Autor Opinió
18 Setembre 2014 a 18:00

La intolerància a la lactosa: quan la solució es torna un problema

Got de llet // Imatge: Wikimedia Commons

Got de llet // Imatge: Wikimedia Commons

Qui més qui menys coneix algú -si no és que ho viu en pròpies carns- a qui la llet li senta com un autèntica castanya. Des d’aquell (o aquella) a qui no li acaba de sentar massa bé però la pren normalment, a aquell al qual prendre un got de llet i sortir corrents cap al lavabo és tot una, la població mundial presenta tot un seguit de problemàtiques fisiològiques al respecte de la presa de  llet, les quals, si pensem que som mamífers i ens alimentem de llet en els nostres primers estadis, la lògica ens dicta que no haurien d’existir. No obstant això, existeixen, i cada vegada hi ha més constància d’aquestes reaccions adverses, però … si la llet és tan bona per al cos com ens venen, com pot ser que hi hagi tanta gent a la qual li senti malament? Una adaptació evolutiva que no tothom té sembla estar darrere d’aquest desgavell lacti.

Aficions “mamíferes” dels homes adults a part, que l’home és un animal mamífer és una cosa fora de tot dubte. La necessitat d’alimentar-se de la llet materna durant els primers mesos de vida ens inclou en el mateix grup que la resta de mamífers, els quals, igualment, alleten a les seves cries amb llet proporcionada per les seves mares. No obstant això, a diferència de la resta de mamífers els quals deixen de prendre llet en arribar a una certa edat, l’ésser humà continua prenent llet a l’edat adulta, i encara que sigui un aliment molt nutritiu i sa, en no poques persones aquesta llet és de difícil digestió, quan no directament indigesta… per a desgràcia de les empreses lleteres, evidentment.

La llet, formada per un 87% d’aigua i un 13% de proteïnes, greixos i sucres diversos (dels quals, el més important és la lactosa) és perfectament digerida per les cries dels mamífers -nens inclosos- gràcies a l’existència d’un enzim, la lactasa, en el seu sistema digestiu. Aquest enzim permet trencar les grans molècules de lactosa de la llet, transformant-les en altres substàncies més petites i digeribles que aporten gran quantitat d’energia a les criatures. Això els permet un gran desenvolupament en les primeres fases de vida fins al moment del deslletament, a partir del qual, tots els mamífers deixen de prendre llet, menys l’home.

L’ésser humà, per contra, després d’arribar al deslletament, el seu sistema digestiu continua generant lactasa, de manera que pot seguir transformant les molècules de lactosa i obtenint energia d’elles encara en edat adulta. Això és en teoria, perquè, en realitat, resulta que no tothom disposa d’aquest enzim -generant tot tipus de problemes digestius- i, a més, no totes les poblacions humanes es veuen afectades de la mateixa manera: el 98% dels xinesos no toleren la llet, mentre que el 90% dels suecs i danesos la toleren perfectament. Què està passant aquí?

Després d’estudiar la distribució dels afectats per intolerància a la lactosa a nivell mundial, es va arribar a la conclusió que una mutació genètica, sorgida al centre d’Europa fa uns 10.000 anys, havia fet que una sèrie d’individus poguessin digerir correctament la lactosa podent aprofitar aquest recurs alimentari que estava fora de l’abast de qui no disposava aquesta mutació.

Això implicava que, en època de fam, les persones que no fossin capaces d’alimentar-se de la llet del bestiar morien, mentre que les que sí que en poguessin fossin capaces de sobreviure i reproduir-se, marcant aquesta mutació la diferència entre la vida i la mort. Això explicaria el fet que a la mateixa Europa, els països nòrdics siguin molt lleters, mentre que els del sud -sense arribar als extrems dels xinesos- no siguin tan tolerants (Espanya, per exemple, el 50% de la població és intolerant).

El mapa mundial de tolerants de la llet, per tant, seguiria la barreja genètica d’aquests primers portadors europeus i el desenvolupament del pasturatge, però els científics es van adonar que al sud del Sudan, Tanzània i Kenya, les ètnies tutsi i fulani també toleraven la lactosa, però que no tenia res a veure amb el gen europeu -s’havia desenvolupat 3000 anys més tard- i estava també lligada al desenvolupament i expansió de la ramaderia.

En aquest cas, es va arribar a la conclusió que les sequeres havien forçat que els pobles de pastors del sud-est africà aprofitessin la disposició de llet dels seus ramats com a font d’aigua. D’aquesta manera, els individus que havien desenvolupat una mutació que els permetia digerir la llet, es veurien beneficiats de disposar tant d’una aportació de líquid com nutritiu, ja que qui no la tingués, a més de no poder hidratar-se, podria morir per diarrees provocades per la intolerància a la lactosa. La genètica havia utilitzat dos camins independents en èpoques diferents per arribar al mateix lloc.

En definitiva, al contrari del que la indústria lletera ha repetit des de sempre, la llet no és tan bona per a tot i per a tothom. Si trobeu que la llet no us senta bé, no feu el ximple i no la consumiu, per molt que el costum i el pes del màrqueting lleter pretengui intentar-se-la endinyar, ja que és possible que vostè, com a bon mamífer adult, no estigui dissenyat per digerir-la. Jo, per sort, si puc fer-ho.

Alguna cosa bona havia de tenir ser ros i amb ulls verds, no?

Ireneu Castillo

Switch to mobile version