Autor Cinema, teatre i televisió
17 Desembre 2013 a 17:30

Guerra Mundial Z

guerra mundial z

ACCIÓ DE TERROR. Estrena: 2 d’agost de 2013. Dirigida per: Marc Forster. Guió: Matthew Michael Carnahan, Drew Goddard i Damon Lindelo, basat en la novel·la de Max Brooks. Repartiment: Brad Pitt, Mireilles Enos, Daniella Kertesz, James Badge Dale, Matthew Fox i David Morse.

Un virus letal que transforma els humans en éssers violents i inconscients ha afectat al planeta a escala mundial. Ningú sap d’on prové el virus, però cada cop afecta a més persones. Un antic investigador de les Nacions Unides, en Gerry, torna a la seva feina sobre el terreny per mantenir la seva família sana i salva. Viatja per mig món per descobrir com combatre el virus, però la il·lusió deixa pas a la desolació.

Va ser nominada als Golden Trailer Awards en les categories de Millor Tràiler de Blockbuster Estiuenc i Millor Espot Televisiu. També va estar seleccionada al Festival de Cinema de Hollywood i va quedar segona en els Key Art Awards en la categoria de Millor Àudio i Efectes Visuals.

És la perfecta definició de blockbuster estiuenc: té molta acció, dosi molt suau de reflexió, un actor protagonista icònic i promet el que no hi ha. El tràiler és molt potent, amb escenes que et fan esgarrifar, però quan veus la pel·lícula, tot allò que sembla interessant ja ho has vist al tràiler. Això és jugar amb les cartes sobre la taula: captes espectadors amb un tràiler emocionant i frenètic, però als perds quan surten de la sala.

El film no es pot dir que arrisqui en cap sentit, sinó que ha volgut fer una pel·lícula de zombis per a totes les edats. En cap moment hi ha el gore que caracteritza aquestes pel·lícules, i es troba a faltar. O la càmera s’aparta o es canvia l’escena i aquesta manera de dissimular és, redundantment, tan poc dissimulada que molesta. Tot i així, té bons moments d’ensurt, però potser se n’abusa massa sovint.

El ritme de la pel·lícula és un dels punts forts que té, ja que pocs moments són pesats. Algun tros del film sí que pot semblar repetitiu si es veu de d’una perspectiva més elevada, ja que té una estructura ben simple que recorda a un videojoc: has de sobreviure en diferents llocs del món fins a arribar al dolent final. Per tant, vist així semblen diferents pantalles que s’han de superar per arribar a la següent. No està malament aquest plantejament, però a la pel·lícula en repeteixen la fórmula constantment, ja sigui de país a país com de cotxe a cotxe al principi del film.

Un dels aspectes més criticats de Guerra Mundial Z són els seus personatges. Això no vol dir que es refereixi a Brad Pitt, que ho fa espectacularment bé, sinó a la resta de personatges. El protagonista és un dels pocs que ens fa connectar amb el film i del qual veiem i entenem una mica més les seves accions. En canvi, la resta passen desapercebuts. Ja no només els milions de zombis i militars (excessivament masses), sinó la mare i les filles del protagonista, uns personatges molt plans. No en sabem res de les seves vides fora de l’apocalipsi, així que a l’espectador li costa connectar amb elles. A això, cal sumar-li algunes decisions contradictòries i sense sentit que prenen sense immutar-se.

Un altre aspecte bastant criticat, juntament amb la dimensió que prenen els personatges, ha estat l’actitud dels zombis. És un gènere que últimament es revisita en nombroses ocasions i això fa que la competència creixi. Estàvem acostumats a una forma gore, amb uns infectats lents però letals, i aquí és tot el contrari: zombis a velocitat d’avió i sense sang al que abans eren les venes.

Pel què fa als aspectes tècnics, els grans plans generals estan molt ben aconseguits i són espectaculars, però perden l’efecte sorpresa al veure’ls al tràiler. Estan molt bé els detalls en el canvi de la fotografia quan els personatges canvien d’emplaçament, tot i que el risc en els plans no és gaire elevat; juguen a la carta de l’espectacularitat amb els plans aeris, però a terra no hi ha cap enquadrament que sobresurti a la resta.

Per tant, és un film que si es veu una tarda d’estiu calorosa no fa mal, però no presenta cap reflexió més enllà. El risc tècnic i artístic que ha pres el director s’ha mostrat amb comptagotes i això fa enfadar la comunitat cinèfila que esperava un gran resultat després de veure el tràiler.

Des de feia mesos se sabia que hi hauria una segona part del film, però no va ser fins la setmana passada que es va saber qui la dirigiria. L’escollit és Juan Antonio Bayona, director badaloní format a l’ESCAC, després de mantenir converses amb Brad Pitt, protagonista i productor. Haurem de veure si el cineasta badaloní arrisca més i ens presenta una història realment de zombis.

Switch to mobile version