Autor Cinema, teatre i televisió
4 Juny 2014 a 17:30

Fronteres contemporànies, i de tota la vida

Un tripijoc escènic

Imatge de l'espectacle "Fronteres" al TNC

Imatge de l’espectacle “Fronteres” al TNC // Imatge del web del TNC

FRONTERES. Escenografia: Quim Roy. Ajudanta d’escenografia: Laura Clos. Vestuari: Montse Figueras. Il·luminació: Àlex Aviñoa. Espai sonor d’audiovisuals: Ramon Ciércoles i Mar Orfila. Caracterització: Toni Santos. Construcció escenografia: Germà Delaforé Pascualin. Realització de vestuari: Eulàlia Cortijo. Alumnes de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona: Rocío Ahumada (escenografia) i Helena Torres (vestuari). SANTA CECÍLIA DE BORJA A SARAGOSSA. Traducció catalana: Albert Arribas. Autor i director: Rafael Spergelburg. Ajudanta de direcció: Susanna Garcia-Prieto. Repartiment: Lina Lambert (Valerie), Jordi Boixaderas (Gaston), Roser Batalla (París), Oriol Genís (Bernardo). Agraïments: Borja Riquelme (Dicció portuguesa) i Armâdio Pinheiro (Traducció al portugès). FRONTEX. Traducció catalana: Albert Tola. Autor: Falk Richter. Direcció: Alícia Gorina. Ajudanta de direcció: Sílvia Delagneau. Repartiment: Roser Batalla (La Dona), Oriol Genís (L’Home). Agraïments: Juan Bellido, Alejo Levis, Víctor Molina i Goethe Institut. GEOGRAFIA. Autora: LluÏsa Cunillé. Direcció: Xavier Martínez. Ajudanta de direcció: Eulàlia Berguedà. Repartiment: Jordi Boixaderas (Ell), Lina Lambert (Ella). Una producció del Teatre Nacional de Catalunya.

“Volem fronteres mentals, morals, identitàries, quan hem treballat durant segles per desdibuixar-ne tantes i de tants tipus?” es qüestiona el director artístic del Teatre Nacional de Catalunya, Xavier Albertí. La resposta queda en l’aire, potser intuïda, però no del tot segura i contundent fins haver vist “Fronteres”; i fins i tot llavors, encara no es pugui acabar de respondre.

Les tres peces que conformen l’espectacle s’estructuren a tall dels tres clàssics actes teatrals. La primera, funciona a manera d’introducció; la segona, com a desenvolupament o, més ben dit, aprofundiment en el tema; i la darrera, com a desenllaç, ja que, malgrat no donar cap resposta, és la més conclusiva de les tres.

Així doncs, el primer acte enceta la reflexió. Arran d’un fet contemporani – la dubtosa restauració de l’”Ecce Homo” a les mans de Cecília Giménez, una restauradora de Borja, Saragossa – dos professors d’art d’una universitat situada en un poblet a la frontera entre França i Bèlgica – Gaston (Jordi Boixaderas), i Valerie (Lina Lambert) – es pregunten què és art, i què no ho és. Un gran dilema que s’estén per tota la societat, i que colpeja profundament als erudits en la matèria.

Una pulsió, un desig d’expressar-se de manera plàstica es pot entendre com a art? O tan sols allò que respon a un criteri estètic, a més d’un impuls intern i genuí. En quin punt aquest impuls es veu frenat, mutilat, per la imposició de la bellesa? Bellesa segons quin cànon? Qui defineix què és bonic i què no? Perquè l’orinal de Duchamp és art, i l’”Ecce Homo” de Cecília Giménez no? Qui té el poder i l’autoritat suficient per determinar-ho? I en relació a què?

La frontera no és gens clara i, tal com afirma el personatge de Valerie, hi ha “coses” entremig. Aquesta sospita es confirma més endavant, quan una alumna portuguesa (Roser Batalla) irromp a l’escena amb el seu pare com a acompanyant (Oriol Genís) i els pregunta perquè li han suspès la tesi sobre la destrucció de l’art, en relació al fenomen de la Cecília Giménez. És llavors quan Valerie, obligada a donar una explicació convincent al pare de l’alumna, exposa la seva teoria personal sobre el que és per a ella la frontera entre el que és art, i el que no ho és. El pare de l’alumna decideix explicar-los com a contraargument el cas de  la frontera entre Espanya i Portugal. La conclusió que se n’extreu és que, el concepte de frontera no és una línia definida que separa dues zones completament diferents entre sí, sino que és una mena de “no man’s land”, on hi ha trets de cada espai i, alhora de cap dels dos. Després d’aquesta dissertació, és quan els catedràtics Gaston i Valerie s’adonen, i afirmen que, després de tot, no tenen la resposta.

En la segona peça que conforma el segon acte, les qüestions sorgides arran de la frontera artística, o del concepte mateix de frontera, es transporta a la frontera social, a la discriminació individual i col·lectiva. A les fronteres de l’ésser humà en relació amb tot allò que l’envolta i que el defineix, o no. Un matrimoni negre – interpretat per Roser Batalla i Oriol Genís – ha aconseguit establir-se dins de la colònia, on es viu tranquil, on no hi ha aldarulls, on tot és com sempre, tot sota control. Ara bé, a canvi de què? D’una tensió in crescendo, l’obligació de tancar els ulls, de dir amén a tot, per poder seguir gaudint d’aquell suposat paradís. A fora els blancs intenten entrar saltant les reixes de la frontera. S’han invertit els papers, però els motius són els mateixos. La por al desconegut, la por a una invasió que es propagui més enllà de les fronteres físiques, que esdevingui una ràtzia. Del que no s’adonen és que ja estan envaïts, que la frontera de la intimitat ja ha estat sobrepassada pels controladors omniscients i totpoderosos que dominen la colònia. Un argument que recorda al relat d’Orwell “1984”, i la seva societat ultracontrolada; i alhora, al film “L’illa” de Michael Bay, però amb el desig transmutat, doncs ara els personatges ja són al paradís i no en volen fugir.

Malgrat aquesta voluntat d’aferrar-se a l’Edèn amb dents i ungles, de mica en mica, el discurs del personatge de la dona, que és qui més manifesta aquest anhel, es va destruint. S’esmicola, i cau pel seu propi pes, quan, a poc a poc, els actors es despullen, es desmaquillen, es treuen la màscara i opten per veure-hi clar, i adonar-se que tot el que defensaven era una fal·làcia, una mentida tan ben feta, que un dia van decidir que era veritat. Continuar-hi creient és una qüestió personal, adonar-se’n també. On és doncs la frontera entre la veritat i la mentida, entre realitat i ficció, entre l’altre i jo mateix? On i com es traça la línia entre els escollits i els marginats? A què estem disposats a renunciar per tal d’aconseguir seguretat i confort?

Finalment, en la tercera peça, que funciona com a desenllaç, un matrimoni – interpretat per Jordi Boixaderas i Lina Lambert – es dirigeix a Andorra per ingressar-hi els beneficis familiars. En aquest darrer acte, la frontera esdevé transversal, impregna l’individu, l’espai, el temps, la cultura…

Ell és un home que actua vençut per la por als seus progenitors. No els pot decebre, ha de fer-ho bé, ha d’acomplir la gesta de dur tots els diners a Andorra, i així serà estimat. Ella és una professora d’història a l’institut, que se sent escapçada com a muller, com a mestre, com a persona. Es veu limitada per uns murs que ella mateixa s’ha construït a base de prejudicis. El conflicte doncs, no és haver-se quedat sense cotxe i trobar-se perduts en una carretera de muntanya amb quatre maletes plenes de diners; el conflicte real és que cap dels dos és prou valent per traspassar la frontera d’un mateix. Cap d’ells és capaç de valorar què hi ha més enllà de la seva frontera, ni perquè s’hi han autoconfinat. Només al final, ella, després d’un monòleg delirant que recita després que el seu marit l’hagi abandonat a la carretera mentre anava a buscar ajuda, aconsegueix trencar els seus propis límits i fugir amb la meitat dels diners en un cotxe conduit per un desconegut. Qui és ella realment? Qui era abans de creuar el seu límit? N’hi ha més darrere el primer? La identitat de cadascú està conformada de capes que s’han d’anar esberlant per arribar a ser lliure del tot? És com si l’ésser humà fos dins d’una matrioixca de la qual n’ha de sortir per ser feliç, per trobar-se a si mateix? Sense fronteres hi ha identitat distingible, o senzillament hi ha un tot homogeni? És això el que ens fa por? Deixar de ser individus especials i únics, definits per una identitat concreta i específica? En aquest cas, l’home no seria un ésser egoista i narcisista que començaria a discriminar ja des del seu primer contacte amb l’entorn?

L’escenografia intenta no establir fronteres, i alhora no pot evitar mostrar-les. L’escenari és obert, han deixat d’existir les cametes, i la caixa negra ha desaparegut. L’espai tècnic destinat a controls, atrezzo, il·luminació, etc., i l’escenari pròpiament dit, es confonen i es barregen en un tot. La frontera entre l’interior i l’exterior també s’ha volgut esvair, i els actors aconsegueixen crear, d’una manera molt versemblant, la sensació de fred i desemparament, o de calidesa i aixopluc. La frontera dels suports també es trenca, emprant suport audiovisual entre escena i escena, o bé per introduir-la. En aquest punt, cal comentar que les pantalles són massa menudes per a l’atenció que requereixen a l’espectador. Finalment, la frontera que evita que des del pati de butaques es puguin veure els canvis d’escenografia, els canvis de vestuari, de maquillatge, els canvis de la il·luminació, la preparació de la utilleria requerida per a cada escena, etc. és una altra fontera que també s’anul·la i permet deixar “a vista” tots els processos intermedis d’una producció en directe. No obstant això, hi ha dues fronteres que són incapaces d’eliminar, la frontera invisible entre els actors, i el públic; i la que separa la realitat de la ficció.

En relació amb la interpretació dels textos, tots quatre actors van ser capaços de posar-se al servei del text i del que aquest pretenia expressar. En cap moment van ser els protagonistes, sinó allò que deien, la situació que creaven, tot el que els envoltava, l’espai que imaginaven, tot era molt més important que ells per entendre de manera òptima el que “Fronteres” intenta fer arribar a  l’espectador; i en els quatre casos, van oferir-se com a mitjà de transmissió amb una humilitat admirable.

Cal comentar en aquest punt però, que el desenvolupament general de l’espectacle és un pèl massa lent. A partir del canvi del primer al segon acte, tot plegat pren un ritme cerimoniós i dens que dificulta la tasca dels actors comentada en el paràgraf anterior. La relació existent entre complexitat i ritme és inversament proporcional, de manera que, com més augmenta la complexitat, més disminueix el ritme. En conseqüència, l’espectador desconnecta i pair la informació que rep constantment de l’escenari es converteix en una tasca hercúlia.

Sigui com sigui, “Fronteres” és un espectacle diferent dels que darrerament ronden pels escenaris catalans, on tot el que en forma part és posat al servei de la reflexió, de la pregunta, del rumiament durant, i també sortosament i sorprenentment, després, encara molt després que s’encenguin les llums de sala. L’estructura de “Fronteres”, i sobretot l’objectiu de la representació, hauria de ser presa com a format per fer reflexionar l’espectador sobre altres qüestions actuals, existencials o simplement oportunes. Perquè, al cap i a la fi, el teatre, la cultura, és això, no?

@anna_mestreseg

Switch to mobile version