Autor Cinema, teatre i televisió
12 Març 2014 a 17:30

Només llops, un retrat de la burgesia catalana

La importància dels bons secundaris

Carme Conesa a l'obra "Ocells i llops" al TNC

Carme Conesa a l’obra “Ocells i llops” al TNC // Imatge del web del TNC

DRAMA. Funció vista: 6 de març del 2014 (Sala Petita del TNC). En cartell fins: 6 d’abril del 2014. Autor: Josep M. de Sagarra. Direcció: Lurdes Barba. Repartiment: Carme Conesa (Lucrècia), Jaume Madaula (Octavi), Roser Tapias (Helena), Francesc Lucchetti (El Doctor), Nausicaa Bonnín (Leonor), David Bagés (Un individu), Llorenç González (Albert), Montse Pérez (Matilde). Ajudanta de direcció: Aurea Márquez. Escenografia: Ramon B. Ivars. Vestuari: Maria Araujo. Il·luminació: Maria Domènech (a.a.i.). Caracterització: Toni Santos. Ajudant d’escenografia: Macià Garcias. Ajudanta de vestuari: Mireya Llatge. Realització d’escenografia: Joan Jorba i equip tècnic del TNC. Confecció de vestuari: I.T. Agraïments: Germano Bozzelli i Mateu Martínez. Muntatge, assaigs i representacions: Equips tècnics i de gestió del Teatre Nacional de Catalunya. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. Durada: 1h i 35 minuts (sense entreacte).

Un cop més, la Sala Petita del TNC aposta pel “teatre 360º” o més ben dit, en aquest cas pel “teatre 180º”. Així doncs, amb l’escenari al centre i el públic a banda i banda, “Ocells i llops” presenta una escenografia precisa i justa, adequada a les necessitats del text de Sagarra, que reprodueix el saló d’una família burgesa a la Catalunya de la postguerra. Caldria aturar-se en aquest punt i reflexionar sobre el fet que, sovint, són les escenografies de la Sala Petita les més concretes i encertades (“Fum”), i no pas les de la Sala Gran (“La Rosa tatuada” o “Doña Rosita la soltera”), on precisament es disposa de més espai per treballar i deixar volar la imaginació.

El repartiment, encapçalat pel reclam onomàstic de Carme Conesa, ofereix un treball interpretatiu lluït però poc crític. Conesa, dóna vida a Lucrècia, una dona i mare de tres fills que es veu obligada a viure com una nina dins una caixa de setí perquè és el paper que l’han obligat a representar tota la vida. Amb aquestes característiques, Conesa interpreta a una dona que viu una farsa, i que la perpetua malgrat conèixer la veritat de la seva situació. No obstant, es tracta d’un treball menut, fi i suau que tan sols es veu esquinçat i terriblement vertader en el monòleg final, quan malalta i a punt de morir, sense res a perdre, confessa la seva trista veritat.

Pel què fa als tres fills, Jaume Madaula que interpreta al pertorbat Octavi, malgrat tenir una presència elegant i una gràcia natural, li manca una decisió més concreta a l’hora de moure’s per l’espai. Només en un moment, quan els ocells van piular d’imprevist, i Madaula va seguir l’instint d’acostar-s’hi per observar-los, va ser quan tots els seus moviments responien a una organicitat real.

Roser Tapias, que dóna vida a l’Helena, la filla petita i la més esbojarrada de la família, ofereix un treball nerviós, crispat i tens durant tot l’espectacle. Sense cap canvi de registre, passi el que passi, es mostra sempre molesta. Fins i tot en el moment en el que físicament no es troba en plenes condicions, no ho incorpora ni ho suma al seu estat de base.

Finalment, Llorenç Gonzàlez, que interpreta al fill gran, l’Albert, treballa des de la comicitat del personatge. Així dibuixa un home frívol, egoista i superflu sense cap mena de profunditat, ni positiva, ni negativa. És per la seva dona que l’espectador descobreix que és una mala persona, però no pas pel seu treball interpretatiu. És en aquest punt que caldria preguntar-se si, en aquest cas, la vacuïtat amb la que els actors doten els seus personatges és escollida i lliurada conscientment o si es tracta d’una manca de comprensió dels personatges. El text de Sagarra és una peça terriblement crítica, que destrossa la classe social burgesa oferint-nos-en un retrat grotesc. Tanmateix aquest sentiment paròdic no es transmet perquè manca una certa profunditat en la comprensió dels universos dels personatges; falta una capa de fondària en la immersió.

No obstant això, els personatges petits, com els interpretats per Francesc Lucchetti, Nausicaa Bonnín, David Bagés i Montse Pérez, són els més fugaços però alhora els que més matisen la frontera entre la lleugeresa de portes enfora i el seu dolor real. Cal destacar sobretot, la interpretació honesta i tothora expansiva i generosa, malgrat que amb algun tic televisiu, de Nausicaa Bonnín; així com també la feina de David Bagés, amb la brillant creació del que possiblement sigui el personatge més recordat de la peça per la seva excentricitat.

Sigui com sigui, “Ocells i llops” és un text excel·lent que Lurdes Barba ha dirigit entre la comèdia i el drama, cercant l’esperit de “comèdia negra” amb què Sagarra va definir la peça. Una peça en la que els personatges secundaris acaben essent més presents i complexos que no pas els principals.

@anna_mestreseg

Switch to mobile version