Arxiu de la categoria: Opinió

xile 2010

L’inquietant terratrèmol de Queralbs

xile 2010

Quan veiem els terratrèmols que es produeixen al Japó, Indonèsia o Xile, ens alegrem que Barcelona estigui assentada on està, en una zona tranquil·la sísmicament, amb pocs terratrèmols i els que hi ha, són de baixa intensitat. Malgrat tot, segur que no era això el que pensava el conjunt dels catalans el matí del 2 de febrer de 1428, el dia de la Candelera, quan un terratrèmol d’intensitat IX a l’escala de Mercalli va sacsejar el principat.

 El terratrèmol, que es va produir entre les 8 i les 9 del matí del dia de la Candelera, va tenir el seu epicentre al Pirineu, a la petita localitat de Queralbs, a uns 130 kms de Barcelona, i el rastre de destrucció que va deixar va ser simplement esgarrifós. De fet, a Barcelona el terratrèmol es va sentir amb intensitat VI – VII, malgrat els 130 kms de distància des de l’epicentre.

 Van haver més de 1000 morts a tot Catalunya, sobretot per enfonsament d’edificis i esglésies que en aquells moments estaven oficiant missa, tal va ser el cas de Puigcerdà, que en enfonsar-se, va aixafar a unes 200 persones, o a Barcelona, amb la caiguda de la rosassa de l’església de Santa Maria del Mar, que va atrapar unes 30 persones. Per la seva banda els habitants de Queralbs i Tortellà, prop de l’epicentre, van ser pràcticament aniquilats en la seva totalitat. Si comptem que  Barcelona tindria uns 30.000 habitants en aquella època, ens farem una idea de la magnitud de la tragèdia.

 Els danys en edificis van ser immensos, ja fossin en esglésies, construccions civils o militars, amb destrucció d’alguns castells que van ser abandonats -a causa de la importància dels danys- arribant a afectar les mateixes muralles de Barcelona. El caos es va apoderar del principat i això va portar els diputats de la Generalitat a sol·licitar ajuda al rei Alfons IV el Magnànim, el qual -tot sigui el dir-ho- va fer més aviat poc cas. I no era per menys el fet d’implorar ajuda al rei, ja que la intensitat d’aquest terratrèmol va ser similar al paorós terratrèmol de Xile del 2010, i ja sabem el grau de destrucció que va aconseguir.

 Tanmateix, aquest gran terratrèmol no va ser una cosa aïllada, ja que des de febrer de 1427 fins el citat de 1428 es van produir dos terratrèmols d’intensitat entre VIII i IX, un centrat a Amer -que va produir emanacions gasoses tòxiques que hi van matar gent- i l’altre prop d’Olot, així com nombroses rèpliques d’intensitats que oscil·laven entre intensitat VI i VIII. No cal dir que quan va esdevenir el terratrèmol de la Candelera, havia plogut sobre mullat, i moltes de les construccions que havien aguantat els altres, van acabar per esfondrar-se, provocant les tragèdies abans esmentades.

 En estudis recents, es va considerar que si el terratrèmol de Queralbs es produís a l’actualitat, enfonsaria més de 1000 edificis, generant 900.000 m3 de runes, els edificis inhabitables ascendirien a 23.000, 140.000 persones perdrien les seves llars, 4.000 persones resultarien ferides i el nombre de morts seria netament superior a les 1.000 persones. Les pèrdues econòmiques, per la seva banda, serien d’uns 4.800 milions d’euros. Déu n’hi do.

 La gran qüestió és que actualment la gent no considera el risc sísmic com una cosa a tenir en compte, i construïm amb total tranquil·litat, ignorant que estadísticament toca un terratrèmol de grans magnituds cada 100 anys, i que el fet que no hi hagi hagut cap durant el segle XX és simplement una inquietant anomalia. Fins a tal punt és real el risc que la llei obliga a tenir plans antisísmics municipals homologats (SISMICAT) a bona part de les poblacions de Barcelona, Girona i Lleida, i fins a tal punt el passotisme al respecte, que tan sols uns pocs en tenen realment d’implantats.

 L’últim terratrèmol important es va produir el març de 1927 a Sant Celoni, amb una intensitat de VII. Possiblement sigui qüestió de posar-nos les piles al respecte, després, quan la naturalesa es posi en moviment, tot seran lamentacions.

 

 

-Ireneu Castillo-

 

http://ireneu.blogspot.com

 

 

SONY DSC

Empresa i valor afegit a la xarxa

Resulta força habitual pensar que la pròpia tecnologia genera per sé valor econòmic per a les

Imatge cedida per la FUB

empreses. Greu error. Són els usos de la tecnologia els qui generen en darrer terme aquest valor econòmic afegit.

Referint-nos específicament al cas d’Internet, i un cop plantejada la qüestió en aquests termes, és important saber com la xarxa pot utilitzar-se per crear valor econòmic a les empreses. Des del plantejament que són els usos i no la tecnologia per sé la que genera el valor empresarial, cal tenir en compte que els factors que determinen la utilitat empresarial d’ Internet per a les empreses són bàsicament dos. D’una banda, l’estructura de la pròpia empresa. I, per un altra, l’avantatge competitiu que presenta l’empresa respecte als seus competidors.

En aquest sentit, i quan parlem d’un model estructural d’empresa, convé tenir en consideració que l’atractiu del mateix ve determinat per 5 grans forces. Aquestes forces serien les següents:

-   La intensitat de la competència existent en el mercat

-   Les barreres que existeixen perquè entrin nous competidors

-   L’amenaça de substitució dels productes o serveis

-   El poder de negociació de l’empresa respecte als proveïdors

-   El poder de negociació de l’empresa respecte als compradors

Plantejat en aquests termes, és la combinació d’aquestes forces la que determina el valor econòmic creat per un producte, servei, o tecnologia, en combinació amb altres factors com poden ser la competència, els consumidors, els compradors, els distribuïdors, els venedors, els gatekeepers, o el risc potencial de l’entrada de nous competidors en el mercat.

Internet, des d’aquest punt de vista, i com no podria ser d’una altra manera, està sotmès a l’efecte d’aquestes forces competitives.

No obstant això, cal dir, que la pressió que exerceix cadascuna d’aquestes 5 forces, depèn del tipus d’empresa. Per tant, resultaria un error dibuixar un panorama general de conclusions sense tenir en compte aquest fet diferencial.  A més a més, en certs casos, les forces que actuen sobre Internet poden fer-ho de forma positiva, mentre que en altres situacions poden fer-ho de forma negativa.  Per exemple, quan Internet aconsegueix disminuir el poder dels canals de distribució, permetent d’aquesta manera arribar d’una forma més directa als consumidors, aquest fet resulta positiu per al client final. De la mateixa manera, Internet permet expandir mercats fent que productes desconeguts puguin arribar a ser coneguts en qualsevol part del món. No obstant això, en la majoria dels casos, la incidència de les forces de negocis actua de forma negativa sobre les empreses (pe: Internet permet amb el seu fàcil accés, informació immediata dels preus als distribuïdors i als compradors permetent que aquests exerceixin una major pressió i dificultant d’aquesta manera la fidelització dels mateixos). I és que, en ser Internet un sistema obert, les companyies, tenen autèntiques dificultats per mantenir les seves ofertes de preus en el mercat, degut fonamentalment a la rivalitat que s’instaura immediatament en la Xarxa respecte a la competència.

De tot l’anterior cal concloure que, la gran paradoxa que presenta Internet, consisteix precisament en el fet que, en obrir les companyies al món, fa més accessible el coneixement entre les empreses incrementant d’aquesta manera les dificultats per dur a terme accions diferencials de màrqueting que facilitin la compra dels possibles consumidors fent molt difícil el retorn a l’empresa de les inversions realitzades en forma de valor econòmic. Tot plegat un repte força complex de solucionar.

Joan Morales Alcudia

Professor dels Estudis d’Empresa de la FUB

_DSC0903

Quins perfils de directius són els més demandats?

Imatge cedida pel FUB
Imatge cedida pel FUB

Fa uns dies la consultora Adecco Professional, especialitzada en la selecció de persones, va publicar un informe sobre els directius més buscats per les empreses de l’estat espanyol. El principal objectiu d’aquest informe, és donar a conèixer quines són les tendències del mercat laboral en referència a la contractació de directius.

De la lectura detallada d’aquest estudi podem extreure un conjunt de recomanacions, que seria interessant que els futurs candidats a directius de les empreses, tinguessin en compte a l’hora de dibuixar el seu perfil professional i anar-lo adaptant a les necessitats que requereix el mercat.

Els estudiants que volen optar a ocupar aquests perfils, hauran de ser persones que motivin i tinguin habilitat per gestionar  els treballadors , ser capaços de repartir responsabilitats,  valorar cada empleat com a persones, fer-los sentir part de l’empresa i de la missió a desenvolupar per aquesta. Donar marge d’error per fomentar l’aprenentatge, saber confiar amb el seu equip de treball i tenir capacitat de lideratge per saber delegar.

Les empreses actuals demanden directius que siguin capaços d’afrontar i liderar processos d’internacionalització i fomentar la innovació en tots els seus àmbits. Tot això, passa en un moment on afronten l’obertura de nous mercats i la creació de nous productes i serveis com un gran repte per aconseguir incrementar el número de potencials clients.

Un altre aspecte essencial dels nous directius, és la seva orientació a resultats i identificació amb la cultura i valors de l’empresa (perfils que s’adaptin a la forma de ser d’aquesta). La capacitat de negociació i la resistència a la pressió, són imprescindibles.

En l’estudi,  Adecco Professional,  fa una relació de perfils de llocs de treballs més demandats, destacant els següents:  responsables de serveis tècnics, responsables de projectes (especialment en àmbits d’enginyeria mediambiental i d’energies renovables), responsables d’operacions logístiques, responsables de riscos financers – entitats bancàries, consultors experts en disseny de sistemes informàtics, directors comercials sector Retail, directors de màrqueting amb especialització de màrqueting online, directors mèdics i responsables de seguretat i salut.

Per finalitzar, cal tenir en compte que tots aquests perfils de llocs de treball (i no només aquests) tenen com a requisit imprescindible el domini de la llengua anglesa, idioma que continua dominant en el sector empresarial. La globalització ja fa un temps que ens ha arribat al mercat laboral i cal superar l’assignatura pendent per a molts, l’anglès avui en dia és imprescindible per als perfils directius de futur.

Jordi Conca Matias.

Director i professor dels Estudis d’Empresa de la Fundació Universitària del Bages. 

Marc Bernadich650

I si… per què no?

Marc Bernadich Márquez
Imatge cedida pel FUB

L’emprenedoria, aquest concepte aparentment desitjable a tots nivells, ha empastifat qualsevol àmbit de la nostra vida. Curiosament, només fa 5 o 6 anys, aquesta paraula era marginal al debat públic. Tot i així, és innegable que comptar amb persones emprenedores a la societat  produeix efectes positius sobre el desenvolupament econòmic. Així ho afirma Richard Florida, entre altres, que fins i tot explica que les diferències de riquesa entre regions o ciutats són degudes a la concentració de persones que, per algun motiu, decideixen “fer coses”. Ell n’anomena la classe creativa. D’aquesta forma, el capital emprenedor d’una zona ve donat per la quantitat i qualitat de perfils emprenedors de què disposa i també per l’habilitat de materialitzar-los en projectes empresarials. Incentivar l’emprenedoria doncs, és un bon començament per un futur prometedor. Ara bé, l’emprenedoria no és més que  una actitud (com ho és la tolerància, l’agressivitat o l’hospitalitat), és a dir, una predisposició a fer una cosa, en aquest cas endegar projectes.  Només és això, una actitud, que hauríem de cultivar entre els nostres joves perquè un dia desemboqués en la pregunta “I Si… per què no?”. En efecte, aquesta pregunta convida a plantejar-se una altra forma de fer les coses, o de transgredir, en el bon sentit de la paraula, unes maneres de fer pretèrites, que és l’inici del pensament emprenedor. Si aconseguim persones que de manera natural es pregunten “I si, per què no?”  haurem posat una pedra importantíssima pel futur. I això és feina de tots. En aquest sentit cal remarcar que ser un emprenedor no és una professió. L’espectre mediàtic ha posat el focus sobre persones que s’autodefineixen com a emprenedores, i que ofereixen una visió molt idealitzada de la seva experiència vital en conferències, llibres o en les xarxes socials. Crec que en el fons entre tots, hem fet que molts d’aquests perfils que prometien ser grans empresaris hagin acabat guanyant-se més bé i més còmodament  la vida com a conferenciants que com a empresaris, fent així un mal favor al cultiu de vocacions emprenedores, perquè al cap i a la fi, no hi ha millor model de referència per un emprenedor que un empresari que generi riquesa i llocs de treball. A tots ens vénen al cap exemples d’aquesta desorientació emprenedora/empresarial, i és una llàstima, perquè són uns trumfos ben malgastats.

Per tot això hauríem de començar a virar el concepte i modelitzar i positivitzar  la figura de l’empresari (professió) enlloc de la d’emprenedor (actitud), deixant aquesta última reposar una temporada, per treballar-la curosament des de les institucions o organismes adequats per fer-ho, perquè cada cop hi hagi més joves siguin mestres, infermers, economistes o  advocats per exemple, que es preguntin  “I si… i per què no?” .

Marc Bernadich Márquez

Responsable de FUB e+i i professor dels Estudis d’Empresa de la FUB

Foto: Toni García

La força de les mentides

Foto: Toni García
Foto: Toni García

Per més que es repeteixi una mentida mai es transformarà en veritat, però en canvi, sí pot tenir efectes i conseqüències i de molta transcendència en funció del seu origen. Exemples històrics malauradament n´hi ha molts i ara n’estem vivim un a la nostra estimada terra, Catalunya, fruit de l’estratègia de l’independentisme més radical en mans de CDC i ERC. La força de les mentides és l’estratègia d’aquest independentisme radical, i indubtablement amb efectes positius per la seva causa.

No em voldria allargar en excés, ja que les mentides i falsedats d’aquest independentisme radical són nombroses, com les de qualsevol nacionalisme radical que requereix de la distorsió de la realitat i de la història per justificar-se, però sí faré una breu menció a dues molt evidents:

  • -A l’onze de setembre de 1714 es lluitava per la independència/llibertat de Catalunya respecte el Regne d’España: Mentida. Es lluitava per una Monarquia espanyola. Era una guerra civil entre austriacistes  i borbònics. Només cal llegir-se el pregó de Rafael de Casanova l’onze de setembre de 1714 que parla de vessar la sang i la vida “…pel seu Rei, pel seu Honor, per la seva Pàtria i per la llibertat de tota Espanya”.

 

  • - Una Catalunya independent seguirà a la Unió Europea: Mentida. Sorprenent aquesta afirmació. Juristes, experts en Dret Internacional, la Comissió Europea etc…. han deixar molt clar que una Catalunya independent queda fora de la Unió Europea i és que és obvi: els membres de la Unió Europea són els Estats que la integren. Si deixes de formar part d’un Estat deixes òbviament de formar part de la UE amb totes les conseqüències negatives que en resulten.

Almenys siguin senyors independentistes ( em refereixo als que tenen responsabilitats polítiques) valents i honestos i expliquin la veritat.
Jo prefereixo ser feble amb la veritat que fort amb les mentides. La veritat ens fa lliures i això no ens ho pot treure ningú.

Estic orgullós de ser egarenc, orgullós de ser català, orgullós de ser espanyol i per això, i perquè no vull tenir que creuar una frontera per visitar a una bona part de la meva família i perquè no vull que els radicals destrueixin la meva terra, el dia 12 de octubre a les 12h estaré a la Plaça Catalunya de Barcelona i animo a tots els egarencs-ques que estimen la senyera catalana i la bandera espanyola a participar d’aquesta jornada.

Catalunya Sí, España també.

 

Gabriel Turmo Sainz

President de la secció local del PPC a Terrassa

Portaveu del GMPPC de Terrassa

 

 

Imatge cedida per Josep Portero

Rull diu que no accepta lliçons ni retrets

Josep Portero

Diu el Sr. Rull que no accepta lliçons ni retrets sobre els peatges. Es curiós la poca memòria que tenen a CIU envers els peatges, especialment el de Les Fonts. Potser no recorden que va ser el govern tripartit el que va fer gratuït aquest peatge pels ciutadans de Terrassa i que el Sr. Rull, des de l’oposició a l’Ajuntament de Terrassa, on encara està, va criticar durament aquesta mesura com a insuficient argumentant que hauria de ser extensible a tothom, cosa que molta gent podíem arribar a compartir.

Va ser quan CIU va agafar el govern de la Generalitat de Catalunya, i a mans de l’Honorable Conseller Recoder, quan aquesta gratuïtat va quedar abolida.

El mateix Josep Rull, ciutadà, regidor i diputat terrassenc, contradient el que havia pregonat fins a les hores, va  defensar la necessitat que aquest peatge fos de pagament argumentant que era per no fer ajustos en polítiques socials. Malgrat això, Rull va admetre en aquell moment “és un pas enrere per a Terrassa”.

No entenc aquest sobtat atac de dignitat dient “del PSC no accepto lliçons ni retrets sobre els peatges” i, amb els tripijocs a que ja ens te acostumats, traient a col·lació la ampliació  de la C-58, ampliació que per cert, en 23 anys de govern de CIU tampoc es va fer.

Posats a treure coses, també podríem parlar de la prolongació dels FFGC fins a Can Roca, de la que el honorable Conseller de CIU Felip Puig va inaugurar “un cartell” anunciant les obres durant una campanya , deixant paralitzat el projecte fins que el govern del tripartit el va reprendre i que l’únic que han els governs convergents fins ara es paralitzar i endarrerir contínuament les obres d’una infraestructura tant necessària per la nostra ciutat.

Es aquest el grau de compromís dels  representants locals de CIU envers la ciutadania de Terrassa?

Josep Portero

Socialista de Terrassa

cadena1

“La independència de la nostra terra no ens fa por”

Aquest 11 de setembre 1.600.000 persones segons fonts oficials han sortit del Pertús fins a Alcanar i part del País Valencià, a la cadena humana convocada per l’Assemblea Nacional Catalana. Es tractava de visualitzar davant el món la voluntat del poble català d’esdevenir un nou estat i de pressionar la Generalitat perquè convoqui el referèndum d’autodeterminació al 2014, així mateix, pressionar el govern espanyol perquè permeti la realització d’aquest referèndum. Artur Mas ha rebut a Carme Forcadell,  presidenta de l’ANC, passades les 13h al Palau de la Generalitat.

cadena1

Paral.lelament, més de 4000 persones convocades pel Procés constituent encerclaven l’edifici de “la Caixa” de Barcelona, per reclamar una Catalunya social i encerclar una de les entitats responsables de la crisi; aquesta concentració ha rebut el suport de David Fernández de la CUP i de Dolors Camats i Joan Herrera d’ICV, tot i que ICV té un deute de 11.937.000 milions d’euros(1) amb aquesta. Per últim, l’esquerra independentista en la manifestació sota el lema “”Als Països Catalans decidim independència, socialisme i feminisme per canviar-ho tot” ha reunït a Barcelona 30.000 persones segons els organitzadors (9200 segons la Guàrdia Urbana). Ni l’acte del Procés constituent (tot i que els seus dos impulsors són la mediàtica monja benedictina Teresa Forcades i l’economista de la ONG cristiana “Justícia i Pau, Arcadi Oliveres), ni la manifestació de l’EI, han rebut l’atenció dels mitjans informatius de Televisió de Catalunya (2)

esquerra indepe

Capçalera de la manifestació de l’EI

Davant aquesta demostració de força de l’independentisme es divisen diversos posibles escenaris:

-Que es realitzi un referèndum sense el permís legal del govern espanyol.

-Que es vulgui realitzar un referèndum sense el permís del govern espanyol, però aquest l’eviti mitjançant el desplegament de les forces d’ordre.  Aquest fet podria ser desastrós per la imatge exterior del govern espanyol. Ja ha sigut bastant desastrosa la imatge d’un grup de fatxes exaltats entrant a la seu de la Generalitat de Madrid (3)

-Que CiU es faci enrere mitjançant un nou pacte fiscal amb l’estat. Aquest escenari seria un suicidi pel govern CiU ja que a les pròximes eleccions de la CAC, sepultaria a ERC i a Junqueres al govern de la Generalitat. De fet tot i que no és produís aquest escenari, és provable que Junqueras pugui guanyar les pròximes eleccions, ja que té un discurs independentista molt més clar i CiU fa quatre dies que davant l’impuls independentista s’ha vist obligada a recolzar el procés (a més cal sumar-hi Unió, un partit majoritàriament regionalista).

Després d’aquest referèndum, el govern espanyol, no acceptaria el resultat ja que estaria fora del marc legal de la sagrada constitució, i caldria una declaració unilateral d’independència desde el parlament més una forta campanya de mobilitzacions i desobediència civil. Això es donarà si de veritat el poble català vol la independència i està disposat a certs sacrificis per assolir-la.

La posiblitat que es desintegri una Espanya monàrquica que no va fer una transició democràtica sinó una transacció a la democràcia sense depurar els càrrecs i responsabilitats de la dictadura franquista, una Espanya que continua la seva croada contra les altres llengües prohibint la denominació del català a la Franja per LAPAO, o el  el decret de Llengües que redueix l’ensenyament del català a les Illes (4),etc, no és cap mala notícia. El cap i a la fi, l’ actitud dels respectius governs espanyols  és la que ha permès el creixement de l’independentisme i ni els “socialistes” es creuen la proposta del federalisme, no és creïble, i a més arriba tard.

Tal com va dir el secretari General de la CNT de Catalunya, Salvador Seguí, a l’Ateneu de Madrid el 1919, frase que ha repetit tantíssimes vegades l’esquerra independentista, o fins i tot Junqueras o els sindicats grocs UGT que li realitza homenatges, i CCOO que realitza seminaris amb el seu nom (5): “La independència de la nostra terra no ens fa por” . Hi ha una altre frase de Salvador Seguí que no se sent tant: “A Catalunya existeix un altre problema que el nostre, i aquest he dit anteriorment, no és el problema de Catalunya que és d’Espanya i és universal. A Cataunya no hi ha problema català, perquè allà només sent aquest problema la burgesia organitzada, que està sota els auspicis de la Lliga Regionalista” (6)

s. SEGUÍ

Salvador Seguí “El noi del sucre”

I és que si Catalunya s’independitzés, la CNT continuaria lluitant per una societat més justa, contra l’explotació de l’home per l’home, contra els ERO’S i acomiadaments, les baixades de salaris i fomentant la cultura i la consciència de classe, el suport mutu i la solidaritat entre els explotats/des. És per això que la independència de la nostra terra no ens fa por, i a més, les coses quedarien molt més clares, s’acabaria l’excusa de “l’Espanya ens roba” i “la culpa és de Madrid”. Excuses que repeteixen com un mantra una part de l’independentisme. De lladres també en tenim a casa i queda fer molta neteja. La CNT al ser antiestatista, al considerar als estats, instruments jeràrquics a les mans d’una classe privilegiada, continuaria lluitant contra aquest estat i la resta. La creació d’un nou estat amb un nou aparell repressiu, adminisitratiu, judicial, no suposa la llibertat del poble (per molt socialista que fos aquest estat, aquests aparells continuarien, suposadament al servei del poble). La llibertat del poble és aquella organització on les decisions es prenen assambleàriament de baix a dalt, sense líders, sense amos ni intermediaris. L’anarquisme no pretén agafar el poder sinó destruir-lo, crear estructures paral.leles a les institucions del poder, on es pugui anar prenent parcel·les al poder institucional i on el poble pugui decidir lliurement i de manera directa.

lladres

El pròxim 5 d’octubre realitzarem una manifestació en defensa de les pensions, pel repartiment del treball i la riquesa i contra les retallades en sanitat.  Són polítiques que ens afecten a tots i totes i que per tant cal una resposta contundent, és per això que us animem a participar-hi:

mani

Secretaria d’Organització CNT-AIT Sabadell

Imatge del web d'ICV

Volem decidir-ho tot!

Paco Morales
Imatge del web d’ICV

L’11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, centenars de milers de persones van omplir de nou els carrers del país. De forma cívica i democràtica van posar de manifest que l’encaix de Catalunya a Espanya és qüestionat per bona part de la ciutadania. Avui hi ha una gran majoria social que rebutja radicalment el procés de recentralització impulsat pel govern del PP, els atacs contra la llengua i la cultura catalanes, així com l’actual marc autonòmic, un marc institucional que no reconeix ni la personalitat nacional de Catalunya, ni la plena voluntat d’autogovern, ni garanteix els recursos econòmics que en justícia ens corresponen.

El procés estatutari i la sentència del TC contra un Estatut ja aprovat per la ciutadania ens han portat fins la situació actual. Els estudis electorals destaquen que l’opció per la independència ha guanyat molt espai. Els darrers governs d’Espanya, tant del PSOE com del PP, per  acció o omissió, s’han convertit en una màquina de fer independentistes. A Catalunya l’aposta pel model federalista la va aprovar el Parlament de Catalunya amb l’Estatut de 2005, i la ciutadania al referèndum del 2006, però el resultat ha estat injust, frustrant i decebedor. Ara, el recolzament al Dret a Decidir arriba, segons estudis electorals, a més del 80%. La celebració de la consulta, es digui el que es digui, hi cap perfectament a la Constitució. No és un problema jurídic, només cal voluntat política per fer-la possible.

És una obligació democràtica que la mobilització social i l’exigència massiva del Dret a Decidir sobre el nostre futur com a poble tingui una resposta positiva per part del govern de l’Estat. Deixar passar el temps o fer oïdes sordes no diluirà el problema, el farà més gran. Cal una resposta democràtica a l’alçada de les circumstàncies, una resposta que inclogui la celebració de la consulta per a que tothom es pugui expressar lliurement.

 Avui només tenim dues cartes a la ma: escollir entre la situació actual, o avançar cap a  l’Estat propi. I en aquest camí ens hem de trobar independentistes, federalistes, o simplement demòcrates. Ara cal que la comissió pel Dret a Decidir del Parlament de Catalunya, i el Pacte Nacional pel Dret a Decidir siguin el centre que pivoti el procés cap a la consulta. Necessitem amplies majories parlamentàries i socials i carregar-nos de raons i legitimitat davant del govern d’Espanya i de la comunitat internacional.

Mentre aquest procés avança, però, cal continuar donant respostes als problemes quotidians de la ciutadania. Uns problemes que avui es centren en els efectes de la crisi econòmica, les insuportables taxes d’atur, la pobresa creixent, l’exclusió social i els casos de corrupció també a Catalunya. Les retallades en l’estat del benestar, en educació, salut i serveis socials que practiquen els governs de Catalunya i d’Espanya formen part d’aquesta crisi, que també és social i política. Des d’ICV no deixarem de denunciar aquesta situació, ni els seus responsables, ni de plantejar alternatives en benefici de la ciutadania.

Ho volem decidir tot, l’encaix de Catalunya a Espanya, i també l’estratègia contra la tirania dels “mercats” i dels poderosos que utilitzen la crisi econòmica i el dèficit públic per desmuntar l’Estat del Benestar i arrasar els drets socials i laborals aconseguits. Volem decidir si s’ha de continuar pagant el deute il·legítim, el rescat dels bancs, o si per contra s’ha de prioritzar l’atenció a les persones i la inversió per redreçar l’economia, per crear riquesa i ocupació al servei de la ciutadania amb un nou model socioeconòmic. Perquè VOLEM DECIDIR-HO TOT!.

 

Paco Morales

Membre de l’Executiva d’Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) de Terrassa

 

 

 

Foto: Sergi Colomer

Retallar en educació, retallar en futur!!

Alfdredo Vega
Foto: Sergi Colomer

Que l’educació és avui dia, malgrat les dificultats que passen molts joves amb una bona formació, la millor inversió personal és un convenciment de la gran majoria de famílies d’aquest país; què un bon funcionament del sistema educatiu és la millor garantia de futur d’un poble és una veritat que confirma el sentit comú i qualsevol estudi que tingui un mínim de rigor. Què estem descuidant l’educació més enllà de límits raonables tot i estar en una situació de crisis econòmica sense precedents, és una afirmació segurament discutible per molts, però que confirmen tant les dades de resultats que obtenim com les dels recursos que posem , i encara més, la importància política que es concedeix a l’educació.
I començaré per aquest últim aspecte. Els prolífics canvis legislatius han fet impossible avaluar la bondat o no de les diferents i successives lleis d’educació, per una qüestió obvia: manca de temps per aplicar-les i corregir-les . És cert que alguns ministres, i citaré especialment a l’anterior S. Gabilondo per la seva constància, han tingut actituds de clara voluntat negociadora superant discrepàncies ideològiques, la qual cosa no li va evitar un estrepitós fracàs. Aquest, però, no és un aspecte menor. Disposar d’un marc normatiu estable preservat del debat polític és un fet que han aconseguit molts països. Nosaltres no, ni se’ns espera. La darrera proposta coneguda i malnomenada com a LLei Wert, doncs igual es podria dir LLei PP, Rajoy o Rouco, ha estat aprovada amb el vot en contra de tota l’oposició llevat del PP, i recull principis ideològics tan profunds i regressius que si no fos pels seny dels docents en la seva aplicació (“que afortunadament esperem”), retrocediríem mig segle. Afegir que pràcticament la totalitat d’associacions i personalitats de la família educativa progressista s’han pronunciat en contra d’aquesta llei, que ens proposa una societat selectiva, classista i excloent. Encara que no serà fàcil serà obligat reconduir aquesta situació. Esperem que la manca de majories absolutes previsibles en el futur, ajudi!
També estem descuidant l’educació des del punt de vista dels recursos! I aquí alguns començaran a fer servir els “mantras” habituals : Montoro, l’expoli fiscal, l’herència rebuda …La realitat és que mentre el pressupost de la Generalitat entre 2010 i 2012 ha crescut més d’un 3%, el pressupost d’ensenyament s’ha reduit més d’un 13,5 %. Mentre la partida d’ensenyament en 2010 representava un 16,35 % del pressupost, la partida de 2012 representa un 13,7% (dades CC.OO). No podem donar les dades econòmiques de 2013, entre altres raons perquè el Govern de CIU, amb el suport d’ERC, han preferit prorrogar els pressupostos de 2012, aprovats amb els vots del PP, que no discutir-los al Parlament, evitant qualsevol priorització de l’educació, a la que els socialistes ens hauríem sumat. Els efectes d’aquestes xifres, però, són visibles avui des de l’educació 0-3 (a on la Generalitat ha reduït al 50 % les seves aportacions incomplint els acords parlamentaris), a la Universitat , a on la disminució de beques i l’augment de taxes està expulsant molts alumnes;igualment en l’ensenyament obligatori a on l’augment de ràtios professors-alumnes (avui tenim 50.000 alumnes més que en 2010 i més de 3000 docents menys) o la disminució de les partides dels serveis de suport o ajut, posen en perill les millores aconseguides els darrers anys. I encara més, aquestes retallades tenen també la seva vessant ideològica i han afectat de manera molt més greu als més desafavorits, especialment a l’ensenyament públic , posant en risc una de les bondats que es reconeixia al nostre sistema: l’equitat. Quan es qüestionen els recursos destinats a cobrir necessitats bàsiques com les beques de menjadors i es mantenen les subvencions a escoles elitistes, difícilment poden aconseguir implementar mesures que facin realitat la igualtat d’oportunitats. Difícilment podrem parlar d’equitat quan dos alumnes de la mateixa ciutat i de la mateixa edat, en l’etapa 6-12, pel sol fet d’anar a la xarxa pública o a la concertada, tindran una diferencia de més de 1.000 hores lectives, tot i que ambdues xarxes estan finançades per fons públics. Des de l’esquerra, la igualtat d’oportunitats en educació és irrenunciable pel seu paper com ascensor social i la seva contribució a la justícia social.
És veritat que no sempre més recursos generen millors resultats, però la suma de retallades i lleis regressives ens portarà a una societat més desigual, quant a oportunitats per tothom d’acord amb la seva vàlua, i a més també suposen una amenaça per la competitivitat futura del país, si al final baixa el nivell educatiu d’una porció important dels ciutadans.
Trobo a faltar les interessants reflexions de fa relativament poc temps, ocupant fins i tot portades de diaris, al voltant dels resultats educatius, que aporta per exemple l’informe Pisa, i la qualitat de la nostra educació. És veritat, que avui dia hi ha importants debats a la nostra societat. I per molts, segurament més atractius, però serà un error mirar cap altre banda: el nostre futur, sigui quina sigui la situació nacional, passarà per l’educació!

 

Alfredo Vega López

Tinent d’alcalde de l’Àrea d’Hisenda i Serveis Generals

DSC05077_900x675

Nos Necesitamos

DSC05077_900x675

Amar es lo más maravilloso que puede sentir el ser humano.
No dejéis que esa palabra desaparezca de vuestros sentimientos, alimentarla día a día, que no quede un solo día sin que la otra persona pueda sentirlo. Necesitamos de las palabras, del tacto en nuestra piel, necesitamos de detalles ser sorprendidos para que ese amor constantemente esté encendido.
No caigáis en la rutina de pensar que ya está todo conseguido y con eso eres ya feliz , el amor es una lucha constante, una lucha que te hace vivir por conseguir cada día algo nuevo, llegar cada día al interior de la persona a la que amas y darle lo que realmente le da felicidad .
No te dejes nada guardado en tu interior exteriorízalo y deja que fluya hacia afuera, si puedes no dejes nada para cuando emprendas el camino al otro lado, allí no te servirá ya de nada.
Cuando nos enamoramos, sentimos algo increíble, nuestro cuerpo vibra, nuestra mente se abre de una forma increíble y nuestro corazón se acelera haciendo que las mariposas de nuestro estómago bailen y bailen en todo nuestro ser. Buscamos la manera de sorprender a esa persona que empezamos amar, vivimos para darle la mayor felicidad, ver una sonrisa de la persona que estás enamorada y saber has sido tú quien lo ha provocado te llena por completo.
No dejéis que el tiempo, ese tiempo que para nosotros muchas veces fue valioso, vaya menguando, porque el tiempo se va quedando en el pasado donde ya no podremos recuperarlo.
Cuando nos relajamos es cuando nuestro corazón deja de ir a un ritmo acelerado, dejas de sentir esas mariposas revoloteando, va muriendo la pasión y con ella las sorpresas las ilusiones, los detalles, los cuales ya solo van quedando las fechas señalizadas. Cuando todo esto ocurre solo queda el cariño por esa persona a la que estamos tanto tiempo a su lado. Recordemos que no conocemos al cien por cien a las personas, por eso la lucha de saber y conocer día a día el interior de la persona, saber y conocer lo que le hace feliz, por muy pequeña que sea esa felicidad. No pensemos en lo que a nosotros nos haría feliz, porque de eso ya se encargará la persona que te ame.
No dejemos que nuestra manera de vivir, el trabajo, la casa, nuestros hijos, dejen que las cosas sean diferentes. Vivimos de sueños, ilusiones, pasiones, cuando estos tres sentimientos fallan ¿que nos queda? vivir en una rutina día a día y ver cómo pasan los días, y así ¿Nos sentimos felices de verdad? yo creo que no, al menos es una opinión mía.

MONT