Autor Cinema, teatre i televisió
2 Setembre 2014 a 18:00

Crítica cinematogràfica: RocknRolla

5 histories paral·leles que es creuen entre elles

RocknRolla

RocknRolla

THRILLER. R.U. Estrena: 2008. Dirigida i escrita per: Guy Ritchie. Repartiment: Gerard Butler, Tom Wilkinson, Mark Strong, Thandie Newton, Idris Elba, Tom Hardy, Karel Roden i Toby Kebbell. Duració: 114 min

Uno dos i Murmullos, dos buscavides, desitgen entrar al món dels negocis immobiliaris a la ciutat de Londres. Per desgràcia aquest negoci està monopolitzat pel mafiós Lenny Cole. Mentrestant uns mafiosos russos necessiten de l’ajuda de Cole per aconseguir la llicencia per edificar a la ciutat. Tot es complica quan Cole i els russos comencen a tenir diferències i problemes aliens, aparentment, al tracte que tenen entre mans.

Narrada en veu en off, el film comença amb la presentació del títol i el seu significat, el qual, és desconegut per l’espectador. Una vegada ens ha explicat el funcionament del món que Ritchie ens mostrarà al llarg de les quasi dues hores de pel·lícules, el film agafa un to suau i càlid per començar a conèixer els diferents personatges que formen les 5 histories diferents.

El guió és, a l’igual que la imatge, una combinació perfecta entre la destresa cinematogràfica i literària del director i guionista. Els diàlegs estan plens d’humor negre, que arriba a fer-se pesat, però es combinen amb tocs enginyosos que fan la narració més entretinguda i que no sigui purament d’entreteniment. D’altra banda, podem observar que el guió segueix un fil argumental cronològic explicat en 5 histories aparentment aliens que mica en mica va avançant la trama es van entrellaçant, fet que caracteritza els films de Ritchie.

Com a marca de director, Ritchie utilitza pels seus films una gran fila d’actors reconeguts per la seva habilitat interpretativa davant les càmeres. Aquesta pel·lícula recull a alguns dels actors britànics més destacats dins el gènere thriller: Mark Strong, Gerard Butler,… La interpretació de la majoria dels actors és espectacular, destaca sobretot la d’Strong, qui a més de donar veu a la narració, interpreta a Archy, la mà dreta de Cole (Wilkinson). Strong no només treballa amb el seu cos, sinó també amb la seva veu quan explica a l’espectador tot el que està succeint davant els seus ulls. Per altra banda, la interpretació de la única dona (Thandie Newton) és fluixa, però indirectament es veu reforçada per les interpretacions masculines que l’envolten, donant-li més importància de la que realment té.

Una altra marca del director és la imatge que tenen tots els seus films. Cadascun dels llargmetratge de Ritchie tenen un color predominant a la imatge, en aquest és el marró i els colors ocres, com bé es pot veure a la mateixa portada del film.

L’espectador al llarg de la pel·lícula es pregunta qui és realment el protagonista i fins al final de tot no sap la veritat. A més, no és fins el final del film quan tot agafa un sentit i una coherència, raó per la qual és recomanable aguantar fins el final per apreciar la tornada de Ritchie a la gran pantalla.

Cristina Nocete (@crisnocete)

Switch to mobile version