Autor Cinema, teatre i televisió
23 Abril 2014 a 17:30

Contemporaneïtat i classicisme

Una fusió possible

Imatge de l'espectacle "El caballero de Olmedo"

Imatge de l’espectacle “El caballero de Olmedo” // Imatge del web del Teatre Lliure

DRAMA. Text: Félix Lope de Vega. Adaptació: Lluís Pasqual a partir d’una versió de Francisco Rico. Direcció: Lluís Pasqual. Intèrprets: Laura Aubert (Ana), Javier Beltrán (Don Alonso), Paula Blanco (Doña Leonor), Jordi Collet (Don Pedro, músic), Carlos Cuevas (Don Fernando), Pol López (Tello), Pepe Motos (músic), Francisco Ortiz (Don Rodrigo), Mima Riera (Doña Inés), Antonio Sánchez (músic), Rosa Maria Sardà – Francesca Piñón (Fabia), David Verdaguer (Condestable), Samuel Viyuela González (Rey Juan). Escenografia: Paco Azorín. Vestuari: Alejandro Andújar. Il·luminació: Lluís Pasqual i Fernando Ayuste. Treball de vers: Vicente Fuentes. Mestre d’armes i coreografies: Isaac Morera. Composició i direcció musical: Dani Espasa. Arranjaments flamencs: Pepe Motos. Espai sonor: Roc Mateu. Realització de vídeo: Franc Aleu. Ajudant de direcció: Juan Carlos Martel Bayod. Ajudant de vestuari: Adriana Parra. Professors de cant: Pablo Puche i Xavier Mestres. Professora de ball: Montse Colomé. Alumnes en practiques de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona: Dani Monterroso i Héctor Mora (direcció), Paula Maestro (vestuari). Coproducció Teatre Lliure i Compañía Nacional de Teatro Clásico.

Un escenari buit, al més pur estil del “tablao”, amb cadires col·locades estratègicament en l’espai. Rosa Maria Sardà apareix en escena vestida de negre i seguida per la resta de la companyia. Els actors i els músics s’agrupen al fons esquerra de l’escenari mentre la Sardà, amb la seva eloqüència característica explica al públic el que estan a punt de veure. També aprofita el monòleg inicial per apropar al públic la feina dels actors, i explica la seva condició d’atletes de la veu i el cos. D’aquesta manera els actors comencen a entonar una cançó, la cançó del Caballero de Olmedo que va inspirar Lope de Vega a escriure la peça homònima.

La Kompanyia Lliure i la Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico, s’uneixen sota la direcció de Lluís Pasqual per tal de representar una versió d’”El caballero de Olmedo” a cavall entre la contemporaneïtat i el classicisme. La proposta de Pasqual és contemporània en el sentit que presenta la peça com una lectura dramatitzada, en una caixa gairebé negra – si no fos per les projeccions – on els actors estan asseguts en cadires de vímet i visibles pels espectadors en tot moment. Les escenes no es creen amb decorats, ni amb foscos, ni amb cap mena de concepció convencional del teatre, sinó de manera oberta i present. Es canta i es balla un tango, s’utilitza un micròfon de mà, hi ha projeccions audiovisuals al fons… I, al mateix temps, és una peça que respon a un cert classicisme degut al text, escrit en vers, és clar, i a la concepció del mateix. D’aquesta manera, la versió que Pasqual ofereix d’”El caballero de Olmedo” és fresca, atractiva, dinàmica i adequada als temps actuals, malgrat segueix essent una peça clàssica.

Cal destacar en aquest cas el gran disseny d’il·luminació del mateix Lluís Pasqual, conjuntament amb Fernando Ayuste. És meravellosa la capacitat de recrear diverses atmosferes segons les escenes en un espai pràcticament nu. De la mateixa manera cal fer una menció a la feina de Roc Mateu en la creació de l’espai sonor, ja que la qualitat sonora general era d’una precisió i brillantor meravellosa. No obstant això, cal comentar que no tots els actors s’entenien, i que potser hagués estat necessari una mica més de feina de dicció.

En aquesta línia és necessari destacar la feina de construcció de personatge de Pol López, que donava vida a Tello, el “Sancho Panza” particular de Don Alonso interpretat per Javier Beltrán. Amb una agilitat admirable, passava de ser l’andalús “castizo” i amb “deje”, a el pretès capellà, amb veu nasal, que havia d’ensenyar llatí a Doña Inés. López ofereix un treball generosíssim des del primer minut, fins al darrer, i al llarg de tot l’espectacle crea una empatia tal amb el públic que afavoreix un final dramàtic quan Tello es troba Don Alonso ferit de mort de camí a Olmedo.

Pel què fa als moviments, cal destacar una grandíssima i evident llibertat de tota la companyia, fet que els apropava a les terres del sud de la península. En aquest punt, la presencia dels músics – Pepe Motos, Jordi Collet, i Antonio Sánchez – va ser clau en la construcció d’una família escènica amb sang i gràcia andalusa, o si més no molt semblant. La qualitat de les interpretacions i composicions musicals és un dels grans elements de valor de la proposta de Pasqual, ja que és un llenguatge que va més enllà de les paraules i que desperta una certa sensibilitat en l’espectador necessària per entendre amb tots els sentits els textos clàssics.

No obstant això, també hi va haver moments fluixos, com per exemple l’enfrontament amb espasa entre Don Alonso i Tello, i Don Rodrigo i Don Fernando – interpretats per Francisco Ortiz i Carlos Cuevas respectivament. Si bé resulta atractiva visualment, potser hauria d’haver-se interpretat amb més intensitat per part dels actors, ja que a mida que anava avançant la lluita i els actors estaven més cansats, era massa clar que es tractava d’una coreografia i, automàticament, deixava de ser creïble per a l’espectador.

Al mateix temps, el final és ambivalent, i no acaba de concretar-se. D’una banda, el monòleg de Tello, il·luminat per la llum de la lluna, és terriblement tràgic i l’energia de Pol López arriba directa a l’ànima de l’espectador; tanmateix, apareix i desapareix massa precipitadament, de manera que acaba sense acabar de ser un final prou concloent.

Sigui com sigui, “El Caballero de Olmedo” de la Kompanyia Lliure i la Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico ha estat, i serà, una de les peces que, tot i perpetuar el moviment actual de recuperació dels clàssics, es desmarca de la resta i presenta una nova manera d’entendre’ls i posar-los en escena.

@anna_mestreseg

Switch to mobile version