Autor Opinió
12 Febrer 2014 a 15:00

Decidir o no decidir: el dilema del ple

Durant un Ple a Terrassa

Durant un Ple a Terrassa // Fotografia: Aina Marcobal

No és possible quedar bé amb tothom i a tota hora. Si alguna cosa mostra el moment actual és que la ciutadania reclama un nou estil de fer política, més transparent i  més veraç. La distància entre el poble i els seus representants polítics és una distància que s’ha d’anar escurçant. La distància entre el poble i els seus representants és una rasa que s’ha d’anar omplint de participació i transparència, de diàleg i de racionalitat, amb totes les dades a la mà, amb tots els drets i deures clars, amb la responsabilitat i un profund sentit de ciutadania per part de tothom. La crisi econòmica i social reclama valentia en aquest sentit, en el sentit de superar les velles fórmules, les velles lògiques partidàries, els antics privilegis de casta i el viure de vendre fum. Fer dissabte, en deien a casa.

 En el darrer ple municipal de l’Ajuntament de Terrassa, el darrer ple ordinari del mes de gener varem assistir a un fet esperançador: El Pacte terrassenc pel Dret a Decidir es personava en el lloc de la màxima representativitat municipal per tal de demanar al Consistori de la ciutat de fer pedagogia a favor del dret a decidir, tal com va ser aprovat en el Ple de setembre de 2013, i que els grups municipals amb representació  a l’ajuntament s’adherissin al pacte.  Les entitats adherides al Pacte, entitats molt diverses que parteixen de la defensa de la nació catalana i del seu dret a decidir el seu encaix amb la resta de nacions, en el context espanyol i europeu, són entitats que fomenten la democràcia participativa i que omplen la rasa a la qual ens referíem abans.

 L’alcalde Ballart va donar una resposta institucional, lluminosa, genèrica però valenta i decidida per defensar el dret a decidir del poble català i trobar fórmules per tal que el poble es pugui expressar davant de les urnes en un futur referèndum. Semblava que donava plena satisfacció a la demanda del Pacte terrassenc pel Dret a Decidir. Llàstima.

 Llàstima perquè tot el que va venir a continuació no va ser sinó la cerimònia de la confusió a la qual ens té acostumats el PSC. El primer de tot una proposta de resolució del PSC que hores d’ara encara genera perplexitat. Nulla politica sine grammatica que diria aquell. La política sense verb, l’absència del verb. Si llegeixen els acords que hi ha a la proposta, tres dels quatre acords ( el cinquè acord és genèric) no tenen verb, és a dir, no se sap què es demana ni què es pretén votar. Normalment s’acorden accions, i les accions s’expressen en verbs en infinitiu. Les explicacions del portaveu socialista, lluny d’aclarir les intencions, llevat d’una genèrica crida al consens en la qüestió del dret a decidir, no van aportar gaire llum, ans al contrari. Deu ser allò de les presses i de les ordres rebudes a darreríssima hora. Malgrat tot, des del nostre grup ens varem sumar bonament a allò que varem  interpretar que es presentava.

 La segona proposta de resolució presentada per ICV-EUiA i CiU era una proposta de resolució per tal de donar suport a l’acord del Parlament de Catalunya de demanar a l’estat espanyol la delegació a la Generalitat de Catalunya de la potestat per autoritzar, convocar i celebrar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya, en els termes i la data acordats en el mateix parlament. En aquest punt podem entendre els dubtes sobre l’efectivitat que pot suposar el fet d’utilitzar la via de l’article 150.2 de la Constitució Espanyola, per part del PSC. Però és el primer pas, acordat majoritàriament al Parlament de Catalunya per tal d’aconseguir un referèndum legal i consultiu sobre el futur de Catalunya. Es poden expressar dubtes, però votar en contra ja són figues d’un altre paner.

 Perquè, al nostre parer, és incompatible el fet de fer una discurs tan clar i afalagador com va fer l‘alcalde Ballart adreçant-se als integrants del Pacte terrassenc pel Dret  a Decidir, i després votar en contra de la nostra resolució. Alguna cosa grinyola en aquesta voluntat de quedar bé amb tothom.  Perquè el que va quedar després del no rotund i decebedor del PSC és una fotografia de bracet amb el PP, molt del gust dels que neguen la sobirania de la nació catalana. El PSC ja ens té acostumats a aquestes fotografies. Recordem amb estupefacció la particular fotografia de les Açores de Pere Navarro, brindant amb cava a la delegació del govern, el dia de la Constitució, acompanyat de distingits demòcrates. Costava tant d’abstenir-se en aquesta votació? Costava tant no oposar-se a la voluntat majoritària expressada al Parlament de Catalunya?

 

Grup municipal de CIU a l’Ajuntament de Terrassa

 

 

 

 

 

Switch to mobile version