Autor Cinema, teatre i televisió
7 Maig 2014 a 17:30

Un joc entretingut

El retorn de l’essència Flotats

Personatges de l'espectacle "El joc de l'amor i de l'atzar"

Personatges de l’espectacle “El joc de l’amor i de l’atzar” // Imatge del web del TNC

COMÈDIA. Funció vista: 5 de maig del 2014 (Passe previ a l’estrena). Autor: Pierre de Marivaux. Traducció: Salvador Oliva. Direcció: Josep Maria Flotats. Intèrprets: Enric Cambray, Àlex Casanovas, Rubèn de Eguia, Guillem Gafaell, Vicky Luengo, Bernat Quintana i Mar Ulldemolins. Escenografia: Ezio Friguerio. Vestuari: Franca Squarciapino. Il•luminació: Albert Faura. Muntatge musical i ajudant de direcció: José Antonio Gutiérrez. Ajudant de direcció: Pep Planas. Caracterització: Toni Santos. Enregistrament musical clavicèmbal: Dani Espasa. Producció: Teatre Nacional de Catalunya.

El públic inquiet, engrescat i amatent, es removia assegut a les butaques esperant veure la peça que marcarà el retorn al Teatre Nacional de Catalunya del gran mestre Flotats. Gairebé puntual els llums s’apaguen i es dibuixa sobre el teló negre del TNC el títol de l’obra escollida: “El joc de l’amor i de l’atzar”.

Una escenografia justa, precisa i representativa del context de l’obra, un jardí d’una família aristòcrata francesa del segle XVIII. Cal destacar que la construcció escenogràfica de Ezio Friguerio contribueix a destacar els actors i el que els succeeix, actua com un contextualitzador discret i alhora present i embolcallador. El disseny de vestuari de Franca Squarciapino es desenvolupa en la mateixa línia, unes peces adequades, vistoses i boniques però que no eclipsaven els actors, sinó que els ajudava en la seva feina interpretativa.

En relació amb el so, cal comentar que es genera el dubte clàssic sobre la microfonia, sobretot pel què fa a la nítida reproducció del so de les tisores del jardiner escapçant les fulles dels rosers. Sigui com sigui, el treball vocal era notable en tots els actors, es feia evident en totes les intervencions una feina física destinada a la projecció i al joc vocal d’acord amb el registre de cadascun dels intèrprets. No obstant això, cal comentar el cas d’Àlex Casanoves, a qui més costava d’entendre a causa de l’ús de poc suport a l’hora d’emetre el so, i el cas de la protagonista, Vicky Luengo, a qui se li perdien alguns finals de paraula.

Pel què fa a la complexitat d’interpretar un text d’època que implica un ús expressiu – tant físic com vocal – diferent del contemporani, cal destacar la màgica mà de Josep Maria Flotats, qui amb la seva direcció ha contribuït a la presència d’una notable precisió, i diversos matisos en les filigranes de les frases escrites per Marivaux. Al mateix temps, la construcció dels personatges era fantàstica, ja que el contrast entre la vulgaritat dels criats Arlequí (Rubèn de Eguia) i Lisette (Mar Ulldemolins), es contraposava de manera cristal·lina amb la gràcia i savoir faire dels senyorets, Silvia (Vicky Luengo) i Dorante (Bernat Quintana).

En aquest punt, cal destacar la sorprenent interpretació de Mar Ulldemolins, qui obsequia al públic amb un treball alliberat i altament expressiu, molt diferent del que acostuma a oferir. D’altra banda, el seu company d’amors a l’obra, Rubèn de Eguia destaca des del primer moment per la seva gràcia, desimboltura i despreocupació. Cal comentar però, que si el seu personatge és possiblement el més recordat de tota la peça, en certs moments era dut massa a l’extrem i resultava fins i tot incòmode de contemplar.

Pel què fa a la protagonista, Vicky Luengo, cal lloar la seva gran demostració del que és un actor: una persona, que en tant que professional de la interpretació, sap adaptar-se a tots els llenguatges i mitjans de distribució. Després del seu paper al serial de TV3 “La Riera”, pràcticament duu el pes de “El joc de l’amor i de l’atzar” amb una humilitat, frescor i tendresa admirables.

Cal destacar també la destresa coneguda de Flotats per mobilitzar els actors de manera que la seva circulació sobre l’escenari, així com les transicions entre escenes, i els canvis del centre d’atenció es duguin a terme d’una manera tan subtil, suau i delicada, que l’ull de l’espectador no pateix cap mena de sotrac, sinó que es passeja còmodament per l’escenari des del principi fins al final de la representació. Talment com un pinzell que acaricia una tela en blanc i en acabat es troba davant d’un quadre meravellós.

Finalment, malgrat que el text funciona a la perfecció, tracta temes i situacions sorprenentment modernes, el retrat de la societat francesa de l’època és extraordinari i l’execució no podria ser millor, cal comentar que el retorn de Josep Maria Flotats al Teatre Nacional de Catalunya podria haver estat més que senzillament correcte. Amb tot el que aquest retorn duu implícit, possiblement una obra d’entreteniment per a l’aristocràcia no sigui la manera més reivindicativa i ferma de tornar a casa després d’un exili cultural tan controvertit. Potser caldrà esperar a la propera…

@anna_mestreseg

Switch to mobile version