Autor Cultura
1 Gener 2014 a 10:00

El Cap d’Any

Imatge del web Wikimedia Commons

Imatge del web Wikimedia Commons

Es diu que la nit d’ahir, nit de Cap d’Any, és de les més màgiques. Per això, és tradició celebrar l’arribada del nou any amb totes aquelles persones que ens fan feliços, desitjant que aquell any arribi ple de sort.

Una de les icones més representatives d’aquesta tradició són les campanades, acompanyades cada una amb un gra de raïm. A més, un cop s’han acabat les 12 campanades ens hem d’haver acabat els 12 grams de raïms, ja que així ens espera un any ple de sort i felicitat.

Es diu que el fet de menjar raïm va lligat al desig d’obtenir riquesa i diners, però tota tradició té la seva explicació. En aquest cas, es menja raïm perquè un any hi va haver un gran excedent durant la collita, i per no llençar-lo les autoritats van decidir que el regalarien als ciutadans argumentant que si en menjaven, tindrien sort durant l’any següent. És així com aquesta tradició, de manera fortuïta, ha arribat als nostres dies.

Però no a tot arreu hi va haver excedent de raïm, així que la tradició de cada país és ben diferent. Una explicació semblant és la d’Itàlia, on la tradició marca que es mengi un plat de llenties: com que un any en van collir tantes, es van repartir i després de les campanades actualment es menja un plat de llenties. Al mateix lloc, una tradició ben curiosa és la de brindar per donar la benvinguda al nou any i posteriorment llençar la copa per la finestra.

A Veneçuela la família, abans de les 12 de la nit, fan uns farcellets de fulla de plàtan anomenats hallaca i els reparteixen als amics durant la nit per així desitjar-los sort. A Noruega el menú de Cap d’Any és a base de peix i arròs. Entre els plats amaguen una ametlla i qui la trobi tindrà sort i felicitat durant el proper any. A Alemanya es deixen les restes de l’últim menjar de l’any per així assegurar que el rebost estarà ple durant tot l’any.

Però tan si sou de raïm com de llenties, una tradició imprescindible i ben compatible amb la resta és la de dur roba interior vermella.

Switch to mobile version