Autor Cinema, teatre i televisió
19 Agost 2014 a 17:30

Crítica Cinematogràfica: Amour

L’amor a edats avançades

Amour-2

DRAMA. ÀustriaDirigida per: Michael Haneke. Repartiment: Jean-Louis Trintignant, Emmanuelle Riva, Isabelle Huppert, William Shimell, Ramón Agirre. Duració: 127 min

Amour parla de la relació entre George i Anne, una parella de professors de música clàssica jubilats, que tot i l’edat que tenen viuen una vida bastant activa. Tot canvia quan Anne pateix un infart. Al tornar de l’hospital torna amb la meitat dreta del cos paralitzada, raó per la qual George haurà de cuidar de la seva dona. L’amor que es professen l’un per l’altre es veurà posat a prova.

La pel·lícula comença amb una escena molt dura entre George i Anne. Aquest salt en el temps fa que de bon principi desitgis veure tota el film per saber com s’arriba a la situació que se’n ha mostrar al principi. El contrast de l’amor que es respira al observar l’escena mentre George està cuidant a Anne, amb la tensió que es comença a notar quan es va apropant la imatge, fa que l’espectador no sàpiga quin serà el gir de la pel·lícula.

Michael Haneke (Funny Games) és conegut per saber incomodar a l’espectador sense necessitar escenes explícites ni grans efectes, simplement amb el guió, la interpretació dels actors i deixant que els successos transcorrin dins la ment de l’espectador; això mateix passa al seu últim film: mostra la cruesa de l’amor a edats avançades i com afecta a la gent del voltant i a la pròpia parella.

El guió de la pel·lícula està molt ben cuidat, tot té un sentit, a més, crea l’ambient correcte per entendre la situació de George i Anne. Amb poques paraules l’espectador entén tot el que Haneke vol. A més, el guió està complementat per la fabulosa interpretació de Trintignant i Riva, els quals saben com transmetre, amb una simple mirada, el que el seu personatge sent per l’altre. De totes maneres, la interpretació d’Emmanuelle Riva destaca per sobre la de Trintignant.

El film transcorre principalment al pis de la parella, pel que l’escenografia no és espectacular, fet present a altres films de Haneke. Tot i així, la falta d’escenaris no es notable, inclús arriba a potenciar la sensació d’intimitat entre la parella.

Començar la pel·lícula pel final és una tècnica bastant usada pel cinema de Hollywood quan el que es desitja és captar l’atenció de l’espectador des del primer instant i de forma, quasi permanent. En els 127 minuts que dura la pel·lícula hi ha certes escenes innecessàries pel que es poden arribar a fer pesades (quan George persegueix per tota la casa a un colom) però en realitat són totalment necessàries per mostrar, fins a quin punt, pot arriba la desesperació de la parella i com la malaltia d’Anne afecta, tant física com mentalment, a George.

Amour no és un film que deixi a l’espectador indiferent, al contrari, Haneke aconsegueix que tota la sala surti amb el cor encongit de patiment i tingui un malestar durant una llarga estona. Aquest efecte és present a la resta de pel·lícules del director, ja que com va dir en una entrevista, referent a Funny Games però aplicable a aquest film: ell no fa cinema per entretenir sinó, que l’usa com a mitjà per incomodar a l’espectador i fer-li obrir els ulls en certs temes.

Cristina Nocete

@crisnocete

Switch to mobile version