts del regulador. Sense anar massa lluny, només cal recordar els sous milionaris de l’oligarquia financera, particularment la rescatada amb fons públics. O, com destaca l’economista surienca establerta als EUA i especialista en mercats elèctrics, Mar Reguant, les dades de consum elèctric adulterades pels comptadors “intel·ligents”. La manca de competència existent a Espanya en el mercat de l’energia es tradueix en un preu de l’electricitat sensiblement superior a la mitjana europea. Això empobreix les famílies i perjudica la competitivitat de les petites i mitjanes empreses, ja que Espanya és el país amb la llum més cara d’Europa abans d’impostos, només darrera de Malta.

Està bé fer aquestes previsions raonades i recordar alguns problemes estructurals de l’economia espanyola. I està millor encara proposar vies de correcció i millora. Només hi ha un problema: les possibilitats que s’apliquin són nul·les. La línia de tren que connecta Manresa amb Barcelona s’ha cobrat la primera víctima mortal després de 159 anys de deixadesa absoluta (el degoteig de morts de l’alternativa C-55 és molt més ampli). Quina credibilitat ofereixen les tímides propostes d’esmena de l’administració responsable? Cap, ni una. Pensem en l’espasa de Dàmocles que suposa el volum de deute públic espanyol, un dels més elevats d’Europa. Amb l’increment del tipus d’interès, el fràgil fil que sosté l’espasa es pot trencar. I tots estem a sota. La Comissió Europea ja demana mesures de correcció del dèficit estructural a l’Estat. Però això equival a demanar la lluna en un cove. Quan un sistema institucional està tan malmès i corcat és ingenu pretendre la regeneració des de dintre. Un pacient alcohòlic pot superar la seva addicció amb força de voluntat i ajuda externa. Però quines garanties de millora ofereix un pacient profundament viciat i extenuat, envoltat d’un entorn corrupte i malsà que l’impel·leix a continuar ingerint alcohol?

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC

Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

Cent anys després

Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa
Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

El món està recordant aquests dies la fi de la Primera Guerra Mundial. El conflicte bèl·lic va significar la mort de desenes de milions de combatents i civils, però també el final del liberalisme (1815-1914), fonamentat en el lliure mercat i governs limitats.

Amb l’arribada del segle XX i l’anomenada Gran Guerra (1914-1918) començava una època d’horror i d’errors funestos que massacraran Europa i segellaran el seu declivi, iniciant una etapa de governs molt intervencionistes, economies obertament planificades i inflacions descontrolades.

Els costos humans i materials de la guerra van ser enormes. Més de 60 milions d’homes varen ser mobilitzats obligatòriament i cridats a files. Enrere quedaven els conflictes bèl·lics de baixa intensitat realitzats per mercenaris i tropes voluntàries relativament reduïdes. En endavant, la força compulsiva dels Estats impel·leix a deixar la vida a les trinxeres o davant un escamot d’afusellament. Més de 20 milions de soldats i civils varen perdre-hi la vida, amb un nombre encara superior de ferits i esguerrats.

La Gran Guerra va marcar el punt i final d’una època excepcional de pau i prosperitat, de llibertat individual i econòmica, que Europa havia conegut des de la derrota de Napoleó Bonaparte a Waterloo (juny de 1815) fins a l’assassinat a Sarajevo de l’arxiduc Francesc Ferran, hereu a la corona d’Àustria-Hongria, i la seva esposa Sofia a mans de Gavrilo Princip, un nacionalista serbobosnià (juny de 1914).

Si el liberalisme havia enriquit i agermanat pacíficament una multitud de pobles, religions i ètnies diferents, el nacionalisme intervencionista i col·lectivista forçaria la unificació sota un mateix govern de persones que parlaven un mateix idioma o compartien la mateixa cultura o ètnia. Amb l’ascens imparable del socialisme, ja sigui el socialisme real de Karl Marx o el socialisme democràtic d’Eduard Bernstein, es certificava el declivi de la llibertat individual, la propietat privada, el lliure comerç, els governs limitats, els impostos reduïts i una moneda sòlida vinculada a l’or. El col·lectivisme econòmic i polític reprimiria la llibertat d’expressió i de premsa, enviant a la presó per antipatriòtics els que s’oposaven a la guerra. L’agricultura i la indústria aviat serien intervingudes amb controls de preus i de salaris, mentre que la planificació pública s’imposaria en nombroses activitats econòmiques. Els impostos augmentarien a nivells mai vistos abans, obstaculitzant el lliure comerç amb aranzels i restriccions. La llibertat migratòria també quedava abolida, fent necessaris els visats per circular d’un país a un altre. L’Estat subordinava tota la societat als seus objectius, erigint-se en l’àrbitre absolut. Mentre que el pes de l’Estat al segle XIX era inferior al 10% del PIB, ara iguala o supera el 50%. Ens cal reduir dràsticament impostos com l’IRPF, el de Societats o les cotitzacions a la Seguretat Social per impulsar la formació de capital humà i empresarial, l’estalvi i la inversió, l’ocupació i la productivitat. Això és just el contrari de les mesures adoptades pel govern espanyol de Pedro Sánchez.

Amb la Gran Guerra s’abandona el patró or i comença la diarrea monetària de tràgiques conseqüències, especialment a Alemanya. L’oferta monetària de lliures esterlines i francs francesos es multiplica per cinc durant el conflicte bèl·lic, mentre que el deute públic també es dispara. Concretament, es multiplica per onze a la Gran Bretanya i per set a França. Els Estats Units, que decidiren entrar en el conflicte deixant de banda el principi de no intervenció, finançaren el 22% de les despeses de guerra amb impostos, el 25% amb creació de moneda (inflació) i el 53% restant amb deute. Però els pitjors registres d’hiperinflació són els de la República alemanya de Weimar. Condemnada a pagar indemnitzacions de guerra inabastables, la impressió de paper moneda no donava l’abast, imprimint els bitllets només per una cara per tal de guanyar temps. L’índex de preus, amb base 100 el 1913, es descontrolaria a 750 bilions (amb dotze zeros) el novembre de 1923. Un dòlar es canviava per 4,2 bilions de marcs en el mercat de divises. El preu del cafè o d’una cervesa es doblava només amb els segons emprats per beure-la. La hiperinflació distorsiona l’estructura de preus i salaris, creant una falsa sensació de beneficis a les empreses que poden incrementar desmesuradament els preus de venda. En realitat, però, destrueix tot el valor real dels estalvis i del capital, pauperitzant la població i preparant el terreny a un sociòpata anomenat Adolf Hitler, que guanyarà les eleccions democràtiques el 1933. De les cendres de la Primera Guerra Mundial en sortirien el comunisme soviètic i el feixisme totalitari italià. Immediatament després, s’hi afegirien el nacionalsocialisme alemany i el règim de Franco a Espanya.

L’expansió descontrolada de la creació de moneda i l’abaratiment artificial del tipus d’interès va alimentar en l’àmbit econòmic massius errors en l’assignació dels recursos, del treball i el capital, promovent excessos d’endeutament i de despesa en el consum. Fins als nostres dies, aquesta successió d’expansions insostenibles, alimentades per la inflació i el deute públic, han generat bombolles que acaben esclatant i donant lloc a recessions econòmiques llargues i doloroses. Cent anys després de la Primera Guerra Mundial, la intervenció massiva de la societat per part dels governs i el descontrol monetari i financer, amenacen en fer esclatar una nova crisi d’abast mundial. El curs tràgic de la història pot reaparèixer i frustrar les esperances de pau i prosperitat.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC

Joaquim valls// Foto: FUB

Educar l’optimisme a l’empresa

Joaquim valls// Foto: FUB
Joaquim valls// Foto: FUB

Acabo de llegir el darrer llibre de Martin Seligman, considerat el pare de la psicologia positiva, titulat  El circuito  de la esperanza  (Ediciones B, octubre, 2018), i em topo amb una metàfora que em fa reflexionar: “La manera per defecte de la llengua és anar per la boca fins que troba una càries i llavors es preocupa per la dent defectuosa. La llengua no busca la dent perfecta i llavors assaboreix la seva perfecció. La llengua no hi és per celebrar el que està bé, sinó per detectar el mal i l’ocult”.

Fa unes setmanes vaig demanar als meus seguidors a Linkedin (hi publico un post setmanal)  que escollissin entre dos nous possibles títols per al meu dotzè llibre: Feliç Ment: els 5 secrets de la felicitat; i Valent Ment: com viure sense pors. Em va sorprendre que la immensa  majoria dels meus fidels lectors em suggerissin  que escrivís el segon. La metàfora esmentada em dona la clau: estem dissenyats per sobreviure, i no pas per superviure.

Si bé la por presenta un avantatge evolutiu, que ens va permetre subsistir a la selva, tanmateix el preu a pagar avui, quan ja no hi vivim, és elevadíssim.

En un passatge molt interessant del seu darrer llibre, el Dr. Seligman reprodueix una trucada de telèfon que va rebre poc després de publicar Aprendre optimisme (1990) del President de l’empresa Met Life:

Contractem  cinc mil venedors nous cada any, Marty, i ens costa cinc-cents dòlars formar a  cadascun d’ells. La meitat ho deixa en el primer any i, en un termini de tres anys, el 80% ho ha deixat. Gairebé ningú és capaç d’aguantar tant rebuig (…) vas esmentar que havies ideat un test que mesura el pessimisme. No sé si podria ser-nos d’ajuda en el nostre procés de selecció.

Met Life va finançar un estudi longitudinal que varen dur a terme Peter Schulman i el propi Martin Seligman amb tres grups per comparar els resultats del seu mètode de selecció de venedors amb el test sobre pessimisme. Es va realitzar un seguiment de les seves vendes al llarg de tres anys i es va demostrar  que els optimistes venien molt més que els pessimistes, i que, de més a més, no abandonaven el seu lloc de treball.

Met Life va reduir la rotació de la plantilla, va disminuir el seu pressupost de formació i va veure com les seves vendes augmentaven molt significativament.

Tanmateix, Martin Seligman als seus 75 anys d’edat reconeix que “He utilitzat qüestionaris tota la vida, però amb recel. Els qüestionaris són inútils per arribar al que jo realment vull saber”, i tot seguit n’exposa un reguitzell de motius insalvables.

Al programa de TV3, L’ofici de viure  que s’emetrà properament,  l’excepcional periodista Gaspar Hernández, es va  interessar per què un economista i professor universitari com jo va crear la Programació Neuro-Cal·ligràfica i hi va dedicar la seva tesi doctoral, tot emprant la grafologia. Li vaig respondre que en el meu intent d’idear un mètode de desenvolupament de la Intel·ligència Emocional de les persones necessitava una eina que mesurés l’eventual millora. Com Seligman, no tenia gran confiança en els tests. En canvi la lletra no menteix, és més fiable, i, sobretot és una anàlisi ràpida i barata: l’optimisme, per exemple,  s’observa d’un sol cop d’ull del manuscrit en un foli en blanc i signat, simplement comprovant  que tot el conjunt s’orienta de forma ascendent.

Però la Programació Neuro-Cal·ligràfica, como mostra la meva tesi doctoral,  aporta un grau més: la reeducació dels empleats per millorar-ne significativament la Intel·ligència Emocional, i així augmentar les vendes de l’empresa, el nivell d’innovació i, sobretot, disminuir els enormes costos que suposen una  rotació excessiva, i les baixes laborals degudes a l’estrès, l’ansietat i la depressió.

Joaquim Vall Morató és professor col·laborador dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADEdel Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Jordi Franch UManresa//Foto: FUB

Les incerteses de Facebook

Jordi Franch UManresa//Foto: FUB
Jordi Franch UManresa//Foto: FUB

Facebook és la coneguda xarxa social fundada per Mark Zuckerberg i altres estudiants de Harvard l’any 2004. En aquests moments té més de 2.000 milions d’usuaris actius. Per tant, un 30% de la humanitat sembla estar registrada a Facebook. Segons algunes mètriques, és la segona web més visitada del món i mou un volum diari de 83 milions de fotos i incalculables comentaris.

Alguns informes asseguren que el 90% dels joves de la generació Millennial, nascuts entre els anys 80 i 90, accedeixen a la xarxa un cop al dia com a mínim. La companyia, amb seu a Califòrnia, va facturar més de 40.653 milions de dòlars l’any 2017 i proporciona ocupació a més de 30.000 treballadors. Pertany al selecte club GAFAM, integrat per Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft. Hom podria pensar que aquesta xarxa social és massa gran i poderosa per caure, però estiguem segurs que no és així. Tota empresa és vulnerable, a excepció de les que mantenen una posició de monopoli en el mercat gràcies a la protecció de l’Estat. Els gustos dels consumidors no entenen de drets preadquirits ni de jerarquies empresarials. L’únic que busquen és la màxima satisfacció al menor preu. Si una empresa satisfà els seus interessos veurà com incrementen les vendes i els beneficis.

Pel contrari, quan alguna empresa no s’adapta a les seves preferències, decau i acaba desapareixent. Recordem el cas de Nokia, durant molts anys la líder en el sector dels mòbils, però que va pagar molt car una sèrie de decisions equivocades. L’empresa finlandesa era la líder indiscutible del sector. L’any 2007 acaparava més de la meitat dels guanys de tot el mercat de telefonia mòbil. Va ser el primer fabricant a entendre els telèfons com a complements de moda. Els seus innovadors dissenys i l’avançada enginyeria eren sinònims dels més alts estàndards de qualitat, i dispositius com el 3310 van marcar una època. Però era una companyia de maquinari, i no va saber detectar que, a partir de l’iPhone, el programari en els telèfons mòbils seria igual o més important que els seus components físics.

Des de l’aparició en escena de Steve Jobs, Nokia no deixaria de caure, passant de dominar la meitat del mercat a només el 3% l’any 2012. La divisió de dispositius de Nokia va ser comprada per Microsoft el 2013. Així va quedar el fabricant escandinau fora de la indústria, ja que Microsoft va decidir no seguir utilitzant la marca Nokia. Les pantalles tàctils varen desplaçar Nokia a la irrellevància, no podent igualar les prestacions que oferien els sistemes operatius Android i iOS. Era difícil presagiar que algun dia Nokia desapareixeria de l’escena de la telefonia mòbil i que arribaria una companyia sense experiència en aquest mercat a marcar una tendència, com és el cas d’Apple. La meteòrica caiguda de Nokia és un cas d’estudi que ens permet, un cop més, entendre la fragilitat d’una empresa que opera en condicions de competència. Si no aconsegueix seduir, els consumidors la deixaran caure al buit.

Altres casos molt destacats són el de l’empresa Kodak, líder indiscutible en el sector de la fotografia fins que no va saber (o voler) adaptar-se al món digital. O el de l’empresa Blockbuster, de lloguer de pel·lícules, fins la irrupció de Netflix en el mercat.
I aquest podria ser el futur que li espera a Facebook a mitjà termini. La companyia ha passat, en els darrers anys, de facilitar lliurement la informació a practicar la censura i el bloqueig de pàgines. Fa unes setmanes, Facebook va anar una mica més enllà quan va anunciar que suprimiria prop de 800 pàgines per incomplir les seves condicions de servei, quan tot apunta a motivacions polítiques. La xarxa social també ha revelat que un problema de seguretat sense precedents, descobert el 25 de setembre, va afectar gairebé a 50 milions de comptes d’usuaris. Facebook encara no ha identificat els pirates informàtics i el vicepresident de la companyia, Guy Rosen, descarta poder-ho fer.

Les generacions més joves abandonen la xarxa de Zuckerberg i en prefereixen d’altres com Instagram, YouTube, Snapchat o Twitter. I sense l’entrada d’aquests nous usuaris, la viabilitat de Facebook pot perillar a mitjà termini. El mercat lliure, sense barreres d’entrada, és una gran garantia pel consumidor i els seus drets. El client, quan decideix en quin producte gastar (i en quin no) està votant l’empresa que continuarà produint (i la que no).

El mercat lliure és una democràcia perfecta on cada euro equival a un vot. On el client està desprotegit i les empreses no tenen cap obligació de donar resposta a les seves necessitats és en els mercats monopolístics, garantits per privilegis de l’Estat. Un clar exemple n’és el sector financer, ahir rescatat amb diners públics i avui artífex del grotesc i vergonyós canvi de criteri del Tribunal Suprem pel que fa al pagament de l’impost de registre de les hipoteques. Que el govern de Pedro Sánchez emeti un decret llei obligant els bancs a pagar l’impost no impedirà que aquests acabin repercutint l’impost als clients via comissions o diferencial d’interès.

A les xarxes socials, que no requereixen de pagaments explícits, cada usuari amb compte actiu és un vot. Fins al moment present, Facebook lidera el seu sector i es configura com una veritable plataforma comercial amb difusió global. La lògica del winner takes it all l’impulsa al gegantisme. Com més usuaris aconsegueix, majors economies de xarxa genera, fent més atractiu per a un altre usuari esdevenir membre de la comunitat. Però de la mateixa manera que Facebook va superar MySpace, altres companyies emergents com Telegram i Mastadon poden superar la xarxa de Zuckerberg, garantint la privacitat de les dades i el control de la censura.

Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

La microempresa familiar

Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa
Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

L’empresa familiar té una innegable dimensió humana. Forma part, d’alguna manera, del seu ADN i del cicle de vida intergeneracional de les famílies.

La primera generació, possiblement els cònjuges fundadors, inicien el negoci, els fills la fan créixer i els néts la tanquen. En qualsevol cas, però, és un tipus d’empresa amb vocació de continuïtat i no pas de maximització de beneficis a curt termini. Sovint no es reparteixen beneficis entre els socis familiars, sinó que es reinverteixen a la pròpia empresa per recapitalitzar-la, fent-la més autònoma i menys dependent del finançament aliè. De fet, aquesta política és una possible causa de conflictes entre els socis familiars. Recordem la lluita a Supermercats Bonpreu entre els germans Font. Josep Font (vicepresident del grup) exigeix que Joan Font (el germà gran i president) li compri la seva participació a l’empresa per 530 milions d’euros. El motiu? Josep Font considera que no rep prou dividends de l’empresa, ja que aquesta ha optat per reinvertir els beneficis en la seva expansió. La disputa fratricida ha arribat als tribunals i podria acabar escindint l’empresa en tres.

L’empresa familiar també sacrifica productivitat per tal de preservar els llocs de treball i no acomiadar treballadors. Pel contrari, en un entorn de crisi com l’experimentat entre 2007 i 2013, les empreses no familiars acomiaden personal sense pensar-s’ho dues vegades i incrementen la productivitat per aquesta via (els treballadors que continuen fan la feina de tots). La petita empresa també s’acostuma a associar amb un nivell de capital humà inferior, més dificultats de finançament i menys innovació.

En la cloenda del Congrés Nacional de l’Empresa Familiar, celebrada recentment a València, el director general de l’Institut de l’Empresa Familiar i catedràtic universitari, Juan Francisco Corona i Ramon, ha reclamat un marc legal per guanyar en grandària empresarial. Les empreses familiars espanyoles i catalanes tenen una assignatura pendent que suspenen sistemàticament a totes les convocatòries: la seva mida. La majoria d’empreses no és que siguin petites (entre 10 i 49 treballadors), sinó que són autònoms o microempreses (entre 1 i 9 treballadors). Concretament, del total d’empreses de Catalunya, el 51% són autònoms i el 44% són microempreses. Només el 0,1% són empreses grans (250 treballadors o més) i el 0,6% empreses mitjanes (entre 50 i 249 treballadors). A la Catalunya Central, la dimensió mitjana de l’empresa és de només 4 treballadors. Una dimensió massa petita. Així com la nanociència, dedicada a l’estudi dels àtoms i les molècules, adquireix una importància estratègica creixent, no podem dir el mateix de la nanoempresa. La reduïda dimensió de la unitat productiva es tradueix en menors productivitats i beneficis. Els sous són més baixos, la dificultat per exportar i internacionalitzar-se és elevada, i l’esperança de vida també decau. El benefici mitjà per treballador en les empreses d’entre 1 i 49 treballadors està per sota de 1.000 euros, mentre que en les de més de 200 treballadors s’acosta als 30.000 euros.

Dit en positiu, la gran empresa tendeix a oferir bones productivitats i superiors rendibilitats, el què li permet remunerar millor els treballadors, captant i fidelitzant el talent humà del mercat, i remunerar adequadament els accionistes via repartiment de dividends. Naturalment, té més facilitats per exportar i possibilitats de deslocalitzar els processos productius en els països més atractius i barats. La longevitat de l’empresa gran també és més elevada. Hi ha una relació directa entre l’esperança de vida de les empreses i la seva grandària. Com més gran és la seva mida, més longeves són. En general, la vida mitjana d’una societat mercantil a Espanya és de només tres anys. La mida és essencial per adquirir solidesa i perdurar en el temps.

El mateix president del govern espanyol Pedro Sánchez, a la clausura del congrés, va defensar una reforma per a un creixement empresarial sostenible i just, que generi més productivitat i millori els índexs de competitivitat. De fet, aquestes dues variables, la productivitat i la competitivitat, són fonamentals per reduir l’atur i generar prosperitat en un entorn globalitzat i sotmès a una revolució tecnològica i digital sense precedents. Malauradament, els fets no acompanyen les paraules. L’anunci de l’increment del salari mínim a 900 euros té efectes negatius sobre els treballadors menys qualificats. El governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, ho ha quantificat en una pèrdua de treball del 0,8%, afectant especialment el col·lectiu amb menys formació. I cal recordar que l’economia espanyola és molt dual: hi ha poques empreses (i grans) que competeixen a nivell internacional, mentre que la gran majoria (de petites) presenten nivells de productivitat baixos. Concretament, la gran empresa espanyola industrial i de serveis és 3 i 1,9 vegades més productiva, respectivament, que la petita empresa.

Les causes de la reduïda dimensió de l’empresa espanyola i catalana són múltiples. En primer lloc, les càrregues fiscals i regulatòries. Si els costos laborals de contractació, inclosa la Seguretat Social, són molt elevats, s’opta senzillament per no contractar o per contractar menys i per altres vies. Mentre que en el llarg termini l’estratègia per competir incideix en la innovació i qualitat, a curt termini no hi ha altre remei que ajustar els costos per incrementar l’ocupació. La manca de competència en els mercats, tant de productes com de treball, també dificulta el creixement de les empreses més dinàmiques i solvents. Altres causes que dissuadeixen el creixement empresarial són les institucionals (s’han preguntat per què algunes empreses prefereixen tenir 49 treballadors i no 50?) i la ineficàcia del sistema judicial, causant d’una elevada incertesa jurídica.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC

Jordi Franch//Foto: UManresa

Plans de pensions d’empresa

Jordi Franch//Foto: UManresa
Jordi Franch//Foto: UManresa

La inèrcia institucional és la incapacitat dels governs de modificar els patrons col·lectius organitzacionals que s’apliquen a la societat i s’imposen sobre les conductes individuals.

Una poderosa institució és el sistema de Seguretat Social, que a Espanya adopta la modalitat de repartiment. El seu estat de salut és crític, però les inèrcies i els poderosos interessos creats frenen els canvis necessaris. La seva estabilitat financera depèn fonamentalment de la relació entre els beneficiaris i els contribuents a la Seguretat Social, això és, la relació entre els pensionistes i els cotitzants. En termes de normalitat demogràfica, quan els treballadors ocupats són molt més nombrosos que els inactius, el sistema és viable. Però quan domina l’actual envelliment imparable a la nostra societat de productivitat deficient, el sistema entra en dèficit i esdevé inviable. El descens de la taxa de fecunditat a només 1,3 fills per dona fa palès la manca de relleu generacional i aboca aquest sistema de pensions a la fallida. El nombre de pensions pagades a Espanya supera els 9,6 milions, mentre que els pensionistes són 8,7 milions (aproximadament un milió d’ells cobren dues pensions simultàniament). Això suposa una despesa superior als 110.000 milions d’euros anuals (11% del PIB), que segons diferents estudis es dispararà fins el 18,5% del PIB en els propers 40 anys. El dèficit actual de la Seguretat Social ja supera els 15.000 milions d’euros anuals. Més que d’un sistema de seguretat social, com diu el seu nom, hauríem de parlar pròpiament d’un sistema de desprotecció que resulta profundament antisocial. Expliquem el perquè.

En primer lloc, el rendiment que s’obté dels pagaments a la Seguretat Social hauria de ser molt superior. L’actual sistema no és eficient des d’un punt de vista financer, havent invertit els excedents temporals en deute públic de l’Estat amb taxes de retorn molt baixes. Té també efectes negatius sobre el creixement econòmic i el desenvolupament social. De fet, redueix el nivell d’estalvi, repercutint desfavorablement sobre la inversió, la producció i l’ocupació. Mentre que les empreses espanyoles paguen el 8,5% del PIB en cotitzacions socials, la mitjana europea és del 6,4%. Irlanda, un país que ha sortit de la crisi amb una notable disminució de l’atur, paga només el 3,5% del PIB per aquest concepte. El pitjor, però, és que a Espanya ningú qüestiona les elevades cotitzacions que recauen principalment sobre l’empresa. Per altra banda, el sistema vigent perjudica els més pobres. La població rica i amb més recursos comença a treballar relativament més tard que la població amb menys recursos i la seva esperança de vida és superior. Això fa que els rics cotitzin menys anys que els pobres, però que cobrin posteriorment durant més temps les pensions. La població masculina també en resulta perjudicada. L’esperança de vida de les dones supera en més de cinc anys la dels homes. Per tant, el gènere femení cobrarà les pensions durant més anys. Pel que fa als joves, en surten clarament perjudicats. Donada la regressió demogràfica i la involució econòmica, aquest col·lectiu haurà de pagar més i cobrar menys que els seus antecessors. L’actual sistema perjudica també altres col.lectius. Persones que morin a l’entorn dels 65 anys (o abans) hauran pagat molt al llarg de les seves vides, però cobraran poc. Per exemple, un fumador actiu (o passiu) que mori de càncer de pulmó als 65 anys haurà estat cotitzant tota la seva vida, però es veurà privat de la seva pensió.

Els ingressos de la jubilació poden arribar per tres vies diferents: el sistema públic de pensions, plans d’inversió individuals (plans de pensions, fons d’inversió, accions…) i sistemes d’estalvi empresarial o sectorial. A Espanya s’han concentrat tots els ous en el primer cistell. Només una minoria pot invertir en actius financers i els plans de pensions col·lectius de les empreses, tan importants a Holanda o Dinamarca, no existeixen a Espanya (amb l’excepció del País Basc). Just aquesta setmana, Lluís Vidal Sixto i Enrique Rodríguez, dirigents de Comissions Obreres a la Catalunya Central, varen tenir la gentilesa de presentar a la FUB el contingut de l’Acord Interprofessional de Catalunya aprovat el passat 4 de setembre i vigent fins el 2020. El capítol XVIII de la resolució contempla la previsió social complementària, destacant que és un factor positiu en el sistema de relacions laborals i que les parts signants es comprometen a constituir una comissió de treball específica amb l’objectiu d’estimular i promoure els tan necessaris plans de previsió social col·lectius d’àmbit empresarial. Mitjançant acords empresarials o sectorials entre empreses i treballadors, uns i altres acumulen un fons d’estalvi individual que pertany a cada treballador. L’empresa rep algun tipus de bonificació fiscal i li serveix per atreure talent i fidelitzar el capital humà. El treballador sap que és el propietari del fons que guarda per la jubilació i que s’emportarà a una altra empresa si canvia d’ocupació. Aquesta modalitat combina algunes de les millors característiques del sistema públic (seguretat, àmplia cobertura…) amb les de l’estalvi privat individual (bons rendiments a mitjà i llarg termini, premi a les llargues carreres laborals, no dependència de la involució demogràfica…). El temps corre, el temps passa com les ombres. L’actual sistema públic de pensions està ferit de mort i ens aboca irremeiablement a la misèria amb pensions futures paupèrrimes. Cal promoure amb caràcter urgent iniciatives com la descrita. D’altra manera, la inacció ens assegura els plors i el cruixir de dents.

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC

Jordi Franch UManresa//Foto: FUB

Salaris mínims, salaris màxims

Jordi Franch UManresa//Foto: FUB
Jordi Franch UManresa//Foto: FUB

Tot treballador espera cobrar la nòmina a finals de mes. És la contrapartida a la prestació dels serveis laborals. Es contribueix a una determinada activitat productiva creant valor i, amb justícia i pura lògica, es percep la remuneració corresponent al valor aportat. Naturalment, més és millor que menys.

En condicions naturals, un salari elevat indica una productivitat del treball també elevada i, en conseqüència, una capacitat de despesa i estalvi superiors. Pel contrari, un salari baix correspon a una productivitat del treball reduïda i el consum personal queda limitat pels menors ingressos. El salari mínim d’Espanya, comparativament parlant, és baix. 735 euros mensuals, a raó de 14 pagues anuals, suposen una mitjana mensual de 858 euros. Un sou molt inferior al mínim d’Alemanya i França (1.500 euros), Luxemburg i Austràlia (2.000 euros), Irlanda (1.600 euros), Regne Unit i Canadà (1.400 euros) o Bèlgica (1.563 euros). Per aquest motiu, la decisió del PSOE i Podemos de situar el salari mínim a 900 euros mensuals, el proper gener, és una proposta molt popular i benvinguda. Es tracta de situar-nos al nivell dels nostres veïns europeus. Malauradament, el raonament mai és tan simple.

En primer lloc, cal diferenciar el cost salarial total per a les empreses i el salari net que arriba a la butxaca del treballador. La diferència existent és molt gran degut a les cotitzacions socials i el pagament d’impostos. D’entrada, el cost brut per a les empreses no serien els 1.050 euros mensuals, resultat de considerar 14 pagues anuals de 900 euros. Cal afegir-hi un mínim del 30% en concepte de Seguretat Social a càrrec de l’empresa. Són les elevades cotitzacions que paguen els empresaris i que encareixen i dificulten en gran mesura la contractació laboral. D’aquesta manera, el cost mínim mensual de contractació s’enfila a 1.365 euros mensuals o 16.380 euros anuals. Cal continuar considerant el dret laboral a les vacances. Per cada mes treballat es té dret a 2,5 dies de vacances pagades. Això significa un cost afegit del 8,3%. I cal seguir amb les indemnitzacions per acomiadament. Si aquest és objectiu, la indemnització és de 20 dies de salari per any treballat. Però en cas d’acomiadament improcedent, la indemnització puja a 33 dies de salari per any treballat (45 dies per any amb contractes anteriors al 12 de febrer de 2012). Considerant, pel cap baix, un sobrecost del 10% per aquests dos conceptes, el cost laboral mensual s’eleva a 1.502 euros mensuals. És el mateix salari mínim que té Alemanya, un país clarament més pròsper i desenvolupat que Espanya. I què li passarà a tot aquell treballador que no pugui rendir per sobre de 1.500 euros mensuals o 18.000 euros anuals? Que quedarà exclòs del mercat laboral i condemnat a la desocupació. Ningú estarà disposat a pagar un cost total superior al valor de la productivitat rebuda. Per tant, incrementar el salari mínim no ajuda els més febles i desvalguts de la societat. Més aviat el contrari, els condemna a l’exclusió social.

Si de veritat volem promoure la inclusió social dels més desafavorits, s’ha de millorar l’educació i la productivitat, fomentar la inversió i l’acumulació de capital empresarial, promoure la creació d’ocupació i baixar els impostos. Sí, rebaixar impostos i cotitzacions socials. Just el contrari del que pretén el govern de Pedro Sánchez Castejón, sempre àvid de majors ingressos tributaris. De fet, el mateix govern socialista ha fet arribar a Brussel·les un estudi que estima l’increment de recaptació fiscal en un mínim de 1.500 milions d’euros. Es preveu que l’increment del salari mínim arrossegui a l’alça la resta de salaris… Inclosa la base mínima de cotització dels autònoms, que incrementarien la tributació en 35 euros mensuals o 420 euros anuals.

Per la banda alta dels salaris, un informe de l’Autoritat Bancària Europea considera que els sous i les retribucions dels directius bancaris són massa elevats. Massa alts en relació a la tendència europea i escandalosament alts si ho comparem amb l’escàs rendiment dels accionistes o la nul·la/negativa rendibilitat que obtenen els estalviadors. Mentre que el sou mitjà anual d’Espanya no supera els 23.000 euros, entitats financeres rescatades amb fons públics oferien elevades remuneracions als seus directius. Aquesta setmana s’ha celebrat a l’Audiència de Barcelona el judici contra l’exdirector general de Catalunya Caixa (i Caixa Manresa) que va ingressar, segons el fiscal, més de 12 milions d’euros entre 2008 i 2012. El gener del 2010, canviant la seva primera declaració amb l’objectiu d’evadir responsabilitats, es va incrementar la retribució fixa anual més del 14%, i la variable, del 35% al 50%. Tot, naturalment, amb el vistiplau del Banc d’Espanya i l’acord unànime del Consell d’Administració. L’expresident de l’entitat, i anterior alcalde de Barcelona i vicepresident del govern amb Felipe González, també ha justificat aquests sous per trobar-se dins dels estàndards habituals del sector financer i per la gran feina que es va fer. Cal recordar, per exemple, que el maig de l’any 2010 es posava punt i final a Caixa Manresa, una entitat arrelada al territori i amb vocació social, amb quasi 150 anys d’història. Una caixa petita, però solvent, que havia contribuït al creixement de la Catalunya Central. Un funest error. La consciència entre la població que la recuperació no arriba a tothom és una causa important de la fractura social i deriva autoritària de molts països. Incrementar salaris mínims no és la solució. Permetre salaris màxims en els oligopolis controlats per l’Estat i el Banc d’Espanya, tampoc.

Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

El programa econòmic de la ultradreta

Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa
Jordi Franch ADE UManresa-UVic// Foto UManresa

L’extrema dreta espanyola ha realitzat un acte massiu a la madrilenya Vistalegre. El partit xenòfob i ultradretà Vox va omplir el recinte amb capacitat per a 10.000 persones, i almenys 3.000 es van quedar fora.

Segons l’última enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques, el partit liderat per Santiago Abascal té possibilitats reals d’aconseguir representació parlamentària en els propers comicis. No cal dir que defensen fanàticament la integritat territorial i ètnica d’Espanya. Consideren, per tant, que els seus principals enemics són els que volen destruir-ne la unitat. Demanen la supressió de Catalunya com a comunitat autònoma i la il·legalització dels partits sobiranistes catalans, però també la deportació massiva d’immigrants i la derogació de la llei de violència de gènere.

El partit ultradretà va aprofitar l’acte multitudinari per presentar 100 mesures urgents. El programa es pot llegir online (100 medidas para la España viva) i mereix una anàlisi econòmica per desemmascarar les serioses amenaces que suposa a la llibertat individual.

Considerant la llibertat de l’ésser humà i la llibertat d’empresa com un valor central que hauria d’estructurar l’ordenament jurídic, en la defensa dels drets fonamentals de la persona i de les institucions de la propietat privada i dels contractes voluntaris, tota forma de col·lectivisme ha de ser combatuda i considerada amb el més gran dels recels. Ja provingui del col·lectivisme d’esquerres com del col·lectivisme de dretes. En el cas de Vox, aquest col·lectivisme d’ultradreta condueix a la il·legalització de partits o associacions que amenacin la unitat d’Espanya (punt 2 del programa), el càstig penal en cas d’ofensa dels símbols espanyols (punt 3) i la formació dels ciutadans en una determinada visió de la identitat nacional (punt 8). Per tant, la defensa de l’Estat espanyol està per sobre de la llibertat d’expressió, pensament i associació. Aquests drets individuals queden subordinats i sotmesos a la identitat col·lectiva i monolítica d’Espanya.

La idea transcendent del poble espanyol també està per sobre de la llibertat de moviments de les persones. En una societat diversa i globalitzada, amb col·lectius immigrants que provenen de diferents països estrangers, Vox proposa, no només una política antimigratòria, sinó també antiestrangera. L’individu espanyol, pel fet d’haver nascut dins de les fronteres de l’Estat, tindria més drets que l’individu no espanyol, malgrat que aquest tingui la residència perfectament legalitzada. És la plasmació dels instints més atàvics de l’ésser humà de dividir el món entre els uns i els altres, entre els espanyols i els que no ho són, entre els que estan amb mi i els que estan contra mi. Al final, seguir les consignes del tipusAmerica first, British jobs for British workers o Primer els de casa… acaba trobant la polarització i la confrontació social. Aquesta visió tancada de la identitat nacional es concreta en la deportació d’immigrants il·legals (punt 14), la deportació d’immigrants legals que hagin reincidit en delictes lleus (punt 15) o la suspensió de l’espai Schengen de llibertat de circulació dins la Unió Europea (punt 33).

Com a conseqüència de la negació de la llibertat individual i de l’exaltació del col·lectiu nacional, Vox també proposa la centralització total de l’Administració pública. El partit ultradretà derogaria les autonomies i reforçaria l’Estat unitari amb un sol govern i un sol parlament per a tota Espanya. Les competències en Educació, Sanitat, Seguretat i Justícia retornarien a l’Estat central i la capacitat legislativa autonòmica esdevindria nul·la. No es permetria la descentralització administrativa, l’apropament dels serveis públics al ciutadà ni experimentar amb diferents models de governança en competència. En l’àmbit social, Vox crearia un Ministeri de la Família i aprovaria una llei orgànica per protegir la família natural (punt 71). També lluitaria contra la baixa taxa de natalitat subvencionant les famílies nombroses i bonificant els subministraments bàsics com la llum o el gas en funció del nombre de membres de la unitat familiar (punt 72).

Finalment, hi ha una part del programa de Vox que ofereix una melodia seductora i bonica, enganyosament liberal. És la que fa referència a la baixada d’impostos. Es proposa la divisió de l’impost de renda en dos trams (20% fins els 60.000 euros i 30% per sobre de 60.000 euros), la reducció i exempció de l’IBI per a les famílies amb fills i famílies nombroses respectivament, ajudes al membre de la família que cuida els fills i malalts dependents (punt 44); la rebaixa de l’impost de societats al 20% o al 15% en cas de reinversió dels beneficis (punt 40); la supressió de l’impost de patrimoni, successions, donacions i plusvàlua municipal (punt 46); i un sistema de pensions mixt basat tant en la capitalització com en el repartiment (punt 53). Aquestes propostes fiscals són atractives i sonen força bé, quasi com una melodia mozartiana. El que passa és que la seva harmonia és més propera al Horrorland de Cercs que a la del geni austríac. I és que les reduccions fiscals sense la disminució corresponent de la despesa pública només es pot aconseguir amb més dèficit públic i més deute a llarg termini. I lluny de qualsevol liberalització econòmica, Vox proposa un programa de planificació pública centralitzada, la recuperació del Pla Hidrològic Nacional (punt 34) i el retorn als plans de política industrial (punt 43).

Jordi Franch Parella, doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC