Autor Cinema, teatre i televisió
30 Juliol 2014 a 17:30

Ubu Roi, el terrible

La brillantor de l’estranger

Imatge de l’espectacle “Ubu Roi” representat al Teatre Lliure de Montjuïc dins el marc del Festival Grec 2014

Imatge de l’espectacle “Ubu Roi” representat al Teatre Lliure de Montjuïc dins el marc del Festival Grec 2014 // Imatge cedida pel Festival Grec

TRAGICOMÈDIA. Autor: Alfred Jarry. Direcció i dramatúrgia: Declan Donnellan. Escenografia: Nick Ormerod. Intèrprets: Xavier Boiffier, Camille Cayol, Vincent de Boüard, Christophe Grégoire, Cécile Leterme i Sylvain Levitte. Direcció associada: Michelangelo Marchese. Moviment i direcció associada: Jane Gibson. Disseny d’il·luminació: Pascal Noël. Composició musical: Davy Sladek amb músiques addicionals de Paddy Cunneen. Disseny de vídeo: Benoit Simon i Quentin Vigier. Supervisió de vestuari: Angie Burns. Ajudant de direcció: Bertrand Lesca. Traducció per a sobretitulació: Jordi Lladó Vilaseca. Assessoria de producció: Béatrice Catry (Théâtres et Cie.). Producció executiva local: Trànsit Projectes.

L’”Ubu Rei” d’Alfred Jarry va ser escrita l’any 1896, però l’objectiu de la companyia Cheek by Jowl ha estat fer-lo contemporani. No es tracta d’una versió on les espases es converteixen en metralladores – com en la versió conjunta de “Hamlet” que Lluís Pasqual va posar en escena l’any 2006 – o on el frare és un farmacèutic – com en el film “Romeo+Juliet” de Baz Luhrmann (1996). Es tracta d’una posada en escena que tracta la tragèdia de la família Ubu com a aquella vida paral·lela dels instints, les angoixes, i els sentiments més profunds i més primitius que tothom té dins.

Donnellan, presenta a una família que viu en una casa ben cuidada, neta i polida, amb quadres, estàtues, un equip de música de qualitat, un sofà de quatre places, i amb tot un seguit de detalls més que fan pensar que es tracta d’una família de classe mitja-alta. La gamma cromàtica oscil·la entre els colors cru, i els rosa salmó, uns colors càlids i alhora suaus que van totalment a joc amb el vestuari i el tarannà dels patriarques de la família. Una dona amb classe, de moviments gràcils, àgil, bonica i dolça que duu un vestit vaporós de color crema; i un home atractiu, educat, segur d’ell mateix, agradable  i col·laborador vestit amb un conjunt de pantaló i americana cru.

Tal com indiquen els subtítols, la família està preparant la taula mentre esperen els convidats. Tot ha d’estar perfecte, tot ha de ser fantàstic. El fill de la parella sembla ser l’únic que no encaixa a l’escenari familiar. Un adolescent rebel que s’estira sobre el sofà amb les sabates posades, i  que s’aïlla del món amagant-se darrera una càmera de vídeo que duu a les mans des d’abans que comenci la peça. Un element dissonant que de sobte sembla dirigir el panorama.

Abans que arribin els convidats, de manera sobtada i com un flash, la il·luminació canvia, els verds i els vermells apareixen a l’escenari, la mare camina de quatre grapes, el pare té una mena d’espasmes i el fill s’estira i s’aixeca i determina quan comença i quan s’atura el joc. El públic queda absolutament astorat, però no és conscient que aquests incisos només han estat el principi de tot plegat. Amb l’arribada dels primers convidats, el matrimoni perfecte, sempre sota la batuta del fill, es transforma en el matrimoni Ubu, es presenta, i comença el joc. Un joc de contrastos basat en la brillant intercalació del delicat sopar de la família feliç de classe mitja-alta, amb la desgràcia i el deliri de la família Ubu.

De mica en mica, també la perfecta escenografia de colors pastel es va destrossant, primer s’embruta amb trossos de menjar, després amb pintura, papers, estris de cuina, mocadors, xals, americanes, barrets… tot un seguit d’objectes i substàncies que acaben creant un espai nou que alhora, estableix un paral·lelisme amb l’estat caòtic en que es troben el pare i la mare Ubu. Un espai que il·lustra l’anihilació del matrimoni així com de l’imperi del que s’apoderen a causa d’una ànsia de poder descontrolada i una ambició desmesurada.

Si bé la història de Jarry és un drama punyent, profundament colpidor, i fins i tot angoixant, Donnellan aconsegueix, habilíssimament, gestionar i dirigir la peça de manera que de tant en tant apareguin petites càpsules còmiques que destensin l’espectador i li permetin una digestió més amable dels fets.

Pel què fa als intèrprets de la companyia Cheek by Jowl, cal destacar la seva amplíssima i evident formació tant pel què fa a la tècnica corporal, com vocal, com interpretativa. En relació amb la veu, l’entonació i la prosòdia francesa – que automàticament remet al mestre Flotats – és present en tota la representació, i es juga com a un element dramàtic més de la peça. Cap dels actors duu micròfon, però en canvi no es perd cap de les paraules que emeten – a excepció de les converses del sopar, de les quals només arriba un xiuxiueig. Evidentment, una decisió presa expressament per tal de contribuir a accentuar el joc proposat per Donnellan –. Aquest fet no és gratuït, sinó fruit d’una preparació corporal intensíssima que els permet produir un so de qualitat, emprant tota la musculatura corporal, i fent-lo vibrar a través de les cavitats ressonadores.

El treball corporal no és present només pel què fa a la veu, sinó que és observable des de l’inici al final de la representació. Cada un dels intèrprets, té un control i un domini del cos tal que els permet crear personatges diametralment oposats tan sols modificant la inclinació de la pelvis, la obertura de les cames, o la col·locació del cap respecte a les espatlles.

La crítica de Donnellan doncs, és clara: a partir d’una posada en escena on es mostra una família tranquil·la, responsable, educada, i agradable que es contraposa amb la història de la família Ubu, una família guiada pels instints més bàsics, aquells que la societat ens fa mitigar, i fins i tot oblidar, mal sempre resten en el més profund de tots nosaltres. La proposta de Donnellan mostra la baixesa i els instints més salvatges amagats sota les aparences, unes aparences que malgrat tot, no s’acaben mai d’esquerdar i acaben guanyant la partida a l’altre món on no tot és tan perfecte, però on tot sembla més viu i més real.

Una proposta que la companyia Cheek by Jowl afronta amb unes interpretacions globals, agosarades, fresques, desvergonyides, dures, potents, i sobretot, intenses, on tots els actors s’entreguen físicament i emocionalment d’una manera tal, que és capaç de fer vibrar l’espectador des del més profund del seu ésser.

@anna_mestreseg

Switch to mobile version