Autor Cinema, teatre i televisió
23 Setembre 2014 a 18:00

Crítica cinematogràfica: Malena

La dignitat només es recupera tornant al lloc on s’ha perdut

Malèna

Malèna

DRAMA. Itàlia. Estrena: 2000. Dirigida i escrita per: Giuseppe Tornatore. Repartiment: Monica Bellucci, Giusseppe Sulfaro, Luciano Federico, Matilde Piana, Pietro Notarianni, Gaetano Aronica, Gilberto Idonea, Angelo Pellegrino, Gabriella Di Luzio. Duració: 100 min.

Ambientada a la Itàlia de 1941. Renato Amoroso, un adolescent que viu a Castelcuto (Sicília), s’enamora a primera vista de Malena, la dona més desitjada del poble. Malena es atractiva i no només és objecte de desig de Renato i el seu grup d’amics, sinó de tots els homes del poble, el que causa la desaprovació de les dones. Renato porta el seu enamorament fins a punts quasi obsessius mentre Malena, per la seva banda, viu un suplici al tenir al marit a la guerra i haver de cuidar del seu pare sord.

Tornatore ens presenta una historia d’un adolescent de 13 anys que s’enamora de la dona més bella i desitjada del seu Poble, Malena. A la vegada ens explica la història de Malena, el marit de la qual envien a la guerra poc després de casar-se. I, com a rerefons, ens mostra una Itàlia que viu la pressió de la guerra i de la dictadura de Mussolini.

A diferència d’altres pel·lícules de Tornatore (Cinema Paradiso, La mejor oferta), aquesta no destaca pel seu guió, el qual a vegades és innecessari degut a que les imatges parlen per si soles. El guió serveix per complementar la narració de les imatges i, mostrar amb més claredat com la protagonista és objecte de crítiques i desig. Un Renato adult narra la història en veu en off, principalment el que explica és el context. Un aspecte destacable de la narració és que el personatge de Bellucci es coneix per la resta d’habitants del poble, són ells els que ens expliquen la història de Malena, i és gràcies a ells que sabem què li passa i per què reacciona com reacciona.

Monica Bellucci interpreta a Malena mitjançant l’expressió corporal ja que, les seves intervencions són breus i amb manca d’informació rellevant. L’actuació de Bellucci és curosa i treballada, cada gest, pas i mirada mostren els pensaments més profunds de Malena: el seu dolor després de la pèrdua dels dos homes de la seva vida, la desesperació per no morir de gana, la paciència que ha de tenir per aguantar les mirades de menyspreu i de luxúria, … Per altra banda, tenim a Renato Amoroso, interpretat per Giusseppe Sulfaro, un adolescent de 12 anys que veu Malena com a desig sexual i d’amor. Sulfaro, a diferència de Bellucci s’ajuda de les paraules per reforçar la seva interpretació.

El film destaca per la seva fotografia, cuidada i ben escollida. Cada pla ens mostra un racó del petit poble de Castelcuto, durant els anys de la Segona Guerra Mundial, i els seus habitants. Un aspecte rellevant del film és el contrast entre Malena i les altres dones de Castelcuto. Tornatore ens mostra a Malena com una dona jove, atractiva que és el centre d’atenció d’homes i dones. En canvi, ens mostra a la resta de dones de Castelcuto velles, grasses que viuen pel xafardeig. El contrast no només s’observa pel seu caràcter i la seva forma d’actuar sinó també per la seva vestimenta, Malena vesteix amb vestits translúcids de colors vius i amb escot que queden per sota el genoll deixant entreveure les seves cames; per altra banda, estan les altres dones del poble, les quals vesteixen amb vestits opacs i negres que deixen el mínim possible de pell visible.

La banda sonora és un aspecte a ressaltar del film, no només pel seu compositor Ennio Morricone, sinó també per la seva importància. Ennio Morricone, que ja havia treballat amb Tornatore a Cinema Paradiso, es reafirma com a gran compositor en aquest film, on cada cançó acompanya perfectament l’escena i ajuda a intensificar la interpretació dels actors i els sentiments que el seu personatge sent.

Amb aquest film Tornatore ens mostra la vida a Itàlia durant la Segona Guerra Mundial i com algunes dones, per sobreviure, es van haver de prostituir. A més, ens mostra la societat masclista en la qual es vivia i com les dones es guiaven per les aparences.

Giuseppe Tornatore va dedicar el film al seu pare, és per això que se’ns mostra una Itàlia més profunda i de l’època d’aquest.

El film va ser nominat a dos Oscars: Millor Banda Sonora i Millor Fotografia, elements que, com ja hem comentat, destaquen considerablement i que realcen el treball de tot l’equip tècnic.

Cristina Nocete

@crisnocete

Switch to mobile version