Autor Cinema, teatre i televisió
18 Juny 2014 a 17:30

La llibertat dels crustacis

O com no ficar la gamba

Cartell de l'espectacle "Els eufòrics"

Cartell de l’espectacle “Els eufòrics” // Imatge cedida pel CAET

COMÈDIA. Autors: Pep Pla i Marc Angelet. Direcció: Pep Pla. Il·luminació: Francesc Puig. Espai sonor: Lluís Adell. Escenografia i vestuari: José Novoa i Carlota Ricart. Ajudant de direcció: Carles Pla. Fotografia: Gerard Pla. Repartiment: Rosa Cadafalch, Xavi Francés, Mercè Martínez, Lluís Villanueva. Agraïments: Marieta Sánchez, Pep Paré. Una coproducció del CAET – Centre d’arts escèniques de Terrassa, Festival Grec i Sala Muntaner.

Un joc, això és el que planteja “Els eufòrics”. Una partida que reclama l’atenció de l’espectador des del primer segon. De què va? No es pot reduir a la superficialitat de les adversitats d’una ONG que pretén salvar les gambetes zebra, una espècia en extinció dels Aiguamolls de Gurb. El que explica la darrera peça de Pep Pla i Marc Angelet, és una conjuminació de situacions que porten sobre la taula qüestions tan incòmodes com el negoci i la solidaritat, dos conceptes que en una mateixa frase fan mal a les orelles, oi?

En un escenari central rectangular, amb públic a banda i banda de les arestes llargues, i dos penjadors amb diverses peces de roba i utillatge a cadascuna de les arestes menudes, un color taronja-gamba tenyeix tot – o pràcticament tot – el que hi apareix o en forma part. En aquest ambient “acrustaciat”, Mercè Martínez i Lluís Villanueva, entren a escena (vestits també a joc), i amb una energia desbordant es disposen a explicar la organització i el desenvolupament de la peça. Quatre actors, un espai, dotze personatges, un fum de situacions i tota la llibertat del món per visualitzar-les i jugar-les, d’això va “Els eufòrics”.

Si bé tota la reflexió al voltant dels conflictes morals i ètics arran de la situació concreta de la ONG – un senyor misteriós hi arriba amb la solució miraculosa que evitarà l’extinció de les gambetes zebra, i per tant amb la fi del sentit de l’entitat – és molt interessant i oportuna en un moment com el present en el què sembla que costa distingir una organització sense ànim de lucre o un servei públic amb un negoci, no acaba essent el més suculent de l’espectacle. Sens dubte, el que més atrau als espectadors és la proposta d’un joc sense restriccions, la trapelleria ben estudiada, la llibertat explosiva i innocent dels nens que permet crear personatges i situacions meravelloses i completament genuïnes.

El dinamisme també és una de les característiques bàsiques del còctel (de gambes) que constitueix una peça amb regust tenetero. El fet que les escenes es desenvolupin entre sis i deu minuts, que els canvis es resolguin sense fosc, que en tot moment es vegin els actors construint el personatge següent simplement col·locant-se una gorra, unes ulleres, o una jaqueta diferent, que es passi d’una localització a una altra amb un salt espacial idèntic al cinematogràfic, que l’espectador pugui segueixi els moviments dels personatges tan d’aprop, i que es mantingui un ritme trepidant i àgil en tot l’espectacle és la clau del bon funcionament de la peça, així com de la lleugera amb la que el públic en gaudeix, sense patir, sense estrènyer-se massa el cervell malgrat haver d’estar actiu tota l’estona.

La gestió de l’espai és, també, quelcom elogiable. Ser capaços d’aprofitar els escassos metres escollits per a desenvolupar les escenes tot creant nous espais tan sols visualitzant-los, dibuixant-los amb el moviment del cos o amb la il·luminació, és precisament el que permet descobrir les meravelles de l’ofici de l’actor. En un tres i no res l’espectador viatja d’unes oficines a el bell mig del carrer, a una classe de parvulari o sota les aigües enterbolides dels Aiguamolls del Delta del Gurb.

Pel què fa a l’espai sonor, cal destacar la gran tasca de Lluís Adell, qui aconsegueix que les veus dels quatre actors s’escoltin des de qualsevol dels racons de l’espai escènic. Si bé el treball vocal de cadascun d’ells no era el mateix, la destresa d’Adell permet no perdre pista dels parlaments que de vegades es llencen de ben lluny, o fins i tot d’esquenes.

La majoria de les interpretacions van ser fantàstiques. Lluís Villanueva, a qui, malauradament, una gran part dels espectadors només recorda pel seu paper de Ramon a l’exitosa sèrie de TV3 “Plats bruts”, i actualment també pel serial de mitja tarda de la mateixa cadena, “La Riera”; és la perla de l’espectacle. Amb una frescor, una honestedat, una llibertat i una energia desconegudes, es mostra resolutiu i agilíssim tant en el desenvolupament de les escenes, com en els canvis de personatge i situació. És brillant la seva capacitat de transformació, tan bon punt és un pobre desgraciat que només vol que sortir endavant amb el merder que té entre mans, com un cap de personal superb i maniàtic, o un nen de quatre anys, curiós i extremadament pesat.

Mercè Martínez es mou en les mateixes aigües, amb total impunitat és capaç de posar-se un peluix de gamba al cap i seguir sent màgicament atractiva. Sempre amb aquell posat que recorda a la Sandra Bullock, Martínez tan aviat interpreta la Flora, co-fundadora de l’ONG – una dona contemporània, a qui no agraden els nens i que va enganyar la seva parella amb un comerciant de congelats – com una gamba cubana que gaudeix d’una vida còmode i tranquil·la a la peixera de la oficina mentre contempla les vicissituds dels curts de gambals que han de salvar la seva espècie.

Rosa Cadafalch i Xavi Francés, per la seva banda, ofereixen un treball correcte, acurat i fins i tot divertit en alguns casos. Els seus personatges no acaben de ser del tot rics i brillants, els manca un bri de seguretat, de llibertat i d’introspecció que els afermi i els faci créixer.

En definitiva, “Els eufòrics” és una proposta fresca i actual que aposta per la llibertat en escena, per la reflexió incòmode, per la recuperació del joc interpretatiu, pel vertigen del risc dalt de l’escenari, per la generació d’una inquietud en l’espectador que desequilibra i fa patir, però agrada i enganxa malgrat tot. Peces com aquesta, així com “Se de un lugar” o “Cabaret petrificat” – propostes que el Centre d’Arts Escèniques de Terrassa ha dut als escenaris egarencs – fan que cada cop sigui més encertat afirmar que els textos de creació pròpia són una aposta segura i eficaç.

@anna_mestreseg

Switch to mobile version