Autor Cinema, teatre i televisió
12 Febrer 2014 a 17:30

“La Banqueta”, tu el ciment i jo les pedres

Borràs i Ferrer revolucionen l’Alegria

[wzslider]

COMÈDIA. Funció vista: 9 de febrer del 2014. Autor: Gérald Sibleyras. Traducció: Ricard Borràs. Direcció i adaptació: Paco Mir. Intèrprets: Ricard Borràs, Pep Ferrer. Interpretació musical: Manuel Martínez del Fresno. Escenografia: Paula Bosch. Vestuari: Anna Güell. Il·luminació: Justo Gallego. Ajudant de direcció: Gilbert Bosch.

A la sala regna la penombra, una lleugera llum ataronjada il·lumina una banqueta negra de pell col·locada, gairebé, al límit del prosceni, i unes melodies clàssiques, interpretades per piano sona subtilment farcint l’entrada del públic. Amb uns quants minuts de retard, s’apaguen les llums i comença la funció.

Ricard Borràs i Pep Ferrer, encarnen una parella de pianistes que a causa del seu èxit i d’una propera gira per Japó, tenen el privilegi d’allotjar-se en una mansió de Schlern, un poblet austríac, per poder assajar amb tranquil·litat. Ara bé, tranquil·litat no és, precisament, el que regnarà a la mansió durant aquells dies. Els dos pianistes veuran minvar la banqueta, el seu “espai vital” com a parella professional, paral·lelament a la seva relació com a amics i companys d’escena i de concert.

Durant tot l’espectacle s’observa la mà de Paco Mir amb els gestos precisos, la coreografia exacte i mesurada, justa en cada moviment. No hi ha cap punt feble en els recorreguts dels personatges, en cap de les seves expressions, fins al punt de crear quadres o fotografies dalt de l’escenari. Tan sols són dubtosos alguns finals d’escena que no acaben de ser prou culminants i fan que es perdi tota la força acumulada durant la mateixa.

Pel què fa a la parella d’actors cal comentar que, si bé el tàndem era molt eficaç i entre ells hi havia una empatia palpable, Borràs va ser totalment eclipsat per Ferrer. L’actor terrassenc, amb una energia arrasadora i una generositat desbordant va aconseguir emportar-se el públic des del primer minut de l’espectacle. Contràriament a com es diu en algun moment de l’obra, Ferrer va aportar les pedres, i Borràs el ciment. És necessari destacar però, que ambdós artistes van fer un esplèndid treball de veu ja que malgrat no dur micròfons se’ls podia sentir perfectament fins i tot quan parlaven d’esquena o entre cametes.

L’escenografia de Paula Bosch també és un punt a destacar doncs, sense ser extremadament complicada, és capaç de transportar l’espectador fins al racó més perdut d’Àustria. Un gran finestral col·locat a la paret del fons de l’escenari mostra una gran instantània del poble de Schlern, les seves cases, les muntanyes i els gorgs que l’envolten, el cel clar de dia i vermellós de nit; un meravellós paisatge amanit amb uns efectes sonors cada cop que s’obria la finestra que redimensionaven la potència de la impressió visual.

En definitiva, “La Banqueta” és una peça divertida, entretinguda, àgil, ben executada i de durada justa. En cap moment es fa pesada, s’interromp o queda coixa, sinó que un cop arrenca posa el pilot automàtic i no defalleix fins al darrer fosc.

@anna_mestreseg

Switch to mobile version