Arxiu de la categoria: Opinió

koko2012

Excuses barates de CIU

koko2012

Fa un grapat d’anys que Felip Puig, com a conseller del govern de CIU a les hores, va inaugurar un cartell anunciant les obres del perllongament de la línia dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya a Terrassa.

Una idea excel·lent i molt ben rebuda per la ciutadania terrassenca. El problema es que aquest cartell que es va inaugurar en una campanya electoral, es va quedar en això, només un cartell, després no van fer res més.

Va ser quan va entrar a governar Pasqual Maragall quan es van iniciar les obres, que per cert van requerir un projecte nou, el que havien preparat des del govern de CIU no servia per res.

Cal deixar clar que h a estat durant el període de govern tripartit quan la construcció d’aquesta infraestructura ha donat un salt quantitatiu i qualitatiu i quan ja faltava poc per acabar-la, va tornar a governar CIU i es van tornar a aturar les obres del metro de Terrassa.

Les excuses, variades, però sempre culpa del tripartit,  l’herència rebuda, excusa molt usada per les dretes, tant la  espanyola com la catalana, sembla ser que s’estava ensorrant el mon per culpa del projecte del metro de Terrassa, fins i tot les finances de  la Generalitat estaven en perill.

Que CIU presumeixi de salvar aquestes obres quan el que ha fet sempre ha estat aturar-les o endarrerir-les, es del tot patètic i inacceptable. Que CIU parli de demagògia i populisme quan van protagonitzar un espectacle lamentable inaugurant un cartell en plena campanya electoral i no fent res més, és si més no curiós.

Potser el Sr. Rull es pensa que els terrassencs i terrassenques som limitats i que no ens adonarem que CIU no es pot permetre tenir aturades per més temps, unes obres que estan tant avançades i que son tant reclamades per la ciutadania i ara en volen vendre una moto que no se la creuen ni ells.

 

Josep Portero

Membre de l’Executiva Local del PSC de Terrassa

 

SONY DSC

Eco-màrqueting: molt més que publicitat ecològica

Imatge cedida pel FUB
Imatge cedida pel FUB

Actualment no hi ha dubte que la consciència social i medi ambiental de la societat en general s’ha vist augmentada. Administracions, consumidors, treballadors i empresaris valoren cada vegada més l’actuació responsable de les empreses i dels individuals envers l’entorn. En part, l’educació medi ambiental dins els continguts curriculars, l’accés a infinita informació a través d’Internet, i fins i tot els grans desastres medi ambientals que s’han fet ressò als mitjans de comunicació, han influenciat aquesta creixent sensibilitat medi ambiental.

Tan és així, que les empreses han començat a aplicar eines medi ambientals més enllà de l’exigible per normativa. Entre aquestes podem citar l’eco-etiquetatge (distintiu de garantia de qualitat medi ambiental), l’eco-disseny (incorporació de criteris ambientals en les fases de disseny, producció, distribució, utilització, reciclatge i tractament final dels productes), l’anàlisi del cicle de vida medi ambiental (avaluació dels impactes medi ambientals potencials d’un producte, procés o activitat a través de tot el seu cicle de vida), o la implantació de sistemes de gestió medi ambiental basats en estàndards internacionals (ISO 14001) o normes europees (Reglament Europeu d’Eco-gestió i Eco-auditoria 1836/93-EMAS).

Si bé és cert que l’aplicació de totes aquestes eines requereix d’un esforç inicial, no s’hauria de veure la seva adopció com un cost afegit que no aportarà beneficis econòmics immediats, sinó com una estratègia de competitivitat amb importants beneficis en el mig i llarg termini.

En aquest sentit, cal adaptar-se als nous patrons de pensament de la societat, entre els quals trobem el component medi ambiental, i no fer-ho podria suposar caure en una llista negra d’empreses. La imatge medi ambiental de l’empresa suposarà en un futur molt proper, si no ja, un punt decisiu a l’hora d’entrar a nous mercats i de fidelitzar clients.

Una manera d’ajudar en aquesta fi, és a través de l’eco-màrqueting, també anomenat màrqueting ecològic o màrqueting sostenible. L’eco-màrqueting parteix de la premissa que és possible aconseguir la satisfacció de les necessitats dels consumidors i la maximització dels beneficis de l’empresa, alhora que es minimitzen els impactes negatius sobre el medi ambient derivats de les activitats i productes de l’empresa.

L’aplicació d’aquesta nova tendència de màrqueting porta implícit el compromís d’integrar la millora continua medi ambiental a la cultura i funcionament de l’empresa, de valorar l’impacte medi ambiental dels productes a totes les fases del procés logístic i productiu, de buscar millores de reducció de l’impacte, i en definitiva d’educar medi ambientalment a tots els grups d’interès de l’empresa (treballadors, consumidors, …). Però per a que tots aquests punts siguin possibles, cal que prèviament l’empresa hagi consolidat l’aplicació d’una gestió medi ambiental de les seves activitats, a través d’eines com les indicades a l’inici del text.

En definitiva, aplicar eco-màrqueting no es pot limitar simplement a aspectes comercials basats en una estratègia publicitària o a una manera de vendre la “cara neta” de les empreses, sinó que requereix d’un compromís real de tota l’organització i de la integració d’una gestió medi ambiental en totes les activitats operatives, tàctiques i estratègiques.

Dra. Carla Vintró Sánchez

Professora col·laboradora dels Estudis d’Empresa de la FUB i de l’EPSEM-UPC

 

Imatge de Wikimedia Commons

La Nativitat del Déu-Sol

Imatge de Wikimedia Commons
Imatge de Wikimedia Commons

El 25 de desembre, la cristiandat celebra el dia de Nadal, el dia del naixement de Jesucrist. Cada comunitat ho celebra de manera diferent en relació als seus costums o la seva adscripció religiosa, però més enllà del detall cristià… sabem realment el que estem celebrant? Quan les tradicions ancestrals són fortes, els nous costums no poden més que adaptar-s’hi. Tal és el cas del Nadal.

 En aquesta època, i coincidint amb el solstici d’Hivern, a l’hemisferi nord es donen els dies més curts de tot l’any. És a partir del solstici quan els dies comencen a allargar de nou, de manera que el solstici implica un canvi en la tendència, un final de cicle, a partir del qual el Sol emergeix de nou i s’imposa a les penombres. Aquest fet ha provocat que, des d’antic, totes les religions i creences paganes hagin dedicat aquest dia a honrar el Sol o als déus relacionats amb ell (Apol·lo, Helios, Mitra, etc…) pel que sempre ha estat una data amb molta força.

 A causa d’aquesta força atàvica de la festa -intrínsecament pagana- quan la religió cristiana es va fer oficial durant el segle IV després de Crist, aquesta, per no xocar frontalment contra les creences paganes, va aprofitar les festes més importants de l’any en el seu propi benefici. D’aquesta manera, els cristians van situar el naixement del Messies en la data de les festes romanes dedicades al “Natali Solis Invicti” (Naixement del Sol Invicte). I és que, a falta de saber la data exacta de naixement -encara ni la mateixa Església s’ha posat d’acord en la data-… què millor que transformar el més gran de la nova religió (Crist) en el més gran del cel (el Sol) i donar-li un dia concret a la comunitat cristiana per celebrar-ho? Un bon màrqueting sempre ajuda a vendre un producte, i sempre és més fàcil remar a favor de corrent que en contra.

 D’aquesta manera, una festa pagana i relacionada totalment amb la natura ha aconseguit arribar fins a nosaltres, tot i que l’Església conegui la seva procedència i fins i tot algunes sectes cristianes fonamentalistes (cas dels Testimonis de Jehovà) reneguin justament del Nadal per reconèixer que és una festa gentil i sense fonament bíblic, ja que en cap cas s’especifica aquesta celebració en les Escriptures.

 No obstant això, aquesta festa se celebra el dia 25 de desembre, quan resulta que el solstici d’hivern es produeix el 21. A què és degut aquest desfasament de 4 dies entre la realitat i la festivitat? La resposta la tenim en l’emperador romà Juli Cèsar.

 Juli Cèsar, quan va arribar al poder l’any 46 abans de Crist, va imposar una reforma del calendari romà republicà que s’utilitzava aleshores. Utilitzar era dir massa, perquè l’any republicà tenia 355 dies i segons li semblava als pontífexs de torn, al mes de febrer li afegien entre 24 o 27 dies, de manera que hi havia anys que tenien 355 dies i altres de 377 i fins i tot de 378. Com la imposició era aleatòria i política, s’aprofitava per cobrar abans els impostos o les eleccions, o segons interessés al mandatari de torn. Es va arribar a una situació en què la gent no sabia ni en el dia en què vivia, i el calendari acumulà més de 90 dies de desfasament respecte el cicle solar, i en esdevenir Cèsar, Juli Cèsar ho va transformar en un calendari de 365 dies i un any de traspàs de cada quatre. S’havia imposat el calendari Julià, precursor de calendari Gregorià, que és el que tenim avui dia.

 En aquesta tessitura de moviments, fases i desfasaments, les festivitats del Natalis Solis Invictis van passar de celebrar-se entre el 17 i el 24 de desembre a celebrar-se el dia 25 en el nou calendari Julià, degut a que l’astrònom alexandrí Sosígenes va situar incorrectament el moment exacte dels solsticis tot i que va calcular molt exactament la durada de l’any.

 En definitiva, que el que realment es celebra en aquest dia no és el naixement de Jesucrist -del qual es desconeix el dia totalment- sinó el naixement del Sol, l’ Astre Rei, que comença a vèncer a les ombres de la nit i comença a allargar els seus dies fins al seu màxim en el solstici d’estiu, en què el foc li torna a retre homenatge. El Nadal, per tant, no és més que un recordatori dels vincles que tenim amb el nostre medi ambient, i que s’havien fet oblidar per promocionar interessos religiosos i polítics. En aquests moments, en què el medi ambient està tan en perill, possiblement ens farem un favor si recuperem i som conscients de les nostres mil·lenàries arrels culturals, tantes vegades oblidades expressament.

-Ireneu Castillo-

Jordi Ballart, alcalde de Terrassa // Imatge del web del PSC de Terrassa

Missatge de Nadal de l’Alcalde de Terrassa

Des de La Mola

Imatge del web del PSC de Terrassa
Imatge del web del PSC de Terrassa

 

M’ha semblat que el cim de la Mola és un bon lloc per fer balanç de l’any que ja s’acaba i per contemplar la nostra ciutat amb perspectiva. Aquesta és una muntanya molt estimada pels terrassencs i les terrassenques. És el símbol més important del nostre patrimoni natural. I en el 2014 es compleix precisament el primer mil·lenari del document fundacional del monestir, signat pel Comte de Barcelona, Ramon Borrell.
Per això, crec que és un bon lloc per pensar en Terrassa i en Catalunya, en nosaltres i la nostra gent, en el que hem fet en el 2013 i en el que volem fer l’any que ve.
Les festes de Nadal i d’Any Nou ens conviden a l’alegria, a passar-ho bé amb la gent que més estimem. Són festes que ens fan somiar amb una vida millor, amb bons desitjos. És així com hauria de ser per a tothom, però el cert és que hi ha molta, massa gent, que ho està passant malament. Penso en les persones i famílies que han perdut el seu pis o que lluiten desesperadament perquè una hipoteca no arruïni tot el seu futur. Penso en les persones sense sostre, en els infants que no poden menjar com necessiten, en tota la gent en atur. En els joves que no troben feina. En els malalts que reclamen una millor sanitat. En la gent gran que pateix per les pensions i que manté els seus fills i néts.
També penso en la gent que té idees i projectes d’empresa. En les persones emprenedores que no troben crèdit. En els empresaris i empresàries que lluiten aferrissadament per tirar endavant el seu negoci. En la gent que té feina però cobra un sou ínfim, indecent. En els treballadors i treballadores que tenen por de perdre elseu lloc de treball.
Són dies per viure amb alegria i conviure, sí, però això no significa oblidar la realitat. Ni tampoc resignar-nos. Les coses poden canviar, poden ser molt millors. Només depèn de cadascú de nosaltres, de si estem disposats a lluitar per canviar les coses.
No hi ha cap poder, en una democràcia, que pugui aturar la voluntat de la majoria d’una societat. Ni els poders financers ni les forces ocultes que ens estan imposant mesures i reformes que van contra el benestar, contra la igualtat, contra la justícia social. Jo estic convençut que en el 2014 començarem a trobar el camí per defensar els interessos de la immensa majoria. Ja és hora de deixar enrere la por i la resignació i afrontar amb esperança el nou any.
A Terrassa el 2013 ha estat un any difícil, molt difícil. També ho ha estat a la resta de Catalunya i d’Espanya. Hi ha qui diu que comencen a notar-se indicis de recuperació econòmica, però si són de veritat, no arriben a les persones i famílies normals. Tanmateix, estem aconseguint resistir la crisi i les reformes antisocials.
L’Ajuntament, les entitats solidàries, les persones generoses i compromeses hem sumat forces per donar suport a qui més ho necessita, a través dels serveis socials, de la recollida d’aliments, de les campanyes solidàries…
Aquest any 2013 hem aconseguit també preservar a Terrassa l’educació com a prioritat. I hem forjat un gran pacte per l’ocupació i per la reactivació econòmica a través de la innovació, de la ciència i la tecnologia.
Ha estat un any difícil, sí. Però hem aguantat i hem posat les bases del futur, tot i les dificultats i incerteses.
No és un mal balanç, encara que es agradaria que fos millor.
Per al futur, tenim en marxa alguns projectes molt estimulants.
Per exemple, el Metro de Terrassa, que el govern català ens ha promès que estarà enllestit aquest 2014.
O l’esforç que estem fent en polítiques socials d’habitatge, entre les quals l’esponjament de Ca n’Anglada, amb l’enderrocament del primer bloc de pisos. O el procés participatiu de l’Àgora Terrassa, que confiem que ens condueixi a un Pacte de Ciutat. O l’Anella Verda. els horts urbans i el projecte d’estalvi energètic. O l’impuls a la millora d’espais urbans, com el Vapor Gran i la Rambla d’Ègara.
En podria esmentar molts més, però ara no és el moment de fer una llarga llista. El que m’interessa més és remarcar que tenim projectes. I tenir projectes vol dir que tenim futur, que no estem bloquejats, que volem i podem anar endavant.
El 2014 segur que anirem endavant.
A Terrassa mantindrem com a prioritats el benestar social, l’educació, la lluita contra l’atur i la reactivació econòmica.
Lluitarem per mantenir cohesionada la ciutat, per no deixar ningú abandonat a la seva sort. Per ser la ciutat de les persones, de totes les persones, sense excepció. I ho farem amb esperança i optimisme.
Serem realistes, clar que sí, però també ambiciosos i valents. I ens en sortirem.
Tenim la força per tirar endavant si sabem sumar les forces de cadascú. Ho hem fet en molts moments difícils. I ara ho tornarem a fer.
Terrassa és la suma de totes i tots nosaltres. De tots els somnis, necessitats, inquietuds. I el 2014 farem molts passos endavant per construir la ciutat que volem, la millor Terrassa que estigui a les nostres mans construir.
El nostre país viu i viurà moments complicats. Des d’aquí, des de Sant Llorenç, es veu una gran part de Catalunya, el paisatge d’un país que ha de fer front a un repte històric.
Més enllà de les opinions i desitjos de cadascú, hem de ser capaços de fer les coses ben fetes, amb serenitat, amb respecte, amb una convivència impecable.
Totes les veus han de ser escoltades perquè entre tots i totes decidim el futur que volem. Un futur de tothom i per a tothom, un futur a favor de tots i totes i que mai, mai no sigui contra ningú ni contra res.
Aquests són els meus millors desitjos per al nou any 2014. Llibertat, convivència, respecte, pau. Solidaritat, justícia, benestar. Dignitat i decència. Honestedat i transparència.
Són desitjos que ens permetran construir una ciutat i un país millors, fer que les nostres vides estiguin més a prop del que somiem.
Us desitjo a tots i totes unes bones festes de Nadal i un 2014 que sens dubte serà millor que l’any que ara deixem enrere. Bon Nadal i Bon Any Nou !

Jordi Ballart i Pastor
Alcalde de Terrassa

SONY DSC

Exportar és la solució

FUB
Imatge cedida per la FUB

És un dels principals motors de l’economia catalana i espanyola. L’exportació, juntament amb el turisme, és un dels pocs sectors que ha crescut d’una forma important en els darrers anys, generant recursos en forma d’impostos per al país i creant llocs de treball. Com un camp fèrtil, o un germà del que viu tota la família, s’ha de cuidar i mimar especialment per a què continuï donant els seus fruits i porti el plat a taula cada dia.

Cada empresa haurà de lluitar per aconseguir millorar el seu producte i convèncer els possibles clients estrangers perquè li comprin.

No obstant, ens hem de preguntar: es pot fer alguna cosa des de l’àmbit públic per a facilitar aquestes exportacions i no permetre que aquest motor s’apagui, sinó que sigui cada cop més actiu? La resposta es sí, es pot fer bastant i molt més del què es fa. Algunes de les idees passen pel control de la inflació, la creació de programes de promoció de les exportacions, o la millora en les infraestructures i l’eficiència de l’administració. Anem a comentar les dues primeres.

Control de la inflació: els increments de preus dels materials i subministres de les empreses repercuteixen directament en la seva competitivitat internacional, ja que es veuen obligades a incrementar el preu dels seus productes, fent-los menys interessants per als compradors potencials. Quines són les compres que depenen del sector públic? Doncs les més importants i de consum general són els subministres d’electricitat i d’aigua. Són sectors sense competència i en els que es fixa el preu des del govern. Els emprenedors, principalment els que dirigeixen Petites i Mitjanes Empreses, han de lluitar cada dia per a sortir endavant, aconseguir nous clients o no perdre els actuals, pagar els treballadors… és una tasca que sol requerir una total implicació, sense considerar horaris ni caps de setmana, i posant sovint diners dels seus estalvis per assegurar la supervivència de l’empresa en temps de dificultats. Davant d’aquesta realitat són escandaloses les darreres pujades del preu de l’electricitat. Espanya és el país de la Unió Europea on més s’ha incrementat el rebut de la llum, amb un increment acumulat en els darrers 7 anys de més del 75%. És a dir, més de 6 cops la inflació mesurada per el IPC!. Les companyies elèctriques, retir daurat de diferents polítics i ministres, estan doncs abusant de la seva posició dominant i perjudicant la competitivitat de les empreses del nostre país a l’exterior i, en definitiva, la millora de l’economia.

 Els programes de promoció de les exportacions: ajuden a les PIMEs a donar els primers passos a l’exterior. A l’inici del procés de creixement internacional, en què les empreses van més perdudes, el suport dels experts externs provinents dels diferents organismes (Cambres, ACCIO, ICEX…) pot suposar la diferència entre el fracàs i l’èxit. Pràcticament tots els països compten amb aquest tipus de programes, però darrerament a Catalunya i, en general, a l’Estat Espanyol, s’han reduït a una mínima expressió. Encara que són comprensibles les reduccions pressupostàries, el cert és que les petites empreses amb poc suport en tenen suficient per a donar un gran pas endavant. Mentre es gasten milers de milions en mantenir entitats bancàries, el suport al teixit productiu passa a un segon o tercer terme. S’ha d’exigir que els gestors o ex-gestors dels bancs o caixes salvades amb diner públic assumeixin les seves responsabilitats. No pot ser, que surtin amb indemnitzacions milionàries que provenen finalment de fons públics, i que tanta falta farien precisament per ajudar a les PIMEs a sortir a l’exterior, a esdevenir més competitives i, en definitiva, a continuar generant llocs de treball i riquesa per a la societat.

 En definitiva, des de les institucions socials i empresarials s’ha d’exigir que l’administració, pel seu propi bé i el de tots, col·labori a millorar la competitivitat del teixit productiu del nostre país, treballant per a reduir els abusos econòmics de diferents tipus que actualment frenen i entorpeixen la seva activitat. Només així podrem tornar a créixer i a construir una economia amb la solidesa i dinamisme que necessitem.

 

Joan Freixanet  Solervicens

Professor col·laborador dels Estudis d’Empresa de la FUB

 

 

 

Imatge de Wikimedia Commons

Comet 4: Tragèdia al Montseny

Imatge de Wikimedia Commons
Imatge de Wikimedia Commons

Quan era petit i anàvem cada cap de setmana a Hostalric, em fascinava la imponent estampa del Montseny. El meu pare m’explicava que el cim més alt era el Turó de l’Home i que es deia així perquè havia hagut un accident d’avió i hi havia mort gent. Amb el temps vaig arribar a saber que aquest nom no atén aquest origen, però que l’accident sí que va existir, sent el pitjor accident aeri que ha passat mai en terres catalanes amb 113 víctimes mortals.

 A la tarda del dia 3 de juliol de 1970, l’avió De Havilland DH-106 Comet 4, matrícula G- APDN, de la companyia Dan Air, s’enlairava de l’aeroport de Manchester (Anglaterra) en un vol xàrter amb direcció a Barcelona. L’aeronau es dirigia cap a la capital catalana per, amb els seus 7 tripulants, portar el seu passatge de 105 turistes britànics a passar les vacances a la Costa Brava.

 Després d’enlairar-se a les 16.08 hores, l’avió es va dirigir cap a París, on, a causa d’un retard en la gestió dels vols, se li va obligar a modificar la ruta inicialment programada. Aquesta modificació va portar-lo a passar per la ruta que passava per Cognac (17.25 h), Agen i Tolosa (17.43 h) per, un cop sobrevolada la frontera, passar la vertical de Berga (18:01) i encarar ja l’aeroport del Prat. El vol no va tenir més complicació i en arribant a Sabadell (18:05), va començar la maniobra d’aterratge, descendint a 2800 peus (853 m) tal com li indicaven des de la torre de control de Barcelona ja que el tenia localitzat en el radar i anava a 4000 peus (1219 m). No obstant això, ja no hi va haver cap comunicació més amb la torre i l’avió no va arribar al Prat.

 A hores d’ara, si coneix la geografia catalana notarà que alguna cosa falla, ja que si estàs per Sabadell, estavellar-se al Montseny és molt difícil, tenint en compte que Sabadell està a menys de 20 km en línia recta de l’aeroport i els cims del Montseny estan a més de 40. Què havia passat? Tan aviat com va desaparèixer, es va donar la veu d’alarma a les autoritats. L’avió, simplement, s’havia esfumat.

 No va ser fins al matí següent, en què l’avió va ser descobert totalment destruït enmig d’una fageda al vessant nord-est del pic de les Agudes (de 1705 m d’alçada), al terme municipal d’Arbúcies, quan es va poder comprovar la dimensió de la tragèdia. Les restes de l’avió es barrejaven amb les restes esmicolats del passatge al llarg de 500 metres. No hi havia sobreviscut ningú.

 La Guàrdia Civil, la Creu Roja, els Bombers, juntament amb voluntaris dels pobles veïns, es van presentar a la zona, però poca cosa més van poder fer a part de recollir com bonament els va ser possible els trossos de gent escampats. Com va declarar anys després el comandant de la Guàrdia Civil d’Arbúcies -veterà de la División Azul a Leningrad- allò era pitjor que el front de Rússia. Fins a tal punt van arribar a estar destrossats els cossos, que es va decidir, donada la impossibilitat de recompondre’ls i repatriar-los, d’enterrar les restes totes plegades en una fossa comuna al cementiri d’Arbúcies.

 No obstant això, la sorpresa va saltar al moment de fer el recompte dels cadàvers ja que, en comptes dels 112 passatgers computats oficialment per la companyia, va resultar que es van trobar 113 caps. Qui era el passatger 113? Era algun pastor de la zona? Un polissó? Per què ningú no ho va reclamar?. Només se sap que cap al 2012, una família anglesa de mitjana edat buscava entre la llista de la làpida del cementiri a un familiar seu desaparegut en aquella època i, en no trobar-lo, se’n va anar sense deixar més rastre. El misteri, per tant, segueix viu.

 Per la seva banda, les investigacions de les causes de l’accident van seguir durant més d’un any. A les conclusions es determina que, en algun punt del camí, els aparells de posicionament del Comet 4 fallaren, desviant-se de la ruta marcada. En aquesta circumstància, el que el comandant (que si bé era la primera vegada que feia el recorregut, tenia 7427 hores de vol) va reconèixer com Sabadell, en realitat era Berga, i en fer el gir a l’esquerra que li van indicar des de la torre de control del Prat per encarar l’aproximació, es va trobar amb la massa pètria del Montseny, el qual es trobava en aquell moment sota una espessa nuvolositat de retenció. Segons els informes pericials, l’impacte es va produir a una alçada de 1150 m, a una velocitat estimada de 450 km/h, explotant en impactar contra el terra amb els dipòsits de combustible auxiliars, destruint 50 hectàrees de bosc.

 Tanmateix, encara una sèrie de qüestions relacionades amb l’accident no han estat respostes. A part del misteri anteriorment citat del passatger 113… Què va ser el que va percebre el radar que volava sobre Sabadell i que va convèncer la torre que el tenia controlat? Un altre avió desconegut?. I encara hi ha més: si el que va creure el comandant que era Sabadell era en realitat Berga… Què era Berga llavors?. Preguntes totes elles sense resposta que han despertat l’interès dels amics de l’ocult i que va acréixer en el seu moment la fama de màgic que de per si ja té el massís del Montseny.

 Sigui com sigui, la tragèdia es va abatre sobre la muntanya, truncant les vides innocents d’una pobra gent que, com posava en un diari personal trobat entre la ferralla, començaven les seves vacances l’endemà.

-Ireneu Castillo-

Sin nombre1

Personal branding, formar parte de la Red 2.0

Sin nombre

Es ya un hecho comprobado que el uso de las redes sociales y el currículo vite no son en sí mismas herramientas suficientes. Es más, se podría decir que el muy manido Currículo Vite, esta empezando a quedarse obsoleto y comienza a ser reemplazado por “La Marca personal”, o el Personal Branding, si queremos utilizar el término anglosajón.

¿Pero de dónde proviene este término que parece tan actual, tan de moda?

El branding o la marca no es un concepto del todo moderno. El termino branding tiene su origen en la marca que se les hacía a las reses para identificarlas. A posteriori esta huella comenzó a utilizarse a modo de “marca” por gran cantidad de empresas para diferenciarse unas de otras. Hoy, en pleno siglo XXI, las que hemos denominado marcas se aplican también a las personas. Se concibe así  el concepto de “Personal Branding”. Si alguien pretende lograr una buena “marca personal” debe, ante todo, integrarse a una imagen muy concreta para transmitir un mensaje definido a un público  y adquirir un posicionamiento claro.

El concepto “Personal Branding” es mucho más amplio y enriquecedor que el de un Currículum tradicional, pues no sólo explícita e informa sobre la formación y experiencia de una persona, sino que también refleja sus propias competencias, habilidades, pasiones y muy particularmente la forma en que este profesional puede colaborar e integrarse a las necesidades de sus potenciales Clientes.

Es conveniente saber que una marca personal no se construye en dos días, puede llevar años, y es una trabajo que requiere cierta constancia. Para tal fin existen ya en la Red muchas ideas y recursos gratis para alcanzar este importante objetivo

Internet pone al alcance de cualquier usuario plataformas que no exigen conocimientos técnicos a la hora de construir una web y un blog. Este ultimo es fundamental a la hora de construir una marca personal y se debe dotar de contenidos NO comerciales y de valor añadido para un lector. Además se pueden utilizar otras herramientas como los vídeos que dotan a las acciones de una gran viralidad.  Construir infografías de ciertas temática, realizar prácticas de linkbuilding (intercambio de enlaces) y por supuesto divulgar todo esto a través de las redes sociales tanto horizontales como sectoriales.

Hoy por hoy el uso de Twitter es imprescindible , una excelente herramienta de microblogging para generar tráfico y dar a conocer tus noticias, eventos, charlas etc.

Es importante tener en cuenta que una marca personal no sólo es exhibirse. Si se quiere subir un peldaño más hay que dotarla del toque 2.0. La tecnología 2.0 nos dice – ¡¡“Interactúa”!! hazte ver en foros, comunidades, grupos,  participa, brinda tus consejos, contribuye con tus opiniones. Y también es muy favorable la relación con otros bloggers de tu mismo sector.

Ya para finalizar subiremos la escalera entera, en esta fase se debe contemplar la opción de “organizar” algo presencial y conocer a tus seguidores. No somos una entidad digital, somos personas.  El mundo 2.0 y las redes sociales  nos dotan de una gran poder de convocatoria gratuito, una oportunidad digna de aprovechar!

Negocios, Pymes,  AUTÓNOMOS, emprendedores, parados, trabajadores en activo;  tienen y deben tener ya su propia marca personal.

 

María José Rodríguez Lamarca

Licenciada en Administración de empresas y marketing

http://ideasparatured.wordpress.com

coaching parte 2

Coaching, el proceso natural de aprendizaje

Parte 2

coaching parte 2

En el artículo anterior expuse la definición de Coaching con la que más me alineaba, por la claridad y sencillez que aporta al entendimiento de qué es, y en qué se basa. La recordamos:

“El Coaching es un proceso creativo, no directivo, en el que un mínimo de dos personas, mantienen una relación profesional. Uno de ellos, (el Coach), por medio de sus competencias, consigue que el otro, u otros, (clientes/coachees) reflexionen y tomen acción de forma libre y responsable en dirección a sus propósitos”

Este artículo me gustaría emplearlo para diseccionar la definición de la forma más escueta posible, ya que comprendo que aunque desde mi punto de vista es bastante clara y sencilla de entender, puede haber algunos conceptos que generen dudas a quien no sepa de qué va el Coaching. Vamos a ello:

El Coaching es un proceso…: sí, exactamente, es un proceso, un conjunto de fases. Rotundamente no es una herramienta, ni una dinámica. Es un proceso de transformación por el cual el cliente o coachee, pasa voluntariamente y bajo su responsabilidad.

…creativo…: es un proceso creativo, porque después de escuchar las preguntas del coach, el cliente o coachee, reflexiona y tiene nuevos pensamientos, que quizás, jamás llegaría a descubrir por sí mismo. El cliente busca en su interior, encuentra y extrae, esa información útil y enfocada al propósito que se ha planteado conseguir.

…no directivo…: significa que no se dirige al cliente hacia ninguna dirección propuesta por el coach. Nunca un coach dirigirá a su cliente mediante consejos, sugerencias o preguntas dirigidas, (preguntas que no son abiertas, si no que de forma indirecta ya te indican lo que tienes, o podrías hacer en ese momento dado, acabando con el proceso de pensamiento creativo del cliente). No olvidemos que cuando nuestra intención es la de reflexionar, y pagamos por ello, la directividad mantiene a nuestro cerebro en modo perezoso. Aunque hay momentos en que la directividad es necesaria, por ejemplo cuando el cliente necesita consultoría, asesoría, o formación, y no Coaching.

…en el que un mínimo de dos personas, mantienen una relación profesional…: un mínimo de dos personas, porque uno mismo haciéndose preguntas, jamás podrá llegar a los niveles de reflexión que se llega mediante las preguntas generadas por un coach, incluso por las preguntas realizadas de forma inesperada por otra persona que no sea un profesional.

También pueden ser más de dos personas, es decir, el coach y una pareja, o un grupo de personas que se prestan a llevar a cabo un proceso de Coaching para parejas, o Equipos.

Por otra parte, comentar que el Coaching está basado en una relación profesional, porque a un coach no se le puede dar el rol de amigo, ni de familiar. De hecho, el deber de un coach en su primera sesión de contacto, (sesión exploratoria), es el de informar/formar al cliente, sobre lo que es y lo que no es el Coaching, su metodología, la voluntariedad, la confidencialidad, y si el cliente se presta voluntariamente a llevar a cabo su proceso, el coach lee, explica y firma junto con el cliente, un documento llamado Alianza de Coaching, o Contrato de Coaching, en el que se reflejan los compromisos por ambas partes. A parte de esto, el coach realiza preguntas que un familiar o un amigo no harían por no molestar o incomodar. El coach no realiza las preguntas con esta intención, todo lo contrario, su intención es la de sacar al cliente de su zona cómoda y retarle, para facilitarle el crecimiento.

El coach cobra por sus servicios, cosa que jamás haría un familiar o amigo por escucharte.

Personalmente no recomiendo llevar a cabo procesos de Coaching con amigos o familiares con los que haya una relación estrecha. No todo el mundo está preparado para separar lo profesional de lo personal, con el peligro que esto puede conllevar para la continuidad de la relación.

uno de ellos, (el Coach), por medio de sus competencias…: para poder llegar a dar un buen servicio a los clientes, un profesional del Coaching, tiene que dominar con destreza una serie de competencias.

Los coaches que pertenecen a mi línea de pensamiento, defendemos estas cuatro competencias básicas y fundamentales:

  1. La Escucha Activa.- Competencia basada en escuchar con atención plena y sin juicios internos el discurso del cliente. Se llama escucha activa porque el coach “baila” con su cliente. Es decir, a parte de escucharle, imita sutilmente los movimientos corporales y también se realizan asentamientos con la cabeza y sonidos de confirmación de la escucha, tipo “ajá”, para que el cliente se sienta escuchado de una forma mucho más profunda. El cliente se siente acompañado en un ambiente personalizado para él.
  2. La Observación.- competencia basada en observar todos los movimientos del cliente o coachee, entre otras cosas para detectar posibles incoherencias entre lo que es el lenguaje verbal y el no verbal. También para detectar todas las emociones que pueden aflorar en el cliente durante la sesión, y reflejarlas, (feedback espejo).
  3. La Pregunta Poderosa.- competencia basada en lanzar preguntas neutras que tienen relación directa con el discurso del cliente. Un coach nunca lanzará preguntas intencionadas, o relacionadas con sus posibles conocimientos técnicos, o juicios internos, ya que se convertirían en preguntas dirigidas, o como diríamos en un argot más conocido, “el coach lanzaría indirectas” al cliente para dirigirlo en la dirección que él cree que debería ir. Esta forma de actuar del coach, a parte de ser poco profesional por romper las reglas del principio de la no directividad, denota falta de confianza en el potencial del cliente, ya que consciente, o inconscientemente, éste dirige al cliente mediante su pregunta, porque piensa, o cree, que por sí solo no puede llegar a esa conclusión que él cree, o piensa desde su paradigma, que es la ideal para el cliente. En ese momento, el coach deja de ser coach, y se transforma en un asesor, o un consultor.
  4. El Feedback espejo.- Competencia basada en repetir parte del discurso al cliente, con el mismo lenguaje no verbal, verbal y paraverbal, (velocidad, tono, timbre, volumen de voz), con el fin de que el cliente tome conciencia de qué y cómo ha estado exponiendo esa parte del discurso. Desde mi punto de vista, ésta es una competencia potentísima, ya que personalmente he podido experimentar diferentes emociones por parte del cliente, después de escuchar desde mí, lo mismo que él expuso segundos antes. El coach se convierte en un espejo, en el que rebotan palabras sueltas y frases, que algunas de ellas, pueden ser incoherencias expuestas por el cliente.

consigue que el otro, u otros, (clientes o coachees) reflexionen y tomen acción: como he explicado en el punto aclarativo anterior, el coach mediante sus cuatro competencias básicas, consigue que el cliente reflexione; al reflexionar toma conciencia de sus recursos, tanto humanos como materiales, de sus inconvenientes, de sus fortalezas, de sus debilidades, de los costes, de los beneficios, de los sentimientos, de las preocupaciones, etc…y tome acción en dirección a su propósito.

de forma libre y responsable en dirección a sus propósitos: el cliente se pone en marcha de forma libre, porque nadie le obliga, ni le dirige, ni le aconseja, ni  le sugiere ir en ninguna dirección. Es el cliente el que decide ir hacia una dirección o hacia otra, después de llegar a sus conclusiones durante las sesiones de Coaching.

Responsable, porque al ser él mismo el que decide qué dirección tomar, también se hace responsable de los resultados que obtenga, tanto si son positivos, como si no lo son. En ambos casos, el coach estará presente para acompañarle en el camino del aprendizaje natural.

Después de diseccionar esta definición del Coaching, estoy convencido de que queda más claro que el Coaching es un proceso de transformación totalmente serio, y que requiere de cierta pericia y arte, para conseguir (sin dirigir), que el cliente consiga ser más feliz, tomando la libre y voluntaria decisión de realizar algún cambio en su vida, ya sea en el ámbito personal, o en el profesional.

Desde mi punto de vista, la forma más sana de quitarse la sed, es beber de la misma fuente, sin filtros. A mí me gusta hacerlo así, por eso estaría encantado de que tú también lo hicieses. Te facilito un vínculo que te llevará a un papaer sobre la magnífica “Matriz de Creatividad y Urgencia”, (imagen artículo) de Leonardo Ravier, mi mentor, colega y amigo, autor del libro “Arte y ciencia del Coaching”, hasta el momento, la mejor investigación del Coaching no directivo, desde sus inicios hasta la actualidad.

Si te identificas como potencial cliente del Coaching, y eres empresario, o profesional, o un privado, y tienes curiosidad por saber cuándo sería el momento adecuado para contratar los servicios de un coach profesional, este papaer que te adjunto, te lo dejará bien claro.

Vivimos en un momento, en que algunos profesionales han puesto el apellido de “Coach” al lado de la disciplina que verdaderamente dominan, y en la que son realmente buenos. Otros se presentan directamente como Coaches, sin tener formación alguna, por eso estoy convencido de que es positivo para ti, que tengas esta herramienta de Leonardo Ravier, que te servirá como escudo protector, para filtrar ya desde la primera sesión, a los profesionales que verdaderamente ofrecen Coaching, de los que no.

Permíteme una metáfora para tu reflexión:

“Si tú fueras un mueble de la madera más noble y preciada que existe… ¿dónde irías a que te dieran los cuidados que necesita una madera de tu Calidad?”…para bien, o para no tan bien, tu decisión siempre será la correcta, precisamente por eso, porque es tuya. Eso es aprendizaje natural.

Espero que disfrutes de esta magnífica información como yo lo hice en su momento:

http://innovacioneducativa.upm.es/jimcue_09/comunicaciones/22_258-272_Matriz.pdf

 

J. López

Coach especialista en procesos One to One

Imatge de Wikimedia Commons

Catalan Bay o els catalans que van prendre Gibraltar

 

Catalan Bay
Imatge de Wikimedia Commons

Mirant amb una mica de deteniment un plànol de Gibraltar, podrem observar que és un territori petit i eminentment rocós, en tractar-se -geològicament parlant- d’un illot enganxat al continent per una estreta llengua de terra. En aquests poc més de 6.5 km2 de superfície, als quals s’han ficat a pressió tot tipus d’infraestructures, inclòs un aeroport, les platges no són ni nombroses, ni grans, però hi ha una, situada a la costa Est de la Roca, que destaca als nostres ulls pel seu curiós nom: Catalan Bay. O el que és el mateix, “Badia Catalana”. Perquè una petita platja en aquesta part del món està dedicada als catalans? Encara que li sembli mentida, té la seva raó de ser.

A principis del segle XVIII, durant la Guerra de Successió, tot un seguit de nacions es van donar de bastonades entre elles en territori espanyol, en ser aquest el tron que anhelaven els Borbons i els Àustries i on es van posar en joc tots els jocs d’estratègia geopolítica de l’Europa del moment.

En aquesta situació en què, d’una banda, els Borbons tenien per aliats als castellans i els francesos, i els Àustries eren recolzats pels catalans, anglesos i holandesos (entre d’altres), quan s’enfrontaven en el camp de batalla, els exèrcits eren multicolors en relació a l’origen de les tropes i autèntiques torres de Babel en qüestió de llengües, amb tot el que això comportava .

En un dels episodis d’aquesta guerra, l’Arxiduc Carles va decidir la presa de Gibraltar, fins llavors en mans castellanes (ergo borbòniques), per mantenir el control de l’Estret. Per a això, va encarregar als seus comandants, el Príncep Georg von Hessen-Darmstadt – fins poc temps abans, lloctinent de Catalunya- i l’almirall Sir George Rooke, l’organització de l’expedició per prendre el penyal. L’exèrcit es va compondre d’una flota anglo-holandesa i d’uns 3000 homes, entre els quals s’incloïa un batalló d’uns 350 catalans.

El dia 1 d’agost de 1704, les tropes austriacistes van desembarcar a Gibraltar, entre elles el batalló de catalans, a la caleta a la qual els anglesos, posteriorment, donarien el nom de Catalan Bay en homenatge. Després de 3 dies de bombardejos de la plaça des dels vaixells holandesos i anglesos apostats en les seves costes, el dia 4 d’agost de 1704, els resistents es van rendir i el príncep Georg (Jordi, per als catalans) va fer l’entrada triomfal, prenent Gibraltar en nom del rei Carles III.

Una vegada que els soldats van partir, el batalló de catalans va quedar com reserva per constituir la primera força d’ordre al penyal i van arribar a tenir certa importància en la seva vida política. Un tal Alonzo de la Capela va arribar a ser jutge de Gibraltar i Joseph Corrons va ser nomenat Alcaid de la Mar (responsable del port), deixant constància de la presència catalana a la Roca.

Amb el temps, els tractats d’Utrecht van cedir la sobirania del penyal als anglesos, i van produir canvis demogràfics en els inicials ocupants, en incorporar soldadesca britànica i marineria genovesa, si bé van continuar arribant catalans fugint de la repressió exercida per Felip V sobre el principat.

Sigui com sigui, Gibraltar va deixar de ser espanyola (tot i que no era possessió espanyola, sinó exclusivament castellana) fins a l’actualitat gràcies a la col·laboració decisiva de tropes catalanes… per a alegria i gaudi del nacionalisme espanyol, és clar.

-Ireneu Castillo-

ACPG DIGITAL_horitzontal color

El clam pel dret a decidir

ACPG DIGITAL_horitzontal color

Eppur si muove. Hi ha un fet bàsic en l’evolució de la societat catalana dels últims anys i és que el conjunt social s’ha mogut de tal manera que ara al nostre país hi ha una nova realitat política. Hi ha un consens gairebé unànime en que no podem seguir igual, que calen canvis en diversos àmbits en profunditat per garantir la cohesió social, que és precís definir un nou marc polític, econòmic, social i cultural que doni satisfacció a la gran majoria del poble català.

 Davant d’aquesta realitat no valen falses excuses sota arguments suposadament jurídics, amenaces de mals futurs, xantatges emocionals i, molt menys, escanyaments econòmics. No. El que cal ara és escoltar la veu del poble, tal com està establert en els principis bàsics de la democràcia. I la manera més normal de les societats democràtiques de saber quina és realment la voluntat popular és consultar a la gent. L’instrument que sembla més adequat en el món occidental i de la Unió Europea és el referèndum.

 A Catalunya aquest moviment popular, que ha protagonitzat manifestacions de milions de persones i que està obligant a tots els partits polítics i entitats del país a definir-se, a fixar postures, a donar explicacions, a fer propostes de present i de futur, el que demana i exigeix és el dret a decidir. Un dret que és reconegut pels països més desenvolupats i cívics del nostre entorn.

 Els mitjans d’informació que configurem l’Associació Catalana de Premsa Gratuïta i Mitjans Digitals (ACPG) i subscrivim aquest escrit formem part de la societat catalana i tenim l’orgull d’afirmar que amb la nostra activitat informativa i comunicativa reflectim aquesta societat, expressem i recollim les seves vivències i anhels. És per això que ens sentim obligats a escoltar i fer nostre aquest clam pel dret a decidir. Tal com va dir el poeta Miquel Martí Pol l’any 1980: “Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots, solemnement i clara”.

Associació Catalana de Premsa Gratuïta i Mitjans Digitals (ACPG)

 Desembre de 2013