Autor Cinema, teatre i televisió
22 Gener 2014 a 17:00

Doble crítica teatral: Trencar per un si o per un no i No me toques el whatsapp que me conozco

Crònica de l’amistat

Imatge del web Magnetica Management

Imatge del web Magnetica Management

DRAMA. Funció vista: 21 de gener del 2014 (prestrena). Estrena: 22 de gener del 2014 (Sala Muntaner, Barcelona). En cartell fins: 9 de març (Sala Muntaner, Barcelona). Text original: Nathalie Sarraute. Traducció: Ramon Simó. Direcció i escenografia: Ramón Simó. Ajudant de direcció: Soles Velázquez. Intèrprets: Lluís Soler i Xavier Boada. Disseny de vestuari: Mariel Soria. Disseny d’il·luminació: Quico Gutiérrez. Direcció de producció: Carles Manrique (Velvet Events). Direcció tècnica: Xavier Xipell “Xipi”. Fotografia: David Ruano. Distribució: Elena Blanco (Magnetica Mangement). Producció: Sala Muntaner.

Avui s’estrena a la Sala Muntaner de Barcelona la versió de Ramon Simó – l’actual director del Festival Grec de Barcelona – del text francès “Per un si o per un no”.

L’obra de Sarraute relata l’encontre entre dos amics de l’ànima després que un d’ells s’hagi distanciat durant un temps de l’altre. El perquè d’aquest allunyament és el que submergirà els vells amics en un aferrissat enfrontament dialèctic en el que la veritat i la mentida, la contundència dels mots, l’entonació, i els silencis plens de significat seran determinants alhora de decantar la balança cap a la possible reconciliació.

Cal destacar la justa posada en escena de Ramon Simó, adequada tant pel que fa a les necessitats de la representació, com a les de la producció. És meravellós veure com cada vegada més pren importància aquest minimalisme sincer en front de les grans superproduccions que ofeguen els escenaris, malgrat en molts casos tan sols es tracti d’una necessitat econòmica.

Pel què fa al so, cal dir que va ser d’agrair que els actors no duguessin micròfon. És un plaer veure com despleguen les seves eines dal de l’escenari per tal de fer-se sentir fins a la darrera fila del galliner. Cal valorar en aquest cas l’esforç Xavier Boada per lluitar contra una congestió nasal que li dificultava la total projecció de la veu.

Si bé l’inici de la funció es fa un pèl llarg, els primers parlaments coixegen, i tots dos actors entren a la història molt de mica en mica, en comptagotes, pràcticament de puntetes, a mesura que s’escalfa l’ambient s’hi llancen de cap i llavors, no hi ha qui els aturi.

Lluís Soler es mostra generós, desbordant i lluminós, interpretant un bohemi, un poeta que és feliç duent una vida contemplativa lluny de la voràgine de les masses. És un plaer contemplar com circula amb fluides de la calma a la ira, com s’aboca a la tristesa i al dolor per acabar recuperant-se serenament després de la tempesta. Boada, pel seu compte, dóna vida  a un home de ciutat – possiblement un empresari – amb una dona, una filla, una casa i probablement un gos. També ell és feliç a la seva manera, amb la seva vida organitzada i estructurada. Boada elabora un antagonista tendre i simpàtic que si cal és capaç de treure les urpes per defensar-se i contraatacar.

Cal destacar, sobretot, el primer contacte entre els dos amics, on Ramon Simó, amb gran astúcia, il·lustra la incomunicació, la tensió i el “soroll” existent entre dos individus en conflicte. Fet que encara resulta més brillant en aquest cas, donat que el conflicte en qüestió és de caire dialèctic.

En definitiva, “Per un si o per un no” és un drama existencial en un sol acte que neix d’un petit conflicte particular – i alhora comú en totes les relacions humanes – que desemboca en tot un seguit de judicis, qüestions i arguments cada cop més profunds, i cada cop més arrelats. Els personatges de Soler i Boada demostren la importància de comentar-se els dubtes, de compartir les pors, de contrastar els fets, és a dir, de comunicar-se. I de fer-ho amb sinceritat, sense imposar-se o intentar enganyar l’altre, perquè de vagades, una relació es pot trencar per un si o per un no.

Imatge del web Minitea3

Imatge del web Minitea3

“No me toques el whatsapp que me conozco”, veritat de la bona

 

Una minicrítica per a un miniteatre

COMÈDIA. Funció vista: 19 de gener del 2014. En cartell fins: 1 de febrer del 2014. Direcció i guió: Israel Padilla. Intèrprets: Alejandra Castelló i Diego Fornell.

Quatre sales menudes, un petit hall, quatre taules ben posades i una barra de bar, això és Miniteatres. La meravellosa oportunitat de tots aquells dramaturgs que o bé volen iniciar la seva carrera, o bé són incompresos dins del gran circuit. Miniteatres és el luxe de l’espectador de poder gaudir dels actors gairebé a tocar, en un espai d’aproximadament set metres quadrats. És el regal dels actors de poder interpretar allò que realment els ve de gust per més estrany que sigui. Miniteatres és el teatre del segle XXI.

En aquest context és on s’enquibeix “No me toques el whatsapp que me conozco” el text d’Alejandra Castelló i Diego Fornell, que a més actuen sota la direcció de l’actor, director i fotògraf Israel Padilla. Amb una senzillesa extrema i una realitat sincera i tendra reflexionen sobre temes tant comuns com la relació de parella, les noves tecnologies, la cultura de masses, la orientació sexual, els vicis, les pors, i tot en no gaire més de dotze minuts. Tota una proesa.

El binomi Castelló – Fornell es tradueix en escena en frescor, llibertat, i diversió. Sense saber ben bé com, són capaços de transportar l’espectador de la comèdia més “gamberra” i irreverent, al drama més dolç, o a la sorpresa més desconcertant.

Una peça breu però intensa que té tot el que tenen les grans obres comprimit en l’espai i en el temps. Miniteatres és, sens dubte, la millor adaptació de les arts escèniques al moment actual, i possiblement acabi marcant tendència entre el públic.

Anna Mestre

Actriu i Comunicadora

@anna_mestreseg

Switch to mobile version